‘En l’un contra un, fins i tot en els pocs contra pocs, s’hauria d’haver imposat el neardental. Per tant, si al final s’imposa el sapiens és perquè troba la manera d’organitzar-se en grups significativament més nombrosos’
Yuval Noah Harari
Primera espipellada: la rondalla
‘Aquí hi ha la primera clau: el sapiens troba la manera de cohesionar grups grans (segurament per sobre dels 150 individus) per foragitar o liquidar col·lectius menors encara que aquests siguin d’individus més forts.
Per comprendre’ns a nosaltres mateixos convé seguir la pista de l’antropòleg Yuval Noah Harari, autor de Sàpiens. Una breu història de la humanitat...
La clau següent està en el llenguatge.
Totes les espècies del gènere Homo tenen, com tenen tots els animals, alguna mena de llenguatge per comunicar-se.
No obstant, són llenguatges massa rígids i massa aferrats a una realitat concreta (…)
No és estrany que amb aquesta classe de llenguatge només es pugui aspirar a cohesionar grups de molts pocs individus.
Però una mutació va permetre al sapiens fer un salt de gegant quan de sobte va accedir a un llenguatge amb el qual compartir successos sense necessitat de veure’ls. Un llenguatge amb el qual es podien explicar històries, mites, coses que no existeixen, ficcions, episodis que un simplement explica i un altre simplement es creu…
Cap animal és capaç de fer una cosa així. Ni probablement tampoc cap altre homínid...’
Aquest fragment podria fer part d’una rondalla contemporània de Mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda, dins l’Aplec de Rondaies Mallorquines d'En Jordi d'es Racó...
Però qui veritablement escriu així és un altre Jordi, el científic i divulgador Jorge Wagensberg a un article intitulat ‘Déus i pàtries’.
Segona espipellada: l’home-Déu
‘Fa 70.000 anys, l’Homo Sapiens encara era un animal insignificant que anava a la seva en un racó de l’Àfrica (…)
Avui es troba a les portes de convertir-se en un déu, disposat a adquirir no solament l’eterna joventut, sinó també la capacitat divina de la creació i la destrucció (…)
Som més poderosos que mai, però no tenim ni idea de què hem de fer amb tot aquest poder (…)
Perseguim ben poca cosa tret de la nostra diversió i el nostre confort, sense arribar mai a sentir-nos satisfets.
¿Hi ha res més perillós que uns déus
insatisfets i irresponsables que no saben què volen?
En la nostra pràctica, la veritat o naturalesa essencial, que hom pot copsar en qualsevol moment de la vida, és la naturalesa divina, aquella que ens significa, dignifica i unifica amb el Tot.
Tercera espipellada: el Zen japonès den Maties i el seu professor
Qui éscriu a continuació és el nostre company de Sangha Maties Sohn.
'Acabo de llegir un llibre de Kennosuke Ezawa, catedràdic meu de lingüística germànica a la universitat de Tübingen, que està dirigit als japonesos i es titula ‘Un Japonès a Alemanya. Els Alemanys moderats'. Tokyo 2006. L'autor hi cita una carta de 1990 on conclou:
‘Crec que precisament els japonesos han de despertar avui a una nova consciència humana.
Aquesta és la consciència que els essers humans són tots humans i que malgrat les diferències òbvies dels individus formen un conjunt i es poden entendre entre ells, a la consciència que poden ser iguals, tot i que són tan diferents uns dels altres.
Amb això la condició humana experimentarà una extensió, un augment, un aprofundiment, una nova productivitat. El sentit actiu de pau o de la compassió, entre els essers humans, consisteix precisament en això.
Crec que els japonesos són en realitat gent que ho saben molt bé. Però no havien reconegut la universalitat de les seves veritats tradicionals i pensaven que eren exclusivament vàlides pel Japó, aïllant-se així de la resta de la humanitat.
Això és lamentable. Deixem doncs aquest error i visquem com a japonesos en una nova consciència humana!
Altrament, no hi ha futur per al Japó. S'ha de fer seu el lema: Mor i arriba a ser!’
Després de la lectura he escrit un correu al professor Ezawa, que diu així:
Suposo que en dir ‘veritat tradicional’ fa referència al Zen. A parer meu, crec que existencialment és l'aportació japonesa més important a la humanitat. La seva observació que els japonesos hagin considerat una pràctica tan universal com a exclusivament propera del Japó és realment xocant i tràgica.
Esper que em pugui respondre (el professor té ara 90 anys -escriu Maties) per saber si vaig bé en la meva interpretació de les seves paraules.'
Un mos de mantres de regal
L'amiga Pilar Ascaso ens tramet un nou convit per tal de dinamitzar la Sangha.
Pilar ens ofereix el seu espai acollidor per practicar l'escolta i el diàleg reflexiu, compartir pensaments, vivències, experiències, plantejar interrogants, sobre temes de la vida que ens afecten a tots, tant en allò quotidià, com en el més transcendental.
Tot això en un ambient d'esperit creatiu, cordial, assossegat, que ens permeti nodrir-nos des de l'expressió lliure i respectuosa. Ara per escoltar...
MANTRES, el so del silenci interior
La combinació del so i el ritme dels fonemes sànscrits són un recurs mil·lenari per ajudar-nos a elevar la nostra vibració i obrir la ment a una major consciència. El mantra millora l'activitat cerebral, modulant els ritmes corporals, harmonitzant els batecs del cor i els cicles de la respiració.
Ens conduirà Elsa García...
N’Elsa porta 19 anys expandint la pràctica i la filosofia del ioga i la meditació. En els seus tallers vivencials, utilitza el so i el mantra com eina per obrir-te a una major interiorització.
Serà el divendres, 1 d’abril, entre les 18.30 i les 21.00h.
Lloc i donatiu
Al Centre de Psicologia Clínica i Psicoteràpia del carrer Caro, núm. 1, 1er - I, de Palma. www.pilarascaso.com
Per tal de que la nostra activitat sigui de benefici també per a altres persones es demana una aportació de 5 €, l'import del qual es destinarà a Can Gazà, l'Institut contra l'exclusió social.
Pilar ens agrairà que confirmem la nostra assistència amb antelació en ser l'aforament limitat, al 971711473, o pilar.asc@gmail.com
Quarta espipellada: el seny del professor i la resposta
'Benvolgut senyor Sohn,M’ha alegrat ferm rebre el seu correu amigable i li estic profundament agraït.
Pel que fa a la seva pregunta, m'agradaria fer aquesta observació:
‘El Budisme Zen s'ha desenvolupat al Japó com un moviment espiritual i ha influït, en gran mesura, a la vida de la gent. Per tant, la major part dels habitants del Japó pensen que és específicament japonès.
De fet, jo no he practicat mai Zen al Japó, però coneixia diverses persones properes a mi que el practicaven, i sempre he sentit un enorme respecte per a elles.
Però que el Zen, com a forma de coneixement, és una cosa universal, ho mostra el fet que els últims descobriments científics, especialment dins l’àmbit de la dinàmica quàntica, s'aproximen a idees budistes Zen.
També, recentment, es publiquen nombrosos llibres sobre trets comuns entre l'esperit i la matèria i altres temes similars (Markus Gabriel, Hans-Peter Dürr, etc.).
Jo mateix he estat essencialment influenciat de jove pel llibre d'Erwin Schrödinger, ‘Què és la vida’ (Cambridge University Press, 1944) en la seva traducció al japonès, que fins avui regeix la meva manera de pensar.
Recordo també que em vaig capficar de jove durant mesos dins la lectura de Schopenhauer ‘El món com a voluntat i representació’.Hauríem d'estar contents que avui dia hàgim arribat tant lluny en el coneixement del món. Però només el coneixement tot sol no ajuda en res! Cal actuar.
Amb això Carles Marx tenia raó: ‘Els filòsofs només han interpretat el món de diferents maneres. Però és tracta de canviar-lo!’.
Avui, l'home ha de ser ‘realista’, en lloc de ser ‘materialista’ o ‘idealista’. Matèria i Esperit són un!
Li desitjo bons dies de Pasqua i tot lo bo amb la seva pràctica Zen!
El saluda ben cordialment,
K. Ezawa
D'aperitiu: Introducció al Zen i Zazenkai a Manacor
La mestra de la nostra Sangha Berta Meneses dirigeix aquestes dues jornades en el Monestir la Santa Família de la Congregació de les Monges Benedictines a Manacor.Dissabte 16 abril
- arribada a les 9.30 h
- zazenkai de 10 a 18.30 h
Diumenge 17 abril
- arribada 9 h
- introducció de 9.30 a 16.30 h
- prioritat nous
- Preu: un dia 30€, dos dies 42€
Per apuntar-se contactar amb en Sebastià Matamales
- sebastiamatamales@gmail.com
- 630 815 463
Cinquena espipellada: ‘El pont de la mar blava...’
‘No sabeu, amic Mascaró, com m’arriba al cor tot el que em dieu de la vostra verda i la vostra vella Anglaterra que estimo per molts anys sense conèixer-la.
Les vostres lletres me’n porten un alè de prats, de castanyers, de noguers ombrejant aquests cottages deliciosos, que em refresca i reconforta.
D'altres coses, no en parlem. Els meus pensaments s'acorden tant amb els vostres!
Quines veritats elementals i eternes en aquests vells llibres sagrats de l’Índia!
Adéu amic Mascaró. Pregueu un poc per mi i rebeu una forta abraçada.’
Fa part d’un article on explica, sàviament i acurada, la relació epistolar entre el nostre benvolgut Joan Mascaró i un altre ésser assenyat i valerós i poeta de nom Miquel Ferrà.
De fet, Francesc Lladó és l’autor de la seva biografia: El pont de la mar blava. Vida i obra de Miquel Ferrà, editada a Montserrat, el 2009.
Recomanam al lector -diu Lladó- la lectura completa d’aquesta correspondència perquè només ella permet copsar, en la seva totalitat, la riquesa de la relació i el profund pensament dels dos eminents intel·lectuals mallorquins.
En el moment que s’escriuen les cartes, Mascaró i Ferrà són dos homes tocats profundament, no només pel drama de la guerra que ha fet anar a l’exili Mascaró i ha fet callar Ferrà en un exili interior tan dramàtic com el primer, sinó també per la dictadura franquista que està disposada a anorrear la llengua que ells tant estimen. Hem de pensar que les cartes que s’escriuen poden ser obertes per la censura i els assumptes que tracten han de ser interpretats per dos esperits que combreguen en molts aspectes i que, en certes ocasions s’entenen sense paraules.
Sisena espipellada: El paisatge mallorquí que jo estimava
Ferrà està summament interessat en les cartes de l’amic que són per a ell un regal car li parlen del món lliure d’Anglaterra i de tota l’activitat intel·lectual i espiritual de Mascaró.
Tot això suposa un alè d’aire fresc per a Ferrà que, a més d’estar malalt, suporta malament la situació d’opressió que hi havia a Mallorca després de la guerra.
La descripció que li fa Mascaró dels verds prats i boscatges anglesos, li produeix un intens desig d’emigrar-hi. I en manifesta les causes: ‘El paisatge mallorquí que jo estimava, d’una virginitat puríssima, net de turisme i d’altres coses pitjors, ha esta sollat i profanat! Així i tot, encara hi ha romanins que embaumen i algun racó on somniar.’
Mascaró lamenta el fet de no haver pogut aprendre bé la seva llengua per tal de poder-s’hi expressar literàriament.
Diu que mai no podrà perdonar una ‘enseñanza oficial’ que permetia l’ensenyament del francès, l’anglès, el llatí i l’alemany però no la llengua materna.
Qualifica aquest fet de monstruós, tal vegada únic al món modern...
A causa d’això i del seu exili, enyora la seva illa d’origen que diu tenir en el lloc més sagrat del seu cor i dels seus pensaments.
Manifesta que les belleses de Mallorca representaren, per a ell, les lliçons més íntimes, sàvies, clares i belles de la seva vida...
(...) Mascaró diu que ‘la pesta de la paraula buida, abstracta i cerebral’ ataca el català, que els suburbis maten les ciutats i aquestes maten el camp, la natura i l’art.
La vida moderna i tecnificada és plena de vulgaritat i grolleria i prima la quantitat enfront de la qualitat.
En una altra espipellada ‘Mascaró es queixa del desequilibri entre els avanços científics i els de l’amor entre els homes.
Fa vots perquè la Xina i l’Índia -amb llurs grans cultures de pau- contribueixin a la no agressió entre els Estats Units i Russia.
En aquest sentit, manifesta que només un poder internacional podrà donar la pau. Un poder que només pot sortir de l’amor a la justicia…’
Penúltima espipellada: Llànties de foc
‘Podem concloure que la relació entre aquests dos personatges fou ben interessant, que els dos, de manera diferent, estimaren Mallorca i coincidiren en la idea que només estimant la seva petita illa i la seva cultura podien participar d’una manera autèntica en la universal.
Entengueren que només estimant la cultura pròpia i des d’aquesta cultura, podien participar realment en la universal.
La breu correspondència entre aquests dos personatges en el moment que la guerra civil i la mundial havien acabat, ens explica tant les relacions d’amistat que ja tenien i enriquiren, com la vivència del món esbucat i en crisi que visqueren aquells anys.
En aquells anys de crisi, es feien summament necessàries les llànties de foc de Mascaró i Ferrà per il·luminar un món en decadència que necessitava, com el nostre, recuperar els valors que s’havien perdut en els anys anteriors i que havien menat a dues guerres.
Francesc Lladó i Rotger
Si estau interessats en la lectura d’aquest article i d’un altre sobre la relació de Joan Mascaró amb la poetessa de Llucmajor Maria Antònia Salvà, ens envieu un correu a gasparzen@gmail.com i, gustosament i tan aviat com puguem, us els remetrem.
La coneixença de Salvà i Mascaró es produeix el mes de novembre de 1950 i son presentats per Francesc de Borja Moll. Salvà els rep a Llucmajor i, dos anys més tard, Mascaró confessa a Moll que aquell dia fou un dels més grans de la seva vida.
Això mateix expressa directament a Maria Antònia Salvà en la primera carta que li escriu, pocs dies després d’haver fet la coneixença...
L’últim regal: demà et seguiré estimant
En el Zen el silenci ho omple Tot. Ho diu Tot.
No cal patir per saber allò què passarà demà amb nosaltres, entre nosaltres...
L’amor és el llum dels nostres ulls que no s’apaga mai...
L’amor és un tresor, durador i efímer, que va i ve fent ziga-zagues...
L’amor és en aquest dit teu que ara prem l’intro per saber que hi ha rere aquest ‘will you still love me tomorrow’ (+)...
I no oblidis: respirar (+)
Les fotos que us oferim són gràcies a la gentil generositat i a l'art que apleguen Marilen Rosselló i Miquel Pastor...
Gassho profund!!
‘L’amor és el qui dóna l’amor’
Joan Mascaró i Fornés