‘No hi ha mort. Només hi ha el final d’una llum i una llum nova ens il·lumina’
Joan Mascaró i Fornés
Llums i ombres
‘Quan experimentam la vida i alhora sentim la nostra petita existència solem entrar en contradicció amb nosaltres mateixos.
Sóc la vida o sóc aquesta petita existència de 70 o 100 anys?
Aquesta paradoxa, comenta la nostra mestra zen, Berta Meneses, ens mostra la desorientació de viure en dos mons: el de l’ombra, de la fragilitat, la por o la incertesa…, i també en el de la llum, la força, la plenitud i la confiança.
‘Per a nosaltres, freqüenment, la llum i l’ombra poden significar la vida i la mort, la felicitat i la tristesa, però no es del tot així, en la Realitat no estan tan clarament diferenciats.
Sabem per experiència que sovint no podem distingir amb certesa on acaba la llum i on comença l’ombra, o el que és el mateix, on acaba la vida i on comença la mort.
Intuim que la vida és eterna i que la mort no és el contrari de la vida. La vida no té oposat. Allò oposat de la mort és el naixement.’
Túmul de vent
Els versos de Miquel Martí i Pol, del seu poema ‘Túmul de vent’, ens parlen d’un estat de desorientació, de sentir-se perdut o insegur, entre les llums i les ombres.
És tan subtil la ratlla que separa
la llum de l’ombra, que em confonc sovint
i de sobte camin a les palpentes.
Més que perdut, distant, no gos fer
preguntes a l’estrany que m’acompanya.
¿Si el vell mirall acostumat
no reflecteix la imatge que voldria,
qui sinó jo pot sentir-se’n culpable?
Assegut i en silenci, faig recompte
de dubtes i mancances per no perdre
ni el goig de viure ni la confiança.
-o-
‘La veritable vida comença per la percepció de la mirada, i al revés. El cor sent d'acord al que veuen els ulls, però els ulls veuen d'acord al que sent el cor. La realitat subverteix la mirada, i la mirada subverteix la realitat' comenta Berta Meneses. Ulls que no veuen…
‘Ulls que no veuen cor que no sent’ diu una dita popular. Però els ulls no veuen quan el cor no sent. No se sent quan un es troba molt separat de si mateix, del seu centre, de la veritat, de la vida. Hem d’aprendre a mirar…
‘La Llum del teu cos és el teu ull…' si l'ull està net tot el pensament serà il·luminat i un ésser il·luminat és un ésser conscient, és una persona que veu, que es commou, és a dir una persona que es mou davant el que els seus ulls veuen.
Si en mirar veu dolor, angoixa, soledat, por... les seves entranyes es commouen i li brolla cap a fora la compassió i cap a dins la saviesa.
Cal aprendre aquesta mirada il·luminada. Si el teu ull és cec, està malalt tot el pensament i estaràs en la foscor, en les tenebres i allà és difícil percebre la saviesa de l'Ésser que som.
La veritable saviesa entra pel silenci i la contemplació. Aprendre a veure i a veure'ns per assolir la nostra autenticitat i ser un mateix... és la primera condició per aconseguir la felicitat.
Res no pot donar-te més satisfacció que arribar a ser qui ets. Sabem que hem d’il·luminar la nostra consciència per arribar a saber qui som, també sabem que hem de saber mirar i veure el nostre entorn.
Sabem que mentre transitam per aquest món cal sentir la interrelació amb els altres, no és únicament per a mi mateix que aquesta veritat del ‘interser’ ens convida a la responsabilitat amb els altres i amb el nostre entorn.
La voluntat divina
La realitat en què vivim és oberta, és inacabada, per interrelacionar-se es necessita que la presència emergeixi i es realitzi des de les seves mateixes arrels.
La voluntat divina no és un projecte que Déu té escrit sinó el camí que anam fent entre ombres i esculls.
Déu no dicta res des de fora, sinó que es va obrint des del cor de la criatura, des del cor de tot organisme i de tot ésser humà. És com una llavor que s'obre des del centre de la terra, que és atreta per la llum i empesa per un impuls misteriós. Així creix la vida, creix amb energia d'amor, però cal que es desperti el sentit i el coneixement per saber discernir.
Saviesa i compassió
El sentit i el coneixement és la llum interior que ens permet sentir l'alè diví dins nosaltres mateixos i dins cada criatura.
El sentit i el coneixement ens permeten confiar profundament en nosaltres, en el proïsme i en tots els éssers.
Un coneixement que ens obre a la compassió. El veritable amor no té a veure amb una interioritat insensible sinó amb una sensibilitat integral en la què hi prenen part tots els sentits.Per ser profundament compassius necessitam veure l'ànima de les coses, de les persones, de les situacions. La veritable compassió no és un manament extern.
El manament de l'amor és la crida que ens ve de la cara del ferit, del necessitat, d'allò que l'altre necessita. I aquesta mateixa energia amorosa em cuida a mi i m’obre les entranyes en forma de comprenssió’.
-o-
Luminiscències
La luminescència és una radiació òptica produïda per un sistema físic a causa de la transició d'un estat excitat a un estat fonamental.
Quan un sistema físic és pertorbat per una font de radiació, passa d'un estat fonamental -estat de mínima energia- a un d'energia més elevada anomenat estat excitat.
Quan el sistema es relaxa, l'energia absorbida pot ser emesa en forma de radiació lluminosa, és a dir, en forma de luminescència…
Igualment, un cervell en repòs consumeix tanta energia com a ple rendiment, i a aquesta activitat cerebral en el repòs l’anomenen energia fosca.
‘Sabem que aquest silenci cerebral li permet regenerar-se. És essencial per a la creativitat, la memòria i la construcció d'un mateix. Són els moments d'ensomni, una activitat a la qual dediquem la meitat del nostre temps…
Cervell i silenci
Quan en el nostre cervell reina l'energia fosca viatjam en el temps, sentim sensacions molt vívides, associades al passat i al futur, i així es consolida la nostra identitat…’
Qui així parla és Michel Le Van Quyen, neurocientífic francès que ha investigat els efectes del silenci en el cervell i de com afecta a les neurones…
‘El silenci fa que es reprodueixin les neurones. En un estudi publicat el 2013 van immergir en el silenci a ratolins durant dues hores diàries i van observar com es creava una quantitat més gran de cèl·lules noves en l'hipocamp.
De llavors ençà sabem que dos minuts de silenci són suficients per disminuir la pressió arterial i el ritme cardíac…’
‘El silenci absolut no existeix, els nostres renous interns sempre hi són, per això hem de recórrer als sons que se senten bé, com els de la natura: la remor d’un rierol, el siulo del vent, el brunzir dels insectes o el cruixir de les branques seques, produeixen un fenomen psicològic, que coneixem com a resposta sensorial meridiana autònoma…’
‘Aquest fenomen consisteix en una sensació agradable de formigueig a la punta dels dits o una mena de calfreds en el cuir cabellut, és com un sotrac musical, i s'associa a una secreció de dopamina, l'hormona de la felicitat…’
‘Per exemple, passejar pel bosc potencia el sistema immune i disminueix l'hormona de l'estrès, redueix la tensió arterial i el sucre en la sang, millora la salut cardiovascular i metabòlica, la concentració i la memòria -conta Le Van Quyen a La Vanguardia-'.
Paisatge natural
‘Fins i tot sabem que després d'una intervenció quirúrgica els pacients es recuperen millor, més ràpid i utilitzant menys analgèsics si la seva habitació té vistes a un paisatge natural…
Ens convé tancar els ulls i anar cap a dins. Tancar els ulls alenteix les ones cerebrals. Parpellegem no només per humidificar els ulls sinó també perquè el nostre cervell descansi.
De fet, segons diversos estudis, si vol percebre millor les emocions d'algú, tanqui els ulls i concentreu-vos en la seva veu.
Ja no hi ha cap científic que qüestioni la practica del silenci de la meditació, perquè evita aquestes cabòries negatives. Però això ja ho va dir Pascal: tota la desgràcia dels homes ve de no saber romandre en repòs en una habitació…
Meditem
D’aquí que la consciència en la respiració sigui un camí cap al silenci. De fet, les sessions diàries de respiració profunda acaben per traduir-se en una desacceleració de la freqüència cardíaca, en la disminució de la pressió arterial, en un descens de la taxa de cortisol, i en el reforçament paulatí del sistema immunitari…’
Per Le Van Quyen ‘en aquesta situació de calma i de benestar, el cor produeix un ritme especial capaç de sincronitzar altres sistemes fisiològics com les ones cerebrals, la pressió sanguínia, la digestió i el sistema immunitari. Cal aprendre a aturar-se i respirar.
Vivim en un món regit per l'economia de l'atenció: suggeriments, distraccions, bombardeig d'informació, contínues interrupcions a la feina..., això provoca sobrecàrrega cognitiva, esgota al cervell. I quan la pressió és excessiva, el cervell es desconnecta, es bloqueja…
Qualsevol petit renou que percebem dispara la secreció d'hormones que posen al cervell en estat d'alerta. Així vivim…’
-o-
Ses Salines
No em demaneu per què hem triat les imatges de Ses Salines per aquesta entrada del bloc. L’atzar? La Providència? La bellesa? El Cervell?
Sia com sia, el poble del sud de l’illa esdevé racó de retrobament, via romana de peregrinació o per endevinar les evidències arqueològiques més antigues de l’ocupació d’aquest territori de Ses Salines, datades a la prehistòria, probablement als inicis de l’edat del ferro.
A les illes Balears, aquest període es coneix com a cultura talaiòtica per la singularitat de les seves construccions megalítiques, els talaiots.
Fos com fos, Ses Salines ens ofereix i regala aquesta llum brillant, i també la crepuscular, per visitar-les, gaudir-les i assaborir-les infinitament…
El darrer regal
‘Nasqué a una illa de la Mediterrània. Al lloc més bell de la terra. La mar blava era silenciosa. El cel immaculat només s’ennigulava en les silents tardors hivernals.
Adesiara, hi havia a l’illa sons d’harmonia, les remors suaus de l’herbei dels sementers, els ecos de les fulles dels arbres que xiuxiuegen subtilment dins el boscam de la pleta, el cant miraculós de l’ocellada trescadora d’indrets ignots, o les cançons senzilles d’al·lots i d’al·lotes, de dones i homes, que estimen la seva terra, o les melodies més tranquil·les de les tasques del camp o les més joioses que s’entonaven en el decurs de les primaveres…
Però, al capdavall, el silenci, un profund silenci de joia era el teló de fons de la vida. Les joies i els dolors de la vida hi eren; però la vida era una alegre cançó de l’ànima, amb un fons de pur silenci…' deia Joan Mascaró.
Per a elles, que marxaren en pau i en el silenci de la bondat, navegant dins la balsa de l’eternitat, aquestes notes que també immergeixen dins la bellesa de la creació, dins les profunditats abissals de l’univers…’
Escoltem-les (+)
Gassho profund!
‘El sol de l’Esperit brilla sobre totes les coses i és la vida de totes les coses.
Zen és l’esperit de l’home’
Joan Mascaró
