‘El so de Brahman és OM. D’aquest so anam al silenci de Brahman, a la joia silenciosa'
Joan Mascaró
Bellesa, Veritat, Bondat. Cadascuna és l’altra. La veritat és bella i bona. La bellesa és vertadera i bona. La bondat és vertadera i bella…
Les paraules de Mascaró sempre ens acompanyen en els moments de transició, de creixement, de maduresa. Marquen el rumb, talment la llum del far que guia el solc de la nau en la mar gran i fonda, en una nit tancada de lluna.
L’amor crema els odis i els temors. Esdevé joia i pau i necessitat per reeixir i resoldre els afers socials, en aquesta etapa moguda, caòtica, democràticament ditiràmbica, exageradament extrema en els posicionaments ideològics i polítics, perquè llibertat és fer allò que volem si allò que volem és bo, bell i vertader...
Les passes dels homes haurien d’abraçar la naturalesa, observar-la, estimar-la subtilment. Miquel Montserrat, l’home bo de la sangha, ens ho proposa en els seus retrats, bells, vertaders, bondadosos…
Retrata fotogràficament la naturalesa illenca, tot fent d’allò autòcton patrimoni universal de la humanitat.
Geomorfologies
Les estratificacions geomorfològiques de la terra dels pares, de la pàtria encesa per l’amor que mai no s’acaba; el badallar virginal de la llapassera besada per les abelles; la dolça flaire dels tarongerars florits convidant la primavera; són aquestes menudències que ens configuren i donen alegria…
La mateixa gran alegria, manifestada per la companya Aina Nadal, el propassat divendres, 13 d’abril, quan va rebre la visita de la nostra Mestra Berta Meneses per a la benedicció de l'Espai de Silenci del carrer de Sa Sorteta de la vila d’Artà.
‘Immensament agraïts, la sangha d'Artà, ja és un fet. Gràcies a tots i a totes, Xunxo, Xisca, Llorenç, Pilar, Joan, Doly, Alex, Alicia i Rafel..., per la vostra presència i per haver compartit junts el Silenci en un moment tan especial…’
Les paraules de n’Aina palesen el seu caràcter generós d’oferir un bell racó de la casa per compartir el silenci, la bondat i la veritat… Gràcies infinites!
D'Artà a Manacor
Alegria i pràctica que també va poder compartir toda la sangha de Mallorca l’endemà, 14 d’abril i el diumenge 15, a Manacor, al monestir de les Benedictines.
Sebastià Matemales, amb saviesa discreta i humil, enllesteix i endiumenge la bella contrada per servar els esperits en la calma del Zazen…
Sense moure’ns de Manacor, manllevant unes paraules poètiques, quasi profètiques, de l’escriptor i amic Miquel Mestre, retrem homenatge a un artista de la contrada manacorina: Joan Riera Ferrari, finat el 4 de maig farà un any.
Riera Ferrari (llegir +) va pintar rocallars, àngels, nubis… Venècia i la Mediterrània en estat pur, amb un toc de romanticisme líric.
La sèrie dels àngels abasta tot el concepte de la seva pintura. Dibuixa el pas del temps damunt les coses i també ho tramet al cos humà.
L’artista comprèn que tothom neix bé, d’aquí que tapi els caps als seus àngels, perquè no es pugui identificar ningú i, així, a mesura que creixen les vestidures es van estripant, fins que comença una altra vida… Fins a morir quan nomes queden les ales angelicals...
Memento
El poema de Miquel Mestre a la memòria de Riera Ferrari es titula Memento i diu així:
De vegades convé i és bo i és necessari
deixar el llibre, fer un recés
en el camí o en la lectura
ni que sigui tan sols per a copsar
tota la llum i els colors d’un cel de posta,
aquest or no metàl·lic que fulgeix
quan baixa l’horabaixa,
aquests rosats, rogencs, quasi escarlates
niguls que tan sovint auguren,
com un esclat cromàtic,
vendavals de ponent o de mestral.
De vegades convé i és bo i és necessari,
caminant per viaranys de ran de mar,
aturar-se un instant només per agrair
l’extens ventall de blaus que l’aigua,
tot i ser transparent, ens ofereix,
des del blavís plomós dels matins grisos
fins als cadmis, anyils i turqueses
de platges i arenals
els dies de bonança i esplendor.
De vegades convé i és bo i és necessari
alçar el cap, badar bé els ulls
tan sols per constatar
com de vius i vibràtils són els verds
de garrigues, pinedes i alzinars
abans que l’incendi, maligne, no ennegreixi
la pàtria i terra que habitam.
De vegades convé i és bo i és necessari
observar el joc d’ombres que els rocams,
besats de biaix pel sol ixent,
projecten com geologies que interroguen
sobre el nostre propi origen
i el de la matèria de què estan fetes
les constel·lacions.
De vegades convé i és bo i és necessari,
encara que el fred ens glaci cara i mans,
aturar-nos a escoltar el blanc silenci
dels turons, tossals i extremes valls
que la neu de l’hivern amb timidesa
floc a floc ha anat esblanqueint.
De vegades convé i és bo i és necessari
fer una pausa en un punt de la drecera
tan sols per recordar-nos que som vius
enmig d’aquest paisatge que és tan nostre,
vius i vitencs i vitals
entre aquests paratges que estimam
amb el mateix fervor de qui recorda i enyora
al millor dels amics que hàgim perdut.
De vegades convé i és bo i és necessari,
per allò de “al mal temps fer bona cara”,
encarar la vida amb franc somriure,
que de tristors i negrures n’hi ha prou
amb les que el món quotidianament pateix.
De vegades convé i és bo i és sempre necessari
treure forces de flaquesa
per tal de resistir contra tota injustícia,
per tal de rebutjar imposats dogmes,
per tal de preservar les llibertats, la llibertat
a la qual com a poble
mai de mai podem renunciar.De vegades convé i és bo i és necessari
abraçar-nos cos a cos com a germans
tan sols per sentir la calidesa
i l’amor que com humans tots hem de mester.
De vegades convé i és bo i és necessari
callar, no dir res i escoltar
el silenci interior que ens reclama i sol·licita
que facem entre tots més generós el fet de viure,
que facem més justa, més bella, més amable
la vida de tothom.
De vegades, estimats, ho sabem,
de vegades convé i és bo i és necessari.
I ara com una sola veu direm:
Amén. Amén. Amén.
-o-
Silencis
Retornant a la nostra pràctica, al silenci del Zazen, encara que les nostres paraules siguin justes o belles o vertaderes, sigui el que sigui que puguem dir, no es pot explicar a través del llenguatge.
Moltes vegades, el silenci és més fort que l'eloqüència.
Els infants no poden parlar. Buda podia parlar, va explicar nombrosos sutres i va dictar moltes conferències, però finalment va dir ‘no ho puc explicar tot, he acabat de parlar, però les meves conferències no estan acabades, no son la veritat total…’
El Zen és plantar una flor damunt la pedra…
És la més alta, la més gran de les savieses.
Ens diu la Mestra, en un dels seus comentaris, que se’ns fa difícil ocultar el fet de la il·luminació.
És difícil oblidar-ho, quan s’ha experimentat la Presència Infinita del Ser. Perquè seguim tenint por. Una por soterrada que ens paralitza i ens impedeix viure des d’una altra perspectiva, amb plena llibertat, amb pau, amb confiança i de forma audaç.No hem de témer a la innovació, hem de confiar amb la intuïció, hem d’allunyar-nos de l’immobilisme que ens oculta la Veritat. Aquesta veritat que es manifesta cada dia.
Hem de mantenir-nos fidels a aquesta Veritat que ens constitueix i preguntar-nos, què hi ha darrere les actituds d’inseguretat i de manca de fe en allò que realment som?
Hem de tenir fe en una vida més viva, més creativa, més lliure, més conscient dels ritmes, diu Berta Meneses.
No ens hem de preocupar. La falta de compromís amb la nostra pròpia transformació té moltes formes diversas, pero la més radical és ‘la por a la divinitat’.
La por a allò que ens transcendeix, la por al misteri. Un misteri obscur i opac als sentits. És la por a ser conduïts al Buit, allà on ens transformem en la Realitat que Som.
Esperit
Aquest Esperit que ens aprofundeix, que ens relliga amb la naturalesa essencial, que ens configura tal qual som, és l’alè de Déu que crea la vida, la força que renova i cura, l’amor que tot ho transforma…
Sense aquest Esperit, la llibertat s’ofega, l’alegria s’esmorteeix i s’apaga, la celebració se converteix en costum, la comunió es trenca, la missió s’oblida, l’esperança mor i creixen les pors.
Hem de revifar i recrear aquest Esperit i així posarem el nostre granet d’arena per transitar la societat actual del caos a l’enteniment, del conflicte a la pau, del rebuig a l’abraçada, ens recorda la Mestra…
-o-
Tu, el qui canta
en la piuladissa dels ocells
i que udola
en el crit salvatge de les feres.
Dansa sagrada dels astres
a través de l’espai,
que brunz en el nucli de l’àtom.
Ritme etern del plor
i del somriure dels home,
que vibra
en llurs pesaments i desitjos.Presència amagada,
que en fluir constitueix el temps
i la història.
Essència que s’endinsa en l’espai
i forma la immensitat.
Comunió total amb l’Univers,
veritat profunda,
amagada i revelada,
que estima i resta per sempre.
Aquest fragment poètic, basat en un text dels Upanishads, que tan estimava Mascaró, ens serveix per posar un nou punt i seguit a aquest bloc.
Darrer regal!
Acabarem amb una de les cançons que ens ensenyava la mare enyorada, la que fou composada per Antonín Dvořák.
El compositor bohemi, exponent del romanticisme, emprà els llenguatges de la música tradicional de Moràvia i del seu país natal, Bohèmia i, entre d’altres riquíssimes composicions, ens va deixar aquesta peça: un autèntic regal per als sentits.
I la delícia s'esdevé doble o triple quan l'interpreten Netrebko i Baremboin...
Tanca els ulls i escolta'ls (+)...
Gassho profund!
‘Un projecte clar. Un enteniment clar. Una bona voluntat. L’amor mena a la llum i la llum a un amor més gran’
Joan Mascaró