Entre el cel i la terra







‘Crist és u amb Déu, així com Krishna és u amb Brahman’
Joan Mascaró i Fornés





El cel


Entre el cel i la terra és el binomi que dóna forma a l’entrada d’avui. 

Sense voler fer interpretacions algebràiques, que no vénen al cas, amb el mot binomi ens referim, per una part, al ‘cel’ per les impactants imatges que ens acompanyen. 

Les hem manllevat a la meteoròloga Jorgelina Álvarez, acabada de tornar d'una ‘hivernada’ a la base Marambio a l’Antàrtida

Va prendre fotos exquisides, fins i tot quan la sensació tèrmica era propera als 40 graus sota zero.

‘Des del costat de l'astronomia, un pot meravellar-se de veure tant d'univers’, comentava abans del seu retorn. 

‘He tengut l'oportunitat de fotografiar les estrelles i d'estar sola per una temporada, enmig del no-res, i allò que se sent és únic. Amb les meves fotografies voldria que vosaltres també poguessiu sentir-ho…’

Les seves fotos (fetes amb una càmera Sony a7S i un trípode) van ser preses en diferents moments de l'any: amb temperatures positives i quan la sensació tèrmica es va ensorrar fins gairebé els 40 graus sota zero. 

Hi ha mitjanits clares, els companys que semblen tocar les estrelles, planetes visibles, mars congelats, centres galàctics i un ‘mar de niguls’. 

Gràcies Jorgelina, i també a la publicació Infobae (+) per les meravelles que has realitzat i que heu publicat…

I si el ‘cel’ ens arribava amb aquestes imatges del continent més austral, la ‘terra’, o els territoris, ens arribaren per la via làctia de la saviesa. Ara ho desvetllarem.


La terra


‘Totes les diferents metàfores que utilitza l’Evangeli, i que fan referència a la Plenitud de la Vida en Déu són molt eloqüents. 

Sobretot quan pensam que el que ens diuen se refereix a allò més fonamental de cada un de nosaltres, aquest Regne de Déu no és cap altra cosa que el desenvolupament d'aquesta naturalesa divina que és en nosaltres com una llavor…’ 

Comentava la nostra mestra Berta Meneses en la celebració duta a terme en el decurs de la iniciació d’aquest novembre.

El comentari venia a propòsit de la Paràbola del sembrador, descrita per Marc, aquella que dia:

Escoltau: un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vengueren els ocells i se la van menjar. 

Una altra part va caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida va germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà la planta, i es va assecar, perquè no tenia arrels. 

Una altra part va caure enmig dels cards; els cards van créixer i l’ofegaren, i no va donar fruit. 

Però una part de les llavors va caure en terra bona, i va pujar i va créixer fins que donà fruit: unes llavors van donar el trenta, unes altres el seixanta, unes altres el cent per u.

I deia:

-'Qui tengui orelles per a escoltar, que escolti…’


El viatge espiritual


La mestra afegia que ‘hi ha altres passatges en què es referma la idea de la predisposició, perquè aquesta plenitud en Déu, aquesta llavor, produeixi els fruits que porta en potència.

Hi ha una veritat en tot aquest passatge: és la idea que la disposició individual d'una persona condiciona el seu viatge espiritual.

La llavor té en si mateixa tota la potencialitat, però el fet que aquesta llavor creixi i doni fruit, depèn d'una sèrie de factors relacionats amb la fertilitat de la terra, amb l'ambient, amb el temps. 

En realitat no és la paràbola del sembrador sinó la paràbola dels diferents terrenys. 

Els territoris que apareixen tenen unes característiques concretes que fan possible que la llavor fructifiqui més o manco, fins i tot que s'assequi sense donar fruit. 

Tots aquests factors són fàcilment explicables en la vida o en el camí espiritual de cada un de nosaltres. Perquè nosaltres som aquests quatre tipus de terrenys, aquests quatre tipus de cors.

A la vora del camí


En primer lloc, diu el text, una part de les llavors va caure arran del camí

En les plantacions hi ha senderols per poder caminar. Són terrenys on la terra s'ha endurit pel tràfec de cada dia. Hi ha cors així d’endurits per la forma de viure quotidiana, molt malmesos per les circumstàncies. Senten la paraula però no l'acullen ni l’entenen.

Abans que la llavor pugui brollar en ells, l'arada de l'atenció i de l'amor ha de reblenir-los per aturar la seva marxa cap a la ruïna. 

Aquesta terra dura i aspra simbolitza les actituds tancades. És difícil per a la llavor penetrar dins aquesta superfície tan àrida. 

A vegades hi sentim, però no passam de la superfície, no deixam que ens penetri en el fons del nostre ésser on pugui brollar la plena comprensió, la saviesa... D’aquí que la llavor, la paraula o el fet s’assequi.

Dins el roquissar


En segon lloc, una altra part de la llavor sembrada va caure en un terreny rocallós, on la terra no tenia profunditat. I perquè no tenia on créixer l’arrel, es va assecar. 

La paràbola es refereix a un terreny de pedra calcària amb una capa prima de terra, on la llavor brolla amb una petitíssima arrel.

Hi ha cors així: superficials, que s’entusiasmen, però que no es poden comprometre, encara que senten i entenen la paraula. 

Reben el goig de comprendre-la, un goig que es transforma en entusiasme. Però la paraula no arriba a produir arrel, una arrel ferma i fonda, per això quan les circumstàncies requereixen un compromís s'obliden. 

En certa manera representen les actituds fredes i superficials que de vegades prenem en la vida, amb nosaltres mateixos, sense donar-nos el temps adient d’aprofundiment. 

I, més encara, davant els altres, establint unes relacions mancades de la veritable arrel, i creant defenses i obstacles que no fecunden en amor i compassió.

Terra d’aritges


El tercer tipus de terra, descrita a la paràbola del sembrador de Marc, és la terra espinosa

Aquest és un terreny fèrtil, no és un cor endurit per l'enemic, ni un cor governat per les emocions, però és un terreny poc conrrat, on també si fan i arrelen les llavors de cards i d’esbarzers.

Són cors que han donat lloc a altres interessos i ambicions, que no han depurat les seves motivacions, que lliuren la seva energia en coses tangibles i materials, sense prioritzar allò que és el més important i preuat en les seves vides.

Per això senten, entenen i reben el goig de l'ésser i la planta creix, però també brollen les altres llavors i creixen les altres plantes que absorbeixen més atenció, i que consumeixen tota l'energia de la terra.

Aquestes plantes tenen espines que impedeixen el ple desenvolupament de les nostres qualitats, que contaminen el nostre cor amb interessos que ceguen els nostres ulls, que tanquen les nostres oïdes, que controlen la nostra voluntat i els nostres projectes. 

Són plantes que absorbeixen les nostres forces i el nostre temps, tot perdent així la capacitat de donar a les coses el seu valor just. 

Hem d'examinar el nostre cor per veure quina classe de llavors cultivam. 

Dit altrament, no sempre estam lliures de lligams. Aquests lligams ens impedeixen veure clarament i nítida allò que hem de deixar anar per no fer infructuosa la nostra vida.

La terra bona


L'últim tipus de terra, referida en la paràbola del sembrador, és la bona terra

Hi ha un primer factor fonamental per ser la bona terra i aquest és la receptivitat. 


  • Aquesta receptivitat depèn en gran part de la meditació, només en la mesura que toquem fons, que ens obrim a aquest àmbit més primordial i veritable de nosaltres mateixos, som capaços de connectar amb aquesta terra fèrtil, acollir la vida i les circumstàncies, siguin les que siguin, per aprendre de cada realitat, de cada cosa, persona o esdeveniment. 

  • La receptivitat implica mirar la vida com a lloc de la manifestació, com un misteri sagrat que se’ns dóna perquè aprenguem, i per poder realitzar el projecte de la nostra vida concreta. 

  • La receptivitat ens fa capaços d'obrir-nos a la divinitat que hi ha dins i fora de cada un de nosaltres. 

  • La receptivitat és una predisposició mental que inclou l'obertura d'aquest ull que només s'obre en el silenci i en la meditació.

  • I és la receptivitat què ens possibilita a veure allò diví que hi ha en tots i en tot.

Podríem dir que només veu l'ànima de les coses aquella persona que acull receptivament aquesta llavor de la seva veritable naturalesa i en el més profund del seu ésser.

Però no n'hi ha prou amb aquesta terra fèrtil. Perquè aquesta naturalesa divina es desenvolupi, també convé que el nostre entorn tengui una atmosfera capaç de fer créixer aquesta llavor. 

És clar que aquesta atmosfera està relacionada amb la pràctica diària de la meditació, però també està relacionada amb la vida quotidiana. 

La nostra ment, la nostra consciència i el nostre cos, han de viure en harmonia, relacionant-nos amb les persones, amb la feina, amb la natura, de forma conscient, tolerant i respectuosa, i potenciant les nostres actituds, sanes, humils i honestes, que són les que creen la pau i l'amor


L’equanimitat


D’aquesta forma apareix un clima al nostre voltant que és d’equanimitat, és a dir, capaç de transcendir el sofriment que comporta la vida humana i potenciar el propi camí de creixement espiritual.

Aquest cultiu profund de la nostra terra interior, que és fèrtil, obre la nostra mirada i ens permet veure-hi clar; allibera les nostres oïdes i ens permet escoltar; finalment, il·lumina el nostre enteniment amb saviesa i compassió

Ompl les nostres emocions amb la plenitud del goig. Motiva la nostra voluntat: i ens anima a voler el que realment aspira el nostre Ésser.

Per aquestes raons, la nostra responsabilitat és preparar aquesta terra del nostre cor, sabent que quan la meditació es converteix en una part important de la vida som capaços d'aconseguir aquesta transformació interna d'una manera clara i real. 

Aquest és el desenvolupament veritable de la llavor que produeix abundant i beneficiós fruit…’

Gràcies Berta!!

El darrer regal



El colofó, el cim, la meta, el final d’aquesta entrada del bloc de la Sanbo Zen Mallorca, amb tan belles paraules i imatges només el podem curullar amb una proposta alineada, subtil, sonora, visual, emocionant i vertadera…

Sentirem un nou instrument, fet d'acer i fabricat a mà. A través de l’experimentació amb el metall, l'estructura i la forma, el van crear, tot aconseguint un so que inspira a les persones envers la puresa del cor.

El so és màgic, i és fonamental per a la música de Hang Massive, els seus intèrprets

I les imatges que descobrirem, en clicar al final d’aquest escrit, es van filmar a Ladakh, al nord de l'Índia, un país ple d'increïbles contrasts, amb ensenyaments antics i una cultura de devoció. La terra del Buda.
Anar-hi ha de ser un viatge increïble per descobrir, per conèixer, per aprofundir-hi, per perdre’s-hi…

Hi vols venir? Anem-hi idò (+)


Gassho profund!!



‘Tot l’univers és en Nirvana’
Joan Mascaró i Fornés









Senzillament, senzill


‘Com un aire que perdura
més enllà del temps, la fe
no perd alè ni figura,
de Déu li ve la mercè…’

Fragment del poema al Pelegrí de mossèn Pere Ribot



‘La política no hauria de versar sobre poder i control, hauria d'estar al servei de la humanitat. Matèria i esperit són un. La ciència és font d’espiritualitat…

Qui així parla és Satish Kumar, activista per la pau. ‘Tenc 82 anys. Vaig néixer a Rajasthan i visc a Anglaterra. Sóc casat, i tenim dos fills… 

Kumar manté una estreta relació amb Mallorca, mitjançant les nombroses i interessants iniciatives de ‘A poc a poc’, que impulsa un altre activista vital i essencial a les nostres contrades: Guillem Ferrer

És un moviment de persones que, d’ençà el 1998, inspira, impulsa i crea accions locals per cuidar la terra, l’ànima i la societat.

A poc a poc (+) duu a terme un activisme de servei que integra l’ecologia, l’espiritualitat, l’economia de la felicitat i l’educació, en una atmòsfera d’esperit lliure i de servei a la comunitat.

I en aquests àmbits Satish Kumar, llicenciat en Filosofia i Teologia i Doctor en Educació i en Literatura, hi pren part i sempre té molt a dir, com va mostrar a l’entrevista que li feia ‘La Vanguardia’ fa unes setmanes…

De l’ego al ressò


Siguem savis, aquesta és la proposta de Kumar, i per això, siguem simples. 

Ho diu amb coneixement, dels 9 als 18 anys va ser un monjo jain, un pelegrí que menjava i es vestia de la caritat. 

El 1962, sense un dobler a la butxaca, va començar la seva Marxa per la Pau, en la qual va recórrer les principals capitals del països que produïen armes nuclears. 

Després de crear The Small School, escola pionera en educació holística, va fundar en els noranta la universitat alternativa Schumacher College

‘Aquí hi ensenyam a través de la ment, el cor i les mans. Volem que els joves es formin no per al treball sinó per a la vida’. 

El llibre de Kumar ‘Simplicitat elegant’, d'Editorial Icaria (+), és una crida plena de saviesa, com el seu autor.

Simplicitat elegant


Com es defineix a si mateix?

Com un pelegrí.

Tota la terra és sagrada?

Sí. I la gent està vivint a la terra com a turistes: desaprofitant-la i malbaratant-la de manera egoista, extravagant i exigent. Jo vull que visquem com a pelegrins, d'una manera simple, humil, en harmonia i amb elegància.

...?

El veritable sentit del pelegrinatge és viure lliure de qualsevol tipus de lligams, hàbits o prejudicis. Ser un pelegrí significa conrear la simplicitat exterior i la interior.

Entenc.

... Però vivim en una societat d'empleats i consumidors, la relació basada en l'obligació manca de dignitat. Hauríem de ser executors i artistes.

Artistes, tots?

Un artista no és una classe especial de persona, diu Ananda Coomaraswamy, sinó que tota persona és una classe especial d'artista. Les tasques domèstiques, cuinar, ballar, cantar, són algunes de les formes d'art que ignorem.

El mínim és bo i bell.

La simplicitat està on està l'autenticitat.

Als 9 anys, vostè ja era un sadhu errant.

Dels nou als divuit anys. Vaig aprendre a viure sense diners, a confiar. Vaig perdre la por per a la resta de la meva vida. Va ser un gran regal.

Nou anys sense banyar-se?

Sí. Quan acceptes la duresa, et fas fort i resilient. Deixar-te fluir és meravellós. Per ser feliç has de ser simple.

I necessàriament pobre?

La simplicitat no té res a veure amb l'escassetat, la penúria o els sacrificis. Pot semblar paradoxal, però el do de la simplicitat és el do de l'abundància.

Per què?

Perquè la simplicitat és prerequisit per a l'espiritualitat. No pots ser espiritual en una vida complicada.

L'ocell que vola lliure


Als 18 anys va somiar amb Gandhi.

Es va aparèixer en somnis. Jo caminava pel desert i de sobte vaig veure una figura vestida de blanc que ascendia davant meu la duna d’arena, es va girar i em va dir: ‘No permetis que l'ocell estigui dins la gàbia. L'ocell ha de volar lliure’.

Vostè era l'ocell?

Sí. Jo estava en una gàbia monàstica. Va requerir molt coratge, vaig haver de escapar-me a mitjanit i trair al meu guru.

I es va unir a un àshram gandhià.

Volia mostrar que l'espiritualitat no està en els temples ni en els llibres sagrats, no ha d'estar confinada, ha d'estar allà fora, al món. La nostra política, economia, agricultura, vida familiar, haurien de ser espirituals.

Defini’ns espiritualitat.

Relació sense ego, com l'amor o la compassió. L'amistat és l'argamassa que manté unida a la humanitat. L'espiritualitat és una manera de vida, és com tu et comportes, i és respirar junts els tres: vostè, aquest arbre i jo.

... I el cuc i l'escarabat.

Totes les espècies estan relacionades entre si, hem evolucionat junts i tots els éssers es nodreixen mútuament.

Va recórrer l'Índia clamant justícia.

Vaig seguir a Vinoba Bhave, que deia que mentre els terratinents visquessin d'explotar a treballadors sense terra no podia haver pau, així que visitàvem un terratinent després un altre per demanar-los que donassin una sisena part de les seves terres.

La pau és la clau


Si a alguna cosa s'aferren és a les seves terres.

Més d’1,6 milions d'hectàrees van ser redistribuïdes. Va ser un miracle, perquè els terratinents et poden donar diners, però mai les seves terres. Vam ser capaços de canviar el seu cor i això em va donar l'esperança que tot és possible. Fins i tot aquest sistema industrial pot canviar, perquè està fet per humans.

Als 27 anys va iniciar un pelegrinatge per la destrucció de les armes nuclears.

Sí, perquè la pau és la clau per a la bona vida. Hem de fer les paus amb nosaltres mateixos, amb el proïsme, amb la natura, però no pots fer-la si estàs amenaçat per armes nuclears. Vaig caminar 13.000 km per demanar als països nuclears que destruïssin les seves armes.

Va ser útil?

Sí, i especialment per a mi. Vaig aprendre que som membres d'un món, una terra, una humanitat, un futur. Totes les nostres divisions en nom de les religions, la filosofia, la nacionalitat, la política, són superficials.

Belles paraules...

Si, però la història ens demostra que qualsevol gran canvi ve de petites accions individuals. Hem d’irradiar canvi, ser el canvi.

I la gran revolució és la simplicitat?

És la clau per obrir la porta de la revolució, llavors la gent viurà una vida sostenible, i hi haurà més igualtat i harmonia global. Simplicitat de ment, de filosofia, de llenguatge i de vida. Simplicitat física i metafísica.

Simplicitat de ment?

El simple és complex, mai complicat. No hem de tenir un pensament complicat, hem de donar respostes clares, simples, directes. La simplicitat és un nivell molt alt de viure.

I per què elegant?

L'elegància és ‘lo just’, ni massa ni massa poc. Caminar, per exemple, és la manera més simple de ser simple. Tenim dues cames que són un miracle! Terra, ànima i societat són un tot. En lloc de massa planificació, hem de tenir visió.

Gràcies, Satish Kumar!

El darrer regal


Com deia el poeta, i ens recordava Kumar, els pelegrins sempre caminen lleugers d'equipatge... Camina, caminaràs... i troben asil i recer, perquè de la gratitud, la humilitat i la senzillesa en fan estendard i senyera. 

Cos i ment fan u en el camí de la vida pelegrina, aquella que ens porta d'un lloc a un altre, d'una relació a una altra, en un mai no acabar...

I una nit qualsevulla tot s'atura i el món queda orfe, nuu... 

Aleshores, sorgeix del no-res una abraçada càlida que ens porta de bell nou al cel folrat de niguls passatgers i pelegrins. 

I el somni llisca i rellisca, i tot: terra, ànima i societat, queden penjant d'un fil, el fil del cor d'Ariadna.

No t'ho creus? Idò, escolta (+)




‘Necessitam una revolució interior’

Joan Mascaró i Fornés