Els mestres



‘A la meva mare que, sense saber llegir,
em va ensenyar a escriure’

Najat El Hachmi





La llibertat


‘…Tot quan existeix anhela la plenitud de l’alliberament. De fet, quan una persona s’allibera, tots ens alliberam parcialment amb ella. Tots donam un nou pas cap el nostre alliberament…’

‘Tu, l’Inefable 
que els Mestres experimentaren
en les profunditats de si mateixos,
més pregones que els seus pensaments
i que tots els seus desitjos,
en la soledat existencial de l’Ésser...’

‘Dins els límits de l’espai i del temps, l’ànima de l’home anhela la llibertat. Som aquí, en aquest vast univers, i no sabem què som, i no sabem què és l’univers

Així neix la pregària de l’home per la llum, la seva perpètua lluita per aprendre una mica més durant els dies del seu pelegrinatge, i el seu esforç per anar transmetent la torxa de les seves visions de generació en generació…’


Bocins de vida


Aquests fragments són talment bocins de vida que hem anat desant dins aquestes fulles en blanc, paratges que ens serveixen per recordar persones, trajectes existencials, trams vitals i experiències de sapiència, mestres que ens han marcat dins el nostre esdevenir, dins la nostra pràctica del Zazen

Un d’ells, el darrer mestre, que finalment aconseguia l’anhelada plenitud de l’alliberament, ens confesava, després de dotze anys de coordinar i conduir la Sangha, el caramull de pors i verins, fruit de l’inexperiència, que hagué de travessar al llarg del seu camí al capdavant del grup…

‘Amb el temps he après a sentir-me en el centre i a actuar sense escissió, he après molt, moltes vegades ha estat dur però és un aprenentatge que no canviaria per res i crec que és el que més m'ha ensenyat i he pogut dur a la vida diària…’

Ho heu endevinat: Miquel Montserrat és la persona a qui vam reconèixer i homenatjar, en l’últim Sesshin, per la seva dedicació i cura amb la nostra Sangha. Ho férem, entre d'altres, amb el següent escrit. 


Miquel Montserrat, ara i sempre


'Hem escrit plegats, els membres de la Sangha de la Zen Sanbo Mallorca, tot posant en comunió de lletres i d’idees, aquestes línies per agrair-te de cor la feina, la dedicació, l’esforç, la paciència, el mestratge, la discreció, la prudència, la complicitat, la confiança, l’amor, la calma i la bondat, generosa i equànime, que sempre ens has ofert, a totes i a tots sense discrims de cap casta, estimat i benvolgut Miquel Montserrat Rius.

Al llarg de molts Sesshins, Zazenkais, Cursos d’Iniciació, o senzilles trobades a ca algú o a ca altre, sempre has estat el referent a l’hora de mantenir l’ordre respectuós amb el més simple ceremonial que s’ha de seguir per arribar a la fossa més profunda o al cim més alt de l’ésser, aquell que, camina caminaràs, ens guia pel senderol del silenci. 

Grimpar o submergir-se, retre’s a la meravella plena de la naturalesa essencial és tan complicat i senzill alhora, que la guia de la persona experta esdevé el far d’on brolla la llum primordial a seguir…

Ens has conduït adés amb la saviesa de l’experiència, adés amb el tacte càlid i agradós del mestre, d’aquell que marca i recorda les fites del camí on tot fa u. 

Ens has mostrat les dreceres i les ziga-zagues del territori humà, amb els rius i les torrenteres, els prats i els sementers, les muntanyes i els avencs, que configuren la cartografia de tots els éssers. 

Mai, però, no has volgut ultrapassar la frontera de la intimitat per no ferir ni ofendre cap sensibilitat, coneixedor dels indrets més inhòspits de la naturalesa humana. 

Gràcies, de bell nou Miquel, per aquest exemple de discreció a l’hora de conduir-nos i de fer-nos crèixer com a Sangha, amb unes formes gairebé anònimes, allunyades de tota egoïcitat. 

Des de Son Bono al macís de Randa, fent estada al bell santuari de Sant Honorat, o des del minúscul oratori de Marratxinet al lloc sagrat de l’església de Sant Marçal, onsevulla paràvem fita per aixecar el zendo, mai no va faltar la campana per donar les entrades i sortides del silenci més íntim, ni la verga per passar el Kyosaku, o l’encens per perfumar i venerar la sala, abellida amb la figura del Buda i acompanyada per la bellesa natural de l’Ikebana

Qualsevol detall havia estat escrupulosament desat per a que, tots nosaltres, només ens haguéssim de preocupar per la tasca de la meditació.

Quin goig, quina alegria, quin alleujament, arribar, saludar, abraçar i asseure’s, amb la confiança que tot està ben parat, dat i beneït. El teu cap, les teves mans, el teu cor, tot tu, sempre has estat i seràs amb i en nosaltres. 

Avui, que encara t’abraona el privilegi de ser i sentir-te fill, espòs, pare i padrí, et volem retre aquest sentit i senzill recordatori en homenatge a tot el que has fet per nosaltres.

Estimat Miquel, rep, de tots els nostres cors compassius, la més sincera i franca gratitud.'


-o-

En Miquel, amatent i considerat, ens va adreçar aquesta resposta.

Benvolgudes amigues i amics de la sangha, 

Us agraesc molt el vostre escrit que em féreu arribar donat-me les gràcies per la dedicació d'aquest dotze anys a la sangha com a responsable, m'ha emocionat.

En realitat m'ho heu posat molt fàcil i ha estat un plaer col·laborar amb vosaltres, de manera que l'agraïment és mutuPermeteu-me doncs acabar amb les mateixes paraules del vostre escrit:

Estimats amics i amigues, rebeu, del meu cor compassiu, la més sincera i franca gratitud.

Gassho
Miquel

-o-


Llavis d’escuma


En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. -Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-


Ella, divina música! en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.


Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones
jo vaig música endins, voluptuosament.


I mentre el món es perd, adormit en la platja,
jo somnio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.



Màrius Torres (març, 1937)

-o-

Paràbola de la llavor que creix tota sola


‘Deia encara:

-Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. 

La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega…’

El comentari

La nostra mestra Berta Meneses va compartir-nos aquest argumentari en el decurs de la celebració del propassat Sesshin. Hem d’observar com traspua el gotim de la seva saviesa, abraçant la llibertat, el silenci, la fe i la confiança… Deia així:

‘Un tret característic de les paràboles de Jesús és la confiança. Confiança que es recolza en el dinamisme propi de la realitat. L'home ‘dorm i s’aixeca i sense que ell sàpiga com’, la terra va produint la collita. 

I una altra característica original és la desproporció entre el que sembla i el que és; parlant en termes relatius, entre l'inici i el final. 

Perquè, en realitat, no hi ha inici ni final; tot, senzillament, és, i tot ja és ple. Però, per a la mirada superficial o relativa, apareix com un procés en desenvolupament.


Tot és ple i tot és ara 


El que passa és que la nostra ment limitada és incapaç d'abastar la plenitud (la totalitat) i es veu obligada a fraccionar i a llegir-d'una manera seqüencial. 

Un llibre escrit, una vida viscuda, està ja complet o completa, quan en un moment ens param a mirar-la o a llegir-lo, sabem que en ell es troba tot el seu contingut. 

No obstant això, no tenim més remei que fer una lectura seqüencial del mateix. A mesura que anam passant les pàgines, ens anam assabentant del desplegament de la trama, però això no vol dir que no existís ja per endavant. 

Una cosa similar ens passa amb el conjunt de la realitat: tot hi és. Però la ment crea el temps -el passat i el futur- i pren com absolutament real la seva pròpia creació, i es converteix en esclava de si mateixa, perdent-se en el record o projectant-se en el futur.

I la llibertat? 

Alló real és la llibertat absoluta. No obstant, quan la ment se l'apropia i atribueix crea la ficció del ‘jo’ lliure, donant lloc a tot un joc de representació, en el qual vam acabar creient que tot depèn de nosaltres. 

El que anomenam ‘jo’ no és una entitat autònoma, sinó simplement l'activitat de pensar i de sentir, que la ment s'ha apropiat: si aquesta activitat cessa, el suposat jo es dilueix per complet.


La saviesa


La saviesa -en forma d'anhel, tantes vegades malinterpretada- és una invitació constant a despertar del somni que ens identifica amb el personatge i ens porta a reconèixer-nos en la Plenitud -sobiranamente lliure- del que és. 

Però per accedir a aquesta Plenitud es requereix de tot un procés. Ha estat i és tan forta la nostra identificació amb el personatge que el procés de desidentificació és una mica difícil ja que implica alliberar-se de tots els patrons de funcionament que hem creat per assegurar al personatge.

Per aquest motiu només hi ha un camí: el silenci. Silenciar els nostres sentits, les nostres sensacions, els nostres pensaments. D’aquesta forma podem escoltar alguna cosa nova i generar una energia capaç d'apropar-nos a l'Ésser que som.

És el silenci fosc de la terra la metàfora de les paràboles d'avui i és en aquest silenci de la nit on la llavor mor al que no és i fa possible que totes les seves potencialitats es desenvolupin mostrant la seva realitat plenament.

La llavor de mostassa és petita i això no obstant l'arbre que neix d'ella és gran i pot complir així la seva missió, donar aixopluc a la multitud d'ocells i ombra al caminant cansat de caminar.

Una altra característica important de la veritable saviesa és la compassió simbolitzada en aquesta paràbola amb la figura de l’immens arbre, un bé per a molts d'éssers.


-o-

Déu i paradoxa


Et buscava en l’infinit i m’esperaves en la paradoxa, 
infinitament proper, infinitament inaferrable, 
sempre més enllà de mi i més ençà de mi,

com una set insaciable. 

I la meva ment et bordava com un gos, 
t’ensenyava les dents i et grunyia,
perquè sentia els teus passos en la fosca 
i només t’imaginava com a llum, 
perquè flairava una presència esmunyedissa 
que no podia veure.


Alguna cosa hi ha que grinyola, 
que no lliga, que desborda, 
que fa que el món sorprengui i desafiï,

que la raó tingui una part tan seductorament brillant 
i una nit tan foscament contradictòria,

i que Tu habitis en les dues.


I sembla que em diguis:

estima més, no preguntis tant,

calla, escolta, espera,

deixa que la vida et converteixi en cant. 

David Jou 


-o-

El darrer regal


Parl, escric, call i escolt el vostre darrer regal (+).

Gassho profund!!






‘El que el mestre és, és el que compta, no el que sap’
Joan Mascaró i Fornés

Urbi et orbi






‘Per anàlisi comprenem l’estructura d’un tot. Per síntesi veiem el tot’
Joan Mascaró i Fornés




Camina, caminaràs (i la ciutat i el món beneiràs…). Quan un deixeble es torna Mestre, les cares es tornen iguals. No hi ha més separació, no hi ha dualitat.

Si experimentam un veritable amor, no cal certificar-ho amb proves i explicacions, perquè no tenen res a veure amb la veritat ni amb la profunda i veritable intimitat.

Perquè una intimitat vertadera no s’ensenya, no s’explica, no se certifica, no es mostra. No és gens necessari ni proclamar-la, ni disculpar-se’n. La dualitat deixa d’existir…


San Do Kai


En el nostre camí de la vida, els revolts, els capamunts, els esvorancs de l'existència quotidiana, ens marquen pautes, ens exigegeixen adés rectitud i sacrifici, adés acceptació i bondat, adés dolor i agraïment... 

En aquest camí: tot fa u!

D'aquí la importància de comprendre el sentit del San Do Kai.

San: és la noció de diferència, de dualitat. 

Els fenòmens, les existencies en el temps i l’espai, shiki (és la tesi). Per exemple, les muntanyes i l’oceà, els pares i els fills, el satori i les il·lusions, la vida i la mort, etc.

Do: és la noció d’identitat, d’origen. 

La vacuïtat, l’essència, el ku (és l'antítesi). Quan som Buda o Déu, les diferències s’esvaeixen: ni pares ni fills, ni marit ni muller, ni il·lusió ni satori, ni vida ni mort…

Kai: esdevé la síntesi, en un sentit molt ampli, molt profund, perquè és fusió, interpenetració...

San i Do són necessaris per a l’equilibri. En harmonia, íntimament mesclats, realitzen la Via del mig…

Així doncs, San Do Kai significa que els fenòmens i l’essència es fusionen, es barregen, s’interpenetren…

‘L’autèntic savi, el gran home,
aplega, reuneix i barreja totes i cada una de les existències.
Realitza la funció de tot i després crea el Si mateix,
l’esperit propi de cada una de les coses.
Fusiona totes les existències
segons el seu esperit…’
Mestre Jo

Perquè el savi no té ego, encara que cada cosa sia un ego…

Gràcies a les recordances del Mestre Taisen Deshimaru ens endinsam dins el camí del coneixement, de la saviesa, per al qual ens mena i guia la nostra estimada Mestra Berta Meneses


Qui coneix el camí? 


Qui està disposat a Ser, simplement, és qui pot conèixer el camí i respondre així a la missió que hem vengut a fer en aquesta vida, en aquesta existència…

Per això, convé anar amollant tot allò que no som: totes les nostres falses identificacions. Ha d’anar morint, tot el nostre jo, tot el nostre ego, perquè qui no renunciï a si mateix, no pot arribar fins a ‘Mi, o altrament dit: Naturalessa essencial o divinitat’…

Vivim una època policèntrica, amb multiplicitat de centres, no com antuvi en què només hi havia un únic centre. Ara, des de cada referència o posicionament ideològic o polític, social o econòmic, podem fer camí cap al centre; un fet que ens descol·loca, perquè vivim massa sotmesos als designis de l’ego…

D’aquí que convé entendre l’espiritualitat com un procés obert, que ens condueix al Ser, i ens permet recórrer el camí pas a pas, moment a moment, per sentir i copsar la Veritat, en cada instant, en cada acció, en cada celebració…

Si ens sentim contemporanis, amb el nostre temps, amb aquesta etapa, i no som recelosos ni temerosos amb qui competeix amb nosaltres, abraçarem el goig i la joia en interpretar els nous llenguatges, en assolir la font d’on brolla l’aigua fresca, l’aliment de la saviesa i la comprensió

Si fem el camí en fidelitat amb la nostra naturalesa essencial, amb el tot, esbucarem les nostres murades, les nostres falses identificacions, aquells posicionaments que entelen la nitidesa de la pròpia experiència divina…

‘I, com la llavor que mor per renèixer,
que traspassi sense por
les portes de la mort,
i pugui així despertar
a una vida superior:
La vida del teu Amor, que tot ho abraça
l’amor de la teva saviesa,
que tot ho inclou’
Kasar Devi Asharam


Urbs


Avui farem una peregrinació per als nostres llocs sagrats: de la ruralia a les urbs; de la muntanya als gratacels; del camí de terra, a l’autovia asfàltica; dels veinats coneguts, a la ingent massa humana, anònima, turística o immigrada…

Internet ha canviat les nostres vides, però encara no ha canviat les nostres ciutats

Tota revolució tecnològica duu aparellades transformacions radicals en les formes de vida. Si l'era de l'automòbil i el petroli va conformar les ciutats del segle XX, la societat de la informació configurarà les urbs del segle XXI

De fet, el terme llatí ‘urbs’ designa pròpiament a la ciutat per antonomàsia, és a dir, l'espai construït o conjunt d'edificis, carrers i infraestructures; la civitas en sentit estricte, constituïda pels ciutadans que viuen en ella, amb el seu propi límit sagrat, el pomerium, i per tant, consagrada als déus

Però, vet aquí que l’evolució és imparable. I caldrà saber conduir el creixement amb criteri, aprofitant les experiències urbanes acumulades durant segles, per recordar i tenir present que el creixement no pot ser il·limitat i que els recursos energétics que ofereix el nostre planeta tenen data de caducitat. 

Dins aquest àmbit hi ha veus sàvies, com la de l’arquitecte i urbanista, Vicenç Guallart, privilegiat observador, pensador i pioner de l'arquitectura del futur

Guallart proposa la regeneració de les ciutats (de l'habitatge a la metròpoli) per impulsar una nova economía de la innovació urbana. 

Un camí amb destinació a l'autosuficiència local en matèria de recursos i a la connectivitat global en matèria de coneixement i d’informació. Perquè l'autosuficiència connectada fa que les ciutats i les persones que les habiten siguin més fortes, més lliures i més independents.


Un món més social, humà i ecològic


Guallart diu -al llarg d’una entrevista a La Vanguardia’- que ‘estem en un moment en què hem de treballar per construir un món més social, humà i ecològic, perquè si no ho fem ens sobravola l’ombra d'un futur gestionat per les corporacions. Sóc un gran fan de Manitú, el déu indi de la terra…'

Urbanisme i naturalesa són reconciliables?

Durant segles les ciutats han crescut contra la natura, i ara hem de renaturalitzar les ciutats.

Més arbres a l'asfalt?

El cent per cent de les cobertes de les ciutats està sense utilitzar, i hauríem d'aconseguir habitar i usar-les per generar energia.

Com seran les ciutats del futur?

Hi ha una batalla entre el model Blade Runner, ciutats organitzades per les corporacions, i la ciutat autosuficient i ecològica on les persones tornen a produir i, a més a més, són capaces de controlar el seu propi destí.

Avui les ciutats importen productes i generen escombraries. Hem d'aconseguir ciutats amb zero emissions, que produeixin tota la seva energia i molts dels seus béns.

Model edat mitjana?

Sí, però amb les tecnologies digitals. Ser productius localment, però estar connectats globalment.

Perquè l'arquitectura del segle XX va tenir les seves regles, va ser l'arquitectura de l'aire condicionat, la màquina d'habitar; i l'arquitectura del segle XXI ha de ser com un arbre.

Edificis de fusta?

Sí, però sobretot ciutats que produeixen la seva pròpia energia i aliments, que reciclen les seves aigües i on es dóna molta interacció social.

Algú ho està portant a la pràctica?

Hi ha projectes emergents. I ja sabem que la fusta serà el material del futur i les tecnologies de la informació ens ajudaran a construir el metabolisme de l'edifici. Si els edificis produeixen la seva pròpia energia acabarà la pobresa energètica.



En els acords de París del 2014 es va aprovar la implantació de les ciutats amb zero emissions per a l'any 2050, el que implicarà una inversió importantíssima, però al mateix temps s’han d’empoderar als ciutadans i a les ciutats a desconnectar-nos per exemple dels proveïdors de petroli del món.

Molts d'ells, poc democràtics.

Sí, i ja sabem que amb el petroli vénen també certes formes de govern. Ser més ecològics significa també ser més lliures.

Per a molts dels seus col·legues l'aspiració consisteix a fer un edifici singular.

L'arquitectura espectacle va morir amb la caiguda de Lehman Brothers, l'època de l'excés es va acabar. La nova arquitectura icònica al món ho és pels fets ecològic i social.

Vostè ha de construir un barri a la ciutat més tecnològica de la Xina, serà sostenible?

Hem guanyat un concurs per aixecar a Shenzhen, la capital tecnològica xinesa, tot un barri, i serà sostenible i ecològic.

Construirà en fusta?

Jo apost radicalment per l'arquitectura amb fusta, però el primer que farem serà reconstruir els corredors verds que la ràpida urbanització ha destruït. El president de la Xina ha dit que vol aixecar una ecocivilització, i són lents però consistents.

Estan destruint l'Amazònia.

Sí, i també són grans consumidors de recursos a l'Àfrica, però hi veig signes positius.

Ens lliurarem del ciment?

Tant de bo. Destruir una muntanya per construir una ciutat és una cosa molt primitiva. A més, si reg un maó no creix res, però si reg un arbre puc fer servir la seva fusta i plantar-ne un altre. Cal utilitzar materials que s’autorrenovin.

Es tracta d'un canvi de paradigma?

Sí. Les ciutats no han de ser megalòpolis sinó metròpolis de barris. Hem de trencar les ciutats en petites unitats i planificar-les perquè puguem anar a peu a treballar, a comprar pa calent i aliments produïts al barri, i aquestes són les declaracions dels batles.

Urbanisme, arquitectura i salut estan vinculats.

És cert, hi ha materials molt poc saludables. Convé entendre que els edificis no són un negoci sinó l'hàbitat de les persones, que el nostre benestar, la interacció social i el progrés col·lectiu són la prioritat. El ràpid creixement de les ciutats ha fet que oblidem per a qui es construïen.

...

Anam a fer grans transformacions de l'espai públic, i és essencial que el dissenyem els ciutadans, els tècnics i els polítics i no solament que es desenvolupi en interès de les grans corporacions.

Per ara segueixen manant.

Es tracta que els batles i els ciutadans governin el món en favor dels ciutadans, perquè hi ha una gran distància entre la idea dels estats i la idea de les ciutats, però és en les ciutats on es produeix la vida real.

Les ciutats imiten als estats.

No hem entrat de veritat en definir les regles ecològiques, i ho hem enfocat de manera molt punitiva, culpant males pràctiques del ciutadà quan hauria de ser al revés: premiar els que ho fan bé. El gran repte és promoure la innovació a favor de les ciutats i no només multar.

Nou paradigma

‘Si les ciutats s'alien poden decidir les regles de joc per al futur’ diu Guallart per finiquitar aquesta lliçó d’urbanisme en l’entrevista amb Ima Sanchís (+).


El darrer regal



‘Aquell que coneix el camí de la vida
creu en les paraules, clares i senzilles,
que desperten el millor d’un mateix,
que ens fan ser més persona i més germà.
Perquè és millor donar que rebre,
perdonar que venjar-se,
compartir que atresorar,
sembrar que recollir,
caminar que instal·lar-se,
és millor confiar que jutjar,
sempre


Confia, esguarda i escolta, ulls clucs, aquesta cançó i camina, caminaràs, que més enllà et faràs i potser arribis a la Nova Orleans i als camps de cotó de Louisiana (+)...

Gassho profund!






‘L’infinit és buidor i en aquesta buidor totes les coses són’
Joan Mascaró i Fornés



Entre el cel i la terra







‘Crist és u amb Déu, així com Krishna és u amb Brahman’
Joan Mascaró i Fornés





El cel


Entre el cel i la terra és el binomi que dóna forma a l’entrada d’avui. 

Sense voler fer interpretacions algebràiques, que no vénen al cas, amb el mot binomi ens referim, per una part, al ‘cel’ per les impactants imatges que ens acompanyen. 

Les hem manllevat a la meteoròloga Jorgelina Álvarez, acabada de tornar d'una ‘hivernada’ a la base Marambio a l’Antàrtida

Va prendre fotos exquisides, fins i tot quan la sensació tèrmica era propera als 40 graus sota zero.

‘Des del costat de l'astronomia, un pot meravellar-se de veure tant d'univers’, comentava abans del seu retorn. 

‘He tengut l'oportunitat de fotografiar les estrelles i d'estar sola per una temporada, enmig del no-res, i allò que se sent és únic. Amb les meves fotografies voldria que vosaltres també poguessiu sentir-ho…’

Les seves fotos (fetes amb una càmera Sony a7S i un trípode) van ser preses en diferents moments de l'any: amb temperatures positives i quan la sensació tèrmica es va ensorrar fins gairebé els 40 graus sota zero. 

Hi ha mitjanits clares, els companys que semblen tocar les estrelles, planetes visibles, mars congelats, centres galàctics i un ‘mar de niguls’. 

Gràcies Jorgelina, i també a la publicació Infobae (+) per les meravelles que has realitzat i que heu publicat…

I si el ‘cel’ ens arribava amb aquestes imatges del continent més austral, la ‘terra’, o els territoris, ens arribaren per la via làctia de la saviesa. Ara ho desvetllarem.


La terra


‘Totes les diferents metàfores que utilitza l’Evangeli, i que fan referència a la Plenitud de la Vida en Déu són molt eloqüents. 

Sobretot quan pensam que el que ens diuen se refereix a allò més fonamental de cada un de nosaltres, aquest Regne de Déu no és cap altra cosa que el desenvolupament d'aquesta naturalesa divina que és en nosaltres com una llavor…’ 

Comentava la nostra mestra Berta Meneses en la celebració duta a terme en el decurs de la iniciació d’aquest novembre.

El comentari venia a propòsit de la Paràbola del sembrador, descrita per Marc, aquella que dia:

Escoltau: un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vengueren els ocells i se la van menjar. 

Una altra part va caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida va germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà la planta, i es va assecar, perquè no tenia arrels. 

Una altra part va caure enmig dels cards; els cards van créixer i l’ofegaren, i no va donar fruit. 

Però una part de les llavors va caure en terra bona, i va pujar i va créixer fins que donà fruit: unes llavors van donar el trenta, unes altres el seixanta, unes altres el cent per u.

I deia:

-'Qui tengui orelles per a escoltar, que escolti…’


El viatge espiritual


La mestra afegia que ‘hi ha altres passatges en què es referma la idea de la predisposició, perquè aquesta plenitud en Déu, aquesta llavor, produeixi els fruits que porta en potència.

Hi ha una veritat en tot aquest passatge: és la idea que la disposició individual d'una persona condiciona el seu viatge espiritual.

La llavor té en si mateixa tota la potencialitat, però el fet que aquesta llavor creixi i doni fruit, depèn d'una sèrie de factors relacionats amb la fertilitat de la terra, amb l'ambient, amb el temps. 

En realitat no és la paràbola del sembrador sinó la paràbola dels diferents terrenys. 

Els territoris que apareixen tenen unes característiques concretes que fan possible que la llavor fructifiqui més o manco, fins i tot que s'assequi sense donar fruit. 

Tots aquests factors són fàcilment explicables en la vida o en el camí espiritual de cada un de nosaltres. Perquè nosaltres som aquests quatre tipus de terrenys, aquests quatre tipus de cors.

A la vora del camí


En primer lloc, diu el text, una part de les llavors va caure arran del camí

En les plantacions hi ha senderols per poder caminar. Són terrenys on la terra s'ha endurit pel tràfec de cada dia. Hi ha cors així d’endurits per la forma de viure quotidiana, molt malmesos per les circumstàncies. Senten la paraula però no l'acullen ni l’entenen.

Abans que la llavor pugui brollar en ells, l'arada de l'atenció i de l'amor ha de reblenir-los per aturar la seva marxa cap a la ruïna. 

Aquesta terra dura i aspra simbolitza les actituds tancades. És difícil per a la llavor penetrar dins aquesta superfície tan àrida. 

A vegades hi sentim, però no passam de la superfície, no deixam que ens penetri en el fons del nostre ésser on pugui brollar la plena comprensió, la saviesa... D’aquí que la llavor, la paraula o el fet s’assequi.

Dins el roquissar


En segon lloc, una altra part de la llavor sembrada va caure en un terreny rocallós, on la terra no tenia profunditat. I perquè no tenia on créixer l’arrel, es va assecar. 

La paràbola es refereix a un terreny de pedra calcària amb una capa prima de terra, on la llavor brolla amb una petitíssima arrel.

Hi ha cors així: superficials, que s’entusiasmen, però que no es poden comprometre, encara que senten i entenen la paraula. 

Reben el goig de comprendre-la, un goig que es transforma en entusiasme. Però la paraula no arriba a produir arrel, una arrel ferma i fonda, per això quan les circumstàncies requereixen un compromís s'obliden. 

En certa manera representen les actituds fredes i superficials que de vegades prenem en la vida, amb nosaltres mateixos, sense donar-nos el temps adient d’aprofundiment. 

I, més encara, davant els altres, establint unes relacions mancades de la veritable arrel, i creant defenses i obstacles que no fecunden en amor i compassió.

Terra d’aritges


El tercer tipus de terra, descrita a la paràbola del sembrador de Marc, és la terra espinosa

Aquest és un terreny fèrtil, no és un cor endurit per l'enemic, ni un cor governat per les emocions, però és un terreny poc conrrat, on també si fan i arrelen les llavors de cards i d’esbarzers.

Són cors que han donat lloc a altres interessos i ambicions, que no han depurat les seves motivacions, que lliuren la seva energia en coses tangibles i materials, sense prioritzar allò que és el més important i preuat en les seves vides.

Per això senten, entenen i reben el goig de l'ésser i la planta creix, però també brollen les altres llavors i creixen les altres plantes que absorbeixen més atenció, i que consumeixen tota l'energia de la terra.

Aquestes plantes tenen espines que impedeixen el ple desenvolupament de les nostres qualitats, que contaminen el nostre cor amb interessos que ceguen els nostres ulls, que tanquen les nostres oïdes, que controlen la nostra voluntat i els nostres projectes. 

Són plantes que absorbeixen les nostres forces i el nostre temps, tot perdent així la capacitat de donar a les coses el seu valor just. 

Hem d'examinar el nostre cor per veure quina classe de llavors cultivam. 

Dit altrament, no sempre estam lliures de lligams. Aquests lligams ens impedeixen veure clarament i nítida allò que hem de deixar anar per no fer infructuosa la nostra vida.

La terra bona


L'últim tipus de terra, referida en la paràbola del sembrador, és la bona terra

Hi ha un primer factor fonamental per ser la bona terra i aquest és la receptivitat. 


  • Aquesta receptivitat depèn en gran part de la meditació, només en la mesura que toquem fons, que ens obrim a aquest àmbit més primordial i veritable de nosaltres mateixos, som capaços de connectar amb aquesta terra fèrtil, acollir la vida i les circumstàncies, siguin les que siguin, per aprendre de cada realitat, de cada cosa, persona o esdeveniment. 

  • La receptivitat implica mirar la vida com a lloc de la manifestació, com un misteri sagrat que se’ns dóna perquè aprenguem, i per poder realitzar el projecte de la nostra vida concreta. 

  • La receptivitat ens fa capaços d'obrir-nos a la divinitat que hi ha dins i fora de cada un de nosaltres. 

  • La receptivitat és una predisposició mental que inclou l'obertura d'aquest ull que només s'obre en el silenci i en la meditació.

  • I és la receptivitat què ens possibilita a veure allò diví que hi ha en tots i en tot.

Podríem dir que només veu l'ànima de les coses aquella persona que acull receptivament aquesta llavor de la seva veritable naturalesa i en el més profund del seu ésser.

Però no n'hi ha prou amb aquesta terra fèrtil. Perquè aquesta naturalesa divina es desenvolupi, també convé que el nostre entorn tengui una atmosfera capaç de fer créixer aquesta llavor. 

És clar que aquesta atmosfera està relacionada amb la pràctica diària de la meditació, però també està relacionada amb la vida quotidiana. 

La nostra ment, la nostra consciència i el nostre cos, han de viure en harmonia, relacionant-nos amb les persones, amb la feina, amb la natura, de forma conscient, tolerant i respectuosa, i potenciant les nostres actituds, sanes, humils i honestes, que són les que creen la pau i l'amor


L’equanimitat


D’aquesta forma apareix un clima al nostre voltant que és d’equanimitat, és a dir, capaç de transcendir el sofriment que comporta la vida humana i potenciar el propi camí de creixement espiritual.

Aquest cultiu profund de la nostra terra interior, que és fèrtil, obre la nostra mirada i ens permet veure-hi clar; allibera les nostres oïdes i ens permet escoltar; finalment, il·lumina el nostre enteniment amb saviesa i compassió

Ompl les nostres emocions amb la plenitud del goig. Motiva la nostra voluntat: i ens anima a voler el que realment aspira el nostre Ésser.

Per aquestes raons, la nostra responsabilitat és preparar aquesta terra del nostre cor, sabent que quan la meditació es converteix en una part important de la vida som capaços d'aconseguir aquesta transformació interna d'una manera clara i real. 

Aquest és el desenvolupament veritable de la llavor que produeix abundant i beneficiós fruit…’

Gràcies Berta!!

El darrer regal



El colofó, el cim, la meta, el final d’aquesta entrada del bloc de la Sanbo Zen Mallorca, amb tan belles paraules i imatges només el podem curullar amb una proposta alineada, subtil, sonora, visual, emocionant i vertadera…

Sentirem un nou instrument, fet d'acer i fabricat a mà. A través de l’experimentació amb el metall, l'estructura i la forma, el van crear, tot aconseguint un so que inspira a les persones envers la puresa del cor.

El so és màgic, i és fonamental per a la música de Hang Massive, els seus intèrprets

I les imatges que descobrirem, en clicar al final d’aquest escrit, es van filmar a Ladakh, al nord de l'Índia, un país ple d'increïbles contrasts, amb ensenyaments antics i una cultura de devoció. La terra del Buda.
Anar-hi ha de ser un viatge increïble per descobrir, per conèixer, per aprofundir-hi, per perdre’s-hi…

Hi vols venir? Anem-hi idò (+)


Gassho profund!!



‘Tot l’univers és en Nirvana’
Joan Mascaró i Fornés