‘Quan parl d’espiritualitat pens en un nou sentit de ser, en un nou somni col·lectiu entreteixit de valors infinits com la cooperació i la solidaritat, el respecte a cada ésser, la cura de tota la vida, l’harmonia amb la natura, l’amor a la mare terra i la pluralitat d’expressions d’allò que és sagrat…’
Leonardo Boff
L'activitat pública de Leonardo Boff (Concórdia, Brasil, 1938) exfrare franciscà, exsacerdot, teòleg i escriptor, sempre s'ha caracteritzat per una forta i ferma defensa dels drets dels pobres.
El seu pensament, en línia amb la Teologia de l'Alliberament, s'ha desenvolupat com una reflexió sobre el fet que la pobresa no és un estat natural, i que prendre consciència d'això i lluitar contra aquest estat ha de ser una part integral del ministeri de l'Església.
La missió de l'Església és ajudar els pobres a prendre les regnes del seu destí, missió que es duu a terme a les comunitats cristianes de base, que intenten combinar el missatge de l'Evangeli amb un missatge i una activitat d'alliberament social.
Un dels punts centrals del pensament de Boff és que la pràctica de la teologia ha de ‘tenir dos ulls’, un que atén al passat, d'on ve la salvació, i un que atén el present, ‘on esdevé la salvació, aquí i ara’.
El vol…
Amb l'alliberament, la papallona inicia el vol quan cauen les primeres gotes de pluja, les quals amenacen la seva existència. Ara que havia trobat l’exquisidesa del melicotoner, la flor del qual és el seu aliment preferit, ha de prendre el vol i cercar aixopluc.
La primavera incipient ens ha portat frescor a l’atmosfera, pluges diàfanes i alguna calabruixada tempestuosa.
I el més bell dels insectes, en una de les seves etapes adultes, aquella en la qual el desplegament de les ales li atorga una plenitud i vistositat inqüestionables, aixeca el vol hedònicament i harmoniosa…
La nostra espècie és una agent de pol·linització de plantes. Viu i dóna vida, però la pluja l’espanta i la por explica la seva fuita fugaç del melicotoner…
La bella papallona, d’alada obscura i vermellosa repuntada per uns relluents pigments blanquinosos, viu la tribulació de deixar l’anhel i el regust de la flor almivarada del préssec, envoltada pel temor a una mort propera per l’impacte de la pluja incessant…
Les tribulacions
Arran d’aquestes referències, proposades per la saviesa nítida i transparent de la mestra Berta Meneses, se’ns exposen les veritats, en tot moment i circumstància. El seu mestratge fa planejar el vol esquerp i fugisser dels pensaments per posar la llum del far en la veritat nua, essencial.
‘De la llei a la vida en l’esperit’, ens proposa la lectura d’un breu fragment de la Carta als Romans. Aquell que s’encapçala amb un ‘Justificats i salvats’. Diu així:
‘Ara, doncs, que som justs per la fe, estam en pau amb Déu gràcies a nostre Senyor Jesucrist. Per ell, en virtut de la fe, tenim entrada en aquesta gràcia que ja posseïm en ferm, i per ell hem rebut l'honor d'esperar la glòria de Déu.
Més encara: fins i tot en les tribulacions trobam motiu de gloriar-nos, perquè sabem que la tribulació engendra paciència; la paciència, virtut provada; la virtut provada, esperança. I l'esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors…’
La paciència
La papallona, llesta i pacient, ha emprès el vol a la recerca de recer, del refugi íntim que la guareixi mentre el ruixat no escampi…
Mentrestant, la mestra ens exposa que ‘a Occident vivim en un moment excepcional. És un moment de crisis en tots els sentits. Una etapa que molts pensadors i filòsofs -com Boff i Casaldàliga- han qualificat de ‘canvi d’època’.
I ella es pregunta: podem tenir una certa esperança en que podrà esdevenir alguna cosa millor?
La certesa de l’esperança, que denominam virtud teologal, no fa part de l’ordre de les nostres certeses ordinàries; és la certesa o la decisió o la determinació, de l’actitud vital, del compromís que cada un de nosaltres tenim amb el futur.
El futur de la nostra vida, el qual hem d’acarar, actualitzar i anticipar, és una forma de viure, que obre sobre el passat l’encletxa d’allò nou, que atansa el futur i que fa present allò que esperam…
No es tracta de ser optimistes o pesimistes envers el futur, més aviat es tracta de recuperar en la manera de veure i de viure el present aquesta ‘esperança’, que allò nou que volem apareixerà en la nostra realitat i en el nostre món.
L’esperança
L’esperança no sap fer-nos més fidels i confiats. La veritable esperança és aquella que fa possible el futur que desitjam. I ho fa gràcies a la nostra gran determinació, a la nostra gran confiança i a la nostra generositat.
Una generositat que se sustenta en la confiança, que l’augmenta, que la suscita.
Aquesta generositat és saviesa. Tal com diu Diego Gràcia, metge i filòsof, ‘has de treballar com si fossis a viure eternament i viure com si haguessis de morir demà mateix’.
La vertadera esperança esdevé quan el cor nuu i lliure confia, talment com el nadó que es deixa caure en els braços de la mare, perquè no tem ni ha d’explicar res a ningú.
És llavonces que la confiança profunda li permet dubtar de tot per poder esperar quelcom completament nou.
No és un relativisme superficial i irresponsable, és el nostre inici en la vertadera, vital i profunda confiança, aquella que va més enllà de tot sistema, de tota certesa.
L’antítesi de la fe i de l’esperança no l’hem de cercar en la incredulitat sino en la por -diu l’escriptora i teòloga Eugen Biser-, ‘l’heretgia autènticament perillosa no rau en la doctrina sino en la confiança’.
D’aquí que -la nostra mestra- ens proposi una nova forma de veure i de viure l’esperança. A fer les recerques essencials de l’ésser humà, des d’una perspectiva no dogmàtica, sino d’acceptació i tolerància.
La fe i la passió
Tolerància i acceptació d’allò autèntic que tenen els diferents camins i tradicions espirituals.
Des de la pràctica de la plena consciència en la vida humana; amb el cos, l’energia, les emocions, la ment i l’esperit, viscuts com un tot únic, en una convergència transconfessional.
Des de la pràctica de la plena consciència en la vida humana; amb el cos, l’energia, les emocions, la ment i l’esperit, viscuts com un tot únic, en una convergència transconfessional.
La vertadera esperança és una mística apassionada, una passió que remou les entranyes davant la realitat, que ens empeny irresistiblement a esperar avui i aquí quelcom diferent i millor.’
Dit altrament, en paraules de Pere Casaldàliga (Balsareny, Barcelona, 1928), bisbe de la prelatura territorial de São Félix do Araguaia, a l'Estat de Mato Grosso, sempre vinculat amb Leonardo Boff a la Teologia de l'Alliberament i considerat un defensor dels drets dels menys afavorits:
‘Hem de viure amb una passió que contraresti aquesta hora dels pragmatismes de la productivitat, del mercantilisme total, de la posmodernitat desesperançada.
Una passió de l’esperança és, en termes actuals, una passió que en primera i última instància coincideix amb la millor actitud de la humanitat quan vol ser: plenament humana, autènticament viva i definitivament feliç…’
La nostra papallona, d’un blanc obscur infinit, ha trobat el redòs plaent dins una prada poètica de mossèn Jacint Verdaguer:
La blanca papallona de les prades
imatge és de mon cor,
quan té les ales de volar cansades
s’adorm sobre una flor.
La flor on se posà l’ànima mia,
oh Amor, vós la sabeu;
son nom, son nom diví, per què el diria?
Oh Amor, com vos dieu?
Violoncels amb pell de papallona
 |
| Amb un clic, pots ampliar la imatge |
Aquests Violoncels amb pell de papallona quan refermen el seu compromís humà i social esdevenen exemple de comunitat. I tots relacionats amb Zen Sanbo Mallorca. Una proposta solidària, emotiva, musical i artística. Per a tots els públics.
La pell de papallona, epidermòlisi ampul·lar, és una malaltia rara, que engloba un grup de desordres determinats genèticament i que es caracteritzen per l’excessiva fragilitat de la pell i les mucoses davant de traumes mecànics mínims.
La malaltia apareix al naixement o els primers anys i dura tota la vida. El pronòstic és variable, però sol ser greu. L’edat de supervivència són els 50 anys i la malaltia comporta complicacions infeccioses, nutricionals o neoplàstiques. Actualment no té un tractament eficaç.
D'aquí la bondat de la proposta per ajudar als infants i joves que la pateixen.
La pell de papallona, epidermòlisi ampul·lar, és una malaltia rara, que engloba un grup de desordres determinats genèticament i que es caracteritzen per l’excessiva fragilitat de la pell i les mucoses davant de traumes mecànics mínims.
La malaltia apareix al naixement o els primers anys i dura tota la vida. El pronòstic és variable, però sol ser greu. L’edat de supervivència són els 50 anys i la malaltia comporta complicacions infeccioses, nutricionals o neoplàstiques. Actualment no té un tractament eficaç.
D'aquí la bondat de la proposta per ajudar als infants i joves que la pateixen.
L'1 de maig, 16.00h, ens hi esperen.
Teatre Ireneu Espectacles.
C/ del tèxtil, núm. 9. Polígon de Son Vlentí.
C/ del tèxtil, núm. 9. Polígon de Son Vlentí.
Tots hi som convidats!!
El darrer regal
Navegar per la superfície silent del cos.
Hissar les veles de l’esperit dins el no-res.
Adormir-nos en el coixí tou, anclat en els aromes de posidònia,
profunds, aspres i càlids.
Sentir la remor de les esquelles i dels picarols enllà els sementers de l’amor.
Volar lluny amb el batec de les ales blanques de la papallona efímera.
Engronxar la calma i la generositat en el vell balancí de la padrina.
Callar les paraules nues dins la música del cor d’avui…
Gassho profund!!
‘La nostra fe s’ha de basar en un amor profund’
Joan Mascaró