‘Perquè el caràcter d'un ésser humà excepcional mostri les seves veritables qualitats és necessari comptar amb la bona fortuna de poder observar les seves accions al llarg dels anys…’
Jean Giono
‘L'home que plantava arbres’
NOTA. Per raons alienes a l'edició, no podem mostrar les fotografies seleccionades originàriament. Disculpau les molèsties
‘Si les seves accions estan desproveïdes de tot egoisme, si la idea que les dirigeix és d'una generositat sense comparació, si les seves accions són aquelles que certament no cerquen en absolut cap recompensa més que la de deixar les seves marques visibles; sense risc de cometre cap error, estam llavors davant d'un personatge inoblidable…’
En una comarca erma, deshabitada i inhòspita de la Provença, un pastor solitari planta arbres, milers d’arbres. Aquesta és la història d’Elzéard Bouffier, un home silenciós de muntanya que, sense que ningú en sàpiga res i sense esperar cap reconeixement a canvi, transforma el paisatge que l’envolta.
Amb una extraordinària simplicitat que ens recorda El Petit Príncep de Saint-Exupéry, Jean Giono ens fa el retrat d’un personatge que ens commou quasi sense ni obrir la boca, i que testimonia l’enorme valor d’un gest tan senzill com és plantar un aglà i esperar que creixi. I repetir-ho milers de vegades…
Un retrat que ens permet una reflexió actual…
Avui, atravessant el desert de la pandèmia, des del confinament estant, hom esguarda esdeveniments a l’aguait de la política, la ciència, la tecnologia, l’economia, l’empresa i, per damunt de tot, què fan els éssers, les persones, els humans, la civilització…
Aquestes partícules minúscules, aquests éssers humans esdevenim cèl·lules mitocondrials, les encarregades de traslladar les energies a tots els òrgans, a la resta del cos, a tot l’univers…
Avui els nostres transbordadors cel·lulars d’informació són Genoveva Crespo, periodista de llarg recorregut; Yuval Harari, antropòleg, historiador i escriptor; Antoni Riera, Catedràtic d’Economia Aplicada, director d’Impulsa Balears; Finn Kydland, investigador de la Reserva Federal dels EEUU, premi Nobel d’Economia; i el president de Microsoft, el genuí i únic, Bill Gates…
Finalment, la nostra mestra Zen, Berta Meneses, ens recordarà allò que és essencial, ètic i adient, en aquest camí, en aquesta aventura vírica, una vegada ultrapassada la Setmana Santa.
Una Pasqua cristiana que s’ha allargat fins a finals d’abril, i que ha tenyit de clarobscurs la pimavera d’aquests jorns, plens de sol i cants d’ocells…
Una Pasqua cristiana que s’ha allargat fins a finals d’abril, i que ha tenyit de clarobscurs la pimavera d’aquests jorns, plens de sol i cants d’ocells…
I els éssers animals, i també els vegetals, han recuperat els hàbitats que sempre els havien estat pàtria i patrimoni de llibertat...
Observam el seu pas, adés inquiet adés juganer, pels carrers de pobles i ciutats, buits de vehicles i persones... Per cels i mars, platges i sementers, carreteres i muntanyes...
Avui, com en els paisatges de Giono, en aquestes terres sense abric, el vent bufava amb una brutalitat insuportable…
Tanta, que la força amb què colpejava les carcasses de les cases era tan violenta com el d'una bèstia salvatge…
Som-hi doncs. Escoltem, dins l’ull de l’huracà, les veus de la saviesa…
Genoveva Crespo
‘Aquests dies, estem tan necessitats d'esperança que va bé escoltar que, després d'aquesta crisi, ens en sortirem millors.
Que estam prenent consciència que la salut de cada un és la de tota la humanitat, que serem més respectuosos, menys egoistes, més responsables. Tant de bo sigui així.
De moment, si hem de ser més pobres, els comportaments s'ordenaran sols i potser no sempre com voldríem.
Si ja la crisi econòmica de 2008 ens va pegar una bufetada de realitat, ara estaríem passant la pàgina més dura al nostre 'Món d'ahir', com li va passar a la generació prèvia a la Primera Guerra Mundial i que tan bé va retratar Stefan Zweig…
Aquestes generacions de la primera part de segle XX encara viurien la Segona Guerra Mundial.
En el pacte de sortida, Europa va establir les bases de l'Estat de benestar (pensions, assegurança d'atur, educació, sanitat), amb els quals es va sembrar la nostra prosperitat.
Les preguntes d'avui són: què seguirà a aquesta guerra que ens té confinats a casa, sense poder ni acompanyar els que se'n van?
Anirem cap a un capitalisme al servei de tota la societat?
Serem capaços de comptar amb una governança mundial eficaç per abordar problemes que, com aquest, no entén de fronteres?
Genoveva Crespo ens conhorta, recordant veus que diuen que, davant d'un problema de seguretat viscut en carn pròpia, la societat està actuant amb gran responsabilitat i fortalesa psicològica, i avantposant el bé comú a l'interès personal…
Ho hem vist amb els professionals de la sanitat i amb tots els que estan a la primera línia d'atenció i servei, i amb tantes empreses i professionals d’extraordinari valor, que cerquen solucions amb les seves habilitats, coneixements i processos productius.
Aquesta guerra l'ha de guanyar la humanitat, precisament per aquesta capacitat d'empatitzar i cooperar.
Els valors imprescindibles en el món que ve, com també ho seran la volta a la família o la sostenibilitat. Això sí, amb més tecnologia en la nostra vida quotidiana.
Yuval Noah Harari
Des d'Israel, l'autor de l'exitosa trilogia 'Sapiens', Yuval Noah Harari, un dels pensadors més influents del planeta, ens adverteix que estam en el moment de triar entre vigilància totalitària o poder ciutadà, i entre aïllament nacionalista i solidaritat mundial.
Òbviament, Harari defensa una cooperació internacional en tots els ordres i una societat informada i responsable que sap prendre les decisions adequades.
Però també ens explica que, en qüestió d'hores, hem viscut canvis que, en altres circumstàncies haurien tardat anys.
Treballem a casa, les classes es donen per internet i moltes tasques segueixen fetes amb robots. Com que aquests no es contagien, què passarà en el futur?
I sobre la vigilància que ve, el pensador hebreu explica que correm el risc de passar de la «epidèrmica» a la «hipodèrmica», i que aquest control biomètric detecti que estam malalts abans que nosaltres ho sapiguem i enregistri, a més, les nostres reaccions emocionals.
Ja tenim el 'gran germà', a la volta de la cantonada. A Occident valoram molt els drets i les llibertats. Però, quan està en joc la vida, en cediríem algun?
Potser ha arribat el moment de practicar més 'l'alteralitat': posar-se al lloc de l'altre, i cessar en la virulència que plasmen les xarxes...
Antoni Riera
El director de la Fundació Impulsa Balears i catedràtic d'Economia a la UIB, Antoni Riera, reflexiona sobre la situació a la qual s'enfronta l'economia mundial i, en particular, la balear en aquesta crisi provocada per la pandèmia del coronavirus.
Per a Riera, ‘no hi ha dues crisis, una sanitària i una altra econòmica’ i per això demana un pla de contingència amb un objectiu integral.
El catedràtic considera que ‘Balears hauria de repensar el seu model econòmic i productiu. La pandèmia és una oportunitat per revisar el nostre turisme, perquè creixi en valor i no en volum’.
Sobre la forma d'escometre la crisi, confessa que caldrà actuar en funció dels esdeveniments, tot i que considera que ‘el millor aliat per sortir d'aquesta crisi seran les empreses’.
No estam davant d'una crisi econòmica provocada per un mal funcionament o desequilibri de la nostra economia o d'una economia veïna. 'Estam davant d'una pandèmia. Això és el que s’ha de solucionar...' matisa Riera.
Si no resolem la pandèmia no podem resoldre els seus efectes: sanitaris, econòmics, socials…
‘Només la planificació pot conduir a una acció més ràpida i integral per resoldre els impactes i reduir els costos de fer-los front.
Estem davant d'un únic objectiu: dedicar tots els recursos, atenció i temps que siguin necessaris per a resoldre la crisi sanitària, minimitzant l'impacte negatiu en l'economia i la societat.
Els sectors econòmics més afectats seran hostaleria, restauració, transport i comerç…’ afirma Riera.
Què passarà a Balears?
‘Cal convertir les Balears en un territori segur, innovador, amb capacitat d'anticipar les derivades d'aquesta crisi i convertir-les en oportunitats…’
En aquest moment és important reflexionar no només sobre les mesures reactives a curt termini, sinó també sobre les mesures de recuperació i reformulació…
Per a Riera ‘aquestes mesures s’han de començar a dissenyar ara perquè puguin ser efectives com més aviat millor. El temps de confinament és un temps preciós que cal aprofitar…’
Les polítiques aspiren a recuperar, tan aviat com sigui possible, els nivells pre-crisi en matèria de Producte Interior Brut, ocupació, producció d’empreses...
‘Ara, la Covid-19 pot ser el nostre millor accelerador per forjar un nou lideratge turístic. Ens imposa restriccions de volum. Aprofitem per transitar d’una economia de volum a una de valor…’ conclou Antoni Riera.
Finn Kydland
El premi Nobel d’Economia i investigador de la Reserva Federal dels EEUU, Finn Kydland, té un enfocament semblant al de Riera, amb una anàlisi d’abast diferent.
‘La clau després d'aquesta pandèmia és mantenir el capital humà: si el confinament no el destrueix, la recuperació serà ràpida.
Aquest és el factor determinant i decisiu, perquè això no ha estat un terratrèmol; no cal reconstruir ponts; ni carreteres. Totes segueixen aquí…’
‘Allò prioritari és tenir instruments financers perquè arribi la liquiditat a tothom, i que permetin que tota la capacitat d'innovació romangui intacta quan el virus remeti…’ manifesta Kydland.
Tot això dependrà que l'aturada no sigui tan llarga que es perdin aquestes habilitats productives i que les mesures de liquiditat hagin estat suficients.
El talent, la clau
‘Qualsevol empresa -des d'un bar a una consultora d'enginyeria- depèn, sobretot, de la seva capacitat d'innovar i competir. La productivitat d'un país no és més que la de totes les seves empreses agregades…’
Llavors la clau és retenir el talent.
‘Retenir el know how; el saber fer i això també inclou el de tota la cadena de valor: els proveïdors, la distribució, el servei, el tracte, l’empatia amb el client…
Què passarà a Espanya?
El 2006, Espanya estava malalta, encara que visqués una festa a crèdit. Ara, en canvi, se sap malalta de virus, però està molt més sana…’ subratlla el premi Nobel.
En els noranta tot era especulació… ‘Hi havia diners, però en realitat aquesta riquesa era una bombolla insostenible sense valor; perquè Espanya va estar detinguda tecnològicament durant quinze anys. No fabricava res realment competitiu i, per això, tot just exportava.
En canvi, ara, aquesta pandèmia ha interromput la trajectòria prometedora de l'economia espanyola, que, durant aquests 10 anys havia sabut refer-se, innovar i exportar…’ conclou l’investigador.
‘La seva capacitat d'innovació seguirà intacta si la tancada no es perllonga més temps del necessari.
Des del 2009, Espanya se les va enginyar per innovar, cercar mercats i exportar com mai. I ara estava recuperant ocupació i, en alguns sectors, una ocupació amb recorregut i grans perspectives.
Espanya sempre ens ha sorprès als investigadors per la seva resiliència. Sap adaptar-se a allò que arriba. Però ha de ser predictible…’ rebleix Kydland.
Bill Gates
El president de Microsoft, al llarg de les últimes setmanes, diu que ha parlat amb dotzenes d'experts sobre la Covid-19.
Segons Bill Gates hi ha proves clares que la malaltia discrimina de diferents maneres: mata més a la gent gran que als joves, més als homes que a les dones, i té un impacte desproporcionat sobre els pobres.
‘Però hi ha una cosa de la què no he trobat cap prova, cap resposta, i és que la malaltia discrimini en funció de la nacionalitat. Al virus li són igual les fronteres.
Esment això perquè, d'ençà que el món va detectar la presència del patogen, els governs s'han centrat en respostes nacionals, preguntant-se com poden protegir les persones que viuen dins les seves fronteres.
La seva reacció és comprensible, però tractant-se d'un virus tan contagiós i estès, els líders han de reconèixer també que mentre la Covid-19 segueixi present en algun lloc, serà un problema per a tothom…’ afirma Gates.
Què passarà al món?
De moment, la malaltia no ha atacat amb força a massa països de mitjans i baixos ingressos.
‘No sabem exactament per què, però el que sí sabem és que acabarà propagant-se per tot arreu. I aquests països pobres, sino reben més ajuda, és probable que el nombre de casos i les xifres de morts superin tot el que hem vist fins ara.
Pensem que la Covid-19 ha desbordat a ciutats com Nova York, quan les xifres indiquen que un sol hospital de Manhattan té més llits per a cures intensives que la majoria dels països africans. Milions de persones podrien morir…’ manifesta Bill Gates.
Tot i que els països rics aconsegueixin frenar el contagi en els propers mesos, la Covid-19 podria rebrotar si la pandèmia segueix sent prou aguda en altres zones. Segurament només serà qüestió de temps que una regió del planeta torni a encomanar a una altra.
‘Per això necessitem una estratègia mundial per lluitar contra aquesta malaltia.
Les seves característiques segurament aniran canviant a mesura que evolucioni la pandèmia, però hi ha almenys tres mesures que els líders mundials, en particular els del G-20, poden prendre ja.
La primera és assegurar-se que els recursos mundials per lluitar contra la malaltia estiguin distribuïts eficaçment; em referesc a les màscaretes, els guants i les proves diagnòstiques.
La segona cosa que han de fer els líders és invertir en Recerca + Desenvolupament per trobar una vacuna. La Covid-19 ha portat molt poques bones notícies, però una d'elles és situar la ciència al centre de la presa de decisions…
Una altra qüestió important és el cost. Si, per exemple, el sector privat està disposat a oferir-se per produir la vacuna, no hauria de suposar-li una pèrdua econòmica.
Al mateix temps, qualsevol vacuna haurà de ser considerada ‘bé públic mundial’ i ser assequible i accessible per a tothom…’ remata Gates.
Berta Meneses
La nostra mestra Zen ens apunta amb el dit, de l’escriptura sàvia i compassiva, quin és el camí. La via espiritual d’una Pasqua que s’allarga infinitament confinada dins el buit i esdevé el tot…
‘Pasqua significa el pas de l'esclavitud a la llibertat, de la foscor a la llum, de la mort a la vida. La mort corporal no és altra cosa que el buidatge total del jo, per arribar a Ser Un en Déu…
I així proclamar la seva entrada a la plenitud de l'autorealització.
L'experiència de la Pasqua és una experiència mística, és experimentar que Forma i Buit són un.
És la vivència d'unitat d'identitat amb l'origen primordial de tot.
Aquesta consciència és la meta del camí espiritual.
Aquesta és l'experiència de buit o plenitud de Jesús de Natzaret…
Pasqua és Vida, això implica construir, ser conscients, amorosos, i generosos amb tot i amb tots.
Aprehendre de tot el que la vida ens aporta. En això resideix la veritable pràctica d'estar viu…
Estar plenament viu, ser plenament humà i estar completament despert, moment a moment, acceptar ser expulsat del niu constantment.
Viure plenament és estar sempre en terra de ningú, és experimentar cada moment com una cosa plenament nova i fresca.
Viure és estar disposat a morir una i altra vegada. Això és la resurrecció des del punt de vista d'una persona madura, sàvia i desperta.
La veritable comprensió ens exigeix aprendre a llegir la vida, els esdeveniments, a mirar amb els ulls del cor, a obrir les nostres ments i el nostre cor, a deixar anar les visions estretes del món per poder experimentar la Realitat en tota la seva amplaria i profunditat…
L'amor és l'única llei de la vida humana que ens vivifica en cada moment i ens fa viure en plenitud. Aquest és el missatge de la Pasqua per al 2020…’
L’alè de la naturalesa
En aquella comarca erma, deshabitada i inhòspita de la Provença, on el pastor solitari va plantar els arbres, el 1913, hi havia un petit caseriu amb deu o dotze cases amb tres habitants.
Aquesta gent eren salvatges, es detestaven els uns als altres, sempre en un etern conflicte i pillatge.
Física i moralment, semblaven homes prehistòrics. Estaven devorats per un entorn aspre, eixut, on les parets de les cases eren runes i estaven abandonades.
La seva condició era de total desesperança. Semblava que només estaven esperant que la mort els trobàs. Una condició que clarament no els predisposava a conrear cap virtut.
Una vintena d’anys després, amb l’efecte discret i anònim del pastor que plantava aglans, tot havia canviat.
Fins i tot l'aire mateix. En el lloc de les borrasques seques, ara bufava suaument una brisa amb olor dolç, amb aromes d'espigol, de romaní i estepa…
Un so que recorda el del córrer de l'aigua que cau de les altures, en forma de pluja. Passava el mateix amb el vent que udolava ferotge entre els arbres del bosc.
Havien construït una font, i ja hi havia aigua abundant; i el que més em va estremir fou que al costat d'aquesta font havien plantat llimoneres que ja tenien almenys quatre anys i havien crescut llurs troncs gruixuts i ferms.
Eren un símbol clar de la resurrecció.
Més encara, el llogaret mostrava ja signes de treball, d'aquells que tenen per condició necessària la presència de l’esperança. L'esperança havia retornat.
Havien netejat les ruïnes, havien aixecat les parets esbucades, i havien reconstruït les cinc cases.
El poblat comptava ara amb vint habitants que incloïa a quatre parelles joves.
Les cases noves, recent renovades estaven envoltades per jardins, hortalisses i verdures, barrejades amb males herbes alineades, hi havia llegums i flors, cols i rosers, porros i alfàbrega, apis i anemones.
Era ara un lloc on qualsevol estaria encantat de viure…
Quan reflexion que un sol home confiat en els seus simples recursos físics i morals va ser suficient per fer sorgir d'un desert aquesta terra de Cannan, comprenc que malgrat tot, la condició humana és admirable.
Però, quan faig un recompte del que pot crear la constància, la generositat i la grandesa d'una ànima resolta a aconseguir el seu objectiu, sóc presa d'un immens respecte per aquell vell camperol sense cultura que a la seva manera va saber com materialitzar una obra digna de Déu…’
(Jean Giono ‘L’home que plantava arbres)
Darrer regal
Un nou món, una obra digna de Déu, és el paradigma del pastor, del Buda, de Jesús de Natzaret, de Giono, de Crespo, Riera, Harari, Kydland, Gates i Meneses, i tu, i tu, i tu, i tots…
La tasca és ingent… Tenim la terra erma, la llavor de la fe, la paciència, la confiança, la saviesa i la compassió, el nou món vibra dins dels nostres cors…
El ritme es combina amb les més diverses formes de moviments i classes d'expressió...
L'escala s'estén des de la lenta marxa fúnebre fins a l'himne que flueix com un torrent... Des de la imatge d'un estat d'ànim impregnat de lirisme fins a l'expressió d'un profund dramatisme...
Des de la plàcida dansa camperola i selvàtica fins a l'ímpetu del moviment juvenil cap per avall…
L’univers d’un nou món es distingeix per la seva inesgotable inventiva i per l'aspecte policrom del seu contingut expressiu…
El temperament dels mestres, la profunda sensibilitat dels éssers, l’amor a la bellesa, la tasca discreta i callada del pagès, de tots nosaltres, faran possible aquest nou món, aquesta nova casa, aquesta nova terra…
Escolta la seva remor, la seva música, el seu paisatge sonor (+)...
Gassho profund!
‘Treis la poesia de l’Univers i l’univers és mort: mirau la poesia de l’univers i l’Univers és ple de vida’
Joan Mascaró i Fornés