Tresors d’estiu

Divendres, 28 de juliol



‘Només aquells qui han sentit l’Infinit poden transmetre les seves sensacions als altres’
Joan Mascaró i Fornés


1er tresor 

‘Mentre camin, cavalc damunt el bou d’aigües’


Aquest koan, el número 10b de la miscel·lània, ens condueix a comprendre, fenomènicament, la unitat. La unitat que ho emmarca i abasta tot. Per una banda, el deambular per la vida ordinària, el viure la realitat il·lusòria; i, de l’altra, cavalcant sobre el bou, és a dir viure alhora amb la consciència de la naturalesa essencial. 

La miscel·lània és una petita col·lecció de koans, agrupada pels mestres de la nostra escola, la Sanbo ZEN, per guiar i acompanyar els membres de la Sangha després de la seva primera experiència de kensho.

Diuen d’ella que és una ‘porta meravellosa per dur a terme un veritable entrenament ZEN...’

2on tresor

‘Univers, únic vers...’


El vers de l’amic Miquel Mestre ens obre els ulls de ‘La lentitud de la mirada’ el poemari de Joan Manuel Homar, Premi Ciutat de Palma de Poesia 2016.

Escriu Homar un poemet curt intitulat ‘Tot canta a l’uníson’ que diu així:

A l’hora baixa, com un nedador
que vol guanyar la costa i no pot,
s’enfonsa el sol en el mar, fins que mor.

Més tard, la groga blancor de la lluna
brilla sobre les aigües com l’esquena
del nedador que mai no arribà a port.

Just aleshores, tot canta a l’uníson:
No has viscut del tot, ans del tot moriràs.

3r tresoret

‘Vaig descobrir que és absolutament necessari no creure en res’


Shunruy Suzuki, el cogombre entorcillat, el Roshi que va deixar de testament ‘Ment zen, ment de principiant’ també és l’autor d’aquesta sentència.

Suzuki ve a dir que només hem de creure en quelcom que no té forma ni color, en allò que ja era abans de l’aparició de tota forma o color...

Sia quin sia el Déu o la doctrina en la que creiem, si ens hi afectem (apegar), la nostra creença estarà basada en una idea, més o menys, egocèntrica.

Perquè ens esforçam en cercar una fe perfecte a fi de salvar-nos a nosaltres mateixos. Però trobar una fe tan perfecte requereix temps. 

Molt de temps. Tant, que ens veurem immersos dins una pràctica idealista. Dins una recerca constant per realitzar el nostre ideal, sense disposar del temps necessari per a la calma.

‘Ara bé –diu Suzuki- si sempre estàs preparat per acceptar tot allò que veus com si aparegués del no-res, tot sabent que existeix alguna raó per a l’aparició d’una existència fenomènica d’aqueixa forma, d’aquest color; llavors, en aquest precís moment, gaudiràs d’una calma perfecta’.

Fem aquesta descoberta en el preàmbul del llibre ‘ZEN, ambivalente’ de Lawrence Shainberg, que ens han regalat de lectura d’estiu. 

Veritablement –dic- ja no em cal llegir cap altra pàgina. En tenc suficient per a tot l’estiu, calorós i xafogós, amb la breu, fresca i sintètica lliçó del Roshi.

4t tresor

‘De les trigonometries a les trilogies’ 


Provinents de les trigonomètriques ikebanes, amb una referència clau a Toni Catany tancam el cicle de tres. 

La nostra particular trilogia que, de la mà de tres fotògrafs, capturadors d’imatges insòlites, ens ha permès recórrer al llarg d’un any territoris ignots, mai no observats tan detingudament. 

Iniciàrem la singular peregrinació amb ‘Blu’ (+), el divendres, 13 de maig de 2016, tot admirant l’obra de Yamamoto Masao.

Un buf fresc i càlid del Haru Ichiban, el primer vent de la primavera, ens va portar Yamamoto amb els seus retrats d’arrel filosòfica i espiritual. 

Yamamoto, Kenna, Catany


Continuarem la peregrinació per terres gèlides amb ‘Yukar, l’ainu’ (+), el divendres, 19 de maig de 2017, badocant els paratges suggerits per la nuesa de Michael Kenna

Kenna i les seves flors primàries, els arbres desfullats i, per tot arreu, els llacs gelats, ens configura un paisatge gairebé inert, aliè, dels indrets inhòspits de l'illa de Hokkaidō, al nord del Japó.

Paratges àrids, misteriosos horitzons, arbres que brosten de sota els feixucs mantells de neu. 

Brancams malmesos pels temporals, boires de nebulosa indissoluble. Xarxes de pesca abandonades, molls fragmentats pels onatges tumultuosos. Imatges que dominen els paisatges de l’illa llunyana...

Ansa per ansa: Catany i Barceló


I, ara, les fotografies de Catany retraten un caràcter dens i palpable, autèntic i alhora saborós, matèric. Tot un substrat substantiu que l’agermana amb el seu estimat i admirat Miquel Barceló, felanitxer universal. 

Fang fet bodegons, perfectament composts en la intimitat del rebost de la vella casa llucmajorera. 


Imatges de semblances inèdites desades dins escenografies improvisades extretes furtivament dels carrers acolorits de l'Índia.

Kenna, Yamamoto, Catany, Barceló... directament o indirecta, s'inspiren en la filosofia del ZEN, que transita d’Índia a la Xina, del Vietnam al Japó.

El nostre és un ZEN que camina i fa camí en la creença que la meditació i la recerca de la bellesa juguen un paper essencial en el desenvolupament dels éssers humans. 

Imatges mínimes, sensuals, nítides o borroses, que distingeixen i converteixen allò ordinari i corrent en un fet extraordinari. 

La bellesa ordinària del no-res passada pel savi sedàs de la consciència d’aquests artistes, sempre singulars. 

El talent


Hi ha un talent que té tothom: la capacitat de desenvolupar la ment-cervell. Això ho aconseguim dormint prou, practicant exercici físic moderat, escoltant i tocant música o mitjançant la transcendència, que és amb diferència el més important.

Entenem aquesta transcendència com les experiències cim. Els alts estats de consciència que són naturalment accessibles a qualsevol fisiologia cerebral humana. 

De fet, científicament, està contrastat que la pràctica de la meditació ZEN augmenta la felicitat. 

Arribam a aquesta experiència cim mitjançant la meditació. Amb el ZEN, tan sols una  senzilla tècnica de seure en quietud i silenci. 

Hi ha una relació directa entre l'acompliment òptim i els alts estats de consciència amb calma interior i felicitat durant una activitat dinàmica, de màxima alerta, d’absència d'esforç i de facilitat d'acció. 

És el clic de Catany quan retrata el món que l’envolta.

Marco Polo


Talment Marco Polo, Catany sempre es deixava sorprendre en els seus viatges. 

Tenia una ment de principiant, una ment zen, una ment innocent, inquieta, curiosa i, paradoxalment, sàvia: 


‘el viatge és un mitjà per adquirir coneixements. 
Un viatge és una recerca i una fugida, un anar i tornar’.

Diu el fotògraf d’instantànies irrepetibles.

Catany sempre tornava a Llucmajor, el seu cap i casal particular. 

‘Faig fotografies per traduir les meves emocions, els meus sentiments i les reaccions de la meva sensibilitat en imatges’. Ara ho podem comprovar, observar i contemplar i admirar al Casal Solleric de Palma, fins al 20 d’agost, a l’exposició ‘Toni Catany d'anar i tornar’.

Anar i tornar


Observam com Catany s'apropia dels objectes, com els conserva i els estima. 

Per exemple, els retrats fets amb la Polaroid. Retrats adés fantasmagòrics, adés intemporals, que ens transporten a les velles estampes descolorides, aquelles que atrapen el cos i l’ànima dissoluta dels retratats.

Modern, audaç, rebel, inquiet, i quiet, sensible, silenciós, contemplatiu, cartoixà. 

La vida i l'obra de Catany és una successió incessant d'anades i tornades, entre dos mons, lligats i separats; entre dues tècniques, l’analògica i la digital; entre dues ciutats Llucmajor i Barcelona; entre els homes i les dones, nuu al bell mig de la Mediterrània i del món, el seu univers.

‘La gran saviesa és fonamentalment un retorn a l’origen, la veritat del nostre univers, la base de la nostra vida. 

L’experiència espiritual, àdhuc la religiosa, pot ser la font vivificant de l’existència humana, i ens permet obrir-la a la seva dimensió més alta. 

La pràctica de Zazen és el secret del Zen...’ ens diu la nostra estimada mestra Berta Meneses.

5è tresor

'La llum clara neix de la nit fosca i el lotus meravellós floreix dins el fang dels aiguamolls'


Els moviments incessants dels artistes, moviments d’anada i tornada, s'alimenten mútuament en una recerca apassionada, que vol glorificar la bellesa i l'harmonia.  

Ells segueixen i persegueixen destriar l'art en la quotidianitat, crear vincles, bastir ponts, trobar semblances a vegades inversemblants. I trobar-se a un mateix; és a dir, mostrar-se. 


A través de les seves fotografies, Toni Catany no ha parlat mai de cap altra cosa que no fos de si mateix. 

Aquesta és la cohesió i la coherència que hi ha entre milers d'imatges que abracen mig segle.

Fos on fos i fes el que fes, Catany buscava sempre unes mateixes coses i no renunciava mai als seus impulsos, les seves passions ni a les seves obsessions.

Com el revers del lector que viatja als llocs més exòtics sense moure’s de la seva butaca, Toni Catany (Llucmajor, 1942-Barcelona, 2013) era capaç de trobar-se a casa en gairebé qualsevol punt del globus terraqüi. 

La seva llar era on hi hagués motius que fotografiar. 

Era un gran col·leccionista d'objectes d'allò més variats i en els seus passejos per l'Iran, Veneçuela, Índia, Mali o Cambodja, feia aplec de futurs objectes domèstics, objectes que esperarien silenciosament el seu torn fins que decidís atorgar-los un lloc de privilegi en algun dels seus bodegons.

Mapamundi


‘Toni Catany –escriu Rubén Cervantes Garrido- tenia un mapamundi on anava marcant tots els llocs que visitava. 

És curiós que no aparegui marcada Barcelona, on es va instal·lar als anys seixanta per convertir-se en fotògraf, i sí la seva Llucmajor natal, si bé el burot de tinta que ho assenyala abasta tot Mallorca i les Balears. 

Potser fou per no oblidar que havia estat allà on havia començat a educar la mirada. 

Al Marroc i després Tunísia es va retrobar amb la Mediterrània de la seva infància, aquella que s'havia perdut sota les rajoles dels passejos marítims, dels blocs d'edificis per a turistes i a l'ombra de les palmeres, substitutes artificials dels vells i verds pinars.

Trobar ressonàncies mediterrànies a Veneçuela és una saludable constatació que la identitat, o millor, les identitats les porta un amb si mateix. 

No hi ha res tan procliu al mestissatge com l'art, cap remei tan efectiu contra les imposicions d'identitats circumscrites a territoris concrets’.

6è tresor

‘Aquil·les i la tortuga’



Escriu Joan Manuel Homar, sota aquest títol, de ressonàncies clàssiques sobre un dels herois més coneguts de la mitologia grega.

Aquest Aquil·les que va participar tan activament en la Guerra de Troia i esdevé un dels personatges principals de la Ilíada d'Homer.


Sóc qui seré
però no em sé;
quan em sabré,
ja seré un altre.


El darrer tresoret


Si vols descobrir-ho, basta que facis clic aquí mateix (+)


Gassho profund!!





‘La satisfacció de la feina difícil ben feta’
Joan Mascaró i Fornés