Urbi et orbi






‘Per anàlisi comprenem l’estructura d’un tot. Per síntesi veiem el tot’
Joan Mascaró i Fornés




Camina, caminaràs (i la ciutat i el món beneiràs…). Quan un deixeble es torna Mestre, les cares es tornen iguals. No hi ha més separació, no hi ha dualitat.

Si experimentam un veritable amor, no cal certificar-ho amb proves i explicacions, perquè no tenen res a veure amb la veritat ni amb la profunda i veritable intimitat.

Perquè una intimitat vertadera no s’ensenya, no s’explica, no se certifica, no es mostra. No és gens necessari ni proclamar-la, ni disculpar-se’n. La dualitat deixa d’existir…


San Do Kai


En el nostre camí de la vida, els revolts, els capamunts, els esvorancs de l'existència quotidiana, ens marquen pautes, ens exigeixen adés rectitud i sacrifici, adés acceptació i bondat, adés dolor i agraïment... 

En aquest camí: tot fa u!


D'aquí la importància de comprendre el sentit del San Do Kai.

San: és la noció de diferència, de dualitat. 

Els fenòmens, les existencies en el temps i l’espai, shiki (és la tesi). Per exemple, les muntanyes i l’oceà, els pares i els fills, el satori i les il·lusions, la vida i la mort, etc.

Do: és la noció d’identitat, d’origen. 

La vacuïtat, l’essència, el ku (és l'antítesi). Quan som Buda o Déu, les diferències s’esvaeixen: ni pares ni fills, ni marit ni muller, ni il·lusió ni satori, ni vida ni mort…

Kai: esdevé la síntesi, en un sentit molt ampli, molt profund, perquè és fusió, interpenetració...

San i Do són necessaris per a l’equilibri. En harmonia, íntimament mesclats, realitzen la Via del mig…

Així doncs, San Do Kai significa que els fenòmens i l’essència es fusionen, es barregen, s’interpenetren…


‘L’autèntic savi, el gran home,
aplega, reuneix i barreja totes i cada una de les existències.
Realitza la funció de tot i després crea el Si mateix,
l’esperit propi de cada una de les coses.
Fusiona totes les existències
segons el seu esperit…’
Mestre Jo

Perquè el savi no té ego, encara que cada cosa sia un ego…

Gràcies a les recordances del Mestre Taisen Deshimaru ens endinsam dins el camí del coneixement, de la saviesa, per al qual ens mena i guia la nostra estimada Mestra Berta Meneses


Qui coneix el camí? 


Qui està disposat a Ser, simplement, és qui pot conèixer el camí i respondre així a la missió que hem vengut a fer en aquesta vida, en aquesta existència…

Per això, convé anar amollant tot allò que no som: totes les nostres falses identificacions. Ha d’anar morint, tot el nostre jo, tot el nostre ego, perquè qui no renunciï a si mateix, no pot arribar fins a ‘Mi, o altrament dit: Naturalessa essencial o divinitat’…

Vivim una època policèntrica, amb multiplicitat de centres, no com antuvi en què només hi havia un únic centre. Ara, des de cada referència o posicionament ideològic o polític, social o econòmic, podem fer camí cap al centre; un fet que ens descol·loca, perquè vivim massa sotmesos als designis de l’ego…

D’aquí que convé entendre l’espiritualitat com un procés obert, que ens condueix al Ser, i ens permet recórrer el camí pas a pas, moment a moment, per sentir i copsar la Veritat, en cada instant, en cada acció, en cada celebració…

Si ens sentim contemporanis, amb el nostre temps, amb aquesta etapa, i no som recelosos ni temerosos amb qui competeix amb nosaltres, abraçarem el goig i la joia en interpretar els nous llenguatges, en assolir la font d’on brolla l’aigua fresca, l’aliment de la saviesa i la comprensió

Si feim el camí en fidelitat amb la nostra naturalesa essencial, amb el tot, esbucarem les nostres murades, les nostres falses identificacions, aquells posicionaments que entelen la nitidesa de la pròpia experiència divina…

‘I, com la llavor que mor per renèixer,
que traspassi sense por
les portes de la mort,
i pugui així despertar
a una vida superior:
La vida del teu Amor, que tot ho abraça
l’amor de la teva saviesa,
que tot ho inclou’
Kasar Devi Asharam


Urbs


Avui farem una peregrinació per als nostres llocs sagrats: de la ruralia a les urbs; de la muntanya als gratacels; del camí de terra, a l’autovia asfàltica; dels veinats coneguts, a la ingent massa humana, anònima, turística o immigrada…

Internet ha canviat les nostres vides, però encara no ha canviat les nostres ciutats

Tota revolució tecnològica duu aparellades transformacions radicals en les formes de vida. Si l'era de l'automòbil i el petroli va conformar les ciutats del segle XX, la societat de la informació configurarà les urbs del segle XXI

De fet, el terme llatí ‘urbs’ designa pròpiament a la ciutat per antonomàsia, és a dir, l'espai construït o conjunt d'edificis, carrers i infraestructures; la civitas en sentit estricte, constituïda pels ciutadans que viuen en ella, amb el seu propi límit sagrat, el pomerium, i per tant, consagrada als déus

Però, vet aquí que l’evolució és imparable. I caldrà saber conduir el creixement amb criteri, aprofitant les experiències urbanes acumulades durant segles, per recordar i tenir present que el creixement no pot ser il·limitat i que els recursos energétics que ofereix el nostre planeta tenen data de caducitat. 

Dins aquest àmbit hi ha veus sàvies, com la de l’arquitecte i urbanista, Vicenç Guallart, privilegiat observador, pensador i pioner de l'arquitectura del futur

Guallart proposa la regeneració de les ciutats (de l'habitatge a la metròpoli) per impulsar una nova economía de la innovació urbana. 

Un camí amb destinació a l'autosuficiència local en matèria de recursos i a la connectivitat global en matèria de coneixement i d’informació. Perquè l'autosuficiència connectada fa que les ciutats i les persones que les habiten siguin més fortes, més lliures i més independents.


Un món més social, humà i ecològic


Guallart diu -al llarg d’una entrevista a La Vanguardia’- que ‘estem en un moment en què hem de treballar per construir un món més social, humà i ecològic, perquè si no ho fem ens sobravola l’ombra d'un futur gestionat per les corporacions. Sóc un gran fan de Manitú, el déu indi de la terra…'

Urbanisme i naturalesa són reconciliables?

Durant segles les ciutats han crescut contra la natura, i ara hem de renaturalitzar les ciutats.

Més arbres a l'asfalt?

El cent per cent de les cobertes de les ciutats està sense utilitzar, i hauríem d'aconseguir habitar i usar-les per generar energia.

Com seran les ciutats del futur?

Hi ha una batalla entre el model Blade Runner, ciutats organitzades per les corporacions, i la ciutat autosuficient i ecològica on les persones tornen a produir i, a més a més, són capaces de controlar el seu propi destí.

Avui les ciutats importen productes i generen escombraries. Hem d'aconseguir ciutats amb zero emissions, que produeixin tota la seva energia i molts dels seus béns.

Model edat mitjana?

Sí, però amb les tecnologies digitals. Ser productius localment, però estar connectats globalment.

Perquè l'arquitectura del segle XX va tenir les seves regles, va ser l'arquitectura de l'aire condicionat, la màquina d'habitar; i l'arquitectura del segle XXI ha de ser com un arbre.

Edificis de fusta?

Sí, però sobretot ciutats que produeixen la seva pròpia energia i aliments, que reciclen les seves aigües i on es dóna molta interacció social.

Algú ho està portant a la pràctica?

Hi ha projectes emergents. I ja sabem que la fusta serà el material del futur i les tecnologies de la informació ens ajudaran a construir el metabolisme de l'edifici. Si els edificis produeixen la seva pròpia energia acabarà la pobresa energètica.



En els acords de París del 2014 es va aprovar la implantació de les ciutats amb zero emissions per a l'any 2050, el que implicarà una inversió importantíssima, però al mateix temps s’han d’empoderar als ciutadans i a les ciutats a desconnectar-nos per exemple dels proveïdors de petroli del món.

Molts d'ells, poc democràtics.

Sí, i ja sabem que amb el petroli vénen també certes formes de govern. Ser més ecològics significa també ser més lliures.

Per a molts dels seus col·legues l'aspiració consisteix a fer un edifici singular.

L'arquitectura espectacle va morir amb la caiguda de Lehman Brothers, l'època de l'excés es va acabar. La nova arquitectura icònica al món ho és pels fets ecològic i social.

Vostè ha de construir un barri a la ciutat més tecnològica de la Xina, serà sostenible?

Hem guanyat un concurs per aixecar a Shenzhen, la capital tecnològica xinesa, tot un barri, i serà sostenible i ecològic.

Construirà en fusta?

Jo apost radicalment per l'arquitectura amb fusta, però el primer que farem serà reconstruir els corredors verds que la ràpida urbanització ha destruït. El president de la Xina ha dit que vol aixecar una ecocivilització, i són lents però consistents.

Estan destruint l'Amazònia.

Sí, i també són grans consumidors de recursos a l'Àfrica, però hi veig signes positius.

Ens lliurarem del ciment?

Tant de bo. Destruir una muntanya per construir una ciutat és una cosa molt primitiva. A més, si reg un maó no creix res, però si reg un arbre puc fer servir la seva fusta i plantar-ne un altre. Cal utilitzar materials que s’autorrenovin.

Es tracta d'un canvi de paradigma?

Sí. Les ciutats no han de ser megalòpolis sinó metròpolis de barris. Hem de trencar les ciutats en petites unitats i planificar-les perquè puguem anar a peu a treballar, a comprar pa calent i aliments produïts al barri, i aquestes són les declaracions dels batles.

Urbanisme, arquitectura i salut estan vinculats.

És cert, hi ha materials molt poc saludables. Convé entendre que els edificis no són un negoci sinó l'hàbitat de les persones, que el nostre benestar, la interacció social i el progrés col·lectiu són la prioritat. El ràpid creixement de les ciutats ha fet que oblidem per a qui es construïen.

...

Anam a fer grans transformacions de l'espai públic, i és essencial que el dissenyem els ciutadans, els tècnics i els polítics i no solament que es desenvolupi en interès de les grans corporacions.

Per ara segueixen manant.

Es tracta que els batles i els ciutadans governin el món en favor dels ciutadans, perquè hi ha una gran distància entre la idea dels estats i la idea de les ciutats, però és en les ciutats on es produeix la vida real.

Les ciutats imiten als estats.

No hem entrat de veritat en definir les regles ecològiques, i ho hem enfocat de manera molt punitiva, culpant males pràctiques del ciutadà quan hauria de ser al revés: premiar els que ho fan bé. El gran repte és promoure la innovació a favor de les ciutats i no només multar.

Nou paradigma

‘Si les ciutats s'alien poden decidir les regles de joc per al futur’ diu Guallart per finiquitar aquesta lliçó d’urbanisme en l’entrevista amb Ima Sanchís (+).


El darrer regal



‘Aquell que coneix el camí de la vida
creu en les paraules, clares i senzilles,
que desperten el millor d’un mateix,
que ens fan ser més persona i més germà.
Perquè és millor donar que rebre,
perdonar que venjar-se,
compartir que atresorar,
sembrar que recollir,
caminar que instal·lar-se,
és millor confiar que jutjar,
sempre


Confia, esguarda i escolta, ulls clucs, aquesta cançó i camina, caminaràs, que més enllà et faràs i potser arribis a la Nova Orleans i als camps de cotó de Louisiana (+)...

Gassho profund!






‘L’infinit és buidor i en aquesta buidor totes les coses són’
Joan Mascaró i Fornés