‘Tot egoisme és un nigul de foscor’
Joan Mascaró
Talment un rés, l’eixarm es pot fer sol o acompanyat d'un procediment de remeis, al que s'atribueixen poders màgics per sanar als malalts.
També es poden definir com a fórmules rituals de caràcter màgic o religiós, que de vegades van acompanyades d'oracions i aplicacions de medicina alternativa, que procuren la curació de malalties.
A diferència de la pregària o oració religiosa, que té el caràcter de prec humil a un personatge sagrat sol·licitant protecció i alleujament, els eixarms, igual que els conjurs, tenen major caràcter esotèric, místic i màgic.
Qui ho aplica és denominat eixarmador, també anomenat remeier o xaman.
Un remeier de la poesia catalana, Miquel Martí i Pol, ens va fer hereus d’una de les peces poètiques més bella, fonda i carismàtica que mai s’ha escrit, intitulada ‘Eixarm de la vida senzilla’.
És bo de seure a casa, en la penombra,
amb un llibre a les mans, no començat,
mentre el sol bat amb fúria defora
i tot deu incitar a la desmesura.
És bo reposar els ulls i el pensament
en els perfils més coneguts dels mobles
i sentir al lluny el brum dels automòbils
en què la gent va i ve desficiosa.
I és bo també d'assaborir els instants
de quietud total, perquè el silenci
és aigua de paraules que concreta
l'entrellat subtilíssim del poema.
És bo de viure en qualsevol moment,
a estones sol, d'altres en companyia,
bo i escoltant les veus que el pas dels anys
i un fosc impuls convertiran en himnes.
-o-
El balanç
Quan acabam o encetam un nou any, un nou període de temps, que voldríem afavoridor per transformar-nos més benèvolament, per créixer i madurar sàviament, per afrontar totes les circumstàncies que la vida ens planteja, siguin bones o dolentes, acostumam a fer balanç.
La rel de fe que tenim plantada dins el nostre cor ens permet projectar aquells anhels que ens agradaria realitzar i incorporar al nostre bagatge vital.
La transformació interior o exterior mai no és fàcil. Sempre requereix de la fe i de la paciència per assolir aquella capacitat o experiència que ens converteix en éssers més bondadosos, compassius, agraïts o savis…
La nostra mestra, Berta Meneses, ens ho comentava a partir de la introducció de la paràbola que fa Lluc, l’evangelista, del balanç de dos fidels que pretenen el reconeixement i la bonaventura… Deia així:
Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre publicà.
El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: ‘Déu meu, et don gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injusts, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejun dos dies cada setmana i don la desena part de tots els béns que adquiresc.'
Però el publicà, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: ‘Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador…’
‘Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit…’
La transformació
La mestra, subtil i precisa, ens afegia les següents propostes, les quals a hores d’ara ens serviran per reflexionar sobre la transformació, el creixement i el camí que feim plegats.
‘La incapacitat de reconèixer-nos fràgils, capaços de cometre errors, o de fer eleccions incorrectes, de ser ignorants, respecte a nosaltres mateixos i respecte als altres, ens allunya de la veritable saviesa.
És fàcil dir públicament tot el bé que feim, però és difícil en canvi reconèixer les motivacions que tenim en moltes de les nostres accions.
La diferència és clara en aquesta paràbola, entre la humilitat del publicà, que es reconeix feble i incoherent; i la supèrbia del fariseu que parla bé de si mateix, sense caure en el compte de quines són les mancances i quines intencions amaga el seu comportament, en aparença perfecte.
Aquesta capacitat de dir que som incoherents ens obre a la veritat. Una veritat que ens condueix a trobar, clarament i veritable, l'ésser que som.
També en les nostres societats, entre les persones més properes, se’ns fa difícil dir o sentir: ‘M'he equivocat’. Sempre, és més fàcil dir-ho dels altres. Tots som doctors en la crítica negativa.
La senzillesa
Per arribar a una veritable trobada amb nosaltres mateixos, amb la Veritat de l'Ésser que som, és necessàri fer una doble confessió.
Primerament, convendrà reconèixer aquest àmbit de l'Ésser en nosaltres, aquesta naturalesa essencial i divina que ens configura.
Posteriorment, i alhora, hem de ser plenament conscients de la nostra fragilitat, de les nostres ombres i de les nostres incoherències, però no en teoria sinó en veritat.
Sens dubte, tots tenim necessitat de realitzar aquesta transformació interior, de tornar la mirada cap a dins i veure si les nostres actituds són com les del publicà o com les del fariseu de la paràbola.
La humilitat, la senzillesa, la docilitat a l’Esperit, són actituds essencials per obrir el cor i arribar a Ser.
A les persones ens agrada que ens apreciïn, que ens estimin, que ens tenguin en compte, que ens reconeguin vàlues i capacitats.
Llums i ombres
Volem cridar l'atenció de qui ens envolta, de qui volem que ens estimi. Però aquest apropament, si ho feim des de la simplicitat i la veritat de l'ésser tal com som, serà positiu i l'altre ens acollirà.
Per contra, la supèrbia, l'orgull, la vanitat, sempre alimenten l'egoisme, l’ambició, l’odi, unes actituds que ens allunyen de nosaltres mateixos i conseqüentment dels altres.
Reconèixer els talents que se'ns ha donat, descobrir-los i cultivar-los, és una responsabilitat que tenim amb nosaltres mateixos.
Alhora ens convé tenir la humilitat necessària per reconèixer aquells aspectes de la nostra persona i vida que són una ombra en nosaltres.
La humilitat ens fa conscients de les nostres limitacions i insuficiències i ens convida a actuar d’acord amb això.
Som llum i ombra. La llum existeix en la foscor; la foscor existeix en la llum. La humilitat implica acceptar-nos amb equanimitat en tot el que som i potenciar la saviesa profunda que és coneixement i amor.
L'equanimitat justament és l'actitud de mantenir la calma en la nostra ment, acceptant i reduint la impulsivitat d'acció davant de les experiències i exigències vitals…’
Els dons
‘No esperis dons’
Possible fos, i ara mateix faríem
un gran salt endavant, o potser enrere,
per quedar sols, i lliures, i feliços.
I encendríem fogueres de concòrdia
i amb vi, danses i amor celebraríem
la plenitud finalment assolida.
Possible fos. Però ja saps que el temps
no pot sotmetre’s ni manipular-se
i saps també que el cos, prudent, refusa
certs moviments, certes impertinències.
Malfia’t, doncs, de tot el que no sigui
fer camí pas a pas, i tanca els ulls
davant aquells que constantment agiten
estendards amb anuncis i proclames.
Tens el que tens i res més. Fes-te en mar
o bé queda’t en terra, tant se val,
però no esperis dons ni meravelles.
El darrer regal
Un dels nostres poetes més estimats, Martí i Pol, amb dos poemes magnífics, ens ha posat la nota literària a aquesta primera entrada de l’any nou.
Val a dir que encetam aquest any en el nostre bloc amb veneració i expectació, amb amor i confiança, amb l’amistat i l’equanimitat en les nostres credencials de presentació.
Així mateix és just i digne agrair a Meteofelanitx (+) les imatges que abelleixen aquest espai blanc i immaculat de la Zen Sanbo Mallorca.
Que el 2020 ens sigui profitós, generós i amorós.
Com una bella cançó d’enamorament (+)
Gassho profund!!
‘Som perdonats per una llei de perdó interior’
Joan Mascaró