Agnus Dei



’S’ha de trobar una vida interior’
Joan Mascaró






Agnus Dei (Anyell de Déu), en el cristianisme, es refereix a Jesucrist en el seu rol d'ofrena en sacrifici pels pecats dels homes, a semblança de l'anyell que era sacrificat pels jueus durant la commemoració anual de la Pasqua

Aquest títol, que avui empram per encapçalar una nova entrada al bloc de la Zen Sanbo Mallorca, li fou aplicat pel profeta Joan Baptista, durant l'episodi del baptisme de Jesús en el riu Jordà, segons conten els Evangelis.

Té diferents accepcions. Per exemple, és una de les parts invariables de la missa, i  també és una de les oracions entonada amb més varietat musical.

Depenent dels estils, aquesta peça adopta formes variades, encara que, normalment, segueix les normes musicals marcades pel mateix text.


Anyell de Déu, que llevau el pecat del món,
tengueu pietat de nosaltres.
Anyell de Déu, que llevau el pecat del món,
tengueu pietat de nosaltres.
Anyell de Déu, que llevau el pecat del món,
donau-nos la pau!

D’altra banda, en tant que signe cristià, procedeix de les primitives comunitats que van patir persecució a l'època romana. 

És un símbol del martiri com a imatge del sacrifici de Jesucrist a la Creu. Al costat del peix, el Bon Pastor i el Mestre, és la representació simbòlica més repetida a l'art paleocristià.

Als segles posteriors predomina l'ús del símbol amb referència a l’Apocalipsi, considerat per la majoria dels erudits l'únic llibre del Nou Testament de caràcter exclusivament profètic.

En aquestes representacions sempre apareix ferit o degollat (com si fos un anyell pasqual), en actitud de benedicció, sobre la imatge del Llibre dels Set Segells.

Avui, ultrapassats la Pasqua cristiana i el Zazenkai i la Iniciació a Manacor, reprenem el fil de la quotidianitat amb aquests arguments que serveixen de pòrtic d’entrada a una entrevista que hem pellucat dins la premsa diària. 

-o-

Del silenci al 'jo-riki'


Una entrevista que anirà acompanyada pels comentaris de la mestra Berta Meneses i amb alguna referència a qui fou mestre seu: Hugo Makibi Enomiya-Lassalle S.J.

Precisament, Enomiya en la seva sintètica, breu i nogensmenys brillant ‘Introducció al Zazen’ ens exposa, entre d’altres, els fruits de la meditació Zen.

D’aquests, destaca, la força de la meditació ‘el jo-riki’.

I diu: 'abans de parlar de la força de la meditació, vull indicar que a través de la pràctica és possible despertar forces tant corporals com espirituals, a les quals l’home normalment no hi té accés…'

En el fons, però, totes aquestes forces i energies nien al nostre interior profund, encara que estiguin com a fermades. Serà mitjançant la pràctica del Zazen com podrem desfermar-les i alliberar-les.

En el camí del Zen aquestes forces no se cerquen per enfortir-nos, més aviat per guanyar en salut, però si per desenvolupar les forces espirituals.

I com? Idò la força que ens dóna el ‘jo-riki’ és la capacitat de superar les distraccions de la ment, tot adquirint una serenor, una pau i un equilibri espiritual. 

Tot plegat té, en nosaltres, uns efectes de domini dels sentiments i dels pensaments. Ens tranquilitza, ens allibera interiorment, ens calma les emocions i ens ofereix una empatia envers els altres éssers.

Bondat, amor, confiança...


Com diu la nostra mestra ‘El Zen no és únicament un camí d’abismament per arribar a unes dimensions de consciència més profunds, sino que de forma ben explícita la pràctica reforça la connexió, la proximitat i la confiança amb els altres…

El silenci que adquirim no és un silenci passiu. La meditació Zen no fa que les coses que ens arriben de fora ja no ens afectin. No és un narcòtic… Ans al contrari, amb la pràctica del Zazen no perdem emotivitat…'

El Zen està molt relacionat amb la natura i mitjançant la pràctica tornam cap a ella. Ens hi obrim, plenament i subtil… 

Ara, que vivim immersos dins aquesta espiral universal de caràcter tecnològic i racional que ho defineix i abraça tot: política i economia, feines i oci, riqueses i pobreses, ciència i innovació, llenguatge i alfabets, saviesa i ignorància… El Zen ens recondueix cap a la naturalesa…

Segons Enomiya, 'quan ens endisam dins la naturalesa mitjançant la pràctica: ja sia del cos i la ment, o la mar, o a la muntanya, o en els prats i sementers, o damunt els turons i espadats, o enforinyats dins grutes i avencs… el Zen ens descobrix la bondat, la solidaritat, l’amor, l’acceptació, l’honestedat, la franquesa, la complicitat, la confiança…

Uns atributs ben nostres que ens defineixen des de la nostra arrel més fonda, fent part del nostre rostre original o naturalesa essencial i divina…

Segons Enomiya, una altra manifestació o efecte pràctic de la meditació Zen és l’adquisició d’una sensibilitat especial per a l’art, ja sia la música, la poesia, la lectura, la pintura…

Ho podrem comprovar amb la peça que hem seleccionat per al final. Un cant del qual malgrat no entrendre la lletra, ens condueix a la plena consciència del tot: música, lletra i espiritualitat comuna…'

El mestre també parla de la capacitat d’explorar l’inconscient, amb la pràctica del Zazen. Així, desenvolupam la intuïció, aquesta aptitud de discernir, d’elegir i triar amb llibertat i encert allò que més convé… 

Es dissolen els dubtes, les pors, les ansietats o els obstacles i ens ‘empoderam de l’inconscient’. 

Les reaccions negatives es van eliminant a poc a poc i quan l’inconscient es purifica és quan som capaços de decidir i elegir amb total llibertat…

I quan l’esperit està completament asserenat és llavors que esdevé l’experiència, tan senzilla i complexa, de concentrar-se i de fer el que convé. 

Perquè com diu la dita Zen ‘sense fer res, no deixam res sense fer’…

-o-

Un silenci urgent


L’entrevista avui és amb Xavier Melloni, teòleg, místic, antropòleg, que viu a la cova de Sant Ignasi de Loiola. Amic de la mestra Berta Meneses i col·laborador de la Casa d’Espiritualitat de Sant Felip Neri.

Diu Melloni que ‘la nostra societat necessita un silenci urgent. Si aprenem el silenci, canviarem de lloc sense moure'ns: estarem aquí, però de forma diferent, no en el mateix aquí on estàvem.’

Ell ensenya a escoltar aquest silenci, que no és l'absència de renou, sinó d'ego. És una altra dimensió que s'està gestant en nosaltres i que requereix de l'experiència d'aquesta vida perquè la puguem assolir després. 

La nostra època nega la mort, perquè insistim en veure-la com el nostre final, quan només és el començament d'alguna cosa que desconeixem.’


-o-



Vostè diu que el silenci no és l'absència de soroll, sinó d'ego ...

...

... Call?

El mutisme no és silenci, sinó la impotència de la paraula. El silenci està habitat; el mutisme està buit.

Com escoltar el silenci?

La natura és plena de sons: el vent bufa a les orelles, els ocells refilen, les branques del bosc cruixen al trepitjar-les… Escoltem-hi el silenci, perquè no són renous: són sons sense ego. No et reclamen.

Com alliberar-nos del renou de l'ego?

Vivint aquí i ara: essent conscients del moment. Sense necessitat de repassar contínuament què fas i dius o que diuen i fan. Sense avaluar, controlar i jutjar allò viscut. Perquè el renou està en aquest judici compulsiu; en la comparació; en el sobreimposat a la vida. I és el que la degrada.

Com ho aconsegueix vostè?

Com puc. Sóc com qualsevol lector, però he anat descobrint el silenci com una qualitat d'atenció. 

Per a mi és molt important cada matí i cada tarda començar i acabar el dia silenciat. I acabar cada cosa que faig amb la consciència que finalitza. I agrair-la. I donar gràcies també per tot el que he après a fer-la.

Per exemple?

Aquesta conversa, (aquesta lectura) amb pauses de qualitat de presència. I començaré el següent que faci agraint que ho començ i venerant: ser conscient i agrair-ho tot.

Es tracta de no fer res mai en pilot automàtic ni per pur tràmit?

Sí, perquè si prenem consciència del que feim, la nostra vida tendrà més força. Viurà més.

Per què la vida sol fer mal a l'ego?

L'ego és l'apropiació del jo, que no és més que un recipient de consciència,  d'existència on es condensa la totalitat. Tot està en cada un de nosaltres. Si no, no podríem existir.

Per què avui l'ego s'apropia del jo?

Cada un de nosaltres no només té els seus anys, sinó els 15.000 milions d'evolució que ens han fet com som. L'excés d'ego és la fixació de pensar que només tenim els que ens queden i els podem perdre.

Pensar la mort no et fa humil?

Ens col·lapsam i ens condensam en els petits anys que creiem tenir. I ens angoixam intentat retenir-los. Però la nostra consciència no és propietària de la nostra existència: només és un recipient temporal…

... que durarà uns pocs anyets més.

La vida se'ns dóna contínuament i si som cocreadors a la vida, en comptes d'intentar controlar-la i sobrepassar-la, la rebem i la desplegam i sorgeix així una nova confiança en la nostra força que reemplaça a l'ego.

Ni ho sóc ni veig voluntaris per morir.

I és fantàstic, perquè vol dir que estimam el do essencial de la vida. Però hi ha un altre do engendrat en ell, que és el següent naixement. Estam gestant contínuament altra vida dins nostre: cada instant està il·luminant el següent ...

No es tracta d'això: d'atrapar?

Al contrari: cada moment estam vivint una cosa que hem de saber deixar anar. El mateix aire que ens dóna vida, si ho retenim, ens mataria. La vida està feta d'un continu rebre i donar. Deixar-la anar.

Caldria alegrar-se de morir?

La nostra existència és com la gestació d'una dimensió més interna que requereix l'experiència humana biològica d'aquesta vida. Allà s'hi engendra una altra dimensió a la qual no podem accedir si no ens desprenem d'aquesta.

En canvi, aquesta època nega la mort.

Perquè insistim en veure-la com el nostre final en comptes de veure-la com el començament d'alguna cosa que desconeixem.

I si la biomedicina ens dóna un dia el poder de decidir quan morim?

Seria perdurabilitat; no eternitat. L'eternitat és d'un altre ordre; no és un xiclet que anam estirant fins que es trenca. L'eternitat és un canvi de nivell.

Més que viure 200 anys com ara és tornar a existir d'una altra manera?

I el més bell és que ja ho podem viure ara. Però el nostre vehicle biològic a la Terra està programat per sobreviure fins als 60, 70, 80, 90 anys. La nostra mort és el que més necessitam per assolir possibilitats que en aquesta vida tenen el seu límit.

Quines?

Hi ha dimensions, que s'estan gestant en aquesta vida, que ens permeten passar a una altra. Però per a això hem de saber deixar-nos anar, i la nostra societat no ens deixa. Cal aprendre a desprendre'ns d'aquesta vida amb confiança. Esper que qualsevol dia siguem prou madurs com per escoltar-nos a nosaltres mateixos i saber quin és el moment de marxar.

Com saber-ho?

Si maduràssim, no allargaríem els processos tan complexos i problemàtics que tendrem amb una població cada vegada més envellida a la qual no s'ha ensenyat a morir. El saber partir és un acte de generositat i de confiança, per al qual encara no tots estam preparats.

Gràcies a Xavier Melloni i a La Contra de la Vanguardia per publicar aquesta interessant entrevista el propassat 19 d’abril, diada de Santa Marta màrtir…

-o-

Un silenci desolat



Les fotografies que acompanyen avui aquests escrits són d’agrair a Pentti Sammallahti (Finlàndia, 1950).

Sammallahti, talment un Anyell de Déu, ha estat fotografiant el món que l'envolta amb un ull poètic des dels onze anys. 

Als nou anys, va visitar l'exposició ‘La família de l’home' al Saló d'Art de Hèlsinki, confirmant a aquesta edat tan primerenca el seu camí a l’entorn de la fotografia. 

Sammallahti, un dels primers artistes que va exposar a la Fundació Toni Catany de Llucmajor, amb la mostra ‘als confins del món’, ha exposat i ensenyant a la Universitat d’Art i Disseny d’Hèlsinki.

Sammallahti es descriu com un nòmada que gaudeix de la naturalesa dels grans nords: la foscor, el fred i el mar. 

Alhora, és un mestre artesà, que tonifica acuradament les seves impressions per crear una atmosfera poètica de silenci desolat.

Animals, humans, éssers vius que rodolen per la neu dels carrers, dins la boira dels sementers, dins la foscúria de la vida amagada, els retrats de Pentti han estat inclosos entre les 100 fotografies favorites de la col·lecció personal d'Henri Cartier-Bresson.

Sammallahti ha publicat tretze llibres i ha rebut nombrosos premis com el Samuli Paulaharju de la Societat de literatura finlandesa, els premis estatals per a la fotografia, el Premi Art de la província d'Uusimaa, el premi Daniel Nyblin i el de l'Associació de crítics de Finlàndia.

Les imatges provenen, amb agraïment, de la galeria de Peter Fetterman (+)


-o-

El darrer regal!


Quan el so del cant, esdevingut paraula gregoriana, es fon en el silenci desolat i urgent de la vida, hom resta immòbil, quiet, equilibrat… 

Ulls clucs segueixes el senderol dels últims ressons que arroseguen les notes que salten de biaix dins el pentagrama... I un sospir d’alleujament porta la calma a l’interior de l’ànima…

Llavors, esdevé el miracle de la creació, del gest, del sonriure, de l’abraçada, de la confiança, de l’estimació, de la llibertat i res ja mai no tornarà a ser igual…


Gassho profund!!


‘D’individus bons i forts en surt una societat forta i bona. I el contrari també és veritat: d’una societat bona i forta en surten individus bons i forts’

Joan Mascaró