‘Crist és u amb Déu, així com Krishna és u amb Brahman’
Joan Mascaró i Fornés
El cel
Entre el cel i la terra és el binomi que dóna forma a l’entrada d’avui.
Sense voler fer interpretacions algebràiques, que no vénen al cas, amb el mot binomi ens referim, per una part, al ‘cel’ per les impactants imatges que ens acompanyen.
Les hem manllevat a la meteoròloga Jorgelina Álvarez, acabada de tornar d'una ‘hivernada’ a la base Marambio a l’Antàrtida.
Sense voler fer interpretacions algebràiques, que no vénen al cas, amb el mot binomi ens referim, per una part, al ‘cel’ per les impactants imatges que ens acompanyen.
Les hem manllevat a la meteoròloga Jorgelina Álvarez, acabada de tornar d'una ‘hivernada’ a la base Marambio a l’Antàrtida.
Va prendre fotos exquisides, fins i tot quan la sensació tèrmica era propera als 40 graus sota zero.
‘Des del costat de l'astronomia, un pot meravellar-se de veure tant d'univers’, comentava abans del seu retorn.
‘He tengut l'oportunitat de fotografiar les estrelles i d'estar sola per una temporada, enmig del no-res, i allò que se sent és únic. Amb les meves fotografies voldria que vosaltres també poguessiu sentir-ho…’
‘He tengut l'oportunitat de fotografiar les estrelles i d'estar sola per una temporada, enmig del no-res, i allò que se sent és únic. Amb les meves fotografies voldria que vosaltres també poguessiu sentir-ho…’
Les seves fotos (fetes amb una càmera Sony a7S i un trípode) van ser preses en diferents moments de l'any: amb temperatures positives i quan la sensació tèrmica es va ensorrar fins gairebé els 40 graus sota zero.
Hi ha mitjanits clares, els companys que semblen tocar les estrelles, planetes visibles, mars congelats, centres galàctics i un ‘mar de niguls’.
Gràcies Jorgelina, i també a la publicació Infobae (+) per les meravelles que has realitzat i que heu publicat…
Gràcies Jorgelina, i també a la publicació Infobae (+) per les meravelles que has realitzat i que heu publicat…
I si el ‘cel’ ens arribava amb aquestes imatges del continent més austral, la ‘terra’, o els territoris, ens arribaren per la via làctia de la saviesa. Ara ho desvetllarem.
La terra
‘Totes les diferents metàfores que utilitza l’Evangeli, i que fan referència a la Plenitud de la Vida en Déu són molt eloqüents.
Sobretot quan pensam que el que ens diuen se refereix a allò més fonamental de cada un de nosaltres, aquest Regne de Déu no és cap altra cosa que el desenvolupament d'aquesta naturalesa divina que és en nosaltres com una llavor…’
Sobretot quan pensam que el que ens diuen se refereix a allò més fonamental de cada un de nosaltres, aquest Regne de Déu no és cap altra cosa que el desenvolupament d'aquesta naturalesa divina que és en nosaltres com una llavor…’
Comentava la nostra mestra Berta Meneses en la celebració duta a terme en el decurs de la iniciació d’aquest novembre.
El comentari venia a propòsit de la Paràbola del sembrador, descrita per Marc, aquella que dia:
‘Escoltau: un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vengueren els ocells i se la van menjar.
Una altra part va caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida va germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà la planta, i es va assecar, perquè no tenia arrels.
Una altra part va caure enmig dels cards; els cards van créixer i l’ofegaren, i no va donar fruit.
Però una part de les llavors va caure en terra bona, i va pujar i va créixer fins que donà fruit: unes llavors van donar el trenta, unes altres el seixanta, unes altres el cent per u.
I deia:
-'Qui tengui orelles per a escoltar, que escolti…’
-'Qui tengui orelles per a escoltar, que escolti…’
El viatge espiritual
La mestra afegia que ‘hi ha altres passatges en què es referma la idea de la predisposició, perquè aquesta plenitud en Déu, aquesta llavor, produeixi els fruits que porta en potència.
Hi ha una veritat en tot aquest passatge: és la idea que la disposició individual d'una persona condiciona el seu viatge espiritual.
La llavor té en si mateixa tota la potencialitat, però el fet que aquesta llavor creixi i doni fruit, depèn d'una sèrie de factors relacionats amb la fertilitat de la terra, amb l'ambient, amb el temps.
En realitat no és la paràbola del sembrador sinó la paràbola dels diferents terrenys.
Els territoris que apareixen tenen unes característiques concretes que fan possible que la llavor fructifiqui més o manco, fins i tot que s'assequi sense donar fruit.
Els territoris que apareixen tenen unes característiques concretes que fan possible que la llavor fructifiqui més o manco, fins i tot que s'assequi sense donar fruit.
Tots aquests factors són fàcilment explicables en la vida o en el camí espiritual de cada un de nosaltres. Perquè nosaltres som aquests quatre tipus de terrenys, aquests quatre tipus de cors.
A la vora del camí
En primer lloc, diu el text, una part de les llavors va caure arran del camí.
En les plantacions hi ha senderols per poder caminar. Són terrenys on la terra s'ha endurit pel tràfec de cada dia. Hi ha cors així d’endurits per la forma de viure quotidiana, molt malmesos per les circumstàncies. Senten la paraula però no l'acullen ni l’entenen.
En les plantacions hi ha senderols per poder caminar. Són terrenys on la terra s'ha endurit pel tràfec de cada dia. Hi ha cors així d’endurits per la forma de viure quotidiana, molt malmesos per les circumstàncies. Senten la paraula però no l'acullen ni l’entenen.
Abans que la llavor pugui brollar en ells, l'arada de l'atenció i de l'amor ha de reblenir-los per aturar la seva marxa cap a la ruïna.
Aquesta terra dura i aspra simbolitza les actituds tancades. És difícil per a la llavor penetrar dins aquesta superfície tan àrida.
A vegades hi sentim, però no passam de la superfície, no deixam que ens penetri en el fons del nostre ésser on pugui brollar la plena comprensió, la saviesa... D’aquí que la llavor, la paraula o el fet s’assequi.
Aquesta terra dura i aspra simbolitza les actituds tancades. És difícil per a la llavor penetrar dins aquesta superfície tan àrida.
A vegades hi sentim, però no passam de la superfície, no deixam que ens penetri en el fons del nostre ésser on pugui brollar la plena comprensió, la saviesa... D’aquí que la llavor, la paraula o el fet s’assequi.
Dins el roquissar
En segon lloc, una altra part de la llavor sembrada va caure en un terreny rocallós, on la terra no tenia profunditat. I perquè no tenia on créixer l’arrel, es va assecar.
La paràbola es refereix a un terreny de pedra calcària amb una capa prima de terra, on la llavor brolla amb una petitíssima arrel.
Hi ha cors així: superficials, que s’entusiasmen, però que no es poden comprometre, encara que senten i entenen la paraula.
Reben el goig de comprendre-la, un goig que es transforma en entusiasme. Però la paraula no arriba a produir arrel, una arrel ferma i fonda, per això quan les circumstàncies requereixen un compromís s'obliden.
En certa manera representen les actituds fredes i superficials que de vegades prenem en la vida, amb nosaltres mateixos, sense donar-nos el temps adient d’aprofundiment.
I, més encara, davant els altres, establint unes relacions mancades de la veritable arrel, i creant defenses i obstacles que no fecunden en amor i compassió.
I, més encara, davant els altres, establint unes relacions mancades de la veritable arrel, i creant defenses i obstacles que no fecunden en amor i compassió.
Terra d’aritges
El tercer tipus de terra, descrita a la paràbola del sembrador de Marc, és la terra espinosa.
Aquest és un terreny fèrtil, no és un cor endurit per l'enemic, ni un cor governat per les emocions, però és un terreny poc conrrat, on també si fan i arrelen les llavors de cards i d’esbarzers.
Aquest és un terreny fèrtil, no és un cor endurit per l'enemic, ni un cor governat per les emocions, però és un terreny poc conrrat, on també si fan i arrelen les llavors de cards i d’esbarzers.
Són cors que han donat lloc a altres interessos i ambicions, que no han depurat les seves motivacions, que lliuren la seva energia en coses tangibles i materials, sense prioritzar allò que és el més important i preuat en les seves vides.
Per això senten, entenen i reben el goig de l'ésser i la planta creix, però també brollen les altres llavors i creixen les altres plantes que absorbeixen més atenció, i que consumeixen tota l'energia de la terra.
Aquestes plantes tenen espines que impedeixen el ple desenvolupament de les nostres qualitats, que contaminen el nostre cor amb interessos que ceguen els nostres ulls, que tanquen les nostres oïdes, que controlen la nostra voluntat i els nostres projectes.
Són plantes que absorbeixen les nostres forces i el nostre temps, tot perdent així la capacitat de donar a les coses el seu valor just.
Són plantes que absorbeixen les nostres forces i el nostre temps, tot perdent així la capacitat de donar a les coses el seu valor just.
Hem d'examinar el nostre cor per veure quina classe de llavors cultivam.
Dit altrament, no sempre estam lliures de lligams. Aquests lligams ens impedeixen veure clarament i nítida allò que hem de deixar anar per no fer infructuosa la nostra vida.
Dit altrament, no sempre estam lliures de lligams. Aquests lligams ens impedeixen veure clarament i nítida allò que hem de deixar anar per no fer infructuosa la nostra vida.
La terra bona
L'últim tipus de terra, referida en la paràbola del sembrador, és la bona terra.
Hi ha un primer factor fonamental per ser la bona terra i aquest és la receptivitat.
- Aquesta receptivitat depèn en gran part de la meditació, només en la mesura que toquem fons, que ens obrim a aquest àmbit més primordial i veritable de nosaltres mateixos, som capaços de connectar amb aquesta terra fèrtil, acollir la vida i les circumstàncies, siguin les que siguin, per aprendre de cada realitat, de cada cosa, persona o esdeveniment.
- La receptivitat implica mirar la vida com a lloc de la manifestació, com un misteri sagrat que se’ns dóna perquè aprenguem, i per poder realitzar el projecte de la nostra vida concreta.
- La receptivitat ens fa capaços d'obrir-nos a la divinitat que hi ha dins i fora de cada un de nosaltres.
- La receptivitat és una predisposició mental que inclou l'obertura d'aquest ull que només s'obre en el silenci i en la meditació.
- I és la receptivitat què ens possibilita a veure allò diví que hi ha en tots i en tot.
Podríem dir que només veu l'ànima de les coses aquella persona que acull receptivament aquesta llavor de la seva veritable naturalesa i en el més profund del seu ésser.
Però no n'hi ha prou amb aquesta terra fèrtil. Perquè aquesta naturalesa divina es desenvolupi, també convé que el nostre entorn tengui una atmosfera capaç de fer créixer aquesta llavor.
És clar que aquesta atmosfera està relacionada amb la pràctica diària de la meditació, però també està relacionada amb la vida quotidiana.
La nostra ment, la nostra consciència i el nostre cos, han de viure en harmonia, relacionant-nos amb les persones, amb la feina, amb la natura, de forma conscient, tolerant i respectuosa, i potenciant les nostres actituds, sanes, humils i honestes, que són les que creen la pau i l'amor.
L’equanimitat
D’aquesta forma apareix un clima al nostre voltant que és d’equanimitat, és a dir, capaç de transcendir el sofriment que comporta la vida humana i potenciar el propi camí de creixement espiritual.
Aquest cultiu profund de la nostra terra interior, que és fèrtil, obre la nostra mirada i ens permet veure-hi clar; allibera les nostres oïdes i ens permet escoltar; finalment, il·lumina el nostre enteniment amb saviesa i compassió.
Ompl les nostres emocions amb la plenitud del goig. Motiva la nostra voluntat: i ens anima a voler el que realment aspira el nostre Ésser.
Per aquestes raons, la nostra responsabilitat és preparar aquesta terra del nostre cor, sabent que quan la meditació es converteix en una part important de la vida som capaços d'aconseguir aquesta transformació interna d'una manera clara i real.
Aquest és el desenvolupament veritable de la llavor que produeix abundant i beneficiós fruit…’
Gràcies Berta!!
Gràcies Berta!!
El darrer regal
El colofó, el cim, la meta, el final d’aquesta entrada del bloc de la Sanbo Zen Mallorca, amb tan belles paraules i imatges només el podem curullar amb una proposta alineada, subtil, sonora, visual, emocionant i vertadera…
Sentirem un nou instrument, fet d'acer i fabricat a mà. A través de l’experimentació amb el metall, l'estructura i la forma, el van crear, tot aconseguint un so que inspira a les persones envers la puresa del cor.
El so és màgic, i és fonamental per a la música de Hang Massive, els seus intèrprets.
I les imatges que descobrirem, en clicar al final d’aquest escrit, es van filmar a Ladakh, al nord de l'Índia, un país ple d'increïbles contrasts, amb ensenyaments antics i una cultura de devoció. La terra del Buda.
Anar-hi ha de ser un viatge increïble per descobrir, per conèixer, per aprofundir-hi, per perdre’s-hi…
Hi vols venir? Anem-hi idò (+)
Gassho profund!!
‘Tot l’univers és en Nirvana’
Joan Mascaró i Fornés