‘L’home modern té poc temps per al pensament profund i la contemplació, i com més alta és la seva posició, sembla que té menys temps per a la contemplació i el pensament profund’
Joan Mascaró i Fornés
‘La Saviesa és l'única realitat que ens allibera de la por’ ens diu la nostra mestra Berta Meneses.
Ella ens interroga: perceb l'engany que suposa sentir-me separat de l'Ésser que sóc?
En l'evangeli de Marc -que neix en una comunitat d'origen pagà-, Jesús apareix conduint als seus deixebles ‘a l'altra riba’, és a dir, a territori gentil.
D'aquesta manera, l'evangelista intenta mostrar que va ser ja el propi Mestre qui hauria impulsat l'obertura al món pagà, més enllà del poble d’Israel.
-o-
Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles:
-Passem a l'altra riba.
Deixaren, així, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava. L'acompanyaven altres barques.
 |
| Si cliques a la foto, les pots veure ampliades |
-Mestre, no et fa res que ens enfonsem?
Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l'aigua:
-Silenci! Calla!
Llavors el vent va parar i seguí una gran bonança. Jesús els digué:
-Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?
Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre:
-Qui és aquest, que fins i tot el vent i l'aigua l’obeeixen?
-o-
L’altra riba
La barca és un símbol de la pròpia comunitat i, més àmpliament encara, de cada persona embolicada en les diferents ‘tempestes' que sorgeixen inesperadament al llarg de l'existència, i que amb facilitat l’atemoreixen i la desestabilitzen.
El text situa la por com l’element oposat a la fe, a la confiança. I, a més de subratllar l'admirable pau de Jesús -‘adormit sobre un coixí’-, convida a posar la seguretat en el poder de la seva paraula que va ser capaç de silenciar l'onatge.
És comprensible el nivell de consciència que els deixebles havien de tenir en aquella època.
La nostra consciència, al llarg de l’evolució, ha passat del nivell arcaic, del màgic i mític a un model mental (separador).
L'ésser humà es percep i som molt conscients de les nostres fragilitats, de les nostres pors, fins i tot ens veim essencialment mancats. Per això necessitam que alguna cosa o que algú ompli la nostra mancança.
Per aquesta raó projectam cap a fora la nostra inseguretat, la nostra incertesa, tot demanant com els deixebles que un poder superior ens alliberi.
Déu i jo
Sabem que aquest ha estat el mateix mecanisme que ha situat a la divinitat a l’exterior, que la va fer totalment transcendent i a nosaltres no només dependents sinó tan externalitzats que suposa un treball duríssim educar-nos en la interioritat…
Però resulta que sense experiència interior, sense percebre la divinitat com una cosa intrínseca que ens permet ‘Ser’, és impossible realitzar el veritable coneixement de nosaltres mateixos.
I és així com es va produint un efecte de profundes i greus conseqüències: per haver projectat lluny i fora de nosaltres no només a la divinitat sinó també a la nostra pròpia identitat.
La Realitat és solsament una, sense separació ni costures.
No obstant això, la ment la fractura i analitza objectivament cadascuna de les ‘parts’ que ella mateixa ha creat.
És en aquest fraccionament on neixen el ‘jo’, la ‘naturalesa’, el ‘món’, la ‘societat’ i el mateix ‘Déu’.
És en aquest fraccionament on neixen el ‘jo’, la ‘naturalesa’, el ‘món’, la ‘societat’ i el mateix ‘Déu’.
Però, per més que la ment ens enganyi amb tanta facilitat, en el nostre interior no cessa l'anhel que clama per ‘tornar’ a la Unitat perduda, fins al punt de reconèixer-nos en aquesta Realitat una que som i que sempre hem sigut.
Els deixebles també s'han quedat ancorats en una consciència mítica, aquella que demana a Jesús el miracle que aturi la tempesta externa i també les tempestes internes.
No es coneixen ni es reconeixen a si mateixos. No creuen en la divinitat, en el poder transformador que els habita.
Tenen por i la por paralitza, frena la confiança i condemna a la persona a la inèrcia, diu sàviament la mestra.
La por ens condemna a vagar, dubitatius, temorencs, perduts per la immensa vastitud de l’univers…'.
-o-
El rostre original
Aquesta faceta del nostre ésser, atemporal i eterna, que no té principi i que, com deim en el Zen, estava en nosaltres abans fins i tot que naixessin els nostres pares.
De l'únic del que sempre som conscients és [...] de la consciència en si. Sempre tenim la capacitat de ser testimonis de tot el que passa.
Com deia un vell mestre Zen: 'Qui no està il·luminat? Per ventura no escoltes el cant d’aquests ocells? o és que no pots veure el sol?’.
No hi ha més que una consciència, i aquesta consciència, exacta i precisa com és, sense alteració ni cap modificació, ja és el mateix Esperit.
O com va dir Ramana Maharshi:
'No hi ha creació ni destrucció,
ni destinació ni lliure albir,
ni camí ni realització.
Aquesta és l'única veritat... '
Però, vet aquí que els éssers humans semblem preferir l'agitació a l'Esperit.
No ens acontentam amb la sensació simple de ser... sinó que volem ser alguna cosa, volem sentir alguna cosa especial, volem ser rics, famosos o importants…
En lloc de ser el món, volem ser algú i, d'aquesta manera, ens veim llançats al món del sofriment.
Llavors, és quan hem d’abandonar la sensació simple de ser i ens identificam amb un petit cos ubicat en un espai llastimosament petit, que volem que sigui superior a tots els altres cossos.
A la sensació simple de l'existència, en la qual Jo sóc el món, no hi caben ni la gelosia ni l'enveja; tota felicitat és la meva, tota tristesa és la meva i, en conseqüència, cessa tot sofriment.
A la sensació simple de l'existència, en la qual Jo sóc el món, no hi caben ni la gelosia ni l'enveja; tota felicitat és la meva, tota tristesa és la meva i, en conseqüència, cessa tot sofriment.
Però les llàgrimes no s’aturen ni s’estronquen, ni tampoc ho fa el somriure davant la bogeria que suposa la noció que sóc algú més enllà del meu propi desplegament.
Quan un deixa de ser algú (quan un ‘abandona el cos i la ment’), quan un roman en la sensació simple de l'existència, en la sensació simple d'un únic sabor, el Jo descansa en la Vacuïtat i abraça la totalitat del món de la Forma.
Quan experiment l'existència, la pura presència, la Talitat no dual, l'Essència present, m'alliber de ser això o de ser allò, meres formes del sofriment.
Quan descans sense esforç en la sensació simple i present de l'existència, tot em ve donat.
Un ja posseeix la sensació simple de l'existència.
Qui, idò, no està ja il·luminat?
Qui, idò, no està ja il·luminat?
Fragment del llibre 'Gràcia i Coratge' de Ken Wilber.
-o-
El darrer regal
L’anyell de déu que precedeix aquesta última entrada al bloc de la Zen Sanbo Mallorca finalitzava amb un obsequi esplèndit en format musical.
L’Agnus Dei’ de Samuel Barber era la peça coral magnífica que reblia i curullava aquella construcció literària.
Avui, del mateix compositor britànic, ens servim de la peça catalogada com l’obra clàsica més trista i melangiosa que existeix, per cloure el nostre espai de meditació escrita i verbalitzada…
Composada l’any d’inici de la nostra guerra in-civil, aquest Adagio for strings, dóna peu al susdit Agnus Dei, arrenjat per Barber per a un cor de vuit veus, el 1968.
A l’Adagio, la línia melòdica es mou lliurement entre les veus en cor de les cordes; amb la cèl·lula principal tocada pels primers violins, però que acaba refermada per les violes; mentre el silenci en els baixos preval quasi infinitament…
Els violoncels omplen l’amplitud de la secció central, tocant la línia melòdica principal, en veus de mezzo-soprano… Mentre les imatges del Vietnam també ploren i imploren la pau entre els homes...
I quan les cordes del cor pugen a l'escala més alta dels seus registres, culminen l’ascenció en un fortissimo-forte, un clímax de samadhi seguit d'un sobtat silenci…
Silenci que abraona la brutalitat dels homes... Silenci que abraça la por i esclafa la confiança...
Silenci que abraona la brutalitat dels homes... Silenci que abraça la por i esclafa la confiança...
La peça acaba amb la celebració de l'última nota en un encara més lleu i breu silenci, esvaït d’acompanyament…
El gaudi de l’enyor d'un 'mai més' està servit…
Aclucau els ulls i alenau profundament i subtil…
El plor de les cordes restarà per sempre dins el nostres cors, fent un batec de delicada innocència…
Gassho profund!!
‘El desig per allò que és transitori fa impossible la joia de l’Etern’
Joan Mascaró