Qui sóc jo?


‘L’home modern té poc temps per al pensament profund i la contemplació, i com més alta és la seva posició, sembla que té menys temps per a la contemplació i el pensament profund’
Joan Mascaró i Fornés


‘La Saviesa és l'única realitat que ens allibera de la por’ ens diu la nostra mestra Berta Meneses
Ella ens interroga: perceb l'engany que suposa sentir-me separat de l'Ésser que sóc?
En l'evangeli de Marc -que neix en una comunitat d'origen pagà-, Jesús apareix conduint als seus deixebles ‘a l'altra riba’, és a dir, a territori gentil. 
D'aquesta manera, l'evangelista intenta mostrar que va ser ja el propi Mestre qui hauria impulsat l'obertura al món pagà, més enllà del poble d’Israel.

-o-

Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles:
-Passem a l'altra riba.
Deixaren, així, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava. L'acompanyaven altres barques. 
Si cliques a la foto,
les pots veure ampliades
Tot d'una es va aixecar un gran temporal; les onades es precipitaven dins la barca i l'anaven omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen:
-Mestre, no et fa res que ens enfonsem?
Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l'aigua:
-Silenci! Calla!
Llavors el vent va parar i seguí una gran bonança. Jesús els digué:
-Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?
Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre:
-Qui és aquest, que fins i tot el vent i l'aigua l’obeeixen?

-o-

L’altra riba


La barca és un símbol de la pròpia comunitat i, més àmpliament encara, de cada persona embolicada en les diferents ‘tempestes' que sorgeixen inesperadament al llarg de l'existència, i que amb facilitat l’atemoreixen i la desestabilitzen. 
El text situa la por com l’element oposat a la fe, a la confiança. I, a més de subratllar l'admirable pau de Jesús -‘adormit sobre un coixí’-, convida a posar la seguretat en el poder de la seva paraula que va ser capaç de silenciar l'onatge.
És comprensible el nivell de consciència que els deixebles havien de tenir en aquella època.
La nostra consciència, al llarg de l’evolució, ha passat del nivell arcaic, del màgic i mític a un model mental (separador). 
L'ésser humà es percep i som molt conscients de les nostres fragilitats, de les nostres pors, fins i tot ens veim essencialment mancats. Per això necessitam que alguna cosa o que algú ompli la nostra mancança. 
Per aquesta raó projectam cap a fora la nostra inseguretat, la nostra incertesa, tot demanant com els deixebles que un poder superior ens alliberi

Déu i jo


Sabem que aquest ha estat el mateix mecanisme que ha situat a la divinitat a l’exterior, que la va fer totalment transcendent i a nosaltres no només dependents sinó tan externalitzats que suposa un treball duríssim educar-nos en la interioritat…
Però resulta que sense experiència interior, sense percebre la divinitat com una cosa intrínseca que ens permet ‘Ser’, és impossible realitzar el veritable coneixement de nosaltres mateixos. 
I és així com es va produint un efecte de profundes i greus conseqüències: per haver projectat lluny i fora de nosaltres no només a la divinitat sinó també a la nostra pròpia identitat.
La Realitat és solsament una, sense separació ni costures. 
No obstant això, la ment la fractura i analitza objectivament cadascuna de les ‘parts’ que ella mateixa ha creat. 

És en aquest fraccionament on neixen el ‘jo’, la ‘naturalesa’, el ‘món’, la ‘societat’ i el mateix ‘Déu’. 
Però, per més que la ment ens enganyi amb tanta facilitat, en el nostre interior no cessa l'anhel que clama per ‘tornar’ a la Unitat perduda, fins al punt de reconèixer-nos en aquesta Realitat una que som i que sempre hem sigut.
Els deixebles també s'han quedat ancorats en una consciència mítica, aquella que demana a Jesús el miracle que aturi la tempesta externa i també les tempestes internes.
No es coneixen ni es reconeixen a si mateixos. No creuen en la divinitat, en el poder transformador que els habita. 
Tenen por i la por paralitza, frena la confiança i condemna a la persona a la inèrcia, diu sàviament la mestra. 
La por ens condemna a vagar, dubitatius, temorencs, perduts per la immensa vastitud de l’univers…'.


-o-

El rostre original


Aquesta faceta del nostre ésser, atemporal i eterna, que no té principi i que, com deim en el Zen, estava en nosaltres abans fins i tot que naixessin els nostres pares.
De l'únic del que sempre som conscients és [...] de la consciència en si. Sempre tenim la capacitat de ser testimonis de tot el que passa.
Com deia un vell mestre Zen: 'Qui no està il·luminat? Per ventura no escoltes el cant d’aquests ocells? o és que no pots veure el sol?’.
No hi ha més que una consciència, i aquesta consciència, exacta i precisa com és, sense alteració ni cap modificació, ja és el mateix Esperit.
O com va dir Ramana Maharshi:
'No hi ha creació ni destrucció, 
ni destinació ni lliure albir, 
ni camí ni realització. 
Aquesta és l'única veritat... '

Però, vet aquí que els éssers humans semblem preferir l'agitació a l'Esperit
No ens acontentam amb la sensació simple de ser... sinó que volem ser alguna cosa, volem sentir alguna cosa especial, volem ser rics, famosos o importants…
Nosaltres no volem ser testimonis equànimes del món, sinó que volem destacar, aconseguir alguna cosa i ser algú; per això, ens passam la vida categoritzant, nomenant i escindint la simple sensació de l’existència…
En lloc de ser el món, volem ser algú i, d'aquesta manera, ens veim llançats al món del sofriment.
Llavors, és quan hem d’abandonar la sensació simple de ser i ens identificam amb un petit cos ubicat en un espai llastimosament petit, que volem que sigui superior a tots els altres cossos.

A la sensació simple de l'existència, en la qual Jo sóc el món, no hi caben ni la gelosia ni l'enveja; tota felicitat és la meva, tota tristesa és la meva i, en conseqüència, cessa tot sofriment.
Però les llàgrimes no s’aturen ni s’estronquen, ni tampoc ho fa el somriure davant la bogeria que suposa la noció que sóc algú més enllà del meu propi desplegament.
Quan un deixa de ser algú (quan un ‘abandona el cos i la ment’), quan un roman en la sensació simple de l'existència, en la sensació simple d'un únic sabor, el Jo descansa en la Vacuïtat i abraça la totalitat del món de la Forma.
Quan experiment l'existència, la pura presència, la Talitat no dual, l'Essència present, m'alliber de ser això o de ser allò, meres formes del sofriment.
Quan descans sense esforç en la sensació simple i present de l'existència, tot em ve donat.
Un ja posseeix la sensació simple de l'existència. 

Qui, idò, no està ja il·luminat?
Fragment del llibre 'Gràcia i Coratge' de Ken Wilber.


-o-

El darrer regal


L’anyell de déu que precedeix aquesta última entrada al bloc de la Zen Sanbo Mallorca finalitzava amb un obsequi esplèndit en format musical. 
L’Agnus Dei’ de Samuel Barber era la peça coral magnífica que reblia i curullava aquella construcció literària.
Avui, del mateix compositor britànic, ens servim de la peça catalogada com l’obra clàsica més trista i melangiosa que existeix, per cloure el nostre espai de meditació escrita i verbalitzada…
Composada l’any d’inici de la nostra guerra in-civil, aquest Adagio for strings, dóna peu al susdit Agnus Dei, arrenjat per Barber per a un cor de vuit veus, el 1968.
A l’Adagio, la línia melòdica es mou lliurement entre les veus en cor de les cordes; amb la cèl·lula principal tocada pels primers violins, però que acaba refermada per les violes; mentre el silenci en els baixos preval quasi infinitament… 
Els violoncels omplen l’amplitud de la secció central, tocant la línia melòdica principal, en veus de mezzo-soprano… Mentre les imatges del Vietnam també ploren i imploren la pau entre els homes...
I quan les cordes del cor pugen a l'escala més alta dels seus registres, culminen l’ascenció en un fortissimo-forte, un clímax de samadhi seguit d'un sobtat silenci…

Silenci que abraona la brutalitat dels homes... Silenci que abraça la por i esclafa la confiança...
La peça acaba amb la celebració de l'última nota en un encara més lleu i breu silenci, esvaït d’acompanyament…
El gaudi de l’enyor d'un 'mai més' està servit… 
Aclucau els ulls i alenau profundament i subtil… 
El plor de les cordes restarà per sempre dins el nostres cors, fent un batec de delicada innocència… 

Gassho profund!!


‘El desig per allò que és transitori fa impossible la joia de l’Etern’
Joan Mascaró




Agnus Dei



’S’ha de trobar una vida interior’
Joan Mascaró






Agnus Dei (Anyell de Déu), en el cristianisme, es refereix a Jesucrist en el seu rol d'ofrena en sacrifici pels pecats dels homes, a semblança de l'anyell que era sacrificat pels jueus durant la commemoració anual de la Pasqua

Aquest títol, que avui empram per encapçalar una nova entrada al bloc de la Zen Sanbo Mallorca, li fou aplicat pel profeta Joan Baptista, durant l'episodi del baptisme de Jesús en el riu Jordà, segons conten els Evangelis.

Té diferents accepcions. Per exemple, és una de les parts invariables de la missa, i  també és una de les oracions entonada amb més varietat musical.

Depenent dels estils, aquesta peça adopta formes variades, encara que, normalment, segueix les normes musicals marcades pel mateix text.


Anyell de Déu, que llevau el pecat del món,
tengueu pietat de nosaltres.
Anyell de Déu, que llevau el pecat del món,
tengueu pietat de nosaltres.
Anyell de Déu, que llevau el pecat del món,
donau-nos la pau!

D’altra banda, en tant que signe cristià, procedeix de les primitives comunitats que van patir persecució a l'època romana. 

És un símbol del martiri com a imatge del sacrifici de Jesucrist a la Creu. Al costat del peix, el Bon Pastor i el Mestre, és la representació simbòlica més repetida a l'art paleocristià.

Als segles posteriors predomina l'ús del símbol amb referència a l’Apocalipsi, considerat per la majoria dels erudits l'únic llibre del Nou Testament de caràcter exclusivament profètic.

En aquestes representacions sempre apareix ferit o degollat (com si fos un anyell pasqual), en actitud de benedicció, sobre la imatge del Llibre dels Set Segells.

Avui, ultrapassats la Pasqua cristiana i el Zazenkai i la Iniciació a Manacor, reprenem el fil de la quotidianitat amb aquests arguments que serveixen de pòrtic d’entrada a una entrevista que hem pellucat dins la premsa diària. 

-o-

Del silenci al 'jo-riki'


Una entrevista que anirà acompanyada pels comentaris de la mestra Berta Meneses i amb alguna referència a qui fou mestre seu: Hugo Makibi Enomiya-Lassalle S.J.

Precisament, Enomiya en la seva sintètica, breu i nogensmenys brillant ‘Introducció al Zazen’ ens exposa, entre d’altres, els fruits de la meditació Zen.

D’aquests, destaca, la força de la meditació ‘el jo-riki’.

I diu: 'abans de parlar de la força de la meditació, vull indicar que a través de la pràctica és possible despertar forces tant corporals com espirituals, a les quals l’home normalment no hi té accés…'

En el fons, però, totes aquestes forces i energies nien al nostre interior profund, encara que estiguin com a fermades. Serà mitjançant la pràctica del Zazen com podrem desfermar-les i alliberar-les.

En el camí del Zen aquestes forces no se cerquen per enfortir-nos, més aviat per guanyar en salut, però si per desenvolupar les forces espirituals.

I com? Idò la força que ens dóna el ‘jo-riki’ és la capacitat de superar les distraccions de la ment, tot adquirint una serenor, una pau i un equilibri espiritual. 

Tot plegat té, en nosaltres, uns efectes de domini dels sentiments i dels pensaments. Ens tranquilitza, ens allibera interiorment, ens calma les emocions i ens ofereix una empatia envers els altres éssers.

Bondat, amor, confiança...


Com diu la nostra mestra ‘El Zen no és únicament un camí d’abismament per arribar a unes dimensions de consciència més profunds, sino que de forma ben explícita la pràctica reforça la connexió, la proximitat i la confiança amb els altres…

El silenci que adquirim no és un silenci passiu. La meditació Zen no fa que les coses que ens arriben de fora ja no ens afectin. No és un narcòtic… Ans al contrari, amb la pràctica del Zazen no perdem emotivitat…'

El Zen està molt relacionat amb la natura i mitjançant la pràctica tornam cap a ella. Ens hi obrim, plenament i subtil… 

Ara, que vivim immersos dins aquesta espiral universal de caràcter tecnològic i racional que ho defineix i abraça tot: política i economia, feines i oci, riqueses i pobreses, ciència i innovació, llenguatge i alfabets, saviesa i ignorància… El Zen ens recondueix cap a la naturalesa…

Segons Enomiya, 'quan ens endisam dins la naturalesa mitjançant la pràctica: ja sia del cos i la ment, o la mar, o a la muntanya, o en els prats i sementers, o damunt els turons i espadats, o enforinyats dins grutes i avencs… el Zen ens descobrix la bondat, la solidaritat, l’amor, l’acceptació, l’honestedat, la franquesa, la complicitat, la confiança…

Uns atributs ben nostres que ens defineixen des de la nostra arrel més fonda, fent part del nostre rostre original o naturalesa essencial i divina…

Segons Enomiya, una altra manifestació o efecte pràctic de la meditació Zen és l’adquisició d’una sensibilitat especial per a l’art, ja sia la música, la poesia, la lectura, la pintura…

Ho podrem comprovar amb la peça que hem seleccionat per al final. Un cant del qual malgrat no entrendre la lletra, ens condueix a la plena consciència del tot: música, lletra i espiritualitat comuna…'

El mestre també parla de la capacitat d’explorar l’inconscient, amb la pràctica del Zazen. Així, desenvolupam la intuïció, aquesta aptitud de discernir, d’elegir i triar amb llibertat i encert allò que més convé… 

Es dissolen els dubtes, les pors, les ansietats o els obstacles i ens ‘empoderam de l’inconscient’. 

Les reaccions negatives es van eliminant a poc a poc i quan l’inconscient es purifica és quan som capaços de decidir i elegir amb total llibertat…

I quan l’esperit està completament asserenat és llavors que esdevé l’experiència, tan senzilla i complexa, de concentrar-se i de fer el que convé. 

Perquè com diu la dita Zen ‘sense fer res, no deixam res sense fer’…

-o-

Un silenci urgent


L’entrevista avui és amb Xavier Melloni, teòleg, místic, antropòleg, que viu a la cova de Sant Ignasi de Loiola. Amic de la mestra Berta Meneses i col·laborador de la Casa d’Espiritualitat de Sant Felip Neri.

Diu Melloni que ‘la nostra societat necessita un silenci urgent. Si aprenem el silenci, canviarem de lloc sense moure'ns: estarem aquí, però de forma diferent, no en el mateix aquí on estàvem.’

Ell ensenya a escoltar aquest silenci, que no és l'absència de renou, sinó d'ego. És una altra dimensió que s'està gestant en nosaltres i que requereix de l'experiència d'aquesta vida perquè la puguem assolir després. 

La nostra època nega la mort, perquè insistim en veure-la com el nostre final, quan només és el començament d'alguna cosa que desconeixem.’


-o-



Vostè diu que el silenci no és l'absència de soroll, sinó d'ego ...

...

... Call?

El mutisme no és silenci, sinó la impotència de la paraula. El silenci està habitat; el mutisme està buit.

Com escoltar el silenci?

La natura és plena de sons: el vent bufa a les orelles, els ocells refilen, les branques del bosc cruixen al trepitjar-les… Escoltem-hi el silenci, perquè no són renous: són sons sense ego. No et reclamen.

Com alliberar-nos del renou de l'ego?

Vivint aquí i ara: essent conscients del moment. Sense necessitat de repassar contínuament què fas i dius o que diuen i fan. Sense avaluar, controlar i jutjar allò viscut. Perquè el renou està en aquest judici compulsiu; en la comparació; en el sobreimposat a la vida. I és el que la degrada.

Com ho aconsegueix vostè?

Com puc. Sóc com qualsevol lector, però he anat descobrint el silenci com una qualitat d'atenció. 

Per a mi és molt important cada matí i cada tarda començar i acabar el dia silenciat. I acabar cada cosa que faig amb la consciència que finalitza. I agrair-la. I donar gràcies també per tot el que he après a fer-la.

Per exemple?

Aquesta conversa, (aquesta lectura) amb pauses de qualitat de presència. I començaré el següent que faci agraint que ho començ i venerant: ser conscient i agrair-ho tot.

Es tracta de no fer res mai en pilot automàtic ni per pur tràmit?

Sí, perquè si prenem consciència del que feim, la nostra vida tendrà més força. Viurà més.

Per què la vida sol fer mal a l'ego?

L'ego és l'apropiació del jo, que no és més que un recipient de consciència,  d'existència on es condensa la totalitat. Tot està en cada un de nosaltres. Si no, no podríem existir.

Per què avui l'ego s'apropia del jo?

Cada un de nosaltres no només té els seus anys, sinó els 15.000 milions d'evolució que ens han fet com som. L'excés d'ego és la fixació de pensar que només tenim els que ens queden i els podem perdre.

Pensar la mort no et fa humil?

Ens col·lapsam i ens condensam en els petits anys que creiem tenir. I ens angoixam intentat retenir-los. Però la nostra consciència no és propietària de la nostra existència: només és un recipient temporal…

... que durarà uns pocs anyets més.

La vida se'ns dóna contínuament i si som cocreadors a la vida, en comptes d'intentar controlar-la i sobrepassar-la, la rebem i la desplegam i sorgeix així una nova confiança en la nostra força que reemplaça a l'ego.

Ni ho sóc ni veig voluntaris per morir.

I és fantàstic, perquè vol dir que estimam el do essencial de la vida. Però hi ha un altre do engendrat en ell, que és el següent naixement. Estam gestant contínuament altra vida dins nostre: cada instant està il·luminant el següent ...

No es tracta d'això: d'atrapar?

Al contrari: cada moment estam vivint una cosa que hem de saber deixar anar. El mateix aire que ens dóna vida, si ho retenim, ens mataria. La vida està feta d'un continu rebre i donar. Deixar-la anar.

Caldria alegrar-se de morir?

La nostra existència és com la gestació d'una dimensió més interna que requereix l'experiència humana biològica d'aquesta vida. Allà s'hi engendra una altra dimensió a la qual no podem accedir si no ens desprenem d'aquesta.

En canvi, aquesta època nega la mort.

Perquè insistim en veure-la com el nostre final en comptes de veure-la com el començament d'alguna cosa que desconeixem.

I si la biomedicina ens dóna un dia el poder de decidir quan morim?

Seria perdurabilitat; no eternitat. L'eternitat és d'un altre ordre; no és un xiclet que anam estirant fins que es trenca. L'eternitat és un canvi de nivell.

Més que viure 200 anys com ara és tornar a existir d'una altra manera?

I el més bell és que ja ho podem viure ara. Però el nostre vehicle biològic a la Terra està programat per sobreviure fins als 60, 70, 80, 90 anys. La nostra mort és el que més necessitam per assolir possibilitats que en aquesta vida tenen el seu límit.

Quines?

Hi ha dimensions, que s'estan gestant en aquesta vida, que ens permeten passar a una altra. Però per a això hem de saber deixar-nos anar, i la nostra societat no ens deixa. Cal aprendre a desprendre'ns d'aquesta vida amb confiança. Esper que qualsevol dia siguem prou madurs com per escoltar-nos a nosaltres mateixos i saber quin és el moment de marxar.

Com saber-ho?

Si maduràssim, no allargaríem els processos tan complexos i problemàtics que tendrem amb una població cada vegada més envellida a la qual no s'ha ensenyat a morir. El saber partir és un acte de generositat i de confiança, per al qual encara no tots estam preparats.

Gràcies a Xavier Melloni i a La Contra de la Vanguardia per publicar aquesta interessant entrevista el propassat 19 d’abril, diada de Santa Marta màrtir…

-o-

Un silenci desolat



Les fotografies que acompanyen avui aquests escrits són d’agrair a Pentti Sammallahti (Finlàndia, 1950).

Sammallahti, talment un Anyell de Déu, ha estat fotografiant el món que l'envolta amb un ull poètic des dels onze anys. 

Als nou anys, va visitar l'exposició ‘La família de l’home' al Saló d'Art de Hèlsinki, confirmant a aquesta edat tan primerenca el seu camí a l’entorn de la fotografia. 

Sammallahti, un dels primers artistes que va exposar a la Fundació Toni Catany de Llucmajor, amb la mostra ‘als confins del món’, ha exposat i ensenyant a la Universitat d’Art i Disseny d’Hèlsinki.

Sammallahti es descriu com un nòmada que gaudeix de la naturalesa dels grans nords: la foscor, el fred i el mar. 

Alhora, és un mestre artesà, que tonifica acuradament les seves impressions per crear una atmosfera poètica de silenci desolat.

Animals, humans, éssers vius que rodolen per la neu dels carrers, dins la boira dels sementers, dins la foscúria de la vida amagada, els retrats de Pentti han estat inclosos entre les 100 fotografies favorites de la col·lecció personal d'Henri Cartier-Bresson.

Sammallahti ha publicat tretze llibres i ha rebut nombrosos premis com el Samuli Paulaharju de la Societat de literatura finlandesa, els premis estatals per a la fotografia, el Premi Art de la província d'Uusimaa, el premi Daniel Nyblin i el de l'Associació de crítics de Finlàndia.

Les imatges provenen, amb agraïment, de la galeria de Peter Fetterman (+)


-o-

El darrer regal!


Quan el so del cant, esdevingut paraula gregoriana, es fon en el silenci desolat i urgent de la vida, hom resta immòbil, quiet, equilibrat… 

Ulls clucs segueixes el senderol dels últims ressons que arroseguen les notes que salten de biaix dins el pentagrama... I un sospir d’alleujament porta la calma a l’interior de l’ànima…

Llavors, esdevé el miracle de la creació, del gest, del sonriure, de l’abraçada, de la confiança, de l’estimació, de la llibertat i res ja mai no tornarà a ser igual…


Gassho profund!!


‘D’individus bons i forts en surt una societat forta i bona. I el contrari també és veritat: d’una societat bona i forta en surten individus bons i forts’

Joan Mascaró