‘Sempre som lliures, però sempre ens lligam nosaltres mateixos’
Joan Mascaró
El tema motor de les Metamorfosis, com ho és a la major part de les obres d’Ovidi, és el de l'amor: bé l'amor personal o bé Amor, aspecte de Cupid, la personificació d'aquest sentiment.
Tots els altres déus hi apareixen estupefactes, humiliats i ridiculitzats per Amor. Un déu normalment considerat d'entre els menors del panteó que pot ser considerat el més proper a l'heroi d'aquesta falsa èpica.
Apol·lo es posa particularment en ridícul quan Ovidi mostra com l'amor irracional pot confondre fins i tot el déu de la raó pura.
L'amor contrariat pot tornar-se en venjança, per això algunes de les transformacions succeeixen per venjança divina o per escapar al càstig dels déus.
Ser un mateix
Avui, de la mà d’un barcelonés de 53 anys, ens endinsarem dins l’amor per actualitzar les metamorfosis dels humans, i l'evolució, el creixement, el canvi, l'aprenentage, l'adaptació, la saviesa…
Doctor en Filosofia, en Teologia i en Pedagogia, en l’àmbit de la política lluita contra l'escepticisme, però el desengany -esmenta- és constant.
'Voldria trobar una altra política lluny del tribalisme, del caïnisme. D’aquí, potser el meu intent per ser cristià, la meva aspiració.
Ser un mateix, ser individu, requereix valor. La individualitat és una cosa molt present en la filosofia. Solem actuar de forma molt gregària, molt mimèticament.
La singularitat és una raresa i per ella es paga un preu molt alt, però aquesta defensa de la vida com a obra d'art en construcció m’apassiona.
Som una possibilitat única que es cou en el temps i que un pot aprofitar o desaprofitar. Si un no és capaç d'endinsar-se, descobrir-la i expressar-la, queda arraconada, censurada, i aquest potencial es perd per sempre.
La fe, eina d’alliberament
Kierkegaard diu que l'únic antídot contra la desesperació, que és no veure cap possibilitat, és la fe, entreveure possibilitats. Fe en Déu, però també, i sobretot, fe en les possibilitats humanes.
Pregar no és demanar, és escoltar el que Déu vol de mi ara. Agrair el que se t'ha donat i aclarir què és el que has de fer, és un altre model d'oració.
La intel·ligència espiritual habita en tot ésser humà i ens serveix per interrogar-nos sobre nosaltres mateixos i sobre el sentit de la vida, per admirar la realitat, per prendre distància.
Es tracta de ser espectador de la pròpia vida i observar quina qualitat té el nostre vincle amb el que ens envolta. El fanàtic és incapaç de posar aquesta distància.
Anèmia espiritual
Vivim temps d'anèmia espiritual. Per això, un dels meus cavalls de batalla durant els últims deu anys ha estat persuadir que s’ha d’educar aquesta intel·ligència en totes les etapes de la vida. Si no es treballa ens convertim en analfabets espirituals. El govern de les emocions és essencial per a la convivència.
Ara triomfa l’emotivisme, en tant que reacció a una època en què es va censurar allò emocional, especialment en el costat masculí.
Però la conseqüència d'aquesta idea de l'espontaneïtat emocional és terrible, perquè si el que experiment és alegria, fantàstic, però si és odi i l'amoll... Així estan les xarxes socials, convertides en una claveguera d'emocions tòxiques.
Posar distància, un bri de consciència, et converteix en un ésser lliure que ja no respon automàticament a l'estímul, té a veure amb la singularitat, amb el valor de ser un mateix.
Hem d’entendre la llibertat com un alliberament, i això és un camí: alliberar-te de tot el que et manté subjugat.
Per exemple, els infants són molt més lliures que els adults, que estam marcats per la por i els prejudicis. L'alliberament consisteix a ser capaç de veure què és el que ens limita.
Cara a cara amb tu mateix
Vivim en una societat caracteritzada per la fugida, l'evasió per escapar de la experiència de la buidor. I és tan fàcil...
Et poses davant d'una pantalla i pots estar veient bajanades fins als cent anys. Quan es fa el buit, s'interromp l'electricitat, es fa el silenci, en aquest interstici comencen les preguntes.
Quan un s'audita i ho fa amb transparència i sinceritat, se n'adona que molts dels ideals van quedar en el tinter, que hem hagut de negociar amb la realitat, i això et fa petit, i aviat i per qualsevol escletxa se't presenta la consigna: evadeix-te, distreu-te.
La meditació és exigent
La nostra societat es regeix per dos grans verbs: treballar i consumir.
Activar la cultura de la pensada és destruir la maquinària que funciona quan no es pensa i es respon a estímuls. Però en aquesta societat gasosa, en la qual tot es volatilitza (treball, creences, parelles, amistats...), resulta difícil.
Hem passat d'una societat normativa catòlica limitadora a un ‘no volem límits’, però sense límits no es pot viure.
Necessitem una ètica civil que tengui fortalesa, és a dir: un marc moral sòlid en una societat gasosa, i això és molt difícil.
Per a mi l'ètica té molt a veure amb el descentrament, en pensar amb l’altre...'
Francesc Torralba
Qui així ens ha parlat és Francesc Torralba, doctor en Filosofia, catedràtic a la Universitat Ramon Llull. Membre d'honor del Consell Superior Europeu de Doctors i Doctors Honoris Causa.
Però sobretot, Torralba és una màquina de reflexionar, i la seva pròpia recerca de sentit l'ha conduït a publicar 100 llibres.
Els seus temes són el sentit de la vida, el sofriment, la mort, Déu, la llibertat des d'una perspectiva filosòfica...
El seu assaig Intel·ligència espiritual (2010) ha arribat a les 11 edicions. I també ha dedicat assajos a analitzar la cultura de la nostra societat, com Món volàtil (2018) i ara Viure en l'essencial (Plataforma), en el qual s'ocupa del que s'ha après durant aquesta pandèmia.
Tot això gràcies a l'entrevista de La Contra de la Vanguardia (+)
Experimentar la veritat
‘Les vertaderes experiències de l’Ésser essencial esdevenen quan el sofriment ha fet passar l’ànima per les tenebres de la incertesa i de l’angoixa, de la ira i de la desesperació, de la solitud i del buit.
Però també pot arribar-nos per una onada d’alegria, de pau, de llum i de calor, en la qual el que és quotidià es transforma en un miracle.
L’espurneig d’una gota de rosada, la llum d’una mirada, la pedra que ens fa ensopegar, i de sobte ens trobam transportats per una pau, una claredat i una esclafor que no són d’aquest món…’
La paraules de Karlfried Graf Durkheim ens ho deien fa molt temps. És la primera vegada a la història d’Occident que tanta gent es pren seriosament les experiències que en el passat denominavem experiències místiques.
L’Ésglesia, igual que les ciències, les definia com estats sentimentals i sense realitat. Però aquestes experiències comencen a ocupar el seu vertader lloc en la recerca de si mateixos de les dones i homes.
I quan parles dels Éssers amb certa profunditat, veus i trobes l’interior: la naturalesa essencial.
El jo vertader
No és estrany que la nostra mestra zen, Berta Meneses, ens hagi dictat una sèrie de Teisshos, al llarg de la pandèmia, per esbrinar i donar llum a la naturalesa essencial.
Així, en la darrera conferència que podem trobar al Canal de Youtube (+) ens va exposar les marques del Dharma, i del jo vertader.
Ara i aquí
En una altra iniciativa nascuda a l’empara de la Zen Sanbo Mallorca, el canal ‘El so del silenci’ (+), es deia que el Zen és educació silenciosa…
Aprenem del més gran misteri. En aquest camí del Zen et descobreixes a tu mateix… Comprens la teva naturalesa essencial, i la de tots…
La seva pràctica t’eixampla la consciència. Asseure’t, en quietud i meditació et remou l’inconscient…
El camí de la vida és una iniciació permanent, una aventura, un joc, una recerca, un regal, en el qual el Jo es realitza, es comprèn, s’allibera...
Darrer regal
Tot té un principi i un final. Ara empram uns versos d‘Amor’ el poema de Damià Huguet (Campos, 1946-1996) per cloure aquesta entrada al nostre bloc de la Zen Sanbo Mallorca.
La vida és una pedra convertida en home.
Un home és com un munt de pols. Un sementer esvaït. Un fum glaçat.
Jo som un munt de pols banyat de mar i de garrigues.
Cada paraula meva és una pedra
llançada en viu contra el silenci dels homes.
I, avui que encara és capaç de tornar a ploure
com demà serà definitivament dijous,
escric pensant en mi perquè tenc necessitat de viure.
No som un jove que duu les ombres mortes.
No vaig enlloc perquè aquí m’estira.
Duc dins els ulls això que dic,
i és de tant d’estimar-vos a tots vosaltres…
Per cada moment compartit, infinites gràcies… (+)
Joan Mascaró
