El so de Brahman



El so de Brahman és OM. D’aquest so anam al silenci de Brahman, a la joia silenciosa'

Joan Mascaró




Bellesa, Veritat, Bondat. Cadascuna és l’altra. La veritat és bella i bona. La bellesa és vertadera i bona. La bondat és vertadera i bella… 

Les paraules de Mascaró sempre ens acompanyen en els moments de transició, de creixement, de maduresa. Marquen el rumb, talment la llum del far que guia el solc de la nau en la mar gran i fonda, en una nit tancada de lluna. 

L’amor crema els odis i els temors. Esdevé joia i pau i necessitat per reeixir i resoldre els afers socials, en aquesta etapa moguda, caòtica, democràticament ditiràmbica, exageradament extrema en els posicionaments ideològics i polítics, perquè llibertat és fer allò que volem si allò que volem és bo, bell i vertader...

Amor, humilitat, comprensió, bondat… 

Les passes dels homes haurien d’abraçar la naturalesa, observar-la, estimar-la subtilment. Miquel Montserrat, l’home bo de la sangha, ens ho proposa en els seus retrats, bells, vertaders, bondadosos… 

Retrata fotogràficament la naturalesa illenca, tot fent d’allò autòcton patrimoni universal de la humanitat.


Geomorfologies


Fixau-vos-hi! El relleu de la pedra megalítica; les arrugues de les arrels de l’arbreda, que guarden la saba de la tribu; els ombratges espessos dels boscos primitius; els marges de paret seca, que llueixen la cara bona de les pedres...

Les estratificacions geomorfològiques de la terra dels pares, de la pàtria encesa per l’amor que mai no s’acaba; el badallar virginal de la llapassera besada per les abelles; la dolça flaire dels tarongerars florits convidant la primavera; són aquestes menudències que ens configuren i donen alegria…

La mateixa gran alegria, manifestada per la companya Aina Nadal, el propassat divendres, 13 d’abril, quan va rebre la visita de la nostra Mestra Berta Meneses per a la benedicció de l'Espai de Silenci del carrer de Sa Sorteta de la vila d’Artà.

‘Immensament agraïts, la sangha d'Artà, ja és un fet. Gràcies a tots i a totes, Xunxo, Xisca, Llorenç, Pilar, Joan, Doly, Alex, Alicia i Rafel..., per la vostra presència i per haver compartit junts el Silenci en un moment tan especial…’ 

Les paraules de n’Aina palesen el seu caràcter generós d’oferir un bell racó de la casa per compartir el silenci, la bondat i la veritat… Gràcies infinites!


D'Artà a Manacor


Alegria i pràctica que també va poder compartir toda la sangha de Mallorca l’endemà, 14 d’abril i el diumenge 15, a Manacor, al monestir de les Benedictines. 

Sebastià Matemales, amb saviesa discreta i humil, enllesteix i endiumenge la bella contrada per servar els esperits en la calma del Zazen

Sense moure’ns de Manacor, manllevant unes paraules poètiques, quasi profètiques, de l’escriptor i amic Miquel Mestre, retrem homenatge a un artista de la contrada manacorina: Joan Riera Ferrari, finat el 4 de maig farà un any.

Riera Ferrari (llegir +) va pintar rocallars, àngels, nubis… Venècia i la Mediterrània en estat pur, amb un toc de romanticisme líric. 

La sèrie dels àngels abasta tot el concepte de la seva pintura. Dibuixa el pas del temps damunt les coses i també ho tramet al cos humà.

L’artista comprèn que tothom neix bé, d’aquí que tapi els caps als seus àngels, perquè no es pugui identificar ningú i, així, a mesura que creixen les vestidures es van estripant, fins que comença una altra vida… Fins a morir quan nomes queden les ales angelicals...


Memento


El poema de Miquel Mestre a la memòria de Riera Ferrari es titula Memento i diu així:

De vegades convé i és bo i és necessari
deixar el llibre, fer un recés 
en el camí o en la lectura
ni que sigui tan sols per a copsar
tota la llum i els colors d’un cel de posta,
aquest or no metàl·lic que fulgeix
quan baixa l’horabaixa,
aquests rosats, rogencs, quasi escarlates
niguls que tan sovint auguren,
com un esclat cromàtic,
vendavals de ponent o de mestral.

De vegades convé i és bo i és necessari,
caminant per viaranys de ran de mar,
aturar-se un instant només per agrair
l’extens ventall de blaus que l’aigua,
tot i ser transparent, ens ofereix,
des del blavís plomós dels matins grisos
fins als cadmis, anyils i turqueses 
de platges i arenals
els dies de bonança i esplendor.

De vegades convé i és bo i és necessari
alçar el cap, badar bé els ulls 
tan sols per constatar
com de vius i vibràtils són els verds
de garrigues, pinedes i alzinars
abans que l’incendi, maligne, no ennegreixi
la pàtria i terra que habitam. 

De vegades convé i és bo i és necessari
observar el joc d’ombres que els rocams,
besats de biaix pel sol ixent,
projecten com geologies que interroguen
sobre el nostre propi origen 
i el de la matèria de què estan fetes
les constel·lacions.

De vegades convé i és bo i és necessari,
encara que el fred ens glaci cara i mans,
aturar-nos a escoltar el blanc silenci
dels turons, tossals i extremes valls 
que la neu de l’hivern amb timidesa
floc a floc ha anat esblanqueint.

De vegades convé i és bo i és necessari
fer una pausa en un punt de la drecera
tan sols per recordar-nos que som vius
enmig d’aquest paisatge que és tan nostre,
vius i vitencs i vitals 
entre aquests paratges que estimam
amb el mateix fervor de qui recorda i enyora
al millor dels amics que hàgim perdut.

De vegades convé i és bo i és necessari,
per allò de “al mal temps fer bona cara”,
encarar la vida amb franc somriure,
que de tristors i negrures n’hi ha prou
amb les que el món quotidianament pateix.

De vegades convé i és bo i és sempre necessari
treure forces de flaquesa
per tal de resistir contra tota injustícia,
per tal de rebutjar imposats dogmes,
per tal de preservar les llibertats, la llibertat
a la qual com a poble 
mai de mai podem renunciar.

De vegades convé i és bo i és necessari
abraçar-nos cos a cos com a germans
tan sols per sentir la calidesa
i l’amor que com humans tots hem de mester.

De vegades convé i és bo i és necessari
callar, no dir res i escoltar
el silenci interior que ens reclama i sol·licita 
que facem entre tots més generós el fet de viure,
que facem més justa, més bella, més amable 
la vida de tothom.

De vegades, estimats, ho sabem,
de vegades convé i és bo i és necessari.

I ara com una sola veu direm: 
Amén. Amén. Amén.

-o-

Silencis



Retornant a la nostra pràctica, al silenci del Zazen, encara que les nostres paraules siguin justes o belles o vertaderes, sigui el que sigui que puguem dir, no es pot explicar a través del llenguatge.

Moltes vegades, el silenci és més fort que l'eloqüència. 

Els infants no poden parlar. Buda podia parlar, va explicar nombrosos sutres i va dictar moltes conferències, però finalment va dir ‘no ho puc explicar tot, he acabat de parlar, però les meves conferències no estan acabades, no son la veritat total…’

El Zen és plantar una flor damunt la pedra…
És la més alta, la més gran de les savieses.

Ens diu la Mestra, en un dels seus comentaris, que se’ns fa difícil ocultar el fet de la il·luminació. 

És difícil oblidar-ho, quan s’ha experimentat la Presència Infinita del Ser. Perquè seguim tenint por. Una por soterrada que ens paralitza i ens impedeix viure des d’una altra perspectiva, amb plena llibertat, amb pau, amb confiança i de forma audaç.

No hem de témer a la innovació, hem de confiar amb la intuïció, hem d’allunyar-nos de l’immobilisme que ens oculta la Veritat. Aquesta veritat que es manifesta cada dia. 

Hem de mantenir-nos fidels a aquesta Veritat que ens constitueix i preguntar-nos, què hi ha darrere les actituds d’inseguretat i de manca de fe en allò que realment som?

Hem de tenir fe en una vida més viva, més creativa, més lliure, més conscient dels ritmes, diu Berta Meneses

No ens hem de preocupar. La falta de compromís amb la nostra pròpia transformació té moltes formes diversas, pero la més radical és ‘la por a la divinitat’. 

La por a allò que ens transcendeix, la por al misteri. Un misteri obscur i opac als sentits. És la por a ser conduïts al Buit, allà on ens transformem en la Realitat que Som.


Esperit


Aquest Esperit que ens aprofundeix, que ens relliga amb la naturalesa essencial, que ens configura tal qual som, és l’alè de Déu que crea la vida, la força que renova i cura, l’amor que tot ho transforma…

Sense aquest Esperit, la llibertat s’ofega, l’alegria s’esmorteeix i s’apaga, la celebració se converteix en costum, la comunió es trenca, la missió s’oblida, l’esperança mor i creixen les pors.

Hem de revifar i recrear aquest Esperit i així posarem el nostre granet d’arena per transitar la societat actual del caos a l’enteniment, del conflicte a la pau, del rebuig a l’abraçada, ens recorda la Mestra… 


-o-

Tu, el qui canta 
en la piuladissa dels ocells
i que udola
en el crit salvatge de les feres.

Dansa sagrada dels astres
a través de l’espai,
que brunz en el nucli de l’àtom.

Ritme etern del plor
i del somriure dels home,
que vibra
en llurs pesaments i desitjos.

Presència amagada,
que en fluir constitueix el temps
i la història.
Essència que s’endinsa en l’espai
i forma la immensitat.

Comunió total amb l’Univers,
veritat profunda,
amagada i revelada,
que estima i resta per sempre.

Aquest fragment poètic, basat en un text dels Upanishads, que tan estimava Mascaró, ens serveix per posar un nou punt i seguit a aquest bloc. 


Darrer regal!


Acabarem amb una de les cançons que ens ensenyava la mare enyorada, la que fou composada per Antonín Dvořák.

El compositor bohemi, exponent del romanticisme, emprà els llenguatges de la música tradicional de Moràvia i del seu país natal, Bohèmia i, entre d’altres riquíssimes composicions, ens va deixar aquesta peça: un autèntic regal per als sentits. 

I la delícia s'esdevé doble o triple quan l'interpreten Netrebko i Baremboin...

Tanca els ulls i escolta'ls (+)...

Gassho profund!



‘Un projecte clar. Un enteniment clar. Una bona voluntat. L’amor mena a la llum i la llum a un amor més gran’

Joan Mascaró



La perla perduda




‘L’home esdevé lliure alliberant els altres’
Joan Mascaró




Silencis


‘El tercer silenci és el silenci de l'acció...

Aquest silenci ens obre a l'acció correcta, a l'acció no violenta, que observa atentament el fluir de la vida, que dirigeix la pròpia existència amb claredat i rectitud.’ 

Si llegim o escoltam detingudament la veu de la nostra mestra Berta Meneses podrem adonar-nos també de la naturalesa essencial que ens configura, defineix i abraona. 

L'acció fecunda i potent no es mesura per l'esforç, sinó per la saviesa amb la qual canalitzam els esdeveniments de la vida. 

L'acció de la no-acció, el Wu-Wei de la filosofia taoista, ens convida a actuar amb perfecta naturalitat, sense forçar les coses, ni els esdeveniments, ni les persones, sense utilitzar artificis que desvirtuïn la seva harmonia i el seu principi original. 

És, en definitiva, la veritable acció lliure d'ego, com resa el llenguatge de l'Evangeli

'Quan actueu, que la mà esquerra no sàpiga què fa la mà dreta...' (Lc 17, 3-10).

En el Genjo Koan un part de la gran obra del Shobogenzo del mestre Dogen diu: conèixer el camí del despertar de la saviesa és...

Solament en aquest oblit de si mateix en l’obertura infinita i buida (el Wu-Wei) trobam la veritable saviesa...


La perla del color de la nit  


Resseguint el fil de la saviesa de Dogen, de Sosan i Meneses, de l'Evageli o del Taoïsme, Thomas Merton, mestre espiritual, en el seu llibre ‘El camí de Tchuang Tzu’ recull el relat de la ‘Perla perduda’:

L'Emperador Groc anava passejant
al nord de les muntanyes de l’Aigua Roja,
a la vora de Kwan Lun...
Embadalit, va mirar al seu voltant,
abismant-se al món...

Camí de retorn a casa,
va perdre la seva perla 
del color de la nit.

Aleshores, va manar a la Ciència 
que anàs a cercar la seva perla estimada,
i la Ciència no va aconseguir res.

Va demanar a l'Anàlisi 
‘busca la meva perla’, 
i l'Anàlisi tampoc no va aconseguir res.

Va implorar a la Lògica 
que anàs a cercar la seva perla, 
i, tampoc, la Lògica no va trobar res.

Va preguntar, en últim terme, al No-Res
i el No-Res la tenia!
L'emperador Groc, aleshores, va dir:

‘És en veritat estrany: 
El No-Res, que no fou manat,

que no va treballar per trobar-la,
tenia la perla del color de la nit’

En el meu final està el meu principi...

D'aquí que el camí del ZEN sigui seguir el curs natural de les coses, tal com ens diu la mestra... 

El ZEN és percebre la Talitat, és comprendre les coses tal qual són...

El ZEN és permetre que els nostres patrons no es projectin sobre la realitat, que no l’embullin...

El ZEN és harmonia amb la Natura...

La nostra percepció dualista de la realitat, aquesta que genera el sofriment en el mon i en la natura, fa malbé l’harmonia i la bellesa...

Des de l’experiència del Wu-Wei, d’aquesta acció de la no acció, ens alliberam de l’egocentrisme que no ens deixa percebre la realitat en la seva Talitat

La vida té el seu propi dinamisme... Flueix com el riu que quan passa també fa fluir el pont de pedra...


Shinjimei


En el Shinjimei, el mestre Sosan ens diu: 

‘La Via suprema no és difícil,
n’hi ha prou amb no escollir, ni rebutjar.

Quan deixem de cercar o d’escapar,
s’il·lumina a si mateixa.
Si ens apartam el gruix d’un fil de seda,
el cel i la terra se separen...’

‘... En la unitat del buit els dos són un,
ambdós contenen la infinitud de fenòmens.

Si no discriminam entre subtil i groller,
no ens posarem ni a favor, ni en contra.
La Via suprema ho abraça tot,
res no és fàcil, res no és difícil...’

‘...El savi comprèn des de la no-acció,
el neci s’encadena a les coses.

Les coses no són [en essència] diferents,
és la ignorància que ens empeny a la preferència.
Voler entendre la ment amb la ment,
no és un gran error?...’

‘...L’essència profunda de la talitat,
està més enllà de totes les condicions.

Quan veiem les coses amb equanimitat,
tornam a la nostra naturalesa original.
Si eliminem la causa,
res no es pot comparar...’

‘...Ser és no ser. No ser és ser.
Sentint això així,
no hi ha on aferrar-se.

Un és tot, tot és un.
Simplement aquesta veritat,
sense preguntar-nos per què.

L’esperit de la fe és la no dualitat,
la no dualitat és l’esperit de la fe.

El discurs s’acaba aquí,
sense passat, sense present, sense futur...’


Abelliment


De la mirada del Japó d’Andreu Llambíes, al retrat de la innocència del Vietnam de Maite Fruitós, mestra en Tècniques de Relaxació, Presència i gestió de l’Emoció, experta en Tai xi, Txi Qung, en acompanyament de la mort... 

Maite també ha fet aturades formatives pel bell casal d’espiritualitat de Sant Felip Neri a Barcelona. 

Les fesomies, humanes i naturals, que ha retratat en el seu últim llarg i gran viatge abelleixen aquests espais del marge dret d’aquest bloc. 

Ens aporten lliçons de tendresa, pàgines de sensibilitat, imatges de pau conformada dins la simplicitat del No-Res...

Allà, al llunyà i sempre proper país de l’orient, al Vietnam, a les terres humides dels Dao, a la contrada ondulada de Sa Pa, en el paisatge muntanyenc del nord, Maite, camina-caminaràs, s’endinsa dins les mirades amables, dins els somriures impressionants dels infants preciosos d’ulls confitats de mel i sucre...

Allà, tasta els àpats exquisits, acompanyats del licor d’arròs d’amargor espirituosa; escalfa les mans davant d’una xicalènia feta fogueró...

Ens conta la llegenda que diu ‘les ètnies que habiten els cims de Sa Pa, van néixer de la relació entre el rei Drac, amo i senyor del sud del país, i una bella fada que morava a les entranyes de les muntanyes del nord.

D’un sac amb cent ous, que va posar la fada, en van néixer cent infants; però, l’amor –com tot- va durar poc i el rei Drac va retornar a les dolces sinuositats orogràfiques del sud, amb la meitat del seus fills, els avui anomenats ‘Viet’.

La fada, mentrestant, va romandre en els cims esquerps del nord amb els seus estimadíssims cinquanta fills: els H’Mong, Tay, Dao, Nung, que ara conformen les minories vietnamites...'

"I la fada també tenia tres filles, 
una mandarina, 
una tarongina, 
i una melmelada,

i aquesta historia s'ha acabada"

Gràcies Maite!!


Flor de primavera


Reprenem el fil del Zen. En els haikus i en els koans també apareix clarament la percepció no dualista de la natura. Així, ens comenta la nostra mestra, el poema del koan número 19 diu:

‘Les flors a la primavera, 
la lluna a la tardor, 
la brisa suau a l’estiu
la neu a l’hivern...'

Si a la teva ment no hi ha núvols de preocupacions il·lusòries aquesta és la millor estació de l’any per a tu.

Tot és ordre i dinamisme. Tot és veure el ritme de la vida i aprendre a fluir en i amb ella. Aquesta és la llei de Dharma, aquesta és la Voluntat divina que fa fluir la vida moment a moment...’

El zen és acció natural...

‘Molt sovint ens compliquem i compliquem la vida, però la veritable saviesa del Wu Wei ens convida a ser adequats. Perquè l’adequació implica escolta, silenci i simplicitat.

EL ZEN no ofereix resistències a la Vida, ni al Ser que ens configura i que configura tot quan existeix. 

Les resistències són patrons mentals i emocionals que estan, a vegades, incrustats en les nostres vides. 

La saviesa del Wu-Wei, ens recorda la mestra Berta Meneses, ens convida a no identificar-nos amb aquestes resistències, a aprendre de mirar cada moment com si fos únic. Cada moment és absolut en si mateix, perquè en el Wu-Wei no hi ha  objectius.

En cada moment hi ha la Plenitud

És la tempiternitat, que diria Raimon Panikkar. El dinamisme és el camí en si mateix. 

He de dirigir-me a ell, pregunta el monjo. Si et dirigeixes a ell t’apartes d’ell. El camí no pertany al conèixer ni al no conèixer. És ampli com el firmament infinit, com l’espai... Viure el moment amb impecabilitat, de forma perfecta, és la eternitat...’

El poema de Blake, William Blake, diu tant en tan poc:

Veure el mon en un gra d’arena,
el cel en una flor silvestre.
Abraçar l’infinit en la palma de la ma
i l’eternitat en una hora...


La talitat


‘És disposar de la capacitat d’obertura com una matriu d’infinites possibilitats. Perquè solament en el silenci podem abraçar aquesta obertura infinita d’on emergeix tot quan existeix.

Deixar les coses tal com estan...

Percebre l’univers tal com és...

Descansar en la naturalesa original...

L’acció lliure és l’acció veritablement creativa...

Tan sols aquell que actua lliure d’ego pot ser un cocreador de la Realitat perquè té la capacitat de fer el no fer. 

És a dir, la seva intervenció en el món és fluint en la saviesa del Ser. És d’aquesta presència d’on flueix la màxima creativitat i la més profunda intuïció’. 


Darrer regal!


Les persones amb una sensibilitat especial agafen l’instrument cordat, talment cos de dona, amb una subtilitat extrema; acaronen cada corda con si allisessin uns llarguíssims cabells negres i obscurs; la pua esdevé pinta d’ivori blanca i tova, flexible, adaptativa, generosa; llavors, emergeix la veu que trenca el silenci entre notes de mar blava i escuma efímera que dansa com un papalló rondinaire. I, així, diu la cançó:

Ella evitava les mirades
i es va asseure lluny de mi.
Em preguntava sense paraules
i va endevinar el meu avenir.

Baixava el to de la seva veu,
semblava una dona normal.
Després canviava de color,
començava a despullar-se.


Llavors vaig voler escapar,
desenganxar-me del seu cos blau.
Però em va dir la veritat
i va escapar per la finestra.

Em va deixar marxar,
fa molt de temps.
Em va deixar marxar,
ja fa massa temps.

Ja no sé si sóc un home,
ni per què seguesc aquí.

No record ben bé el meu nom
i d'ençà que la vaig conèixer
escolt el ressò de la seva veu
i mir l'estrany reflex del mirall.

Em va deixar sense cor.
Em va deixar sense esperança.

Em va deixar marxar,
fa molt de temps.
Em va deixar marxar,
ja fa massa temps...

A la memòria de Maria Femenias Lliteras, Figareta, ma mare, la perla perduda, que va partir en el seu més llarg viatge fa poc temps, però ja fa massa temps... (clica aquí i viatge amb ella +).



Gassho profund!



La joia infinita de la unió amb Déu
Joan Mascaró

El gran viatge




‘Una energia espiritual invisible pot crear totes les altres formes d’energia’
Joan Mascaró i Fornés



A la memòria de Joan Mascaró, que sempre ens dóna llum i energia nova...


Aquesta entrada ens arriba d’una triple inspiració: primera, per l’aniversari del naixement del nostre filòsof admirat Joan Mascaró, fa 120 anys, el 1897, a l’hort den Degollat a la vila de Santa Margalida; segona, pel plec de fotografies excelses d’Andreu Llambies, artista i company de les contrades de  Marratxinet, en el retorn del seu viatge al Japó, imatges que abelleixen el blanc immaculat d’aquest bloc; tercera, per la saviesa de la nostra estimada mestra Berta Meneses, que ens fa seguir i resseguir i perseguir, sense claudicar ni negligir mai, la corrent de l’aigua que ens mena cap al més gran i bell viatge que esdevé la vida.


Si cliques damunt la imatge,
la podràs veure ampliada
Gràcies, Joan; gràcies Andreu; gràcies, Berta!



Fluir com l'aigua


Hi ha un koan de la Miscel·lània que diu:



‘En un pou que mai no ha estat cavat,
hi brolla l’aigua d'una font que no raja.
Mentre algú, sense ombra ni forma, la tragina...’

‘L'aigua és simplement aigua, les virtuts de la qual i ella mateixa habiten més enllà del seu fluir’ deia Eihei Dogen.

La flor del lotus, el símbol budista per a la transformació dels tres verins: la cobdícia, la ràbia i la ignorància, creix i desenvolupa tota la seva bellesa dins les aigües tèrboles, enfangades i pantanoses. 

La reflexió que ens recorda i escriu la nostra benvolguda mestra zen, Berta Meneses, ens ensenya a mirar al bell darrere de les coses, perquè també la indagació fa part de les característiques de l'element aigua. 

‘L'aigua sempre pren el camí més curt i flueix cap a la profunditat, però per la seva perseverança és capaç de moure muntanyes’.

Què implica aquesta frase d'un pou no cavat i d’una font que no raja, però de la qual sempre en flueix aigua pura?

‘Aquest pou no excavat ens parla de l’àmbit d'obertura infinita que no ha estat mai  cavat, ni aprofundit... Cada un de nosaltres som aquesta naturalesa essencial. Simplement, és el nostre jo mateix

I d'aquí brolla l'aigua contínuament. El poder de fluir és deixar anar i estar ‘desperts’ sense aixecar o imposar cap barrera. Per això hem d'aprendre a desconnectar el xiuxiueig constant de la ment...

L'atenció plena, a cada instant, ens permet ‘fluir’, ens permet saber que tot el que passa ens convida a viure el que realment hi ha en aquest moment precís, que tot respon a un ordre que implica saber desvetllar la percepció de la llei del Dharma, la que regeix l'univers sencer.

Aquest ‘fluir’ té molt a veure amb ser conscients i res a veure amb el lloc on les nostres ocupadíssimes vides semblen conduir-nos. És l'únic lloc des del qual podem transformar realment els nostres projectes, els nostres equips, les nostres organitzacions... i, alhora, transformar-nos a nosaltres mateixos’.

La saviesa, que traspuen les paraules de Berta Meneses, s’enfonsa dins la nostra pell, perfora el cervell i es desa dins la consciència més íntima. Practicar-la fa call a les mans i als genolls, però reblaneix el cor més dur i complex. Continuem llegint el seu discurs...


Fluir, influir, refluir...


Per poder ‘fluir’ ens hem de comprometre. Aquesta és la gran determinació, imprescindible per poder deixar anar la ment il·lusòria i brollar com l’aigua de la font, lliurament i obertament. 

La determinació és un factor crític per capgirar la història pròpia, per transformar-la, perquè gairebé tot allò important s'obté combinant entrega i compromís amb un mateix. 

La nostra ment, moguda per aficions, rebutjos, judicis, comparacions, prejudicis o censures... és reactiva. 

La ment és com una balança de precisió que perd el seu equilibri, en el moment en què s'identifica amb algun judici o que estableix algun tipus de preferència, gust o rebuig, estima o aversió, i es veu arrossegada pel remolí de la reactivitat...

Només podrem mantenir l'equilibri i el repòs quan aprenem a utilitzar el poder de l'atenció plena, utilitzant la qualitat de la consciència, la capacitat de saber i de comprendre allò que convé a cada moment, sense haver ni de triar ni d’establir cap tipus de preferències...

Així, en la pràctica del Zazen, hem de mantenir al màxim aquesta consciència plena, perquè llavors sigui un fet natural en la nostra vida quotidiana.

La meditació és un viatge, un gran viatge, el viatge de la vida a través de nosaltres mateixos. Una travessia vital, talment una peregrinació que ens obliga a franquejar tots els paisatges de la nostra experiència. 

Hi ha valls i muntanyes, capamunts i capovalls, moments plaents i moments dolorosos, alegries i penes, però no hi ha res fora de la pràctica, perquè la pràctica consisteix, precisament, a explorar qui som. I aquesta exploració requereix d’una determinació indestructible...’ diu i escriu rotunda de seny la nostra mestra.

Estam realment disposats a afrontar la totalitat de la nostra experiència?

La qüestió que ens planteja Berta Meneses apunta directament a la veritat. Ella ens ho explica amb senzillesa: 

‘Hem de procurar que tot, absolutament tot, arribi a formar part de la nostra pràctica. 

Les diverses experiències que ens proporcionen les sensacions físiques de plaer i de dolor, les diferents emocions de felicitat o de tristesa, de depressió o d’eufòria, d'interès o de fàstic, són distintes estacions de l'itinerari pel qual discorre el nostre viatge


És possible, amb la pràctica, obrir-se a cada un d'aquests estats? 
I arribar a ser conscients de cada un d'ells d'una manera equilibrada? 
I comprendre quina és la seva veritable naturalesa?

Meneses respon: ‘la pràctica de la meditació no té res a veure amb l'afecció ni amb el rebuig, sinó que constitueix un retorn constant al moment present. 


Et sonen els ritmes?


La meditació és un procés d'obertura contínua i d’equilibri de la ment, en el qual no hi ha elecció, ni afecció, ni identificació ni censura. La meditació ens connecta amb el ritme subjacent a cada una de les nostres activitats.

Podem prendre d’exemple, els ritmes de la natura, els ritmes del dia i de la nit, els ritmes de les estacions... Hi ha ritme en la música, en l'esport, en la poesia i en la dansa... 

Cada activitat té el seu propi ritme i, quan arribam a connectar amb ell, descobrim una nova sensació d'harmonia, de gràcia i d'absència d'esforç. Això és aprendre a fluir. 

També la nostra pràctica té el seu propi ritme, el ritme intern de la respiració, el ritme de les sensacions, el ritme dels pensaments, de les emocions, dels sentiments, el ritme de les imatges i dels sons...

Però només arribarem a descobrir aquest ritme intern quan deixam de reaccionar i ens obrim a cada moment, sense identificar, sense rebutjar i sense lluitar. 

Només quan arribem a experimentar aquest ritme començarem a gaudir d'una pràctica assossegada, serena i sense esforç. 

No obstant això, per poder establir contacte amb el ritme, convendrà fer un gran esforç, l'esforç de parar esment, l'esforç de retornar, una i una altra vegada, la nostra ment al moment present. 

Al principi, la ment està completament distreta i hem de fer l'esforç de controlar-la i de concentrar-la, però, en la mesura que ho fem així, instant rere instant, cada vegada gaudirem de més moments d'equilibri...’


La vida, una aventura



I llavors podrem descobrir que Tot, sense excepció, potser una aventura... 

Escriure una carta, conrar una amistat, sembrar un cossiol, fer un viatge... tot és una aventura. Fer un passeig, llegir un conte, preparar el sopar, estendre o aplegar la roba...

En realitat, qualsevol jornada, amb vent, pluja o niguls, és, per qui sap viure-la, una aventura incommensurable.

Fer el llit, rentar els plats, anar a comprar, netejar la grava dels moixos... tot això, i qualsevol dels quefers comuns i d’habitud, són aventures quotidianes, que poden ser excitants i fins i tot perilloses.

És llavors quan el gran viatge, el viatge de la vida, esdevé extraordinari, perquè la nostra meditació també apunta i abraça i esdevé una  aventura. 

La vida ordinària té un caràcter aventurer, insòlit i miraculós...


El darrer regal


Aquest últim present ve lligat dins els ritmes de la quotidianitat, insòlita i miraculosament aventurera, per felicitar-vos el Nadal de forma alegra, bullanguera, amb una instrumentació senzilla, acompanyada d’uns dits que acaronen suaument les cordes de l’arpa esdevinguda, per a l’ocasió, ànima viatgera i lliure. (clica aquí +)

Rebeu una entranyable abraçada als vostres cors compassius, lliures, viatgers i aventurers...

Gassho profund!




‘Fórem enviats aquí per fer bones obres’
Joan Mascaró