‘Tot és un esdevenir, però darrere de tot esdevenir hi ha un retorn a l’Ésser…’
Joan Mascaró i Fornés
'Tornar a casa. Fer peu. Descansar. Alenar profundament. Sentir els batecs del cor. La calma inunda l’estança. Sona un fil de música, més enllà la paret. Guaita per la finestra una llum clara, diürna, amatent…
El sol reclama presència entre els niguls de pluja que li fan escletxa. Els ocells canten la pau dins el brancatge de sil·labes humanes que callen.
Volen, més enllà la llibertat…
El pensament científic té lloc en el temps. La nostra visió és més lluny del temps, i de l’espai, vaga perduda…
Els aromes del món brosten dins tasses i plats...
Margalideres minúscules oloren d’agredolç el comellar del cirerer. I dins el cossiolet d’aram antic les fressies llueixen a la balconada de la badia…
Les formigues segueixen el rastre blau de l’escriptura sinuosament poètica den Ponç…
La pàtria, el poble, l’infantesa, roman desada dins una filera de llibres ordenats desordenadament…
La imaginació és una intensitat de la consciència, que es belluga entre el dogma i l’escepticisme...
Crec i no crec. Sé i no sé. Sóc i no sóc. No sóc qui per dir, fer, sentir, sortir, ballar, cantar o estimar…
Ohhhh estimar…
L’amor topa amb les lleis de la naturalesa salvatge… L’evolució de la història humana s’ha aturat en sec… Pandèmia!
I ara, on és la llibertat? Quin és el camí? Qui coneix aquest camí? La mestra? El metge? El poeta? El filòsof? El polític? L’estimat o l’estimada?
D’ells arreplegam saviesa, compassió, ajut, conhort, llum, coratge, indicis per reprendre el camí, el sender tortuós i revirat que esdevendrà porta, sortida i solució…
El camí que porta al Pare
‘Jesús diu als apostols: Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi.
A casa del meu Pare hi ha moltes estances; si no hi fossin, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada?
I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic.
I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta.
Tomàs li pregunta:
Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?
Jesús li respon:
Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi.
Si m’heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d’ara ja el coneixeu i l’heu vist…’
Aquest fragment de l’Evangeli de Joan, el 14è, ens és recordat per la mestra Berta Meneses… Benaurats qui l’han poguda escoltar i d’ella aprendre la subtilesa del camí interior…
‘Qui coneix el camí? -pregunta la mestra-...
Qui està disposat a Ser, simplement, per poder respondre així a la missió que hem vengut a fer en aquesta existència…
Per fer aquest camí, ara més que mai, hem d’anar amollant tot allò que no som, que no fa part de noltros: totes aquelles falses identificacions que ens afeixuguen les beaces de la vida…
Trobar la fe
Han d’anar morint aquelles identitats del jo, de l’ego…
Hem d’aprendre a renunciar a nosaltres mateixos, per arribar a l’Ésser que som en essència…
Ara, lo nou i lo peculiar de la tradició d’aquesta etapa que vivim ja no es defineix per un temps unicèntric, sino més aviat per un temps policèntric.
El cercle esdevé el simbol de l’Infinit, una línia que retorna cap a ella mateixa…’
Badocam, dispersos, entre els enllaços dels nous enginys tecnològics que ens ofereixen múltiples referències, que ens descol·loquen i compliquen l’existència, excessivament aferrada i sotmesa a l’ego…
L’Infinit és un tot, en el qual, tu i jo, l’un i l’altre, en som elements.
'L’Infinit -diu Mascaró- no és un més i més. Això és quantitat. l’Infinit és una Qualitat, el Déu de l’univers…
I tenir fe és fer que la pròpia voluntat sigui una amb la voluntat de Déu’.
La mestra ens ho reitera sovint ‘hem de tenir fe per trobar la fe’.
La pràctica del Zazen, de la meditació d’assegut, sense objecte ni objectiu, és el camí…
Camí cap a on?
Si quan bufa l’Esperit no sabem ni d’on ve ni cap on va, hem d’inspirar i expirar per emplenar-nos de la seva presència que, alhora, ens transforma i ens obre l’ull de la comprensió…
Dins el confinament de la llar, dins el llit asèptic i anònim de l’hospital, dins la cel·la minúscula de la presó, qui ens priva de respirar aquest Esperit?
Com diu Jesús als seus ‘els vertaders contemplatius, en qualsevol lloc on es trobin, poden celebrar la Presència en esperit i veritat’.
Si entenem l’espiritualitat com un procés obert, que ens crida a Ser camí, tot recorregut estarà farcit de joia, de tresorets que ens ofereixen adés veritat, adés amor, adés saviesa, adés compassió…
Llibertat
El vol dels ocells clama la llibertat de tots els éssers…
Les aus canten l’alliberament de la gàbia que els ha enclaustrat…
Així les dones i homes d’avui entrelluquen la porta oberta del silenci per entrar dins la immensitat divina de la Presència… Aquella que tot ho és, que tot ho disposa…
'Hem de perdre la por…
Hem de sentir-nos contemporanis i compromesos, sense pors ni rezels d’aquells que amb nosaltres competeixen…
Hem d’estar oberts i abraçar i respectar els altres llenguatges, que també condueixen a la font d’on tot brolla…’ diu la mestra Berta Meneses.
Al centre de la nostra ment hi ha el silenci: l’Infinit…
Recercam dins els plecs amagats del Llibre dels XXIV filòsofs, el compendi medieval d'autoria incerta, que simula un encontre entre vint-i-quatre filòsofs per respondre a la pregunta: Què és Déu?
Les definicions respectives recullen les concepcions més comunes de la teologia de l'època.
El primer manuscrit conservat data del segle XII. Va ser el Mestre Eckhart qui li donà el seu títol definitiu en llatí (Liber viginti quattuor philosophorum), amb el qual el coneixem ara…
Les 24 definicions
- Déu és únic i engendra la unitat fora d'ell mateix, que reenvia un esclat de foc
- Déu és una esfera sense límit, el centre de la qual és pertot i la seva circumferència, enlloc
- Déu és completament sencer en qualsevol punt que el formi
- Déu és l'esperit que engendra la raó i guarda continuïtat amb ella
- Déu és allò més alt que es pot concebre
- Déu és allò respecte el qual ni la substància ni l'accident són res
- Déu és el primer de tot sense principi, la processió sense modificació i la fi sense fi
- Déu és un amor que com més se'l posseeix, més s'amaga
- Déu és el present etern de tot allò que pertany al temps
- Déu és el poder màxim que no ha de ser anomenat i l'ésser sense límit
- Déu és l'essència necessària i suficient per ell mateix
- Déu és aquell de qui la voluntat és igual a i seva potència i saviesa
- Déu és acte perpetu sense discontinuïtat ni predisposició adquirida
- Déu és l'oposició de l'ésser i del no-ésser en tant que mediador d'allò que és
- Déu és la vida, la via de la qual envers la forma és la unitat i envers la unitat, la bondat
- Déu és allò que no es pot significar amb el llenguatge
- Déu és intel·lecte d'ell mateix, sense rebre les propietats de cap predicat
- Déu és una esfera amb tantes circumferències com punts
- Déu és el motor immòbil de tot allò que es mou
- Déu és aquell qui viu del seu propi pensament
- Déu és la tenebra de l'ànima, allò que resta després de tota llum
- Déu és aquell de qui és tot sense divisió, composició o modificació
- Déu és l'objectiu del coneixement de l'esperit ignorant
- Déu és la llum que mai no s'apaga i que penetra pertot amb la seva forma
El darrer regal
Al centre de la nostra ment hi ha el silenci: l’Infinit…
En la segona definició ens diuen els filòsofs, i també ens ho recorda la mestra que: ‘Déu és una esfera infinita’. És allò que conté i que, alhora, a res no està tancada.
Només ens cal la puresa del nostre cor, l’honestedat de la nostra pràctica, l’equanimitat de la nostra actitud, per recórrer i esdevenir aquest ‘camí, veritat i vida’.
Si ho feim així, amb fidelitat i respecte, amb honestedat i equanimitat, el camí ens portarà fora murada, a la llibertat. Talment, al vol dels ocells…
Un vol que sobrepassa murs i parets, tanques i reixes, dogmes i prejudicis… Un vol que, alabatent, s’enlaire dins la profunda bellesa de la divinitat…
Un vol que ens abraça dolçament i ens retorna a la pàtria estimada, d’allà on fa tant vam sortir a conèixer món i ara ens recull per descansar del camí fet…
Un vol de llibertat que ens deixa el cel obert de pinta en ample… I com diu la vella i ancestral cançó:
Si li hagués tallat les ales
l’ocell hauria estat meu,
no m’hauria fugit...
Si li hagués tallat les ales
hauria estat meu,
no m’hauria fugit...
Però, així, hauria deixat de ser ocell.
Però, així, hauria deixat de ser ocell.
I jo...
Jo estimava l’ocell...
I jo...
Jo estimava l’ocell...
Vens a volar? (+)
Gassho profund!
‘L’egoisme és la negació de la llibertat’
Joan Mascaró