Ishi no hashi, els ponts de pedra

Divendres, 24 de febrer de 2017




Y pasa el río bajo los nuevos puentes
cantando con la historia palabras puras
que llenarán la tierra...





...No son pies invasores los que cruzan
los nuevos puentes, ni los crueles carros
del odio y de la guerra:
son pies pequeños de niños, firmes
pasos de obrero.

Sobre los nuevos puentes
pasas, oh primavera,
con tu cesta de pan y tu vestido fresco,
mientras el hombre, el agua y el viento,
amanecen cantando.

Pablo Neruda (Xile, 1904 - 1973) 


El pont de Sant Honorat


‘Bon dia companyes i companys de camí,

Vos record que dissabte 4 de març el grup de meditació de Sant Marçal creuarà el primer pont de pedra per organitzar un Zazenkai a Sant Honorat.

Procurarem arribar a les 9.00h per tenir temps d'organitzar-mos. 

Farem sis assegudes igual que feim a Sant Marçal i acabarem amb el dinar de germanó.

El preu total és de 18 €, inclou: ús de la sala, cafè o infusió amb fruita a mig dematí i dinar. 

Tenim fins diumenge 26 de febrer per apuntar-nos. Podem ser fins a 25 persones. Vos aniré apuntant a mesura que me confirmeu la vostra assistència per email.

Catalina Castelló. 
catalinacastello@yahoo.es


A Mercedes Arzubialde, amb amor


Fa anys, observant que mai no pronunciava de la mateixa manera el seu llinatge, de velles ressonàncies autòctones, em va fer saber que el seu cognom provenia del País Basc; que Arzu significava llogaret, ‘aldea’ en castellà; mentre que Bialde volia dir ‘pont de pedra’. 

Així, ella, Mercedes Arzubialde, era la dona del llogaret del pont de pedra…

Na Mercedes, companya de la sangha de Palma, ha conviscut una vintena llarga d’anys a Mallorca i, ara, troba que ha arribat l’hora de retornar al seu lloc d’origen: a Arzubialde, el llogaret del pont de pedra.

Allà, a casa, vol fer peu i descansar en aquesta nova etapa que li planteja la vida. 

El retorn a la primera casa implica una profunda càrrega emotiva. 

Repasses els anys que has viscut lluny, que t’han portat noves amistats, que has compartit experiències i nous aprenentatges, entre la diversitat de cultures, de persones, de religions, amb qui has conviscut...

Sempre respectuosament i amorosa, Na Mercedes ha caminat talment fidel pelegrina per tots els camins i senders que s’han desplegat davant del seu horitzó vital.

El dia que ens va comunicar la tornada a casa, al País Basc, a l’entorn de la mar Cantàbrica, més revolta, brava i descambuixada que la plana i dolça Mediterrània, la mestra Berta Meneses ens va exposar en el teisho del divendres, 17 de febrer, el koan número 52 del Gegi Kan Roku.

Precisament,el que porta per títol ‘El pont de pedra de Joshu’.


El pont de pedra de Joshu


Joshu Jushin (Chaochou Ts'ung-shen / 778-897) va ser un dels mestres més famosos en la història del Zen. Dogen li deia ‘el vell Buda’ i en diversos capítols del Shobogenzo li fa referència. 

Els darrers 40 anys de la seva llarga vida, Joshu va ensenyar un petit grup de monjos a un temple en runes, Guānyīnyuàn, que va reconstruir a l'edat de vuitanta anys.

Per arribar a aquesta ermita amagada dins les altes muntanyes s’havia de travessar un pont de pedra, que serveix per il·lustrar el cas del koan esmentat...

El deixeble demanà al mestre: 

-‘A això li diuen el pont de pedra, però jo no en veig cap de pont, on és? només hi veig un tauló...

El mestre li contesta -‘No el veus? i hi passen els cavalls i els ases per damunt...’

-‘Deixa que flueixi el món il·lusori per abraçar, llavors, el pont de pedra, el món essencial... 

Quan ho experimentes Tot és Zero i Infinit; buit és forma, i forma no és sinó buit; quan despertes esdevé la pau, la compassió... 

I la persona zen és tal qual és’. 

Sintèticament, hem intentat reproduir el cas que ens va exposar la nostra mestra Berta Meneses amb la seva carismàtica, peculiar i sàvia docència.

Na Mercedes Arzubialde sempre ens ha ofert un somriure, una simpatia que s’ha convertit en empatia quan ens ha donat el seu consell, el seu alè, la seva companyia. 

Dona del nord, que retorna al nord esquerp i amable, fred i càlid, pla i ondulat, a la terra dels pares, territori íntim, lloc sagrat...

Per a tu, Mercedes, aquesta poesia de Neruda que et deixa les portes dels nostres cors i de les nostres llars obertes de pinta en ample per quan vulguis retornar. 

Fins sempre, Mercedes. Bon camí, ple de ponts...

Y fue a esa edad... Llegó la poesía
a buscarme. No sé, no sé de dónde
salió, de invierno o río.
No sé cómo ni cuándo,
no, no eran voces, no eran
palabras, ni silencio,
pero desde una calle me llamaba,
desde las ramas de la noche,
de pronto entre los otros,
entre fuegos violentos
o regresando solo,
allí estaba sin rostro
y me tocaba.

Yo no sabía qué decir, mi boca
no sabía
nombrar,
mis ojos eran ciegos,
y algo golpeaba en mi alma,
fiebre o alas perdidas,
y me fui haciendo solo,
descifrando
aquella quemadura,
y escribí la primera línea vaga,
vaga, sin cuerpo, pura
tontería,
pura sabiduría
del que no sabe nada,
y vi de pronto
el cielo
desgranado
y abierto,
planetas,
plantaciones palpitantes,
la sombra perforada,
acribillada
por flechas, fuego y flores,
la noche arrolladora, el universo.

Y yo, mínimo ser,
ebrio del gran vacío
constelado,
a semejanza, a imagen
del misterio,
me sentí parte pura
del abismo,
rodé con las estrellas,
mi corazón se desató en el viento.


Anam i venim...


Mentre  Mercedes ens havia anunciat la partida arribava a la nostra bústia una missiva del company Luis, amb qui havíem compartit el Sesshin, acabat feia poques hores. 

Sense afegir ni un punt ni una coma, reproduïm el seu escrit:

Me encuentro en Palma de regreso del Sesshin, camino de Sierra Nevada. Es prematuro sacar conclusiones pero una idea sí que llevo clara... ¿cuál es? Pues que nuestro pequeño ego se cree que controla todo y, la verdad, es una parte mínima de nuestro acontecer, el resto es determinado desde planos astrales.

Unos días previos soñé con Teilhard de Chardín, mi primer maestro. En los años estudiantiles la lectura de algunos de sus libros: ‘el medio divino’, principalment, cortó de raíz los resabios que aún podía conservar de mi infància y adolescencia en pleno nacional-catolicismo.

Teilhard, sacerdote católico, ‘jesuita’ y miembro del Consejo Superior de Investigaciones Científicas de su país (Francia), armonizó con la naturalidad que lo caracterizaba su condición de católico y la de investigador en la línea de: los Einstein, las Madames Curie, etc. (principios de la física cuántica), iba muy por delante de los inquisidores vaticanos que prohibían sus libros en el Indice.

Él necesitaba su tiempo para lo que se traía entre manos y no lo iba a perder con polémicas tontas.


Notas al margen 

  1. Bien es cierto que tuvo que inventarse un lenguaje de difícil lectura e interpretación para el ciudadano común ‘cual servidor’.
  2. Aquellas expresiones del devenir de la consciencia planetaria, el Cristo cósmico, me confortaban pues me dieron la certeza de que existía en el Universo (Cosmos) algo.
  3. Lo prioritario para mí era hacerme un hombre, es decir, estudiar para tener una profesión con la que ganarme la vida, pero nunca en mi azarosa vida de adulto me abandonó esa certeza.
  4. Luego, el día de hoy, jubilado, sin grandes problemas económicos ni de salud, encaro la presente fase de mi vida agradeciendo los muchos denarios que la vida me ha dado y de los que tendré que dar cuenta cuando salga de este plano fenoménico.
  5. Nada ocurre porque sí, existen unas leyes causales, pues tengo certeza que eso que me ha protegido me seguirá protegiendo.
  6. Lo que "carrego"  de mi pasado: experiencias en rituales chamánicos, veteranísimo asíduo a los retiros ZEN, están dentro de ese acontecer y que me ha traído hasta esta tarde de domingo invernal en Mallorca.
Ni que decir que contaré los días que faltan hasta nuestro próximo encuentro en estos Caminos del Señor.



Ishi no hashi. Puente de piedra


'Ishi no hashi. Puente de piedra' és el títol d'un llibre-pont. 

El material amb el qual està construït és molt senzill i delicat, aparentment poca cosa, però ha aconseguit unir a gents molt distants, gent d'Ehime (Japó) i d’Aragó (Espanya). Aquest llibre-pont està construït amb haikus.

Puente de piedra és un llibre solidari. La idea va sorgir pocs mesos després del tsunami del Japó. En la comissió de redacció vam decidir llavors donar els possibles beneficis del llibre als afectats.

Aconseguir publicar aquest llibre va suposar un veritable repte, especialment pel que fa a la traducció dels haikus, ni més ni menys que 245. En ell participen 13 autors japonesos, amb una dilatada trajectòria en el haiku, i 9 d’aragonesos

Com a curiositat dir-vos que l'edat mitjana dels autors japonesos és de 77 anys; 6 d'ells tenen més de 80 anys; vuit són dones i cinc homes.

La majoria dels llibres de haiku publicats a Espanya d'autors japonesos són de mestres d'haiku de l'antiguitat. Segurament el més original d'aquest llibre és que ofereix una àmplia mostra del haiku que s'està fent actualment al Japó.


-o-

la blancura 
de las flores de magnòlia
en el cielo azul

-o-

breve noche de verano,
tuve una cita secreta
en un sueño

-o-

marea primaveral,
un remolino horada
el azul marino

-o-

rábano japonès,
pugna su blancura
tras comer tierra

-o-


Com aconseguir el llibre?


La comissió de redacció del llibre va acordar el següent procediment perquè t'enviïn el llibre per correu:

  • Ingressa 13 € en el següent compte: 0182 6908 95 0201533281
  • Aquest compte està a nom de José Luis Andrés Cebrián
  • Indica en el justificant de l'ingrés el teu nom i el concepte "llibre".
  • Escaneja o fotografia el justificant i m'ho envies juntament amb el teu nom i adreça al següent correu electrònic: joseluisandresc@yahoo.es
  • Tot seguit en uns pocs dies rebràs el llibre al teu domicili.
-o-


El darrer regal


‘I, a la sortida de la fosca
algú que ha estat a l’infern aixeca el cap
i descobreix la netedat de les estrelles’

Blai Bonet  conclou amb aquests versos el seu poema Inventari del món que rebleix el llibre ‘L’Evangeli segons Un de Tants’, publicat el 1967. 

Si no t'has cansat encara d'estimar-me, idò escolta la veu que ens meravella (+).


Gassho profund!




‘L’amor només és pur quan no n’esperam absolutament res a canvi’
Joan Mascaró i Fornés