‘Un és d’on neix, però també de tots els llocs que estima. L’única pàtria és la vida’
Ponç Pons
Diuen els llibres que ‘un trobador era un poeta, un cantor de l'Edat mitjana que creava, en occità, composicions literàries i musicals, destinades a ser difoses pel cant dels joglars…’
Ponç Pons és avui el nostre trobador, el savi, el poeta, la persona culta que sap de música, de retòrica, de lírica, és a dir, que pertany a la noblesa cultural que, si més no, escriu les poesies en el català de Menorca per tal que siguin difoses arreu.
D’avior, els poemes dels trobadors no eren per ser llegits, sinó per ser escoltats.
La població, el burg, els serfs, és a dir, el tercer estament, era totalment analfabet, de manera que l'única manera que tenien per entendre la poesia, la literatura culta, era per mitjà del recital dels joglars…
 |
| Les imatges provenen de National Geografic |
Aquests joglars eren uns personatges, normalment malabaristes, acròbates que, mitjançant activitats de circ o mostres amb bèsties ja ensinistrades o qualsevol altre espectacle, duien a terme el recital dels poemes.
L'Edat Mitjana no era ‘l'edat fosca’.
De fet, la civilització occitana, amb els trobadors, càtars i prelats que van proposar la ‘treva de Déu’ per limitar la violència de la guerra, tractava de promoure l'amor i el respecte dels altres. Per això va ser aixafada per la força.
Gai saber i Fin’amor
Els principis essencials del pensament dels trobadors són:
La Joi (joia): l’exaltació sensual i poètica, l’alegria perfecta en l'harmonia humana, imatge de l'harmonia de Déu.
El Jovent: la jovenesa de l’ànima.
La Mesura: la recerca de l'equilibri en tota cosa.
El Gai saber: el gust de la coneixença.
Fin'amor: l’amor pur, lleial, fins al misticisme; és l'expressió més original i característica de la cançó trobadoresca.
S'allunya de tota imposició social i defensa l'elecció lliure de la persona estimada. Aquest amor dóna al trobador que ho experimenta, goig i dolor, benestar i patiment, esperança i por; en definitiva, una tensió entre el desig i la satisfacció carnal.
El Paratge: la noblesa veritable del cos i de l'ànima, vol dir que la societat ha de ser fundada i fonamentada sobre el paratge, és a dir sobre la igualtat entre els homes, dins tots els dominis.
La Convivència: l’art de viure plegats en el respecte de les diferències i en tota igualtat.
Pretz (preu) i Valor: reemplacen les nocions de naixement i de classe social. No hi ha doncs pas senyors i vilans, ni cap rei ni servidor, emperò són homes pars que han de fer llurs proves de gran Valor i de gran Preu.
La igualtat fundada sobre el Valor era més que res un principi de vida, i no una finalitat.
Larguesa (generositat): l'home o el cavaller havia de combatre la ‘Cobeitat’ (cobejança) per mostrar ‘Larguesa’ a tots els homes en un esperit de convivència.Illòman
Però Menorca centra, recentra i concentra avui la nostra entrada al bloc. I de Menorca ens arriba, talment pòrtic i lletra de convit, aquest magnífic trobador contemporani: Ponç Pons (Alaior, 1956).
En Ponç va ser un lector precoç que, als deu anys, va començar a fer poemes i va descobrir que l'únic destí vivible era la literatura.
‘Illòman’ declarat, es considera ‘menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos’. D’aquí que afirmi:
‘Ser menorquí és ser estranger pertot.
Ser menorquí és una malaltia’
També confessa que escriu per a un lector invisible que té les faccions mesclades de tots els autors que estima (Pessoa, Quasimodo, Seferis...).
La seva obra, plena de referències culturals i reflexions ecolingüístiques, ha guanyat prestigiosos premis i l'ha convertit en un dels poetes més importants de les Illes.
A nosaltres ens arriba per la saviesa que transpua la seva obra poètica i el seu demble humà, aquest pas existencial tan singular, peculiar i exemplar…
Admirador de Spinoza, viu apartat del món literari, tot repartint el seu temps entre l'ensenyança (és catedràtic de literatura), la dedicació a la família, la passió per la poesia com a forma de coneixement i el retir al camp en la cabana d'una estància que es diu ‘Sa Figuera Verda’.
Escriu a mà i de nit.
Les formigues
Del ‘prefaci’ del seu llibre ‘El rastre blau de les formigues’ agafem aquestes idees, que defineixen el tarannà del nostre poeta menorquí:
‘De les llargues caminades que d’al·lot feia amb mon pare pel camp, record l’esperit d’uns homes, la majoria anarquistes, que tenien un hort amb arbres fruiters, una caseta i un ca.
Em va semblar que allò era un ideal de vida, i Thoreau —‘És aquí i no en cap altre lloc que hi ha el nostre paradís’—m’ho va confirmar.
Crec que hem nascut per conviure, entre la bellesa de l’aire, amb els animals, les plantes, el paisatge... i que la cultura ens pot fer més savis i humans.
Wallace Stevens diu que ‘Hi ha d’haver alguna cosa de pagès en cada poeta’ i: Tots som un tot. S’escriu en soledat, mai solitari.
Amb la inspiració que il·lumina o el desengany que desvela, integrat en la naturalesa, llegint i escrivint pel camp, cerc en la Literatura sentit i veritat…’
Algunes de les veritats de Ponç Pons il·lustren el seny que’l defineix i caracteritza com un trobador del gai saber, un orfebre de la paraula, un tresor poètic…
Hem aplegat i replegat alguns dels seus ‘aforismes’, aquells que dibuixen el deambular tranquil de la teringa de minúscules formigues que travessaven, amb les potetes tintades de blau, els fulls en blanc que el poeta havia deixat desats de matinada en la taula corcada de ‘sa figuera verda’.
Tots llests per ésser reblits de poemes, proverbis, haikus o aforismes…
Aquí la mostra:
El rastre blau
Camín per aquest paisatge com Bruce Chatwin per la Patagònia. Vaig a les tanques dels plans a regar amb dos perols d’aigua com qui travessa la selva i cerca El Dorado o les mines del rei Salomó.
•
El barranc retrona. Caçadors, tirs... Mentre passeig, grups de perdius em miren silencioses i espantades dalt els ullastres. Saben que aquí no es mata ningú. Sa Figuera Verda sembla un camp de refugiats.
•
Universalitzar el localisme, no ser un poeta local. Fugir de solipsismes, ser un creador ple d’amor fati.
•
Intentar com Spinoza prescindir de riqueses, honors, plaers i vanitats. Polir, com si fossin lents, versos rotunds plens de vida, bellesa i veritat.
•
Quan fa vent o plou, els ullastres giren les fulles i es tornen d’un preciós verd platejat. Arte povera.
•
Tres somnis de poeta són: viure en una illa literària, tenir una cabana al camp, fer l’amor amb les muses.
•
Tot el capvespre traginant branques mortes a una tanca on faig un gran munt per cremar. El silenci guareix, la suor purifica.
•
Les gallines no poden volar perquè tenen les ales massa curtes. Certs poetes també.
•
Alguns personatges de novel·la són per a mi més reals i familiars que molta gent del meu poble.
•
Capvespre gris de lectura i reflexió sota els ullastres. Steiner és un raig de llum que il·lumina, savi i humanista, la consciència cultural del món.
•
Escriure secretament, sense pressa, amb passió, per gust, arravatat, inspirat, transit... transfigurat.
•
Amb els anys un aprèn a veure quines són les poques coses necessàries i descobreix sobretot quins són els grans poetes essencials.
•
Figueres. El vell hortolà que ha vingut a ensenyar-me com es poden s’ha sorprès del seu abandó i m’ha dit que tenen més de dos-cents anys. L’emoció de podar figueres del temps del romanticisme.
•
Potser sobren escriptors i fan falta literats.
•
Les gallines espicassen l’herba, els moixos em jeuen damunt, els ocells refilen i la lluna va retallant-se en el cel. Passa un avió. Els bens pasturen. El ca ve i em llepa enjogassat. Un petit esbós del paradís.
•
La presència, a voltes discreta, però quotidiana, del vent.
La presència, a voltes discreta, però quotidiana, del vent.
•
Hi ha una figuera paretjal mig morta que vol treure fruit. Amb una serreta, una destral i temps, la vaig alliberant de l’heura aferradissa que l’ofega i sembla que respira, que reviu. Com corregir un poema.
•
Dormir sempre amb el bolígraf i el quadern vora el llit. Somiar un poema preciós i, en despertar, no poder recordar-lo.
•
Larra va dir: «Escribir en Madrid es llorar», i Torga que: «Ser escriptor a Portugal és com estar enterrat i gargotejar en la tapa del bagul». Jo, a pesar d’una sèrie d’inconvenients i misèries pròpies dels indrets petits, crec que escriviure a Menorca, enmig del camp, prop de la mar, és un privilegi.
•
Som allò que creiem i hi ha persones que no creuen en res.
•
Davant un haiku de Basho, la poètica de Boileau és pura faramalla.
•
Religiosament d’acord amb el que a Vida en comunitat exposa Dietrich Bonhoeffer, però quan vaig pel camp i veig que hi han tirat llaunes, bòtils, bosses de fems... m’agradaria ser Robinson Crusoe.
•
Un senyor del meu poble no entén que jo pugui venir aquí cada capvespre per, a més de llegir i escriure, donar menjar als animals o fer feines del camp. He estat a punt de citar-li Ciceró: 'L’agricultura és la professió pròpia del savi', però m’he limitat a somriure. Jo no puc entendre que ell es tanqui cada dia dins un bar.
•
Kant és més clar i bo d’entendre que molta gent d’aquesta illa.
•
Seure davall un ullastre i contemplar el camp mentre el sol es pon i es va fent fosc. Dante no en parla, però aquest és un dels privilegis del novè cercle del cel.
•
En cotxe el paisatge es veu. A peu o en bicicleta es viu.
•
En la nit de Sa Figuera Verda, m’il·lumín d’estels i espelmes. Viure és escriure’m amb l’alfabet dels sentits.
•
Shakespeare assevera que la brevetat és l’ànima de l’enginy, i Txékhov que la brevetat és germana del talent. Cal fer-los cas.
•
Gràcies Ponç Pons per les teves lliçons d’humilitat i saviesa.
Menorca en el cor
Seguint a l’illa germana, mirall de l’univers en sabers, costums, enginys i arts… no ens ha de venir de nou que la UNESCO la declaràs reserva de biosfera el 8 d'octubre de 1993…
Les raons d'aquesta declaració són, avui, més precises i necessàries que mai: atenen a l'alt grau de compatibilitat aconseguit entre el desenvolupament de les activitats econòmiques, el consum de recursos i la conservació d'un patrimoni i d'un paisatge que ha mantingut, i segueix mantenint, una qualitat excepcional.
Menorca és un territori amb un paisatge rural tradicional molt ric.
Allotja una notable diversitat d'hàbitats mediterranis en els quals viuen espècies d'animals i plantes exclusius a l’illa, algunes de les quals en perill d’extinció. En Ponç Pons en deu ser una d’elles?
Dir que el paisatge de Menorca és uniforme i monòton seria fer-se molt enfora de la realitat.
L'acció de l'home sobre el territori és antiga i intensa, basada durant molts de segles en la creació de terres de cultiu i pasturatge a costa de boscos i zones pantanoses.
Aquesta llarga activitat ha creat avui un paisatge bàsicament agrícola, però àmpliament clapat de zones retallades d'ullastres, alzines, pinars i alguna resta de zona humida.
I tot açò integrat en un entramat de parets de pedra seca que a manera de retícula parcel·len encara més aquestes unitats del paisatge.
Tot plegat configura un aspecte de mosaic on cadascuna de les petites peces que el formen pot assemblar-se molt a la seva contigua, mai però no hi serà idèntica, depenent de la gestió diferenciada que el pagès hi fa en cada una.
És el que se n'ha dit, amb un cert atreviment, ‘mosaic dins el mosaic’: un primer mosaic de peces grosses de camps, boscos i pobles; i l'altre, de peces més petites, configura cadascuna de les parcel·les o tanques, i cadascuna amb el seu nom i la seva petita història…
Tot aquest preàmbul ens serveix d’obertura subtil i respectuosa a un article, publicat al Diari Menorca, per Miquel Camps, el coordinador de política territorial del GOB. No cal afegir ni una coma ni un accent.
El seu missatge curt i ras plana per sobre totes les conciències que es pretenen cíviques, ecologistes i respectuoses. Aquí el tenim:
Menorca, ‘Persones atractives 2019’
Després de milers d'anys, podria ser que els guerrers hagin perdut atractiu i que l'èxit social es basi en altres paradigmes. Aquest estiu, hi ha claus per atreure mirades.
La història humana està plegada d'episodis d'ingents quantitats de morts deguts a les guerres.
Sabem que les grans batalles sempre estan esperonades per governs amb ganes de conquesta, de recursos o de control de llocs estratègics.
Però l'atenció cal posar-la en la resposta social, que històricament ha estat (ara també) condicionada per missatges basats en la suposada culturització dels conquerits, la consecució de llibertats dels pobles oprimits, o l'entrega de la fe vertadera.
Pels motius que siguin, sembla evident, per la repetició constant, que la gent no veia els conqueridors com els abusadors que eren. Com els que aprofitaven la seva major capacitat física, armamentística o logística per atropellar de males maneres algun poble vesí.
En tost de la condemna social que avui es pot sentir amb certa facilitat, durant milers d'anys es va promocionar la figura, el paradigma, del guerrer.
Els guerrers eren l'orgull del poble, els més valents, els més coratjosos, els més atractius. Sovint acabaven reconeguts amb títols nobiliaris, amb noms de carrers, amb declaracions de fills il·lustres, amb llibres i amb pel·lícules...
Segurament que aquesta era la manera de sobreviure en un món en constant competició, on matar un ésser humà només era qüestió de justificar-ho amb prou manyes.
Aquesta forma d'interpretar la realitat, es va suavitzar després del fracàs de dues guerres mundials consecutives.
La declaració dels Drets Humans és un enorme pas històric institucional, però més gran és segurament el canvi de percepció social, que ja no accepta tan fàcilment el discurs de l'èpica guerrera, encara que alguns governs mantenen la seva hipocresia quan es tracta de justificar intervencions militars a zones amb recursos energètics o d'altre índole important.
S'ha donat per tant un canvi històric a favor de l'espècie humana. Hi ha actuacions que ja no troben l'aprovació de la societat, perquè s'identifiquen senzillament com a abusos. La majoria de les guerres ja es veuen com una extralimitació injustificada, quan no com un bandidatge directe.
Idò ara hi ha experts que diuen que estem a la transició de deixar de justificar també els mercenaris que abusen dels recursos naturals.
El grau d'alarmes ambientals (en aigua, en energia, en explotació del mar, en residus descontrolats...) és de tal nivell, que s'està observant una evolució accelerada de la sensibilitat social, i això fa canviar referents i valors.
Aquest estiu, està completament fora de moda llençar fems per la finestra dels vehicles.
Però també ho està fer servir gots de plàstic als convits, tirar llosques de cigarro al terra, sortir del súper carregat de bosses de plàstic o tirar botelles reciclables a la bossa del fems general.
Però també ho està fer servir gots de plàstic als convits, tirar llosques de cigarro al terra, sortir del súper carregat de bosses de plàstic o tirar botelles reciclables a la bossa del fems general.
Guerrers caducs
Enguany la bona connexió, l'empatia grupal, l'atractiu subliminal, connecta molt bé amb saber cuidar els altres i saber cuidar l'entorn. Les dues coses. La festa no és incompatible amb l'estima. Els somriures són més bells quan apareixen en un paisatge volgut.
Els guerrers caducs, que encara cerquen ser atractius fent gala de la seva capacitat de malmetre la natura, viuen hores baixes.
La gent ja no s'impressiona davant dels grans hotels, li produeixen enuig. El personal ja no identifica com una meravella tecnològica una central elèctrica, ara s'emociona davant l'energia solar.
A dia d'avui, sortir per la premsa clamant contra la presència de la posidònia com a estratègia electoral, pot tenir com a resultat no obtenir cap representant a cap institució.
Tenir una indústria i abocar els metalls pesants pel clavegueram, té alts riscos d'acabar amb un escarni públic i amb la reputació de la firma.
Obrir enormes regadius en hores de ple sol genera indignació ciutadana. Sentir veus que clamen contra la regulació ambiental, activa un desig d'oferir beques per a facilitar l'assistència a cursos bàsics de coneixement del medi.
Aquest estiu resulta atractiu aprofitar la nedada per retirar plàstics de la platja, aprendre a admirar la bellesa d'un pop movent-se entre les roques sense sentir un impuls immediat de caçar-lo, mostrar als fills i als néts la possibilitat de delectar-se descobrint detalls del litoral sense ànim extractiu.
Els guerrers, abusadors disfressats de tradició i llegenda, han de donar pas a un altre paradigma, que permeti canviar les coses que ens estan fugint de les mans. El planeta pot rodar molts milers d'anys més sense l'espècie humana.
De vegades, l'egoisme i l'altruisme van de la mà. Fem-ho atractiu.’
El darrer regal
Siau bona gent, respectuosos, amorosos, bondadosos, simpàtics i empàtics, oberts, agraïts, humils, honests, compassius, comprensius, tolerants i indulgents…
La bondat que brolli dels nostres cors aquest mes d’agost reblirà de saba infinita l’arbre de la vida, aquell que vam plantar per fruitar vivències, facècies i experiències d’una profunditat immaculada, innocent, pura…
Gassho profund!
‘L’austeritat com a símbol de llibertat. La bondat com a forma natural de vida…’
Ponç Pons