Metamorfosis


‘Sempre som lliures, però sempre ens lligam nosaltres mateixos’

Joan Mascaró




El tema motor de les Metamorfosis, com ho és a la major part de les obres d’Ovidi, és el de l'amor: bé l'amor personal o bé Amor, aspecte de Cupid, la personificació d'aquest sentiment. 

Tots els altres déus hi apareixen estupefactes, humiliats i ridiculitzats per Amor. Un déu normalment considerat d'entre els menors del panteó que pot ser considerat el més proper a l'heroi d'aquesta falsa èpica. 

Apol·lo es posa particularment en ridícul quan Ovidi mostra com l'amor irracional pot confondre fins i tot el déu de la raó pura. 

L'amor contrariat pot tornar-se en venjança, per això algunes de les transformacions succeeixen per venjança divina o per escapar al càstig dels déus.


Ser un mateix

Avui, de la mà d’un barcelonés de 53 anys, ens endinsarem dins l’amor per actualitzar les metamorfosis dels humans, i l'evolució, el creixement, el canvi, l'aprenentage, l'adaptació, la saviesa…

Doctor en Filosofia, en Teologia i en Pedagogia, en l’àmbit de la política lluita contra l'escepticisme, però el desengany -esmenta- és constant. 

'Voldria trobar una altra política lluny del tribalisme, del caïnisme. D’aquí, potser el meu intent per ser cristià, la meva aspiració.

Ser un mateix, ser individu, requereix valor. La individualitat és una cosa molt present en la filosofia. Solem actuar de forma molt gregària, molt mimèticament.

La singularitat és una raresa i per ella es paga un preu molt alt, però aquesta defensa de la vida com a obra d'art en construcció m’apassiona.

Som una possibilitat única que es cou en el temps i que un pot aprofitar o desaprofitar. Si un no és capaç d'endinsar-se, descobrir-la i expressar-la, queda arraconada, censurada, i aquest potencial es perd per sempre.


La fe, eina d’alliberament

Kierkegaard diu que l'únic antídot contra la desesperació, que és no veure cap possibilitat, és la fe, entreveure possibilitats. Fe en Déu, però també, i sobretot, fe en les possibilitats humanes.

Pregar no és demanar, és escoltar el que Déu vol de mi ara. Agrair el que se t'ha donat i aclarir què és el que has de fer, és un altre model d'oració.

La intel·ligència espiritual habita en tot ésser humà i ens serveix per  interrogar-nos sobre nosaltres mateixos i sobre el sentit de la vida, per admirar la realitat, per prendre distància. 

Es tracta de ser espectador de la pròpia vida i observar quina qualitat té el nostre vincle amb el que ens envolta. El fanàtic és incapaç de posar aquesta distància.


Anèmia espiritual

Vivim temps d'anèmia espiritual. Per això, un dels meus cavalls de batalla durant els últims deu anys ha estat persuadir que s’ha d’educar aquesta intel·ligència en totes les etapes de la vida. Si no es treballa ens convertim en analfabets espirituals. El govern de les emocions és essencial per a la convivència.

Ara triomfa l’emotivisme, en tant que reacció a una època en què es va censurar allò emocional, especialment en el costat masculí. 

Però la conseqüència d'aquesta idea de l'espontaneïtat emocional és terrible, perquè si el que experiment és alegria, fantàstic, però si és odi i l'amoll... Així estan les xarxes socials, convertides en una claveguera d'emocions tòxiques.

Posar distància, un bri de consciència, et converteix en un ésser lliure que ja no respon automàticament a l'estímul, té a veure amb la singularitat, amb el valor de ser un mateix.

Hem d’entendre la llibertat com un alliberament, i això és un camí: alliberar-te de tot el que et manté subjugat

Per exemple, els infants són molt més lliures que els adults, que estam marcats per la por i els prejudicis. L'alliberament consisteix a ser capaç de veure què és el que ens limita.


Cara a cara amb tu mateix

Vivim en una societat caracteritzada per la fugida, l'evasió per escapar de la experiència de la buidor. I és tan fàcil... 

Et poses davant d'una pantalla i pots estar veient bajanades fins als cent anys. Quan es fa el buit, s'interromp l'electricitat, es fa el silenci, en aquest interstici comencen les preguntes.

Quan un s'audita i ho fa amb transparència i sinceritat, se n'adona que molts dels ideals van quedar en el tinter, que hem hagut de negociar amb la realitat, i això et fa petit, i aviat i per qualsevol escletxa se't presenta la consigna: evadeix-te, distreu-te.


La meditació és exigent

La nostra societat es regeix per dos grans verbs: treballar i consumir

Activar la cultura de la pensada és destruir la maquinària que funciona quan no es pensa i es respon a estímuls. Però en aquesta societat gasosa, en la qual tot es volatilitza (treball, creences, parelles, amistats...), resulta difícil.

Hem passat d'una societat normativa catòlica limitadora a un ‘no volem límits’, però sense límits no es pot viure. 

Necessitem una ètica civil que tengui fortalesa, és a dir: un marc moral sòlid en una societat gasosa, i això és molt difícil.

Per a mi l'ètica té molt a veure amb el descentrament, en pensar amb l’altre...'


Francesc Torralba

Qui així ens ha parlat és Francesc Torralba, doctor en Filosofia, catedràtic a la Universitat Ramon Llull. Membre d'honor del Consell Superior Europeu de Doctors i Doctors Honoris Causa.

Però sobretot, Torralba és una màquina de reflexionar, i la seva pròpia recerca de sentit l'ha conduït a publicar 100 llibres. 

Els seus temes són el sentit de la vida, el sofriment, la mort, Déu, la llibertat des d'una perspectiva filosòfica...

El seu assaig Intel·ligència espiritual (2010) ha arribat a les 11 edicions. I també ha dedicat assajos a analitzar la cultura de la nostra societat, com Món volàtil (2018) i ara Viure en l'essencial (Plataforma), en el qual s'ocupa del que s'ha après durant aquesta pandèmia. 

Tot això gràcies a l'entrevista de La Contra de la Vanguardia (+)


Experimentar la veritat

‘Les vertaderes experiències de l’Ésser essencial esdevenen quan el sofriment ha fet passar l’ànima per les tenebres de la incertesa i de l’angoixa, de la ira i de la desesperació, de la solitud i del buit.

Però també pot arribar-nos per una onada d’alegria, de pau, de llum i de calor, en la qual el que és quotidià es transforma en un miracle.

L’espurneig d’una gota de rosada, la llum d’una mirada, la pedra que ens fa ensopegar, i de sobte ens trobam transportats per una pau, una claredat i una esclafor que no són d’aquest món…’

La paraules de Karlfried Graf Durkheim ens ho deien fa molt temps. És la primera vegada a la història d’Occident que tanta gent es pren seriosament les experiències que en el passat denominavem experiències místiques.

L’Ésglesia, igual que les ciències, les definia com estats sentimentals i sense realitat. Però aquestes experiències comencen a ocupar el seu vertader lloc en la recerca de si mateixos de les dones i homes. 

I quan parles dels Éssers amb certa profunditat, veus i trobes l’interior: la naturalesa essencial.


El jo vertader

No és estrany que la nostra mestra zen, Berta Meneses, ens hagi dictat una sèrie de Teisshos, al llarg de la pandèmia, per esbrinar i donar llum a la naturalesa essencial.

Així, en la darrera conferència que podem trobar al Canal de Youtube (+) ens va exposar les marques del Dharma, i del jo vertader.


Ara i aquí

En una altra iniciativa nascuda a l’empara de la Zen Sanbo Mallorca, el canal ‘El so del silenci’ (+), es deia que el Zen és educació silenciosa…

Aprenem del més gran misteri. En aquest camí del Zen et descobreixes a tu mateix… Comprens la teva naturalesa essencial, i la de tots…

La seva pràctica t’eixampla la consciència. Asseure’t, en quietud i meditación  et remou l’inconscient…

El camí de la vida és una iniciació permanent, una aventura, un joc, una recerca, un regal, en el qual el Jo es realitza, es comprèn, s’allibera...


Darrer regal

Tot té un principi i un final. Ara empram uns versos d‘Amor’ el poema de Damià Huguet (Campos, 1946-1996) per cloure aquesta entrada al nostre bloc de la Zen Sanbo Mallorca. 


La vida és una pedra convertida en home.

Un home és com un munt de pols. Un sementer esvaït. Un fum glaçat.

Jo som un munt de pols banyat de mar i de garrigues.


Cada paraula meva és una pedra

llançada en viu contra el silenci dels homes.

I, avui que encara és capaç de tornar a ploure

com demà serà definitivament dijous,

escric pensant en mi perquè tenc necessitat de viure.


No som un jove que duu les ombres mortes.

No vaig enlloc perquè aquí m’estira.

Duc dins els ulls això que dic,

i és de tant d’estimar-vos a tots vosaltres…


Per cada moment compartit, infinites gràcies… (+)







‘L'home que està despert té la joia d'un infant i el pensament d'un home’

Joan Mascaró





Lux aeterna




‘Només aquells qui han sentit l’Infinit poden transmetre les seves sensacions als altres’
Joan Mascaró i Fornés




Mai, probablement, havia anat tan directe la mestra, Berta Meneses, en la seva recomanació, en la seva proposició, en el seu interrogant: 

Què és la il·luminació? 


Aquest és el títol de la pregunta, el text intitulat que ens adjuntava per convidar-nos i arrodonir la pràctica del Zazenkai intensiu, que vam fer els membres de la Sangha de Mallorca els dies 6 i 7 de juny.

Vivíem i vivim, encara, en plena situació crítica i complexa per mor de la Pandèmia del Covid. 

Cert és que tots els rius corren avall cap a la mar i, aquests rius, són molts i es perden dins les profunditats de la mar. Tenen un començament i un final: però la mar -com diu Mascaró- és el símbol de l’Infinit. Queda per sempre.

Som-hi idò, caminem cap a la il·luminació. La mestra ens ho diu així, literal:

‘En japonès hi ha dues paraules per definir la il·luminació. Una de les més coneguda a Occident, és 'satori', que significa conèixer, saber. 

L'altra és 'kensho', i és menys corrent. Significa visió essencial, és a dir, visió de la naturalesa essencial.

'Satori'


Satori és un coneixement experiencial. Realment, només es pot arribar a saber què és per mitjà de la pròpia experiència. Amb explicacions teòriques és impossible definir-lo.

Per aquest motiu, les persones que han arribat a una experiència de satori es resisteixin a contestar aquesta pregunta. 

Se'ls pot aplicar el refrany: ‘el que sap, no parla; el que parla, no sap’. Tot i això, es poden dir moltes coses, fent possible que qui no ha tengut aquesta experiència pugui adquirir una comprensió del fet.

Segons un relat del mestre Zen Enomilla Lassalle, que deia: ‘en l'últim dokusan d'un sesshin vaig dir al meu mestre, Harada Roshi, que jo segurament ja era massa vell, tenia llavors seixanta anys, per poder arribar al satori, perquè tenia el meu cap massa ple de teories, farcit del pensar lògic i racional’.

Però, llavors, el mestre Harada, em va respondre que ‘ell era molt més gran encara, perquè tenia aleshores vuitanta-set anys…’
A això va replicar Lasalle ‘si però vostè ha aconseguit el kensho per primera vegada essent jove’. El mestre Harada li va contestar que així era, que l'havia tengut als vint-i-dos anys, i que havia estat tan fora de si d'alegria, que s’havia llançat dins un gran bidó d’aigua, que hi havia al monestir… 

De sobte, el mestre Harada es va posar trist perquè digué ‘ara la pràctica és tan superficial que pocs practicants arriben a la il·luminació. Això abans no passava gairebé mai. 

Llavonces, Lassalle li va comentar que potser es devia al fet que els japonesos havien après a pensar d'una altra manera més científica, que en temps anteriors. 

El mestre Harada va dir que això també podia ser, però que el kensho era ‘l’essència de l'ésser humà’ i en aquest punt no canviava res el fet que hagués augmentat el coneixement de la ciència. 

Harada Roshi ens reitera d’aquesta forma que ‘l'essència de l'ésser humà no canvia, que els éssers humans de qualsevol època poden arribar a la visió fonamental del despertar a l’essència búdica o divina que som’.

'Kensho'


Se sol dir que el kensho consisteix en què l'activitat de la façana i la de la part posterior de la ment s'unifiquen
Per mitjà del Zazen, l'activitat conscient dels nostres pensaments, les nostres preocupacions i els nostres sentiments, es va alentint, a mesura que avança l’atenció plena.

La ment es va centrant, va posant arrels. Així, l'activitat de la façana, o sigui la de la part més superficial de la nostra consciència, deixa d’influir i de condicionar-nos i passa gradualment a un segon pla.

A mesura que s’aprofundeix en la pràctica del Zazen, l'inconscient adquireix més rellevància i es produeixen efectes de abismament, de connexió amb la naturalesa pròpia i essencial.

Llavors, assolim un altre nivell ple de pau, una obertura infinita comença a emergir i el silenci, que ho abasta tot, esdevé profund i espiritual, és el veritable Jo mateix.

Aquesta presa de consciència és buida de conceptes, és íntima i sagrada, sense res per agafar ni res per deixar anar. I s’experimenta com una cosa completament nova.

Al principi, el practicant Zen només entra amb una certa dificultat i per breu temps en aquesta altra dimensió de la seva ment, fins al punt que gairebé no n’és conscient, tornant de seguida a la façana. 

Però si se segueix practicant amb assiduïtat, amb paciència, perseverança i essent indulgent amb un mateix, tot resulta més fàcil, fins que arriba un moment en què les dues dimensions s'unifiquen. Això és la visió essencial…
En el satori, o kensho, es cau en el compte, per primera vegada, que vida i mort són u i s’integren de la mateixa essència, la qual cosa implica que la por a la mort desapareix i s'aconsegueix una pau i una tranquil·litat noves… 

La persona desperta així a la llibertat perfecta.

És una equivocació parlar del satori com d'alguna cosa que ha d'arribar de fora, que cal cercar lluny de nosaltres mateixos. 

Zen, el camí


Tota persona que coneix el Zen i, sobretot qui hagi tengut aquesta experiència, sap que el satori no s'ha de cercar fora, sinó en el propi interior.

El Zazen és un camí que, sens dubte, ens pot conduir a aquesta experiència cimera de l'ésser humà. 

Sempre es pot aprofundir més i més en l'experiència del veritable ser d'un mateix. Fins i tot després d'un petit satori, sempre queda la possibilitat d'arribar a un satori més gran si es continua practicant; un fet totalment recomanable.

En aquest sentit, es conta que l'antic mestre Zen, Joshu, després de la seva primera il·luminació va seguir practicant intensament altres trenta anys fins que va obtenir la il·luminació perfecta. Amb tot, segons explica la llegenda, va continuar meditant fins als 120 anys.

El mestre Harada, relata a la seva autobiografia, com anant a visitar al seu mestre Zen a Kyoto, a la vista d'un bell jardí, va tornar a assolir la il·luminació. Aquesta experiència pressuposa que hom està constantment en connexió profunda. 
Altrament, es diu del mestre Hakuin (1685-1768) que va tenir la gran visió essencial tres vegades i la petita infinites vegades.

Una experiència repetida aprofundeix la impressió de la primera, la fa reviure, si amb el temps havia empal·lidit o s’havia mustiat. 

Aquest també és el motiu de la feina que feim amb els koans ‘ajudar a no mustiar l’experiència, sinó més aviat el contrari ens ajuda a augmentar la capacitat de Veure.

Tres condicions, tres actituds

Hi ha diverses actituds i condicions que afavoreixen el ‘satori’. Tres d'elles fins i tot es consideren necessàries, perquè són les úniques que garanteixen un alliberament total:

La primera, la convicció de la necessitat d'arribar a despertar la nostra consciència, d'arribar a veure l'Ésser que Som, de saber qui sóc jo. Experimentar la meva naturalesa essencial i divina.

La segona, la determinació d’aconseguir-ho. La seguretat esperançada que s’arribarà a aconseguir. 

I, per últim però de vital transcendència, disposar una gran confiança, perquè ja som aquesta realitat essencial i divina.

La convicció de la necessitat de la il·luminació, que s'exigeix ​​com a condició. Hem d’anhelar la realització espiritual profunda

Per posar fi al sofriment, per arribar a experimentar la llibertat i la pau del cor, per percebre sobretot la naturalesa del meu veritable Jo mateix.

El sentit de la segona condició, la determinació d'arribar al despertar, és un dels tres pilars del Zen. 

‘La ferma determinació’, encara que vegem molt lluny el fet d'arribar a aquest despertar, és absolutament necessària per realitzar la pràctica diària.

Arribar a aquesta convinció profunda que és possible, en tots els àmbits de la meva existència, realitzar cada dia l’experiència pràctica que canviarà la meva vida. 

De fet, aquesta és la veritable raó per la qual vam determinar fermament dedicar-nos a la pràctica del Zazen.

Allò mateix serveix per a la tercera condició.

Aquesta convincció sorgeix de la base que tots som Naturalesa búdica. És un fet que, aquesta naturalesa essencial, ens constitueix i que només ens toca fer el treball necessari per caure en el compte, deixar caure els vels, les afeccions o ‘apegos’ i les barreres que no ens permeten veure. 
Aquest treball requereix evidentment una profunda rel de fe. 

És la gran Fe, de la qual parlen els mestres antics, la que ens dóna l'energia necessària per mantenir-nos en la pràctica, confiats que nosaltres també arribarem al despertar.

Darrer regal


Pau interior, bellesa exterior. 
Llum als cors, bondats al món. 
Diàleg de silencis germans.
La por sols serà vençuda per l’amor.

Les creixents amenaces de pandèmies, terrorismes, xenofòbies i racismes, els horrors de la guerra, dels conflictes, dels atemptats, ens menen a la reflexió, a la contemplació, a la pràctica del silenci i la meditació…

Ens cal revifar l’esperança, la fe en la pau i la concòrdia. Pregar per la compassió i respectar la saviesa per vença la pena, el dolor i la mort…
L’home s’ha d’armar amb torxes amoroses, amb mísils de llum, amb bombes solidàries, amb projectils de vida i bales de pau… 

Vet ací unes llàgrimes de cel i estels per a la pau i l’harmonia (+)

Gràcies infinites a Xesca Serra, i a meteofelanitx.com, per publicar i compartir unes imatges tan belles i singulars dels paisatges d’aquesta terra nostra…

Gassho profund!



‘Llum i amor són essencials en l’educació’
Joan Mascaró

Les perles del so del silenci



‘La bellesa harmonitza el límit i el més enllà, la llei i la llibertat’
Joan Mascaró i Fornés





Amb tot el bagatge après de la saviesa i la compassió de la Sangha de la Zen Sanbo Mallorca, i amb el mestratge excepcional de Berta Meneses, el passat 28 d’abril, vam posar en marxa la iniciativa ‘El so del silenci (veure)’.

Es tracta d’una sèrie de produccions audiovisuals, identificades en dos blocs. El primer agrupa les anomenades ’perles essencials’, de durada més reduïda. 

Mentre que el segon abraça les ‘perles meditatives’, que tenen una extensió més llarga.

Des del silenci més profund, posarem l’oïda en la naturalesa essencial, l’espiritualitat i la meditació, en aquelles pràctiques de silenci i savıesa, que ens defineixen a totes i a tots.

L’objectiu de les perles és escoltar la veu dels savis, dels mestres, per conèixer la filosofia de la terra, per tractar amb cura l’educació i els valors, aquells que ens caracteritzen, des de la més tendra infantesa fins a l’adéu final.

Aquesta explicació introductòria la van reflectir en la primera perla, titulada 'El pòrtic (veure)'.

Trobareu les perles desades al canal El so del silenci (veure) de YouTube i a les xarxes socials. 

Ara ja és disponible al Facebook (veure)

I, al nostre bloc, hi hem col·locat un enllaç que ens hi porta directe. 

Aquesta proposta també ha d'afavorir la presència de la Zen Sanbo Mallorca a les xarxes socials.

Per això, ens agradarà que ens acompanyeu en aquesta peregrinació a la recerca de la veritat més senzilla, aquella que ens configura com a persones humanes. 

I, en aquests embats inicials del projecte, serà benvinguda i agraïda la vostra ajuda en la distribució de les perles, entre les vostres amistats i coneguts.

La saviesa


La primera perla essencial que es va oferir, després del 'Pòrtic' de presentació, fou la referida a 'La saviesa (veure)'.

'Avui, la humanitat no necessita més informació, ni més coneixement, ni més ordinadors o tecnologia, ni més ciència ni més intel·lectuals…'

Avui, la societat el que més necessita és saviesa.

I es pregunta, què és la saviesa? On podem trobar-la?

L’arbre


'El fet que un arbre és un arbre és molt important per a nosaltres... De la mateixa manera una persona hauria de ser una persona…'

Del mestre espiritual Thich Nhat Hanh, de la seva saviesa amplíssima i universal, agafarem una perla preciosa i essencial que ens defineix la felicitat, el somriure i la pau… 

'L'arbre (veure)' fou la segona perla essencial posada en circulació…

La mare


La perla dedicada a ‘Les mares (veure)’ ha marcat un punt d’inflexió amb més de 4.770 visionats. 

Editat el 3 de maig, dia de la mare, exposava com ‘des del primer instant, mare i fill, es miràrem als ulls i ja van saber que s’estimarien sempre…

No m'ho deia habitualment, que m’estimava… Eren altres temps... no se'n parlava tant, de sentiments i d’emocions... però no em feia cap falta, perquè ja ho sabia…'

Gràcies, possiblement, a aquesta producció el nombre de subscrits a ‘El so del silenci’ supera els 250. 


La mestra i la vida


La mestra i la vida (veure), amb text de Berta Meneses, és una perla amb la qual la mestra ens apunta amb el dit de la saviesa quin és el camí.

'La vida implica construir, ser conscients, ser amorosos i generosos amb tot i amb tots. 

Aprendre de tot el que la vida ens aporta. En això resideix la veritable pràctica d'estar viu…

Estar plenament viu, ser plenament humà i estar completament despert, a cada passa, i acceptar ser expulsat del niu en qualsevol moment…

Viure en plenitud és estar sempre en terra de ningú… 

Viure és estar disposat a morir una i altra vegada. Això és la resurrecció des del punt de vista d'una persona madura, sàvia i desperta.

La veritable comprensió ens exigeix aprendre a llegir la vida, els esdeveniments… A mirar amb els ulls del cor… 

A obrir les nostres ments i deixar anar les visions estretes del món per poder experimentar la Realitat en tota la seva amplaria i profunditat…

L’amor, diu la mestra, és l'única llei de la vida humana que ens fa viure en plenitud...'

De fet, la mestra Berta Meneses ens ofereix la seva guia, juntament amb una sèrie de propostes que conformen l'eix central d'actuació d'El so del silenci'.

Si voleu, també podeu accedir al canal de la mestra, on hi trobam desats els seus 'teishos' i conferències. (fent un clic aquí +)


Passejar


El dia 2 de maig, quan se'ns van obrir les portes per anar a passejar i a fer esport, vam proposar aquesta perla essencial, titulada 'Passejar (veure)'... 

Una perla que deia així... 

'Va ser un capvespre gloriós. Passejàrem entre tamarells, a vorera de mar...

El sol, abans de colgar-se, va trobar una encletxa entre els niguls...

La llum del crepuscle, suau i brillant, va embolcallar l’arena i els arbres... I les ombres s’allargaren, com si fos una dansa de partícules

Era una llum impossible d’imaginar, un instant abans... L'aire era suau, teb, serè... La cala va esdevenir un paradís...

Vaig intuir l'eternitat de l'instant... Aleshores, vaig entendre que aquell prodigi es repetia infinits horabaixes...

Per alegrar i asserenar fins a la darrera criatura del món...

Caminàrem abraçats per un resplandor, pur i radiant, que ho tenyia tot de daurat...'

Classes de piano


A partir d’un poema bellísim i autobiogràfic, Classes de piano (veure)’, d’Adam Zagajewski, ‘El so del silenci’ va descobrir una paradoxa que sovinteja dins el món de l’educació, referida al talent, al saber, al present i al futur de la nostra vida

En aquesta perla s’explicita, poèticament, aquell comentari, aquell detall minúscul, que ens marca, que ens deixa petjada en la nostra identitat, per sempre.

El camí del Zen


En aquesta perla es refereixen dos texts essencials del Zen.

El cant d'alabança del Zen, el Zazen Wasan, d’Hakuin Zenji, comença dient que 'totes les criatures, en el fons, som budes... i tenint la veritat tan a prop, dins nostre, la cercam lluny, enfora, perduts en les tenebres de la ignorància...

El Zen, no hi ha lloança que esgoti els seus mèrits, practicat una única vegada, esborra la culpa incalculable acumulada en el passat…

Si reculls la mirada cap a endins i verifiques la realitat de la naturalesa pròpia, transcendeixes el pensar intel·lectual…

En aquest instant, què et falta?
Ets a la terra pura.
Tu ets cos de Buda...'


La perla perduda


Resseguint el fil de la saviesa del Zen, de l'Evageli o del Taoïsme, el mestre espiritual Thomas Merton, en el seu llibre ‘El camí de Tchuang Tzu’, ens inspira el relat de la Perla perduda (veure)’.

Aquesta perla es va presentar el passat dijous, 14 de maig, al canal de Youtube 'EL SO DEL SILENCI’.

Monjo de la Trapa, Thomas Merton fou un dels promotors més importants de l’apropament entre el catolicisme occidental i les grans religions d’Orient.

Merton va propiciar el diàleg amb el Dalai Lama, el filòsof japonès DT Suzuki i el monjo Zen vietnamita Thich Nhat Hanh, i amb el franciscà artanenc, Jeroni Genovard, impulsor de l'Ermita del Silenci als tombants del volcà Popocatépetl, a Mèxic, entre d'altres.

Subscripció gratuïta


Si voleu compartir aquest camí d'EL SO DEL SILENCI (veure)' basta que faceu la vostra subscripció, gratuïta, al canal de Youtube

Així rebreu, automàticament i als vostres dispositius tecnològics, totes les produccions que anirem realitzant.

El darrer regal


Agraint-vos l’ajut que ens oferiu, tan sols dir-vos que està previst que, aquest proper diumenge, 17 de maig, a les 06.00 del matí, s’estreni la primera ‘perla meditativa’, amb una durada d’uns 10 minuts.

Com diu el seu nom, es tracta d’un text que vol ajudar a la meditació, la reflexió, la contemplació, a centrar i concentrar el camí de la recerca de la naturalesa essencial.

La perla, titulada ‘El darrer ermità’, conta la història del darrer eremita que va habitar l’ermita de Betlem, a Artà

Ho conta en primera persona i fa l’últim balanç abans d'abandonar aquell monestir l’any 2010, després d’haver-hi arribat els primers moradors el 1805… 

De bell principi, diu així: ‘Avui, quan admir, per última vegada, aquests paratges… de la vella alqueria de Benialgorfa, se m’ennigulen els ulls per les llàgrimes i els records…

Tots em coneixeu com s’ermità Pau, encara que el meu nom sia Antoni de Sant Pau…

He passat més de quaranta anys dins aquests rafals de Betlem… Aquests paisatges han constituït el meu pare espiritual…’

Aquesta és la història, aquests són els fets, vosaltres triareu el camí per on ha de transcórrer ‘El so del silenci’…


Gassho profund!


‘Llibertat és fer allò que volem si allò que volem és bo, bell i vertader’
Joan Mascaró i Fornés