‘Saber escoltar la Terra és descobrir el veritable sentit de les nostres vides en ella…’
Berta Meneses
'El diàleg té un nucli interior no visible a la superfície que ens connecta amb el cor de la realitat i amb tots els éssers de l'univers sencer.
El diàleg en l’àmbit de la saviesa pot ser fructífer, sempre que se’l situï en aquesta terra creativa de cada un de nosaltres on alguna cosa nova pot emergir.
En aquest sentit i en el nostre temps, el diàleg es fa absolutament necessari per no caure en fanatismes ni en fonamentalismes perillosos.
Quan una persona, des de l'àmbit del buit, d'on emergeixen la saviesa i la compassió, es lliura oblidant-se de si mateixa, experimenta que tot el que existeix, que l'univers sencer, la il·lumina.
Per aquest motiu el diàleg també es realitza a un nivell còsmic, en el sentit més profund i ampli del terme, ja que el destí de la humanitat depèn que siguem capaços de dialogar correctament amb la Terra, no com si fos un objecte, sinó com un subjecte viu amb qui també inter-som.
Saber escoltar la Terra és descobrir el veritable sentit de les nostres vides en ella…’
Amb aquest paràgraf acabava el text, referit a la saviesa, que ens havia proposat la mestra Berta Meneses per dialogar en col·loqui, després de la realització d’una jornada de meditació. I fou el referent que majoritàriament vam escollir com a síntesi i colofó de la lectura…
Així ho férem aquest dissabte, 11 de gener, a Sant Marçal, a Sa Cabaneta, al casal que aixopluga les nostres trobades d’ençà Marratxinet.
També vam pregar pel descans etern i en pau de la mare del nostre company Miquel Montserrat, que va finir en aquells instants de connexió i agermanament.
També vam pregar pel descans etern i en pau de la mare del nostre company Miquel Montserrat, que va finir en aquells instants de connexió i agermanament.
En una noche oscura,
con ansias, en amores inflamada,
¡oh dichosa ventura!,
salí sin ser notada
estando ya mi casa sosegada.
A oscuras y segura,
por la secreta escala, disfrazada,
¡oh dichosa ventura!,
a oscuras y en celada,
estando ya mi casa sosegada.
Kokoro
En acabar el Zazenkai, i el dinar compartit generosament, quines ametlles més gustoses!, una dotzena de membres de la Sangha inicià la lectura del text, llarg, dens i complex, per a uns; i fàcil d’entendre i clar, per a uns altres…
En tot cas, fou un encert rellegir-ho en veu alta i per paràgrafs dobles, a càrrec de cada un dels membres que conformàvem la rotlada.
Si, com dèiem, el paràgraf referit a la terra fou el més comentat, la conversa es va enriquir també amb les referències que ‘el Zen es cuida que el diàleg neixi del kokoro que significa cor, ànima, consciència i sentiment…’
Alguns van precisar que ‘hem d’escoltar la terra, no com el cel, des del punt de vista religiós, sino pel seu valor no especulatiu, ni tampoc emmarcar-la dins l’ona ecologista que es mou i remou a hores d’ara, perquè el Zen és d’aquí i de sempre i la seva interpretació s’allunya del dilema dogmàtic o metafísic…’
En aquest sentit, vam posar l’accent a la interrelació entre compassió i saviesa, i en la importància de tornar a la pràctica, a la terra, a la respiració, al silenci, tot fugint de filosofies i religions fonamentalistes, com també esmentava el text.
‘Hem de tornar a les arrels, abandonar-se, meditar, agrair, acceptar…’ deia un company.
‘Les veritables preguntes, aquelles que neixen des de l'arrel de l'ésser humà, les que ens qüestionen sobre l'existència, sobre el sentit de la vida, sobre l'ésser, exigeixen que ens endinsem en la profunditat del misteri mateix de la realitat.
Per això necessitem el silenci i la meditació, que és el canal que ens condueix a aquest àmbit, savi i buit, que ens permet escoltar i des d'on podem realment comunicar-nos amb l’altre, perquè el diàleg sigui genuí i enriquidor…’
En la noche dichosa,
en secreto, que nadie me veía,
ni yo miraba cosa,
sin otra luz y guía
sino la que en el corazón ardía.
Aquésta me guiaba
más cierto que la luz de mediodía,
adonde me esperaba
quien yo bien me sabía,
en parte donde nadie parecía.
Bodhisattva
Una companya, ‘rellegint la meva vida’ va dir, es va sentir molt identificada amb la vocació del bodhisattva, que manifesta un amor altruïsta i una actitud compassiva i sàvia, de total llibertat, amb sintonia amb tot el que existeix.
Ella subratllava que també aquesta vocació era ajudar els altres: no perquè ho hagi de fer, ja que el bodhisattva no està lligat pel dogma o la moralitat, sinó perquè un és l'altre, perquè la situació de l'altre és també la meva…
I afegia que la lectura li havia suggerit una reflexió adient sobre la llegenda d’Indra ‘perquè quan un ésser s’il·lumina, ens il·luminam tots. Això també em referma en l’esperança i la fe davant del patiment de molts dels éssers…’
¡Oh noche que guiaste!
¡oh noche amable más que el alborada!
¡oh noche que juntaste
Amado con amada,
amada en el Amado transformada!
Indra
‘A Indra pengen les joies, brillants com estrelles de primera magnitud, en una meravella digna de contemplar indefinidament.
Si l'observam de prop a cadascuna d'aquestes joies, de múltiples cares, descobrirem que en la seva superfície es reflecteixen totes les altres joies de la xarxa, infinites en nombre.
Més encara, cadascuna de les joies reflecteix al seu torn totes les altres, de manera que es produeix un flux vibrant de reflexions a l’infinit…’
Una altra companya apuntava que, per a ella, la saviesa és la relació amb les altres persones, que ho necessita, i que amb totes dóna i rep.
‘És la font de la meva vida. Sembla que la humanitat vagi per altres camins i que, sovint, no coincidim. Observ una ciutadania molt consumista, poc sensible davant dels greus problemes que provenen del canvi climàtic, o de la fam al món…’
‘Quan la intermediació de l'ego desapareix, -diu el text- realitzam la nostra interdependència amb tots els altres fenòmens d'aquesta xarxa que tot ho abasta i configura.
Quan descobrim que ‘jo sóc tu’, el problema ètic de com relacionar-me amb mi mateix, amb els altres i de com dialogar, se transforma en una experiència d'inter-sent.
Si no estem separats l'un de l'altre, llavors realitzam aquesta obertura de cor, clara i confiada, la qual és l'essència mateixa del diàleg…’
En mi pecho florido,
que entero para él solo se guardaba,
allí quedó dormido,
y yo le regalaba,
y el ventalle de cedros aire daba.
Sûnyatâ
A instàncies d’un company vam fer aturada al Sûnyatâ, ‘al veritable alliberament que només s'aconsegueix amb l'autèntica saviesa, quan hom se n’adona de la naturalesa essencial.
Aquest buit és l'experiència de penetració a l'àmbit inefable d'on sorgeixen tots els fenòmens i a on tots retornen inevitablement…
És impossible arribar a entendre i aprofundir el buit de manera intel·lectual o filosòfica i el que realment ens interessa és la realització viva, experiencial d'aquesta saviesa, en si mateixa…
Aquesta vivència és com una espasa que penetra directament en el nostre cor.’
El aire de la almena,
cuando yo sus cabellos esparcía,
con su mano serena
en mi cuello hería
y todos mis sentidos suspendía.
Austràlia
La bellesa de la terra es va veure enfosquida i cremada per l’onada d’incendis que aquestes setmanes han destrossat la natura, el paisatge, i mort milions d’éssers vius d’Austràlia…
La terra, sempre present dins la conversa, reeixia novament i paradoxalment de les flames, de les cendres.
Aquí, una companya posava l’èmfasi en la dificultat de deslligar-se dels sentiments, de les emocions dels altres.
I un altre ens referia l’experiència dels banys de bosc, de la vida i la mort, de la por que li produeix la incineració dels morts i convertir-se en adob, en compost humà.
Un altre esmentava la visió occidental de la saviesa més propera a l’erudició, que inicialment escenificava com un dipòsit d’aigua. Ho va comentar amb altres per arribar a entendre la saviesa com un ‘torrent d‘aigua que flueix i passa i corr’…
Per a ell, la calma, la pau interior fou fonamental per comprendre el canvi d’erudició per saviesa. D’aquí que després de la lectura era partidari ‘d’observar i guardar silenci’.
On anam? D’on venim? Eren i són els eterns interrogants, sempre ignots, que ens plantejàvem sota el soleiet càlid del dissabte en l’esplanada de Sant Marçal.
Quedéme y olvidéme,
el rostro recliné sobre el Amado,
cesó todo y dejéme,
dejando mi cuidado
entre las azucenas olvidado.
El poema de Sant Joan de la Creu ‘Noche oscura del alma’ ens ha guiat l’escrit i la lectura per confitar aquest resum de la tercera jornada que duim a terme; tot peregrinant pels camins que ens ha suggerit la mestra, Berta Meneses, per abraçar plegats una pràctica de l'ètica en la vida quotidiana, disciplinada i dirigida, però també de caràcter voluntari.
Avalokiteśvara
Altrament, una companya va recordar la seva admiració per Avalokiteśvara, el bodhisattva que va fer la promesa de no descansar mai fins a haver alliberat tots els éssers sensibles del saṃsāra…’
Deia ella molt sigilosament que ‘tenc l’esperança d’arribar un dia a comprendre, a saber, perquè ara em falta la saviesa…’
S’havia sentit molt interessada en el paràgraf que deia ‘quan Avalokitesvara en el Sutra del Cor ens diu que les cinc skandhas (forma, sentiments, percepcions, pensaments i consciència) són buit, ens està ajudant a veure profundament dins de la Naturalesa de l’Ésser.
Això vol dir que aquests cinc skandhas no poden existir per elles mateixes, soles, separades entre si. Cadascun existeix gràcies als altres quatre…’
I aquí vam recordar el text quan esmenta que la pràctica d’abismar-se en la meditació ens porta a la profunda comprensió que forma, sentiments, percepcions, pensaments i consciència, són buit.
Que aquest abismament porta després a l'eliminació del dolor, d’aquí que sigui alliberador.
Només en aquest punt final, en aquest punt zero del pensament conceptual, pot irrompre el poder alliberador del buit, deslligant l'energia que configura tot l'univers i donant vida nova a tot el que existeix.
Fou, gairebé al final, quan un company es va referir al conte del llenyataire que descriu Willigis Jäger, en el seu libre 'La ola es el mar'.
Jäger comenta en el conte que 'el primer pas en el camí espiritual consisteix en l'exercici ascètic de deixar enrere hàbits i afeccions, per alliberar-se d'alló que ens condiciona.
Aquest pas és irrenunciable; però igualment irrenunciable serà la posterior tornada al món, encara que llavors el món i la vida seràn experimentats d'una manera nova i diferent...'
Fou, gairebé al final, quan un company es va referir al conte del llenyataire que descriu Willigis Jäger, en el seu libre 'La ola es el mar'.
Jäger comenta en el conte que 'el primer pas en el camí espiritual consisteix en l'exercici ascètic de deixar enrere hàbits i afeccions, per alliberar-se d'alló que ens condiciona.
Aquest pas és irrenunciable; però igualment irrenunciable serà la posterior tornada al món, encara que llavors el món i la vida seràn experimentats d'una manera nova i diferent...'
Així vam concloure que ‘el Zen no és una teologia, que està basat en l’experiència del buit.’
‘El Zazen ja és il·luminació. Asseure’s és suficient per arribar a Ser.’
‘El Zen no necessita sacrificis, sí disciplina.’
El darrer regal
Na Teresa, la veritable Teresa Fernández, ens dóna la mà per conduir-nos amb veu subtil i ferma, càlida i amorosa sempre, per la nit obscura de l’ànima. Ella ens canta per donar-nos confiança, per amistat, per amor… 'Amado' (+)
La nostra gratitud infinita a Xesca Serra i Meteofelanitx (+) que ens han servit aquestes bellíssimes imatges de Pollença i el seu port, la seva mar, la seva serralada, el seu entorn, per finir aquesta última entrada al nostre bloc.
Gassho profud!
‘L’experiència de la il·luminació és una Gràcia’
Zen Sanbo Mallorca