Flors de primavera



‘De vez en cuando hay que barrer el umbral de la conciencia, dejarlo a punto’
Ramón Andrés





A la memòria de l'amic Joan Llaneras, finat a Artà, als 55 anys


Dues persones. Dona i home. Ella, monja; ell, psiquiatre. Dialoguen sense coneixer-se. Estableixen concordances i nexes comuns. Proposen actituds i comportaments per afrontar la crisi, el virus, la pandèmia i el confinament. Saviesa en estat pur. Lliçons de vida

Tot és veritat. 

Parlen de l’amor, del present i del futur, de la família, de l’amistat, de la pau, del treball, de les fronteres i dels éssers, de la meditació, del silenci i de l’oració…

Sor Llúcia fa molts anys va decidir fer professió de fe i consagrar la seva vida a l’oració i a la clausura… Els darrers vint anys els ha passat a un convent de les Carmelites Descalces a Andalusia

‘Algunos de vosotros habéis sido llamados a la vida, denominada contemplativa. Una atracción irresistible os arrastra hacia el Señor. Asidos fuertemente por Dios, os abandonáis a su acción soberana que os levanta hacia él y os transforma en él, mientras os prepara para la contemplación eterna, que constituye nuestra común vocación…’ (Pablo VI, ET 8)

Exigent i perfeccionista, Sor Llúcia sempre ha tengut molta cura a l’hora de realitzar qualsevol tasca. 

Cus i broda primorosament, combina colors amb molt de gust; fa ganxet, posa injeccions, fa curacions, planta flors, poda rosers, engalana bells centres florals, cuina deliciós i els dolços són la seva especialitat, així com tenir cura de les germanes majors… 

També escriu les seves reflexions a un bloc. Per exemple sobre l’actitud que convé mantenir aquests dies de confinament a la llar.

Per la seva part, n’Antonio dirigeix un Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions. Té 66 anys. 

Català, de Barcelona, casat, amb dos fills. És catedràtic de psiquiatria, un metge de poble que s'ha disfressat de psiquiatre: metge, investigador, acadèmic i gestor.

Està preocupat per l'alt risc a què estan exposats els professionals de la salut ‘ja tenc dos companys a l'UCI, i a la Xina el 10% tenien símptomes depressius’. 

Està convençut que després de la pandèmia res tornarà a ser com abans. ‘Aquesta espècie d'any nou, que el decurs del naixement de la primavera ens ha portat, suposa un canvi complet de paradigma de les nostres vides. 

Aprendrem a passar amb menys i ens identificarem més amb la naturalesa i amb nosaltres mateixos. 

Els objectes baixaran de valor i cotitzaran a l'alça la persona i els valors humans…’ vaticina a tall de conclusió.

L’actitud


El més fonamental és l'actitud amb què vius, la interpretació que fas tu mateix de la situació, la consciència que no és una derrota. 

Paradoxalment, aquesta pot ser una oportunitat de descobrir la més genuïna i gran llibertat: la llibertat interior que ningú ens pot sostreure, perquè procedeix de tu mateix. 

És veritat que les autoritats ens 'obliguen' a romandre a casa, i la teva llibertat consisteix a adherir-t'hi voluntàriament, sabent que és per un bé superior. 

Lliure és qui té la capacitat d'assumir la situació perquè vol fer allò correcte. 

No estàs tancat a casa, has optat per romandre aquí, lliurement’ comenta Sor Llúcia.

Per a Antonio, l’actitud ferma i calmada és fonamental a hores d’ara.

La por és una reacció sana i necessària que ens posa en alerta davant un perill.

Quan l'alarma és inespecífica en l'espai i el temps, com passa amb aquest virus, el cos fa servir una gran quantitat d'energia física i mental per afrontar una amenaça que no pot tallar, i tot es tradueix en més tensió, més ansietat i més susceptibilitat.

Les queixes i discussions en família i entre veïns estan augmentant considerablement, i és un efecte de la por. N'hem de ser conscients. 

El cervell es veu atret i fixa amb molta més força allò negatiu que allò positiu. 

La desgràcia de les Torres Bessones ens va demostrar que a major exposició informativa més estrès, més ansietat, més violència, més alcoholisme... Convé estar informats però no atrapats.’

La pau


‘Mira dins tu mateix. L’espai més ample per expandir-te i ser feliç està en el teu cor, no necessites espais externs, sinó caminar amb comoditat en el teu propi món. 

Dóna cabuda a la creativitat, escolta les teves pròpies inspiracions i troba la bellesa en les menudències que et regala la vida. 

Potser encara no has descobert que en la pau de l'ànima hi brolla vida... La vida és creació de més vida, comunicació de goig i amor

Quan t'acostumis a viure en tu, ja no voldràs sortir…’ conclou la germana.

Per Antonio ‘la por només serveix per complir i obeir, però psicològicament no ens ajuda, perquè hem de ser nosaltres els que ens governem. 

Hem de comprendre què cal quedar-nos a casa i comprometre'ns.

Sens dubte, necessitam més temps de reflexió individual. Hem de posar pau i serenor a les nostres vides. 

La por a la infecció, la incertesa, la frustració i la informació tan saturada d'amenaces, desperten el nostre cervell primitiu, el qual  una i altra vegada ens manté en alarma creixent i continuada. Convé trencar aquest cercle viciós i nociu…’

El treball


Cada un, Llúcia i Antonio, des del seu àmbit de pensament i de coneixement, coincideixen en què la pau s’ha de treballar, no ens arriba gratuïtament.

‘Aquests dies, exercita virtuts que requereixin de meditació, concentració i autoconeixement, aquestes que normalment descuidam per estar ocupats en mil quefers 'externs'. 

De com afrontes les teves pròpies emocions i pensaments, de la gestió dels teus sentits i passions, depèn que visquis al cel o a l'infern

Observa't i domina’t, perquè si et deixes portar de la por, la tristesa o l'apatia, difícilment tallaràs el fil del verí, ja que no hi ha moltes evasions. 

Disciplina sobre el teu cor: quan algun pensament no et faci bé, amolla’l. 

Procura inclinar-te cap a tot allò que et dóna pau i alegria... l'harmonia i l’equilibri s'han de treballar’ manifesta Sor Llúcia.

Les epidèmies que ha patit la humanitat ens mostren allò que la por pot desencadenar. Atribucions acusatòries a altres com va passar amb l'Holocaust o la febre espanyola; aplecs desaforats i egoismes insospitats. 

La por suporta malament la incertesa i això ens pot conduir a una recerca insaciable de culpables i de conspiracions. 

Hem d'acceptar que la incertesa és inherent a la nostra condició humana. I tampoc no hem d’oblidar la precisa observació de Viktor Frankl: 'la por provoca el que un tem.'

Per això convé comunicar-se amb qualitat i no pas amb quantitat; reflexionant sobre els nostres hàbits, automatismes, sensacions que enyoram i desitjos que ajornam. 

Descobrim la riquesa humana de les persones: en els gestos, en les mirades o en les actituds dels que tenim a prop’ destaca Antonio, el psiquiatre.

L’amor 


El tema de foc per a aquests dies serà la convivència. Davant la crisi per la pandèmia som més susceptibles i estam, fins i tot, irritables. 

Hauràs de ser molt pacient i usar molt el sentit comú. Som diversos, cadascú té una sensibilitat diferent per milers de circumstàncies. 

Accepta i respecta les opinions i els sentiments dels altres. És molt normal, quan estam a casa, la tendència a voler controlar-ho tot... 

Procura no fer-ho, seria causa de molts enfrontaments i frustracions. Treu-li importància a les diferències, potencia les coses que unifiquen. 

L'únic terreny que realment et pertany ets tu mateix: els teus pensaments, les teves paraules i emocions; no controlis, controla't. 

Des de l'amor trobaràs comprensió i empatia, ganes de donar i agraïment al rebre. 

Respecta, acull la fragilitat, desdramatitza, viu i deixa viure…’ proclama Sor Llúcia.

Per la seva part Antonio també valora lo positiu de l'enclaustrament.

Hem d’alimentar l'humor que ens permet distanciar-nos del problema, però no de forma permanent ni frivolitzant.

L'espai es redueix, per a molts dràsticament; el temps perd referències i horaris i la convivència o la soledat s'extremen

Encara que hi ha pocs estudis, tots coincideixen que a partir del desè dia de confinament comença el període crític.

Llavors, el cervell més primitiu, el pèlvic o reptilià, pren el comandament i passam als extrems: o frenesí hiperactiu o bloqueig exhaust. Aquest circuit es torna circular: més hiperactivitat, més esgotament i més ineficiència, que al seu torn torna a activar el frenesí. 

Necessitem moments de silenci. Habilitant una comunicació més serena. 

És curiós però el nostre cervell més primitiu, també és el responsable de la presa de decisions que afecten bàsicament a la nostra supervivència, mana molt. 

L'altre, el cervell nou, el que pensa racionalment, el que ens porta al gaudi de viure, de compartir i a la calma, només proposa…’ sentència el catedràtic.

El temps


Res no podrà crear-te una sensació tan gran de buidor i fàstic, com passar el temps inútilment. És un enemic gravíssim que podrà robar-te la pau i fins i tot ficar-te en la depressió. 

Fes un pla per a aquests dies i intenta viure amb disciplina. Descans i ocupació no són antagònics, aprofita per descansar fent activitats que et relaxin o que estimulin un bon ànim. 

Pren-te el teu temps en les coses senzilles: a la cuina, en la higiene del cos, en la neteja de la llar, gaudeix fent-ho, però esforça’t perquè les coses que fas, per senzilles que siguin, tenguin valor i una finalitat. 

Res de perdre temps sense sentit, 'matar el temps és matar la vida’ proclama curt i ras Sor Llúcia.

Per a Antonio aquests dies s'imposarà l’empatia. 

‘Si no et poses al lloc de l'altre la relació és vertical i el campi qui pugui hi té cabuda, és l'egoisme de la por. La por redueix l'empatia. Adonar-se’n de l'altre és fonamental.

Creiem que quan controlem el virus tot tornarà a ser com abans. I això és una fantasia, serem molt més pobres, haurem de renunciar a moltes coses; però també serà una oportunitat excel·lent…

Fronteres


‘Quantes vegades ens hem queixat de tot el que deixam per fer a causa de la manca de temps. Vinga, ara el tenim! 

Aquest llibre que et van regalar fa tres Nadals i no has llegit; aquest altre que encara no has tornat, perquè t'ho vas deixar per la meitat. Si t'agrada la música, cerca nous artistes, descobreix nous gèneres... 

Et ve de gust un viatge?  Pensa en algun país exòtic i aprèn sobre la seva cultura, llengua, tradicions... tenim internet per això. 

Si ets persona de fe i pregària, per què no proves amb la litúrgia de les hores? Cerca en els escrits d'algun sant, segur que trobes moltes coses que t’ompliran l'ànima de noves llums. 

No et conformis amb el que ja coneixes i saps... ara que hi ha oportunitat, obre't a novetats que t’aportin saviesa i t’omplin d’alegria…’ manifesta la carmelita.

‘A nosaltres aquesta crisi ens atorga l'oportunitat de canviar el tenir pel ser

Hi haurà escassetat i vilesa, però després vendrà un període de reconstrucció en el qual ja sabrem que som naturalesa i que un virus no distingeix entre classes socials, països, ni races…’ destaca Antonio.

Un somriure


Dic amb molt de realisme, que no tots dominam igual les emocions. Hi haurà persones a qui, per la seva psicologia, els costarà molt més aquest confinament. 

Les emocions no només provenen del nostre interior, també el que veiem, escoltam, tocam… ens influeix. 

Per això, convé ser selectius amb el que rebem de fora per evitar entrar en cercles viciosos que ens atrapin a la desesperació o ens facin perdre el control. 

Evitem en la mesura del possible: converses de tipus pessimista, discussions, males cares, excés d'informació, pel·lícules de terror o intriga, desordre dins la llar. 

L'excés de pantalles també és nociu, perquè sobre-estimula el cervell i ens posa més nerviosos. 

Cal dormir bé, però fer-ho en excés pot provocar-nos sensació de fracàs o derrota. Un remei boníssim per canalitzar l'energia i relaxar-nos és ballar

Posau bona música i heu de riure una estona llarga ballant. Res com riure per reiniciar el nostre sistema interior…’ remata Sor Llúcia.

Oportunitats


El Catedràtic de Psiquiatria, per finalitzar, ens proposa una tesi curta, una síntesi que diu així: 

‘Tendrem l'oportunitat de revaloritzar la relació directa amb els altres, amb l'entorn i amb un mateix. 

Hem d'aprofitar aquest temps per estar amb nosaltres mateixos i aclarir què volem de la vida. 

Hem de declarar la pau a aquesta guerra, donant-li la mà i mirant-la profundament de front, fit a fit…’

Altrament, la germana proposa ‘aquesta etapa és una oportunitat per viure la comunicació a un altre nivell més profund, més íntim. 

Parla amb els que tens a casa amb tranquil·litat, sense presses, escolta'ls fins que acabin, deixa que el diàleg faci créixer la confiança i les confidències construeixin complicitat. 

Digues el que mai tens temps de dir, explica el que sempre has volgut comptar, parla de tot i res però amb afecte, xerra d'allò que arriba a l'ànima i fa niu. 

Cerca paraules amb bellesa, intenta donar-li expressió als teus sentiments més nobles. Parla des del cor i crea llaços molt més profunds amb la teva gent. Descobriràs que la distància no és absència…’ conclou la germana Llúcia.

Un final


Antonio i Llúcia, psiquiatre i monja de clausura, home i dona, dos mons, dues vides que hem unit a l’atzar, sempre respectant allò que han comunicat obertament. 

Ella publicant un decàleg de recomanacions per afrontar el confinament al bloc de les Carmelites Descalces (+) i ell a una entrevista a ‘La Contra’ (+) del diari La Vanguardia.

Tots dos coincideixen en assenyalar que ens convé cercar els moments de silenci i de solitud

És una ocasió per fer un retir, un sesshin, amb possibilitats de meditar, de fer ‘samu’. Ara tenim una oportunitat extraordinària.

‘Esperam canvis substancials en la societat, 'això no pot seguir així', també s'escolta molt. Idò tenim aquesta oportunitat per ficar-nos en un capoll com el cuc que es converteix en papallona. 

Reflexionau, pensau, meditau...'

Què puc canviar en mi per ser millor després d'aquests dies?

El darrer regal


Llúcia i Antonio són com a dues flors que brosten en aquesta primavera incipient, que ens abelleixen i ensenyen, que ens ofereixen color, calor, saviesa, amor i pau… 

Ella podria cantar boleros, ell tocar el piano o la guitarra, i tot continuaria igual.

L’emoció, el gust, el gaudi, la sort o l’atzar, el premi o el regal, sempre és a les teves mans. 

Tu decideixes l’actitud, l’amor, la pau, el treball, el temps, el somriure, l'oportunitat, la frontera i el finalara i aquí (+)

Gassho profund!!


‘La vida vista en contemplació no és la vida vista com una pel·lícula de cinema o de televisió’
Joan Mascaró






Jo som



‘Ésser és ésser en Eternitat. Esdevenir és ésser en el Temps’
Joan Mascaró i Fornés





A la memòria de totes 'les víctimes innocents'

Dies de recolliment, que poden semblar inhàbils, inútils, buits, avorrits, erms i àrids, secs i eixuts…

Jorns desèrtics d’emocions, de sentiments, de mots i paraules, que dansen en el so d’un diàleg estèril entre els éssers…

Llums que s’encenen i apaguen, fars luminiscents que brillen llunyans, dins les nits obscures d’un hivern que marxa lentament, amb els carrers buits de passes…

Silencis que s’imposen a les llars, rebosts que recuperen la importància de lloc fonamental, queviures que recobren els sabors perduts dins una memòria gastronòmica enriquida en la rapidesa sintètica i desestructurada… 

Un mos, un mot, un brill, un so, una nota, un alè, una mirada, un somriure, una llàgrima, un glop, una gota, la complicitat humana ens agermana en el no-res…

Tots som iguals dins la diferència, germans d’univers, còmplices de senderols prims, de platges verges, de ciutats fantasmagòriques…

Aquests dies de recolliment, imposats pel ‘Coronavirus’, serveixen per fer un balanç vital, una contemplació silent pel camí recorregut i fer aturada a allò que convé recordar per bondat i salut…

Ens plouen els missatges de per tot arreu i de tota casta i escollim aquells que ens semblen escrits des de la saviesa fonda, des del compromís humà, des de l’amor sense qüestionaments… 

Sempre amb l’objectiu de mantenir la calma dins aquest oceà en tempesta, que esdevé el present contemporani…

A l’ull de l’huracà


Corren temps que ens desafien per les malalties, pels verins de la ignorància i la por, i la cobdicia, farcits per les amenaces d'atacs nuclears, per les ruptures polítiques, per les crisis financeres, per les tensions racials, per les lluites religioses, pels terratrèmols devastadors, per despietats incendis forestals... 

En el rerefons sempre hi ha els mateixos fantasmes, corporacions insensibles, ments fastigoses i podrides per idees d’ambició i poder, diners i diners per enriquir les mateixes butxaques, filantrops davant de les càmeres, miserables rere les cortines del teatre de la vida…

Són temps de dubtes, de caminar guiats per uns serveis informatius poc fiables, per unes xarxes socials que alguns manegen adés hàbilment i adés malèficament... 

Arreu se sembra la llavor endimoniada del poder, de l’enriquiment fàcil, de la supremacia d’uns sobre els altres…

Afortunadament, filòsofs i pensadors, mestres i savis, sempre humils i honests, ens conviden a no lliurar-nos a aquests jocs de perversió, que amaguen sota les aparences bondadoses la riquesa i el poder, l’ambició i l’enveja…

Cada vegada que reacciones amb temor i ansietat, perquè la por i l'ansietat són emocions i les emocions són energia, només alimentes el següent moment de desassossec… 

El que hem d'aprendre a fer en aquest moment històric és estar-nos en la quietud: convertir-nos en l'ull de l'huracà. Penetrar-hi…

Perquè l'ull d'un huracà és un lloc de calma, al voltant del qual gira la tempesta. 

Ens convertim en l'ull quan sortim del caos i entram en el moment present…’ afirma Joe Dispenza, investigador, escriptor, prohom de la ciència i el coneixement.

Sense fer res


Aquesta és la raó per la qual feim tot l'entrenament que feim… perquè és en el moment present, aquell que ho abraça tot eternament, on s'engendra tota la creació. 

Així, quan regulam les emocions internes independentment de les condicions externes, començam a dominar el nostre entorn…

O, com diu la dita Zen ’sense fer res no deixam res sense fer…’

Per una altra via, però per un camí semblant ens condueix la nostra companya psicoterapeuta Schön Belart, qui escriu al seu bloc ‘Un viaje al corazón (+)’ un article que exposa com la humanitat està en l'agonia d’un estira-i-arronsa...

Ara hi ha una consciència col·lectiva en constant creixement que vol evolucionar, però les velles formes de ser i les posicions o habituds de consciència obsoletes estan lluitant per aferrar-se a allò conegut…

El virus ens fa responsables de la salut dels altres. Cuidar-me per cuidar l'altre. Tenir cura de les persones més vulnerables, saber-nos responsables del bé comú. 

El virus també ens demana confiança, solidaritat, compassió, altruisme, empatia, cooperació. Pensar en els altres i ser responsables de no propagar el verí, la por. 

Cadascú és responsable col·laborador de la salut de tots i totes. 

Pens, com molts, en el personal sanitari i els seus esforços per atendre milers de persones, desbordats per les retallades en la sanitat pública i lliurats a la seva tasca professional amb afany i desinteresadament. Ens demanen responsabilitat, enfront de l'egoisme i la inconsciència.

Per a la Mare Terra, aquesta aturada general és un respir, una oportunitat per a la regeneració i la recuperació dels estralls del capitalisme depredador. 

Sembla que a la fi l’arquetípicament femení s'imposa: SER, no fer. 

Sentir, connectar amb la nostra vulnerabilitat, tenir cura, col·laborar, tornar a casa, pensar en els altres, anar cap a dins, contemplar…’ conclou sàviament Belart.

Depenent de la lent a través de la qual es miri, aquestes lluites poden anar des de les estructures de poder del món fins als nostres egos individuals. 

Com més reaccionam als ‘inputs’ del món exterior i mantenim la nostra atenció en aquests temes tan carregats emocionalment, més alimentam els problemes i la pressió… 

Vida nova


En el fons, és la nostra energia la que ens manté vius.

Com més forta sigui la nostra reacció emocional davant dels esdeveniments externs, més desplaçam la nostra energia en la direcció oposada a la creació: energia creativa que podríem interioritzar i fer servir per crear una vida millor, curar el nostre cos, o transformar-lo en una experiència de vida nova, per anomenar només unes poques possibilitats…’ destaca Dispenza.

Quan tot es veu alterat, sembla que l'univers actua, seguint les seves pròpies lleis, per retornar l'equilibri a la naturalesa, a les coses i als éssers del planeta anomenat Terra

Els temps que estam vivint, plens de paradoxes, fan pensar en un canvi d’era…

La nostra mestra Berta Meneses ens recordava sempre ‘el segle XXI o serà espiritual o no serà’… 

Ella que ens guia pel camí de la saviesa, de la compassió, de la gratitud, de l’abraçada íntima i generosa, pel sender de l’equanimitat, se’ns ofereix i ens convida a fer una pràctica ètica, pragmàtica, solidària.

'L’esser té poc temps per ser –diu la mestra-. Per això hem d’experimentar i viure amb atenció plena. Hem de redescobrir-nos. 

Hem d’adquirir l’autoconsciència amb l’objectiu de despertar-nos al món real.

El camí del Zen és de saviesa i comprensió, gràcies a la percepció que ens permet arribar a la nova consciència. 

Atenció i receptivitat i acceptació conscients. Sense judicis, ni comparacions'.

Atenció, receptivitat i acceptació en una era en què el canvi climàtic està arribant a nivells preocupants pels desastres naturals que s'estan succeint. 

Mentre l'economia es col·lapsa, la contaminació baixa de manera considerable. 

Hem de ser conscients i i estar vigilants de les injustícies a la nostra societat. Hem de saber desconnectar-nos dels fluxes constants de notícies, fonamentalment d’aquelles que destaquen la tragèdia i la negativitat. 

Si no volem desconnectar del tot, treballem per afegir llum i amor a aquestes fonts informatives i xarxes socials. 

Els desafiaments


O com diu la mestra ‘en la teva vida diària, realitza un acte de bondat, de voluntariat o de solidaritat per ajudar a qui més ho necessiti; recupera el diàleg amb algú amb qui no has parlat fa temps, perdona a algú o perdona't per alguna cosa que hagis fet malament... 

Has de ser indulgent, afectuós i amable amb tu mateix i amb els que t'envolten, perquè cada un està passant pels seus propis desafiaments…’

La por i l'ansietat són el resultat de l'anticipació d'esdeveniments que encara no han succeït, i com sabem, som els creadors de la nostra realitat. 

És humà reaccionar davant d'aquests esdeveniments globals nocius, però si ho fas, no t'hi quedis enganxat. Simplement supera-ho. 

No parlis d'ells, ni els donis energia, ni els donis vida, ni els converteixis en una altra cosa. No els propaguis, perquè quan comences a explicar històries sobre els esdeveniments, els alimentes...

'En una societat que es basa en la productivitat i el consum, en la qual tots correm perseguint no se sap ben bé què, sense descans, sense pausa, de cop i volta se'ns imposa una aturada forçosa. 

Quiets, a casa, dia rere dia. A comptar les hores d'un temps al qual li hem sostret el valor. Sabem encara com utilitzar el nostre temps sense una fi específica?

Ara no és el moment de contreure’ns. Ara és un moment per expandir-se en l'amor; després de tot, l'amor conquesta la por…’ referma Dispenza.

En una època en què la criança dels fills, per raons majors, es delega sovint a altres figures i institucions, el Coronavirus obliga a tancar escoles i ens força a cercar solucions alternatives, a tornar a posar al pare i la mare al costat dels propis fills. 

Ens obliga a tornar a ser família.

‘En una dimensió en la qual les relacions interpersonals, la comunicació, la socialització, es realitza en un espai virtual, el de les xarxes socials, donant-nos la falsa il·lusió de proximitat, aquest virus ens sostreu la veritable proximitat, la real: que ningú es toqui, es besi, s’abraci, tot s’ha de fer a distància, en la fredor de l'absència de contacte…’ diu el psicòleg F. Morelli.

Fer pinya i camí


‘En una fase social en què pensar en un mateix s'ha tornat la norma, aquest virus ens envia un missatge clar: l'única manera de sortir d'aquesta situació és fer pinya, fer ressorgir en nosaltres el sentiment d'ajuda al proïsme, de pertinença a un col·lectiu, de ser part d'alguna cosa més gran sobre la qual ens sentim responsables… 

La corresponsabilitat: sentir que de les teves accions depèn la sort dels que t'envolten, i que tu depens d’ells…

Deixem de cercar culpables o de preguntar-nos per què ha passat això, i comencem a pensar en què podem aprendre de tot això…’ clama Morelli.

Economia, Política i Mitjans de Comunicació normalitzen un estat de coses i fets que haurien d’estar i ser permanentment qüestionades.

Hi ha molt per aprendre, per reflexionar i esforçar-nos

En retornar la normalitat, caminar ha de ser també una forma de combatre els tres verins que vicien i corquen la societat civil d’avui: la cobdícia, l’agressivitat i la ignorància.

El sistema econòmic ha institucionalitzat la cobdícia; els Estats fan prevaldre la militarització que és hostilitat i agressivitat institucionalitzades; i els mitjans de comunicació són l’instrument que serveix per institucionalitzar la ignorància.

El zen és un camí, que transcorre lluny dels convencionalismes. 

És el camí de la transformació personal, mitjançant el qual passarem del jo individual al jo col·lectiu, assolint una dimensió social de pau, d’amor, de calma i de confiança.

El darrer regal


Ens hem de reconèixer a cada revolt del camí, a l’ombra del teix; a cada racó del sementer sembrat arreu de faveres, esguardant la sortida del primer raig de sol; a cada prat verdós vora la riba del torrent, bevent aigua fresca i cristal·lina; a cada enfonyall i lloriguera amagada dins els camps sembrats o erms, somiant despert el cel i la terra, enyorant la mar... 

Pas a pas, anam fent camí, mentre les fulles tendres traspuen el brancam de la primavera. 

Arrels, troncs, branques, fulles i fruits… Pares, mares, filles i fills… 

Estimades, estimats, bon camí... 

Si voleu continuar, basta fer un clic aquí (+)


Gassho profund!!


‘L’experiència del ‘Jo som’ pot ésser l’experiència més alta de la nostra vida’ 
Joan Mascaró