'Hi ha tenir i ésser: possessió i contemplació. No ens fa feliços allò que tenim, sinó allò que som'
Joan Mascaró i Fornés
Estimades i estimats tots quants sou,
Seguim peregrinant pels camins que ens ha suggerit la mestra, Berta Meneses, per abraçar plegats una pràctica de l'ètica en la vida quotidiana, disciplinada i dirigida, però també de caràcter voluntari.
Si el primer fou el senderol de la Compassió, aquest passat dissabte, 14 de desembre, al bell indret de Sant Marçal de sa Cabaneta, més de vint membres de la Sangha transitàrem pel camí de la Saviesa.
Compassió i Saviesa s'erigeixen en els pilars on el Zen es fonamenta (són les dues ales d'una au), i la pràctica del Zazen seria el vol de l'au.
Au idò, després de prendre el vol durant les sis assegudes del Zazenkai, i després de l'auster dinar de pa i taleca, aprofitàrem el càlid soleiet del capvespre, per dur a terme el col·loqui de la pràctica de la Saviesa.
Llegírem agermanats i en ordre coordinat el text recomanat. Per, després, lliurament i voluntàriament, cada uns dels membres de la Sangha pogués exposar el seu parer, la seva reflexió o la seva experiència en l'àmbit de 'la Saviesa'.
Una Saviesa sempre alliçonadora, com deia el vell mestre Zen 'si la pràctica de la compassió sense saviesa converteix el practicant en una persona de bon cor, bondadosa i afable, però sense la correcta visió ni la correcta intenció.
La pràctica de la Saviesa sense compassió converteix el practicant en un erudit amb gran coneixement, amb respostes per a tot, però sense cap contacte ni interrelació amb els altres éssers...'.
Veure les coses tal com són
En l'exposició dels idearis de cadascú i en el posterior diàleg que vam establir férem èmfasi en aquells aspectes del text que ens havia servit de far per donar-nos, encara que fos mínima, la llum necessària per traçar les nostres passes per aquest senderol humil i agraït de la Saviesa.
Aquesta facultat humana que mou a les persones a actuar amb seny, amb prudència, amb encert i de 'bona manera, de bon cor'.
Alguns férem aturada en la definició que s'entén per saviesa en el budisme Zen, tot coincidint amb la veu de molts mestres que simplement la sintetitzen com 'veure les coses tal com realment són'.
Convinguérem que la definició és en veritat simple, però implica un contingut d'un abast enorme i profund.
'Veure les coses tal com són' vol dir veure-les sense filtres ni vels, amb la immediatesa i la claredat amb què un infant mira una flor.
El remolí
A dir ver, la primera consideració de saviesa que va sorgir, dins el nostre redol amistós, fou la interpretació de la metàfora del remolí. Aquella que diu així:
'L'afecció (el apego) és com entrar en un remolí quan naveguem en un riu; el desinterès (desapego), és com quedar-nos estacionats en un gual del riu, sense caure en compte del remolí; i la no-afecció (no apego), com vorejar el remolí, adonant-nos del perill d'acostar-nos a ell, i continuar fluint...
Veritat, veritats que anaven i venien, que dibuixaven tímidament les savieses que emergien dels nostres cors nuus, mentre el sol tombava cap a ponent, rere els pins...
Aquells arbres 'més vells que l'olivera,
més poderosos que el roure, més verds que el taronger,
aquells pins conserven de ses fulles l'eterna primavera,
i lluiten amb les ventades que assalten la ribera,
com un gegant guerrer...'
Coincidíem en què l'ensenyament sobre la Saviesa recomana evitar l'afecció (el apego) a les coses materials, a les persones, a les idees i pensaments, ja que tots són impermanents.
Vet aquí, que la impermanència fou una de les cares de la fisonomia de la Saviesa que més interès va aixecar en el grup.
Deia el text que 'a la mística universal i particularment en el budisme zen, la saviesa és també la correcta visió que tots els éssers, coses i fenòmens són transitoris, interdependents i buits d'origen i essència pròpia...'
Saber fluir dins la vida ens dóna la pau i la calma que ens allunyen dels verins de la cobdícia, la ignorància o la rancúnia... És veure que tots els fenòmens són processos, que esdevenen moment a moment, que no són entitats fixes, sinó que estan en constant procés de canvi...
El dubte, el no-res
Conveníem que aquests verins són els responsables de la majoria de les nostres insatisfaccions i maldecaps, tant individuals com col·lectives.
Col·lectives, perquè la cobdícia personal s'ha institucionalitzat en el consumisme desmesurat de la nostra societat; la rancúnia, en violència i, en un nivell més ampli, en guerres sense sentit; i la ignorància i l'engany, en fanatismes i intoleràncies pernicioses i agressives.
Per això, l'esvaïment d'aquests verins està relacionat amb l'esforç conscient que hem de realitzar per limitar, amb la pràctica ètica i ordinària, el predomini del nostre petit jo en les nostres vides.
Per a nosaltres, el principal obstacle per a la nostra realització i il·luminació és el mateix ego. Un ego que ens crea la il·lusió i esdevé l'origen de la dualitat il·lusòria en què vivim...
Altrament, més que discutir també dialogàrem sobre les diferències que enteníem per erudició i saviesa o la diversa concepció entre la ciència, la saviesa i la intuïció, perquè tot plegat implica entendre i penetrar en el Buit, en el no-res...
Així, els científics sempre tenen el dubte, el gran dubte per entendre la realitat essencial de forma empírica, el mètode que prové de l'experiència, que es basa en la prova, en l'experiment...
Buit i forma
El senderol de la Saviesa implica, també, purificar la ment d'enganys i impureses i mantenir-la clara a través de la meditació per així penetrar en el contingut de les marques de l'existència i aprehendre l'ensenyament de les quatre nobles veritats.
El Sutra de la Perfecció de la Saviesa (Prajñāpāramitā) és la realització sublim, transcendental i intuïtiva del buit, d'aquest potencial infinit que genera tots els fenòmens, sense mai separar d'ells, és a dir, essent immanent a ells.
Llavors no és el no-res nihilista, sinó 'el buit que és forma, de la mateixa manera que la forma és buit'.
Enteníem que aquest concepte de buit-forma era difícil d'explicar, perquè requereix confiar en la saviesa pròpia del cor, en la intuïció mística.
I d'aquest Sutra férem un salt, gairebé quàntic, a la figura del Buda Manjusri, que il·lustrava el text a comentar.
Manjusri
Manjusri és un Bodhisattva (un ésser de coneixement suprem), figura del budisme Mahayana que ha arribat a l'estat d'il·luminació però que posposa el seu ingrés al Nirvana per ajudar els altres en el seu camí. El seu atribut és la Gran Saviesa.
Allà al mig estant, a la placeta de Sant Marçal, vam saber que 'Manjusri és un bodhisattva masculí que porta una espasa flamejant a la seva mà esquerra, representant la realització de la Saviesa transcendent que talla la ignorància i la dualitat.
L'escriptura, suportada pel lotus que porta a la seva mà esquerra, és un Sutra Prajñāpāramitā que representa l'assoliment de la realització última, de la saviesa.
Manjusri sovint apareix cavalcant un lleó blau, o assegut al llom d'un bou. Això representa l'ús de la saviesa per a domar la ment, que és comparat amb cavalcar o subjugar un lleó feroç o un bou salvatge...
Fe i paciència
No és rar que després d'aquestes reflexions simbòliques i analítiques arribàs l'hora de tractar la paciència. Aquell atribut que un vell amic i conegut descriu sintèticament com a 'pau i ciència'.
Així com disposar de la humilitat adient per optimitzar el pensament i compartir el diàleg per fer efectiu la transferència generosa de la Saviesa entre uns i altres...
Algunes veus van comentar que les lectures ajudaven a seguir el difícil, sinuós i llarg camí de la pràctica.
Altres esmentaven que després dels teishos de la mestra (les conferències) solien meditar amb més paciència, més precisió i profunditat...
I si la paciència fou una referència tractada a fons pel grup, també ho fou la fe.
La fe entesa dins la pràctica que portam a terme i que transcendeix l'àmbit del Zendo per inserir-se dins la quotidianitat.
Potser la fe ens permet saber viure amb la incertesa i fer el gran camí del despertar, en el qual els dubtes ens generen la gran experiència del jo essencial, del sentit de la vida i de l'acceptació...
Combinar meditació i natura; la ignorància i l'amistat en el fet de conèixer-se a un mateix; la confiança en la pràctica per combatre els pensaments recurrents o la llegenda d'Indra, la xarxa que simbolitza un univers on tots els seus membres tenen relacions mútues repetides infinitament...
Convinguérem també que la saviesa és l'acceptació de les coses tal com són. Però això no vol dir que ens rendim si volem que siguin millor.
Podem influir i tractar d'afectar les situacions que no estan bé, però sense la neurosi que podem controlar el cent per cent de tot plegat.
Aquestes foren les altres cares del políedre que, còmodament asseguts a l'àgora, discutirem sota els ombratges dels pins que s'anaren allargant dolçament i tímida, com l'horabaixa mateix...
Dit en altres paraules, manllevades a Costa i Llobera:
Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.
Pràctiques il·lustratives
Abans de marxar, en la pau de l'esperit de la Saviesa, recordàrem les pràctiques que podem dur a terme senzillament dins la vida ordinària.
- Experiències de veure les coses tal com són
- Moments d'il·luminació: aquells moments de comprensió d'un Dharma (llei universal)
- Dharmes que hem aprehès per experiència pròpia
- Ensenyaments que hem rebut i assimilat
- Vivències que han transformat la nostra manera de veure la vida
- Experiències que han ampliat la nostra consciència
El darrer regal
Finalment, l'ombra dels pins es va estendre per tota la placeta de Sant Marçal i l'anunci d'una nit propera i fresca se'ns va fer avinent.
Una abraçada comunitària, llarga, amorosa i agraïda i plena de la Saviesa, adquirida en l'amistat i en l'ensenyament compartit, es fonia sota el brancatge dels grans pins...
Una abraçada comunitària, llarga, amorosa i agraïda i plena de la Saviesa, adquirida en l'amistat i en l'ensenyament compartit, es fonia sota el brancatge dels grans pins...
D'aquests arbres que ens havien guarit: primer, als nostres silencis i, després, a les paraules dels nostres diàlegs, i ara ens acomiadaven sigil·losament i poèticament.
Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
O vida, o noble sort!
La mateixa poesia que abelleix el nostre parlar illenc i català, inunda la veu ronca i aspra i rebel de l'artista, del rodamón de la música i de l'art, que avui se'ns regala glosant el cor valent d'una dona qualsevol (+).
No podem estar-nos de cloure aquesta última entrada, en la qual ens hem acompanyat dels versos més bells del poema Lo pi de Formentor, de Miquel Costa i Llobera, per la sublim interpretació de... segur que ja ho heu endevinat.
Aquí la teniu, abraçada pel cel de veus misericordioses de la coral de la Universitat de les Illes Balears (+).
Gassho profund!!
'Una flor no parla'
Joan Mascaró