‘A la meva mare que, sense saber llegir,
em va ensenyar a escriure’
Najat El Hachmi
La llibertat
‘…Tot quan existeix anhela la plenitud de l’alliberament. De fet, quan una persona s’allibera, tots ens alliberam parcialment amb ella. Tots donam un nou pas cap el nostre alliberament…’
‘Tu, l’Inefable
que els Mestres experimentaren
en les profunditats de si mateixos,
més pregones que els seus pensaments
i que tots els seus desitjos,
en la soledat existencial de l’Ésser...’
‘Dins els límits de l’espai i del temps, l’ànima de l’home anhela la llibertat. Som aquí, en aquest vast univers, i no sabem què som, i no sabem què és l’univers.
Així neix la pregària de l’home per la llum, la seva perpètua lluita per aprendre una mica més durant els dies del seu pelegrinatge, i el seu esforç per anar transmetent la torxa de les seves visions de generació en generació…’
Bocins de vida
Aquests fragments són talment bocins de vida que hem anat desant dins aquestes fulles en blanc, paratges que ens serveixen per recordar persones, trajectes existencials, trams vitals i experiències de sapiència, mestres que ens han marcat dins el nostre esdevenir, dins la nostra pràctica del Zazen…
Un d’ells, el darrer mestre, que finalment aconseguia l’anhelada plenitud de l’alliberament, ens confesava, després de dotze anys de coordinar i conduir la Sangha, el caramull de pors i verins, fruit de l’inexperiència, que hagué de travessar al llarg del seu camí al capdavant del grup…
‘Amb el temps he après a sentir-me en el centre i a actuar sense escissió, he après molt, moltes vegades ha estat dur però és un aprenentatge que no canviaria per res i crec que és el que més m'ha ensenyat i he pogut dur a la vida diària…’
Ho heu endevinat: Miquel Montserrat és la persona a qui vam reconèixer i homenatjar, en l’últim Sesshin, per la seva dedicació i cura amb la nostra Sangha. Ho férem, entre d'altres, amb el següent escrit.
Miquel Montserrat, ara i sempre
'Hem escrit plegats, els membres de la Sangha de la Zen Sanbo Mallorca, tot posant en comunió de lletres i d’idees, aquestes línies per agrair-te de cor la feina, la dedicació, l’esforç, la paciència, el mestratge, la discreció, la prudència, la complicitat, la confiança, l’amor, la calma i la bondat, generosa i equànime, que sempre ens has ofert, a totes i a tots sense discrims de cap casta, estimat i benvolgut Miquel Montserrat Rius.
Al llarg de molts Sesshins, Zazenkais, Cursos d’Iniciació, o senzilles trobades a ca algú o a ca altre, sempre has estat el referent a l’hora de mantenir l’ordre respectuós amb el més simple ceremonial que s’ha de seguir per arribar a la fossa més profunda o al cim més alt de l’ésser, aquell que, camina caminaràs, ens guia pel senderol del silenci.
Grimpar o submergir-se, retre’s a la meravella plena de la naturalesa essencial és tan complicat i senzill alhora, que la guia de la persona experta esdevé el far d’on brolla la llum primordial a seguir…
Ens has conduït adés amb la saviesa de l’experiència, adés amb el tacte càlid i agradós del mestre, d’aquell que marca i recorda les fites del camí on tot fa u.
Ens has mostrat les dreceres i les ziga-zagues del territori humà, amb els rius i les torrenteres, els prats i els sementers, les muntanyes i els avencs, que configuren la cartografia de tots els éssers.
Mai, però, no has volgut ultrapassar la frontera de la intimitat per no ferir ni ofendre cap sensibilitat, coneixedor dels indrets més inhòspits de la naturalesa humana.
Gràcies, de bell nou Miquel, per aquest exemple de discreció a l’hora de conduir-nos i de fer-nos crèixer com a Sangha, amb unes formes gairebé anònimes, allunyades de tota egoïcitat.
Des de Son Bono al macís de Randa, fent estada al bell santuari de Sant Honorat, o des del minúscul oratori de Marratxinet al lloc sagrat de l’església de Sant Marçal, onsevulla paràvem fita per aixecar el zendo, mai no va faltar la campana per donar les entrades i sortides del silenci més íntim, ni la verga per passar el Kyosaku, o l’encens per perfumar i venerar la sala, abellida amb la figura del Buda i acompanyada per la bellesa natural de l’Ikebana.
Qualsevol detall havia estat escrupulosament desat per a que, tots nosaltres, només ens haguéssim de preocupar per la tasca de la meditació.
Quin goig, quina alegria, quin alleujament, arribar, saludar, abraçar i asseure’s, amb la confiança que tot està ben parat, dat i beneït. El teu cap, les teves mans, el teu cor, tot tu, sempre has estat i seràs amb i en nosaltres.
Avui, que encara t’abraona el privilegi de ser i sentir-te fill, espòs, pare i padrí, et volem retre aquest sentit i senzill recordatori en homenatge a tot el que has fet per nosaltres.
Estimat Miquel, rep, de tots els nostres cors compassius, la més sincera i franca gratitud.'
-o-
En Miquel, amatent i considerat, ens va adreçar aquesta resposta.
Benvolgudes amigues i amics de la sangha,
Us agraesc molt el vostre escrit que em féreu arribar donat-me les gràcies per la dedicació d'aquest dotze anys a la sangha com a responsable, m'ha emocionat.
En realitat m'ho heu posat molt fàcil i ha estat un plaer col·laborar amb vosaltres, de manera que l'agraïment és mutu. Permeteu-me doncs acabar amb les mateixes paraules del vostre escrit:
Estimats amics i amigues, rebeu, del meu cor compassiu, la més sincera i franca gratitud.
Gassho
Miquel
-o-
Llavis d’escuma
En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. -Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-
Ella, divina música! en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.
Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones
jo vaig música endins, voluptuosament.
I mentre el món es perd, adormit en la platja,
jo somnio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.
-o-
Paràbola de la llavor que creix tota sola
‘Deia encara:
-Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com.
La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega…’
El comentari
La nostra mestra Berta Meneses va compartir-nos aquest argumentari en el decurs de la celebració del propassat Sesshin. Hem d’observar com traspua el gotim de la seva saviesa, abraçant la llibertat, el silenci, la fe i la confiança… Deia així:
‘Un tret característic de les paràboles de Jesús és la confiança. Confiança que es recolza en el dinamisme propi de la realitat. L'home ‘dorm i s’aixeca i sense que ell sàpiga com’, la terra va produint la collita.
I una altra característica original és la desproporció entre el que sembla i el que és; parlant en termes relatius, entre l'inici i el final.
Perquè, en realitat, no hi ha inici ni final; tot, senzillament, és, i tot ja és ple. Però, per a la mirada superficial o relativa, apareix com un procés en desenvolupament.
Tot és ple i tot és ara
El que passa és que la nostra ment limitada és incapaç d'abastar la plenitud (la totalitat) i es veu obligada a fraccionar i a llegir-d'una manera seqüencial.
Un llibre escrit, una vida viscuda, està ja complet o completa, quan en un moment ens param a mirar-la o a llegir-lo, sabem que en ell es troba tot el seu contingut.
No obstant això, no tenim més remei que fer una lectura seqüencial del mateix. A mesura que anam passant les pàgines, ens anam assabentant del desplegament de la trama, però això no vol dir que no existís ja per endavant.
Una cosa similar ens passa amb el conjunt de la realitat: tot hi és. Però la ment crea el temps -el passat i el futur- i pren com absolutament real la seva pròpia creació, i es converteix en esclava de si mateixa, perdent-se en el record o projectant-se en el futur.
I la llibertat?
Alló real és la llibertat absoluta. No obstant, quan la ment se l'apropia i atribueix crea la ficció del ‘jo’ lliure, donant lloc a tot un joc de representació, en el qual vam acabar creient que tot depèn de nosaltres.
El que anomenam ‘jo’ no és una entitat autònoma, sinó simplement l'activitat de pensar i de sentir, que la ment s'ha apropiat: si aquesta activitat cessa, el suposat jo es dilueix per complet.
La saviesa
La saviesa -en forma d'anhel, tantes vegades malinterpretada- és una invitació constant a despertar del somni que ens identifica amb el personatge i ens porta a reconèixer-nos en la Plenitud -sobiranamente lliure- del que és.
Però per accedir a aquesta Plenitud es requereix de tot un procés. Ha estat i és tan forta la nostra identificació amb el personatge que el procés de desidentificació és una mica difícil ja que implica alliberar-se de tots els patrons de funcionament que hem creat per assegurar al personatge.
Per aquest motiu només hi ha un camí: el silenci. Silenciar els nostres sentits, les nostres sensacions, els nostres pensaments. D’aquesta forma podem escoltar alguna cosa nova i generar una energia capaç d'apropar-nos a l'Ésser que som.
És el silenci fosc de la terra la metàfora de les paràboles d'avui i és en aquest silenci de la nit on la llavor mor al que no és i fa possible que totes les seves potencialitats es desenvolupin mostrant la seva realitat plenament.
La llavor de mostassa és petita i això no obstant l'arbre que neix d'ella és gran i pot complir així la seva missió, donar aixopluc a la multitud d'ocells i ombra al caminant cansat de caminar.
Una altra característica important de la veritable saviesa és la compassió simbolitzada en aquesta paràbola amb la figura de l’immens arbre, un bé per a molts d'éssers.
-o-
Déu i paradoxa
Et buscava en l’infinit i m’esperaves en la paradoxa,
infinitament proper, infinitament inaferrable,
sempre més enllà de mi i més ençà de mi,
com una set insaciable.
I la meva ment et bordava com un gos,
t’ensenyava les dents i et grunyia,
perquè sentia els teus passos en la fosca
i només t’imaginava com a llum,
perquè flairava una presència esmunyedissa
que no podia veure.
Alguna cosa hi ha que grinyola,
que no lliga, que desborda,
que fa que el món sorprengui i desafiï,
que la raó tingui una part tan seductorament brillant
i una nit tan foscament contradictòria,
i que Tu habitis en les dues.
I sembla que em diguis:
estima més, no preguntis tant,
calla, escolta, espera,
deixa que la vida et converteixi en cant.
David Jou
-o-
El darrer regal
Parl, escric, call i escolt el vostre darrer regal (+).
Gassho profund!!
‘El que el mestre és, és el que compta, no el que sap’
Joan Mascaró i Fornés