'Fulles e flors vull d’un fust sec...'
Ausiàs March
 |
| La sangha de Mallorca amb la mestra Berta Meneses al final del Sesshin de febrer, celebrat a Son Bono. Les imatges que acompanyen aquesta entrada han estat realitzades en el decurs d'aquest retir... Gassho profund i agraït a totes i a tots! 🙏 |
'Al món actual, els psicòlegs adverteixen que moltes vegades deixam el nostre esperit exhaust en activitats egoistes; un esperit alienat per un temor il·lusori a la separació. L'antídot és viure la vida amb consciència per després arribar a 'veure' que, finalment, allò que manté unit tothom és U i que nosaltres estam en i formam part d'aquesta mateixa Unitat. No hi ha separació, i les coses són com són i com les veiem al següent vers del Mumonkan de Yamada Koun Roshi.
Les flors de primavera, la lluna de tardor,
les brises fresques de l'estiu, la neu de l'hivern.
Si la ment no està ennuvolada per vanes preocupacions,
aquesta és l'estació més feliç de l'any per a l'home...'
El silenci és el pou pel qual descendim a les profunditats de la contemplació. El silenci és el vehicle que ens condueix al centre més intern del nostre ésser, que és el lloc per a tota pràctica autèntica.
Rubén Habito, un mestre zen cristià contemporani, amic i mentor, identificava alguna vegada el Zen com 'una invitació a experimentar on habita Déu'.
El silenci real és oració. Les tradicions espirituals tant d'Orient com d'Occident confirmen aquesta afirmació, encara que a Occident aquesta veu s'ha tornat gairebé inaudible durant uns quants segles.
Ja fa un temps que escoltàvem el cant silentium tibi laus –el silenci és la pregària més elevada i veritable a Déu. Sent així, pens que el zazen trobarà finalment el seu lloc al cristianisme. Lao Tzu ens diu que el silenci és la gran revelació...'
Hem construït els paràgrafs anteriors amb fragments del llibre 'LUZ SENTADA EN LA LUZ' de la mestra Zen, ELAINE MACINNES i editat per DANA PARAMITA.
FELIÇ
Nicolau Dols
Benhaurada la terra que t’acull,
home feliç, i benhaurada l’hora
en què donares el teu cor als plaers
immarcescibles de la saviesa.
Feliç aquell qui estima fins i tot
el vent de la inclemència que l’envolta
i esborra cares, noms, olors, carícies.
Feliç aquell qui no malgasta esforços
cercant l’amor i simplement camina,
i sap que això de viure ja és amor.
Feliç aquell qui sap que més enllà
de l’oasi no hi ha res més que arena
i deixa de cercar ciutats llunyanes.
Feliç aquell qui troba en cada cosa
les arrels poderoses del que és bell
i bo, i necessari, i en gaudeix.
Feliç aquell qui aprèn a valorar
la brevetat cruel de la tendresa
com l’únic pagament que val la pena.
Feliç aquell que fa del seu dolor
el sementer fecund de la bellesa
on el temps conrarà les flors del goig.
Feliç aquell qui beneeix l’amic
amb ulls de llibertat i de respecte
i no el rebaixa amb mots de pertinença.
Feliç aquell que ja no cerca res,
i que voreja amb un subtil somriure
les cicatrius de la felicitat.
Feliç aquell qui dona a les paraules
l’únic valor que tenen: el de l’aire
que les du i les retorna al seu origen...
