Naturaleses



Joia per a tots
Salut per a tots
Pau per a tots
Tristor per a ningú

(pregària índia)



Nota dels editors


Les lleis de la Unió Europea ens exigeixen que us informem de l'ús de galetes i de les dades recopilades al nostre blog. En molts casos, aquestes lleis també exigeixen que n'obtinguem el vostre consentiment. 

Hem afegit aquest avís al blog per explicar que Google hi utilitza determinades galetes de Blogger i de Google, com ara les de Google Analytics i les d'AdSense, i altres dades recopilades per aquesta companyia. 

Per això, us mostram aquest avís, que hem adequat al blog al qual estàs subscrit o ens has manifestat el teu acord de rebre'l. Ara bé, si no el vols rebre pots comunicar-nos-ho a gasparzen@gmail.com, i et farem cas.

Gràcies x la confiança!!

La bellesa de l'univers


Finalista_PAISATGE_
Javier Tur


‘El fi ha de ser clar: com ens podem trobar nosaltres mateixos, el millor de dins nostre?’
Joan Mascaró i Fornés





‘Jo pens que els sofriments del món present no són res comparats amb la glòria que s'ha de revelar en nosaltres. 

Perquè l'univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament: l'univers creat es troba sotmès al fracàs, no de grat, sinó perquè algú l'hi ha sotmès, però manté l'esperança que també ell serà alliberat de l'esclavatge de la corrupció i obtendrà la llibertat i la glòria.

Sabem prou bé que fins ara tot l'univers creat gemega i sofreix dolors de part. I no solament ell; també nosaltres, que posseïm l'Esperit com a primícies del que vendrà, gemegam interiorment anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit. 

Hem estat salvats, però només en esperança. Ara bé, veure el que s'espera no és esperança: allò que es veu, per què s'ha d'esperar? Però nosaltres esperam allò que no veim, i ho anhelam amb constància.
Finalista_PAISATGE
Juan Anders Lemos 

Igualment, l'Esperit ve a ajudar la nostra feblesa: nosaltres no sabem com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. 

I el qui coneix els cors sap quin és el voler de l'Esperit: l'Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol.

Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen, dels qui ell ha decidit cridar; perquè ell, que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill, que així ha estat el primer d'una multitud de germans.

I als qui havia destinat, també els ha cridat; i als qui ha cridat, també els ha fet justs; i als qui ha fet justs, també els ha glorificat…’

Salvats en esperança


Aquest fragment de la Carta als Romans, una de les cartes de sant Pau apòstol inclosa en el Nou Testament de la Bíblia, que vam llegir en el decurs de la celebració del darrer Sesshin (del 14 al 17 de juny de 2018 a Son Bono) va servir perquè la mestra ens adreçàs un comentari, farcit de discerniment, per posar les fites clares del nostre camí per la veritat i per la vida.
 Premi_ALTRA FAUNA
Carlos Abraham 

I avui també ens serveix per recordar l'esmentada lliçó magistral.

La mestra Berta Meneses ens diu: 

'Un dels primers efectes del camí espiritual és una actitud envers la vida que implica una certa lleugeresa i llibertat.

És un camí de simplicitat i d’alliberament de tot el que pesa en les nostres vides, no tan sols conceptes o idees tancades, de qualsevol ideologia o religió, sino de les ansietats i afeccions (apegos) que fan pesat el viure quotidià.

La invitació és per a entrar en una espiritualitat simple i profunda, de quietud i silenci, de percepció clara de la realitat de dins i fora d’un mateix…

Els textos sagrats


La carta de Pau als romans ens parla -continua dient la mestra- de la vertadera llibertat (dels fills de Déu), això no significa que no tenguem límits a les nostres vides, inclús els preceptes són la guia del caminant, són el marc ètic per allà on transcorr la nostra vida… poden guiar el nostre caminar i estimular-nos a un benvolgut esforç, amb el propòsit d’una major alliberació.

Els consells, els pensaments o les propostes que els mestres espirituals pronuncien són, per un costat, com els dits que ens assenyalen el camí i poden proporcionar-nos paraules amb les quals expressar i comunicar la pròpia experiència.
Finalista_ALTRA FAUNA
Joan Marquès 

Però l’experiència és una qüestió personal de la pròpia vida, atès que la transformació se realitza en la nostra consciència. 

I les paraules brollen de la ment racional, per això sabem que són inadequades en relació al misteri sagrat que ens habita, perquè són intrínsecament limitades per poder expressar la realitat que és inefable…

La naturalesa essencial


…D’aquí que el text de la carta als romans, provinent d’una consciència il·luminada, ens transmet una significació il·limitada. Ens obre a una nova cosmovisió, més interconnectada i interdepenent de tots els éssers, de tot amb tot.

Per això la persona ha d’estar oberta a la saviesa que contenen aquestes paraules, per sintonitzar-les i comprendre-les en tot el seu abast…

Els textos sagrats, amb les seves paraules i imatges, poden conduir-nos cap a la porta d’una nova percepció, però mai no poden fer-nos donar una passa més cap a l’interior, perquè aquesta és una opció lliure. 

L’entrada en el misteri sagrat, que ens configura a tots i cada un de nosaltres, és una passa que hem de donar nosaltres amb llibertat.
Finalista_ALTRA FAUNA
Simón Vila

La vertadera funció de la ment és donar expressió a l’experiència, però no és el lloc de l’experiència espiritual. Aquest és un espai reservat al cor o a l’esperit. 

La teologia no és la disciplina de la consciència última. L’experiència mística és una visió de fe, de la captació intuïtiva de la realitat, de la naturalesa essencial.

Si hi ha profunditat, intuïció i llibertat de cor, la persona pot arribar a experimentar la seva essència divina o búdica

La creació


…Tot quan existeix anhela la plenitud de l’alliberament. De fet, quan una persona s’allibera, tots ens alliberam parcialment amb ella. Tots donam un nou pas cap el nostre alliberament. 

Tots estam interrelacionats a l’hora de complir el propòsit de la Creació: la manifestació de l’essència divina en tota la Realitat. Per això hem vengut al món.
1 Premi_ENDEMISMES
DE BALEARS
Sebastià  Bota

D’aquí que la pràctica de la meditació ens ajudi a alliberar-nos de l’oblit que tenim envers el nostre origen: ens ajuda a trobar el camí de retorn a casa, al nostre origen primordial.

Tot està ordenat per a la realització plena de l’Ésser. Fer-ho real amb la nostra acció conscient és la nostra funció i en ella hi rau l’alliberament.

El dia que la intuïció d’aquesta Veritat il·lumini la nostra ànima, començarà el procés d’alliberament…' (Berta Meneses)

Quant més som l’altre més som nosaltres mateixos


Estimar a l’altre com a un mateix implica transcendir el nostre ego i arribar a Ser un amb l’altre. Això és: arribar a ser allò que encara ara no som. 

És sobrepassar els nostres límits. 

És abraçar una actitud d’apertura que ens permet experimentar la gran Veritat del vertader Jo en nosaltres mateixos i en els altres...

L’energia de l’amor és a la rel de la veritable comprensió. Aquest és el descobriment que la majoria de tradicions han fet. 
Finalista_ENDEMISMES
DE BALEARS
Rosana Pita 

Amor no és estar catapultat cap allò Amat. 

L’amor implica saviesa, coneixement, si no és així llavors sorgeix el perill d’alienació i l’amor no és vertader. 

Perquè conèixer sense amor no és coneixement vertader, és collir, aprehendre, apropiar-se; en definitiva, un robatori, un saqueix…'

Els Upanishads



Fa més de dos anys ja escrivíem que els Upanishads (literalment: ‘asseure's amb respecte prop del mestre per a escoltar l'ensenyament) són una sèrie d'antics texts indis. 

Foren escrits principalment entre els segles VII i V aC, i constitueixen els ensenyaments bàsics del Vedanta, una síntesi doctrinal basada en la recerca de la naturalesa profunda de l'existència.

El nostre estimat Joan Mascaró fou el primer traductor d’aquests 112 tractats espirituals escrits en sànscrit. 

Entre els llibres sagrats del passat, els Upanishads es poden considerar veritables Himàlaies de l'Ànima, com deia Mascaró i refermen el comentari de la nostra mestra: 

‘Els seus apassionats viatges de descobriment per trobar el sol de l'Esperit en nosaltres, del qual prové la llum de la nostra consciència i el foc de la nostra vida...
1r PREMI_FLORA
Joan Marquès 

La grandesa de les seves preguntes i la simplicitat sublim de les seves respostes... 

La seva irradiació de joia quan la revelació del Suprem arriba a la seva ànima... 

En les seves paradoxes i contradiccions, en trobem una veritat viva...

En les seves històries senzilles s'expliquen les més grans veritats metafísiques amb el llenguatge d'un infant... 

Els seus llampecs de visió ens revelen la grandesa infinita del nostre món interior... 

La seva fe ardent i inspirada en l'ànima de l'home esdevé una amb l'Ànima de l’univers…'

L’altra riba


Tu, l’Inefable 
que els Mestres experimentaren
en les profunditats de si mateixos,
més pregones que els seus pensaments
i que tots els seus desitjos,
en la soledat existencial de l’Ésser.

Ésser insondable, que ressona
amb la remor de les fulles,
que mormolen sota el vent.

Finalista_FLORA
Bernat Salleras 
Silenci que bruela en el torrent impetuós
i en el murmuri dolcíssim del riu
que avança tranquil cap a la mar...

Dansa sagrada dels astres
a través de l’espai,
que brunz en el nucli de l’àtom...

Tu, el qui canta 
en la piuladissa dels ocells
i que udola
en el crit salvatge de les feres...

Ritme etern del plor
i del somriure dels homes,
que vibra en llurs pensaments i desitjos...

Paraula
de llurs paraules de por,
d’amor i de tants afers...
 1r PREMI_AUS
Javier Herranz 

Presència amagada, 
que en fluir constitueix el temps 
i la història...

Essència
que s’endinsa en el temps
i forma la immensitat...

Llum que brilla
en un recer de l’espai 
i en un punt del temps
amb plenitud invisible...

Crida externa
a l’Ésser de cada ésser.
Plenitud en l’instant fugisser
de cada acte...

Comunió total amb l’Univers,
veritat profunda,
amagada i revelada,
que estima i resta
per sempre

Les imatges d'AFONIB


Finalista AUS
Joan Marquès

Avui retornen i abelleixen aquesta pàgina del bloc les fotos guanyadores de l'XIè Memorial Climent Picornell-2018, el certamen que organitza l’AFONIB, l’Associació de fotògrafs de la Natura de Balears (+).

De fet, la fotografia de l'encapçament és el 1r Premi de la categoria PAISATGE, obra de Joan Sans. Les podeu veure ampliades, fent un clic damunt cada una d'elles.

Un milió de gràcies!!


El darrer regal


Tal com dèiem en el febrer de 2016, talment diem avui:

En el pòrtic de l’adéu, com hem fet tradicionalment, hi figura la dita del savi Mascaró. Avui referida a la pràctica del Zen en tant que finestra d’escapada cap a la llibertat de tots els éssers.
1 Premi_MÓN SUBMARÍ
Joan Sans 

Per arribar-hi ens convé fer estada en el purgatori de la música. 

No podia ser d’altra manera, les notes sorgeixen de la gargamella profunda i fonda de la matriu femenina amb una fina i subtil itinerancia de colors, tons i semitons... 

Paraules esdrúixoles que dibuixen una època d’aurèola mil·limètrica per fer amples a la meravellosa tonada que s'enlaira per a tu i més enllà de tots els cels amb una veu adés càlida adés asserenada... 

(Si la vols sentir, escoltar i gaudir, clica aquí +…

Gassho profund!


‘El Zen és l’art d’entrar en contacte amb el nostre Ésser: 
de l’esclavatge a la llibertat’
Joan Mascaró i Fornés

























El so de Brahman



El so de Brahman és OM. D’aquest so anam al silenci de Brahman, a la joia silenciosa'

Joan Mascaró




Bellesa, Veritat, Bondat. Cadascuna és l’altra. La veritat és bella i bona. La bellesa és vertadera i bona. La bondat és vertadera i bella… 

Les paraules de Mascaró sempre ens acompanyen en els moments de transició, de creixement, de maduresa. Marquen el rumb, talment la llum del far que guia el solc de la nau en la mar gran i fonda, en una nit tancada de lluna. 

L’amor crema els odis i els temors. Esdevé joia i pau i necessitat per reeixir i resoldre els afers socials, en aquesta etapa moguda, caòtica, democràticament ditiràmbica, exageradament extrema en els posicionaments ideològics i polítics, perquè llibertat és fer allò que volem si allò que volem és bo, bell i vertader...

Amor, humilitat, comprensió, bondat… 

Les passes dels homes haurien d’abraçar la naturalesa, observar-la, estimar-la subtilment. Miquel Montserrat, l’home bo de la sangha, ens ho proposa en els seus retrats, bells, vertaders, bondadosos… 

Retrata fotogràficament la naturalesa illenca, tot fent d’allò autòcton patrimoni universal de la humanitat.


Geomorfologies


Fixau-vos-hi! El relleu de la pedra megalítica; les arrugues de les arrels de l’arbreda, que guarden la saba de la tribu; els ombratges espessos dels boscos primitius; els marges de paret seca, que llueixen la cara bona de les pedres...

Les estratificacions geomorfològiques de la terra dels pares, de la pàtria encesa per l’amor que mai no s’acaba; el badallar virginal de la llapassera besada per les abelles; la dolça flaire dels tarongerars florits convidant la primavera; són aquestes menudències que ens configuren i donen alegria…

La mateixa gran alegria, manifestada per la companya Aina Nadal, el propassat divendres, 13 d’abril, quan va rebre la visita de la nostra Mestra Berta Meneses per a la benedicció de l'Espai de Silenci del carrer de Sa Sorteta de la vila d’Artà.

‘Immensament agraïts, la sangha d'Artà, ja és un fet. Gràcies a tots i a totes, Xunxo, Xisca, Llorenç, Pilar, Joan, Doly, Alex, Alicia i Rafel..., per la vostra presència i per haver compartit junts el Silenci en un moment tan especial…’ 

Les paraules de n’Aina palesen el seu caràcter generós d’oferir un bell racó de la casa per compartir el silenci, la bondat i la veritat… Gràcies infinites!


D'Artà a Manacor


Alegria i pràctica que també va poder compartir toda la sangha de Mallorca l’endemà, 14 d’abril i el diumenge 15, a Manacor, al monestir de les Benedictines. 

Sebastià Matemales, amb saviesa discreta i humil, enllesteix i endiumenge la bella contrada per servar els esperits en la calma del Zazen

Sense moure’ns de Manacor, manllevant unes paraules poètiques, quasi profètiques, de l’escriptor i amic Miquel Mestre, retrem homenatge a un artista de la contrada manacorina: Joan Riera Ferrari, finat el 4 de maig farà un any.

Riera Ferrari (llegir +) va pintar rocallars, àngels, nubis… Venècia i la Mediterrània en estat pur, amb un toc de romanticisme líric. 

La sèrie dels àngels abasta tot el concepte de la seva pintura. Dibuixa el pas del temps damunt les coses i també ho tramet al cos humà.

L’artista comprèn que tothom neix bé, d’aquí que tapi els caps als seus àngels, perquè no es pugui identificar ningú i, així, a mesura que creixen les vestidures es van estripant, fins que comença una altra vida… Fins a morir quan nomes queden les ales angelicals...


Memento


El poema de Miquel Mestre a la memòria de Riera Ferrari es titula Memento i diu així:

De vegades convé i és bo i és necessari
deixar el llibre, fer un recés 
en el camí o en la lectura
ni que sigui tan sols per a copsar
tota la llum i els colors d’un cel de posta,
aquest or no metàl·lic que fulgeix
quan baixa l’horabaixa,
aquests rosats, rogencs, quasi escarlates
niguls que tan sovint auguren,
com un esclat cromàtic,
vendavals de ponent o de mestral.

De vegades convé i és bo i és necessari,
caminant per viaranys de ran de mar,
aturar-se un instant només per agrair
l’extens ventall de blaus que l’aigua,
tot i ser transparent, ens ofereix,
des del blavís plomós dels matins grisos
fins als cadmis, anyils i turqueses 
de platges i arenals
els dies de bonança i esplendor.

De vegades convé i és bo i és necessari
alçar el cap, badar bé els ulls 
tan sols per constatar
com de vius i vibràtils són els verds
de garrigues, pinedes i alzinars
abans que l’incendi, maligne, no ennegreixi
la pàtria i terra que habitam. 

De vegades convé i és bo i és necessari
observar el joc d’ombres que els rocams,
besats de biaix pel sol ixent,
projecten com geologies que interroguen
sobre el nostre propi origen 
i el de la matèria de què estan fetes
les constel·lacions.

De vegades convé i és bo i és necessari,
encara que el fred ens glaci cara i mans,
aturar-nos a escoltar el blanc silenci
dels turons, tossals i extremes valls 
que la neu de l’hivern amb timidesa
floc a floc ha anat esblanqueint.

De vegades convé i és bo i és necessari
fer una pausa en un punt de la drecera
tan sols per recordar-nos que som vius
enmig d’aquest paisatge que és tan nostre,
vius i vitencs i vitals 
entre aquests paratges que estimam
amb el mateix fervor de qui recorda i enyora
al millor dels amics que hàgim perdut.

De vegades convé i és bo i és necessari,
per allò de “al mal temps fer bona cara”,
encarar la vida amb franc somriure,
que de tristors i negrures n’hi ha prou
amb les que el món quotidianament pateix.

De vegades convé i és bo i és sempre necessari
treure forces de flaquesa
per tal de resistir contra tota injustícia,
per tal de rebutjar imposats dogmes,
per tal de preservar les llibertats, la llibertat
a la qual com a poble 
mai de mai podem renunciar.

De vegades convé i és bo i és necessari
abraçar-nos cos a cos com a germans
tan sols per sentir la calidesa
i l’amor que com humans tots hem de mester.

De vegades convé i és bo i és necessari
callar, no dir res i escoltar
el silenci interior que ens reclama i sol·licita 
que facem entre tots més generós el fet de viure,
que facem més justa, més bella, més amable 
la vida de tothom.

De vegades, estimats, ho sabem,
de vegades convé i és bo i és necessari.

I ara com una sola veu direm: 
Amén. Amén. Amén.

-o-

Silencis



Retornant a la nostra pràctica, al silenci del Zazen, encara que les nostres paraules siguin justes o belles o vertaderes, sigui el que sigui que puguem dir, no es pot explicar a través del llenguatge.

Moltes vegades, el silenci és més fort que l'eloqüència. 

Els infants no poden parlar. Buda podia parlar, va explicar nombrosos sutres i va dictar moltes conferències, però finalment va dir ‘no ho puc explicar tot, he acabat de parlar, però les meves conferències no estan acabades, no son la veritat total…’

El Zen és plantar una flor damunt la pedra…
És la més alta, la més gran de les savieses.

Ens diu la Mestra, en un dels seus comentaris, que se’ns fa difícil ocultar el fet de la il·luminació. 

És difícil oblidar-ho, quan s’ha experimentat la Presència Infinita del Ser. Perquè seguim tenint por. Una por soterrada que ens paralitza i ens impedeix viure des d’una altra perspectiva, amb plena llibertat, amb pau, amb confiança i de forma audaç.

No hem de témer a la innovació, hem de confiar amb la intuïció, hem d’allunyar-nos de l’immobilisme que ens oculta la Veritat. Aquesta veritat que es manifesta cada dia. 

Hem de mantenir-nos fidels a aquesta Veritat que ens constitueix i preguntar-nos, què hi ha darrere les actituds d’inseguretat i de manca de fe en allò que realment som?

Hem de tenir fe en una vida més viva, més creativa, més lliure, més conscient dels ritmes, diu Berta Meneses

No ens hem de preocupar. La falta de compromís amb la nostra pròpia transformació té moltes formes diversas, pero la més radical és ‘la por a la divinitat’. 

La por a allò que ens transcendeix, la por al misteri. Un misteri obscur i opac als sentits. És la por a ser conduïts al Buit, allà on ens transformem en la Realitat que Som.


Esperit


Aquest Esperit que ens aprofundeix, que ens relliga amb la naturalesa essencial, que ens configura tal qual som, és l’alè de Déu que crea la vida, la força que renova i cura, l’amor que tot ho transforma…

Sense aquest Esperit, la llibertat s’ofega, l’alegria s’esmorteeix i s’apaga, la celebració se converteix en costum, la comunió es trenca, la missió s’oblida, l’esperança mor i creixen les pors.

Hem de revifar i recrear aquest Esperit i així posarem el nostre granet d’arena per transitar la societat actual del caos a l’enteniment, del conflicte a la pau, del rebuig a l’abraçada, ens recorda la Mestra… 


-o-

Tu, el qui canta 
en la piuladissa dels ocells
i que udola
en el crit salvatge de les feres.

Dansa sagrada dels astres
a través de l’espai,
que brunz en el nucli de l’àtom.

Ritme etern del plor
i del somriure dels home,
que vibra
en llurs pesaments i desitjos.

Presència amagada,
que en fluir constitueix el temps
i la història.
Essència que s’endinsa en l’espai
i forma la immensitat.

Comunió total amb l’Univers,
veritat profunda,
amagada i revelada,
que estima i resta per sempre.

Aquest fragment poètic, basat en un text dels Upanishads, que tan estimava Mascaró, ens serveix per posar un nou punt i seguit a aquest bloc. 


Darrer regal!


Acabarem amb una de les cançons que ens ensenyava la mare enyorada, la que fou composada per Antonín Dvořák.

El compositor bohemi, exponent del romanticisme, emprà els llenguatges de la música tradicional de Moràvia i del seu país natal, Bohèmia i, entre d’altres riquíssimes composicions, ens va deixar aquesta peça: un autèntic regal per als sentits. 

I la delícia s'esdevé doble o triple quan l'interpreten Netrebko i Baremboin...

Tanca els ulls i escolta'ls (+)...

Gassho profund!



‘Un projecte clar. Un enteniment clar. Una bona voluntat. L’amor mena a la llum i la llum a un amor més gran’

Joan Mascaró