‘Acció i contemplació, Marta i Maria,
pot ésser una sola persona’
Joan Mascaró i Fornés
Escric avui des del cor que em va regalar ma mare...
Un cor que han fet créixer les dones que m’han acompanyat i acompanyen en la peregrinació vital. No sé cap a on va ni cap a on girarà el revolt aquest plec de mots malgarbats.
L'escrit es mou per l’amor que elles em van ensenyar. En zigazagues...
Ho guia aquesta meravella innominada que omple les entranyes més íntimes de l’ésser amb bondat, amb gratitud, amb acceptació, amb generositat, amb una rialla alegre...
Tot jo sóc elles: mare, mestra, esposa, filla, amiga, amant...
Dona que dóna vida. Dona que dóna amor per estimar el món, per estimar tots els éssers, per estimar totes les coses del món...
Dona, simplement; meravellosament dona...
 |
| Si cliques damunt les fotos, les podràs veure ampliades |
El germen i l’embrió fou el ventre prominent de ma mare, de les mares, que han anat bastint tot el trajecte...
Marta i Maria també ja hi eren...
1. Dones de Betània
Na Maria i la seva germana Marta són els dos personatges que apareixen, discretament i amatent, en els evangelis canònics del Nou Testament.
Són les germanes de Llàtzer, que viuen al poble de Betània, prop de Jerusalem, on els visità Jesús, amic seu.
Mentre Marta s'ocupa d'atendre les tasques domèstiques per preparar el dinar per al convidat, Maria seu per escoltar-ne les paraules. Una Maria que, sovint, també identifiquem com Maria Magdalena, la deixeble més distingida de Jesús de Natzaret.
Marta i Maria són dones de Betània, són, també, les companyes de Sangha que han nodrit aquests dies bona part de les accions que, de forma comuna, hem celebrat.
2. Marilen, Pilar, Antònia, Teresa, Uta, Maria, Victòria, Susana, Neus, Ana, Paquita, Margalida, Marita, Chon, Marta, Berta...
Sempre amagada rere un somriure discret i bondadós, Pilar Ascaso ha estat l’auspici d’aquest relat.
Diu la llegenda que els sacerdots especialitzats es deien àugurs, la seva forma d'observació ‘auspici’, i la seva interpretació ‘auguri’, que formava part d'un cerimonial estudiat. Els déus, per comunicar-se amb els humans, feien servir diferents tipus de signes, i Pilar Ascaso, convertida en una àugur, ens va congregar a casa seva per escoltar els auguri...
Primerament, compareix en escena Teresa Fernández, trobadora, musicoterapeuta i compositora, que ha musicat bellament els poemes de Santa Teresa, Sant Joan de la Creu o Kabir...
Dels primers, sovint n’hem sentit a parlar i els coneixem, també són referències habituals en el llibre de cants i recitacions de la Sangha.
3. Qui és Kabir?
Escoltem les paraules del savi Kabir. Són les paraules d’aquell que va néixer a Varanasi, el 1440. Poeta, músic, místic, filòsof, considerat un sant a l'Índia per la seva obra poètica i religiosa...
Se'l coneix també com Bhagat Kabir Yi (Sant Kabir).
És el poeta místic més venerat de l'Índia, tot abastant les comunitats hindús, sikh i musulmana; encara que mai no es va definir ni com a hinduista, ni musulmà, ni sufí...
Kabir va portar a la filosofia oriental cap a un nou rumb...
Per a ell, la vida se redueix a un joc...Un joc entre l'ànima de cada home i Deu (el yivatma i el paramatma).
I aconseguir la unió d’home i Deu és la missió que tenim encomanada a la vida terrenal...
4. El kanzeon de Teresa
Per això, Teresa Fernández, diu i canta de Kabir...
Oh, estimat del meu cor, a quina riba hem de creuar?
Quan no hi ha ni pelegrí, ni viatge, ni camí...
On és el moviment?
Sense terra, sense cel, sense temps...No hi ha res aquí,
Ni riu, ni ribera!
No hi ha res,
ni cos, ni ment.
On puc calmar la set de l'ànima?
Res no trobaràs en aquest buit.
No hi ha res,
Ni cos ni ment...
Ni riu ni ribera...
No-res...
Res...
Sigues fort i entra...
Entra...
en el teu propi cos...
Perquè allà dins hi ha la rel de fe.
Una rel de fe i confiança que et farà fort i ferm...
Properament, tendrem el plaer d’assaborir l’acurat enregistrament que ha dut a terme Teresa Fernández d’aquests cants místics, en els quals hi ha posat la saviesa harmònica i sensible de la seva ànima creadora.
Cants que s’endinsen dins l’espiritualitat fonda i essencial de l’ésser per trobar-hi la bondat, la bellesa, la veritat...
5. Bondat, Bellesa, Veritat...
És el que trobem en la tercera i infinita dona que omple aquest espai. Molts, gaire bé tots la coneixem: Susana Volosín. Ella ha estat la mestra de molts psicòlegs i psicoterapeutes de l'Illa. Dirigeix el centre Cor Endins on ha format especialistes en expressió corporal i psicoteràpia. Fou una de les persones que més va treballar per consolidar la meditació i el Zen a la nostra illa.
El mateix dia que Teresa ens presentava les seves composicions a l’espai de reflexió de Pilar Ascaso, Susana ens va il·lustrar magistralment sobre el camí que havia seguit la mística i l’espiritualitat des dels seus orígens fins a l’actualitat...
Tesi, antítesi i síntesi marcaren la seva exposició curta, acurada, sàvia i amb referències que mereixerien una entrada en exclusiva...
Rebostejant en les venes d’aquestes xarxes socials que tot ho envolten, hem trobat una entrevista a Susana que li feu el company de Sangha Xisco Busquets, el mes de març de 2010, al diari Ultima Hora.
Han passat prop de sis anys, però la vigència es manté com si fos ara...
Els enigmes continuen sent els mateixos, les respostes agafen una nova dimensió i omplen i dibuixen una interessant perspectiva amb els anys que hi han caigut a sobre...
No desvetllarem res més. La us oferim tal qual:
6. Susana Volosín en estat pur
Xisco Busquets.- Quins serien els trets del caràcter que més defineixen les persones d’aquí?
Susana Volosín.- Crec que són pacífics, senzills i deixen viure, però també reservats, recelosos de la seva intimitat i fins i tot desconfiats.
X.B.- El fet d'haver nascut en una illa, de quina manera afecta el caràcter?
S.V.- Vaig viure uns mesos al Japó i allà vaig poder constatar uns trets comuns amb la realitat de Mallorca que atribuesc, en certa mesura, a la insularitat: la dificultat per expressar els propis sentiments, per donar la cara, per parlar de front; la submissió als convencionalismes, als que tenen l'autoritat...
X.B.- ¿A què es deu això?
S.V.- Potser s'actuï així per no ferir, però també per eludir el conflicte i el rebuig social. Lògicament es perd espontaneïtat i veracitat.
X.B.- I passar d'una societat agrícola i pobra, a una turística i rica en tan pocs anys, té algun 'perill' per a la salut psíquica de qui ho pateix?
S.V.- Un turisme tan massiu com el que les illes han gaudit i alhora sofert, és gairebé impossible d'absorbir sense que provoqui un fort impacte. Ha estat una invasió seductora, però els seus efectes negatius són innegables.
X.B.- Per exemple...
S.V.- L'ansietat desmesurada per allò material (tot té un preu). O sigui que no només ha produït danys ecològics sinó també psicològics, ètics i espirituals...
X.B.- Avui en dia la falta de temps i les presses s'han convertit en el centre de les nostres vides, té un antídot?
S.V.- Té sentit empassar-se els aliments sense gaudir-los, sense assaborir-los? Potser l'antídot sigui el retorn a la saviesa. L'arrel d'aquest terme està relacionada amb ‘sabor’. Potser calgui tornar a assaborir la vida, començant per la respiració mateixa, pel silenci, l'espera, l'escolta, la contemplació.
X.B.- Què fem, llavors, rebutgem l'acció?
‘No es tracta de rebutjar l'acció sinó la hiperactivitat, d'harmonitzar contemplació i acció, de retornar als ritmes de la natura, de recuperar la saviesa del cos.
X.B.- Quin és el mètode que vostè utilitza per curar als seus pacients?
S.V.- M'importa més la singularitat del pacient que un mètode general. Per la meva base psicoanalista treball amb el significat profund de la comunicació verbal. Però, gràcies a la meva vocació artística, faig ús dels recursos de la dansa, la pintura, la poesia i la màscara per facilitar a la persona una diversitat d'expressions. I el silenci és el llenguatge fonamental per arribar a la profunditat.
X.B.- Tot té cura? Hi ha alguna cosa del que un no pot curar-se mai i s'haurà d'anar a la tomba amb això?
S.V.- Més que curar m'importa que els símptomes siguin una oportunitat vital perquè els pacients trobin un sentit a les seves vides i es tornin més creatius, amb més autenticitat, dignitat i compromís social. Moltes depressions desapareixen quan s'aconsegueix això. No hi ha curacions totals, hi ha millores notables.
X.B.- Quant de temps necessita un pacient per estar curat?
S.V.- Les psicoteràpies requereixen el seu temps, que dependrà de l'orientació de l'Escola i del tipus de pacient. La fragilitat psíquica tan característica de les noves patologies m'ha conduït a tractaments llargs. La recerca ansiosa de teràpies curtes té a veure amb el que hem parlat sobre el culte a la rapidesa i l’eficàcia.
X.B.- Fins a quin punt afecta la vida d'una persona el que ha viscut en la seva família durant la infància?
S.V.- Les vivències familiars durant la infància són molt importants. Avui se sol ressaltar les de la primera infància. Però Freud va parlar de manera genial de les sèries complementàries: la vida d'una persona depèn de la mútua influència d’allò congènit, de l'embaràs i el naixement, de les relacions familiars durant la infància, del grup escolar, del grup de pares i dels esdeveniments crucials de la vida.
X.B.- Ser l'esposa de Juan Carrero l’ha feta viure a l'ombra d'aquest activista proposat a Premi Nobel?
S.V.- La vida és un joc il·lusori de llums i ombres. Fa uns anys a Joan li va tocar el gaudi de l'anonimat d'una vida més retirada en plena natura, mentre jo tenia més reconeixement públic en el món professional. Ara, romandre a l'ombra és per a mi un alleujament perquè, com ja em va passar a mi i ara li passa a ell, ésser molt conegut és estar exposat a idealitzacions, enveges, crítiques...
X.B.-...
S.V.- És una llàstima que la nostra societat es mogui per una recerca del triomf personal, fins al punt que es desconfiï sistemàticament de les motivacions desinteressades. Això ens allunya totalment del camí de la veritable felicitat.
X.B.- Està contenta amb la seva vida? Pensa que té sentit tot el que vostè fa?
S.V.- Per a mi el que quedarà de la vida és el servei, allò ben fet, i no l'èxit social. L'ésser fidels a la ‘vocació’, allò que Gandhi deia ‘la suau veu interior’ és el que ens mou a Joan i a mi.
X.B.- On es van conèixer?
S.V.- A la comunitat no violenta de L'Arca, durant l'any en què jo vaig viure al costat de Lanza del Vasto, el deixeble europeu de Gandhi. Allà vaig integrar el meu origen jueu amb els ideals cristians, amb la no violència i amb el meu afany de servir als més necessitats. Allà van coincidir els nostres projectes i ens vam anar a treballar amb els ‘collas’ del nord argentí al final de 1973.
X.B.- Els psicòlegs ajuden als altres a canvi de diners. En el cristianisme les ajudes al proïsme haurien de ser gratuïtes, com ha resolt aquest dilema?
S.V.- Entenc que m'hagi de fer aquesta pregunta, però denota una mentalitat de cristiandat angelical. És que Jesús de Natzaret i el seu pare Josep, que exercint la seva professió de fuster, van alimentar segurament a una àmplia família, no eren ‘bons cristians’? La meva feina és alhora una professió i una vocació. A més, treballant en equip, ens ha permès durant gairebé 40 anys ja, dur a terme el nostre somni: acompanyar i donar suport als més desfavorits.’
7. La impermanència
‘Tot és efímer i transitori, res no roman, tot s'esvaeix. Com diu Eckhart Tolle: ‘Fins i tot el Sol morirà’. Aquesta veritat pot generar-nos incertesa i angoixa existencial. Ara bé, en realitat prendre consciència de la impermanència ens allibera del sofriment.
Assumir i integrar que tot canvia i res és permanent ens desafia a viure fluint com les marees, el vent i els núvols del cel; a contemplar l'existència com un bell crepuscle que esdevé i s'esvaeix.
Des de la evidència de la impermanència, cada moment és singular, irrepetible i sagrat. Només ens queda dir hola i adéu; hola i adéu amb amor i desafecció.
Adéu al dia que va concloure i hola al dia que comença. Adéu a les belles flors que ens van acompanyar i es van marcir; adéu a una etapa que es va tancar, a un amor que es va acabar...’
Qui així escriu és la companya de Sangha Chon Belart. En el seu bloc ‘Un viaje hacia el corazón’ hi trobaràs desat un extens argumentari de la seva saviesa, aplegada amb estudis i experiències, amb emocions i reflexions i meditacions, amb dolors i alegries... Entra-hi amb un clic aquí +
8. La veu de la mestra
Berta Meneses, en una celebració del darrer Sesshin de finals de gener, ens va oferir una lliçó de la qual n’extrèiem una referència genuïna, singular sempre oportuna i adient: ‘La situació de crisis que vivim ens dóna l’oportunitat de sortir al món així com som, més nuus. Ens atorga la possibilitat de recuperar la senzillesa, d’alliberar-nos d’allò superflu; de tocar a la porta d’un àmbit més íntim i oblidat...
L’esperança no pot venir sinó és des del més absolut convenciment del poder immens que tenim dins i del qual en som portadors...
Si abans de la crisi hem viscut per damunt de les possibilitats, ara toca viure de més endins.
Aquests temps, aparentment més difícils, ens conviden a cercar un centre més vertader, un lloc interior que ens doni fe i esperança.
Una rel de Fe que no s’ajusti a un patró;
que sigui una fe àmplia, oberta i profunda,
confiada en que Allò que realment som mai no ens abandona;
que l’esperit mora en nosaltres;
que la nostra essència és el Regne en nosaltres...
I també hem d’estar esperançats, confiats en la Vida i en els processos que ella ens proposa i proporciona. Sabem que les solucions no arriben de fora, sinó del nostre propi interior.
Hem de fomentar una esperança que doni vida a unes ments disposades a cooperar i a compartir...Sabem que aquesta rel de fe s’alimenta de noves actituds, que creix si la nostra opció és la senzillesa i la solidaritat.
Tenim fe que ens trobem a les portes d’una nova era més reverent amb l’altre, amb les seves circumstàncies i en la seva diferència.
9. El cor de la il·luminació
Som a les portes d’un nou temps més respectuós amb tot allò que ens envolta.
Ens hem de recol·locar degudament i acurada en el concert de la creació; retrobar el nostre lloc:
‘intersent amb els lliris del camp, amb les aus del cel, amb tots els éssers...’
i amb tota la humanitat que lluita per ser més i més i més coherent...
Aprendre aquesta mirada, no tan sols a la naturalesa sinó a nosaltres mateixos, a la vida, és aprehendre el camí.
I això és possible si nosaltres som lliures, no tan sols dels prejudicis, sinó també dels nostres egoismes, de les nostres pors i de tot allò que pertorba les nostres ments...
En el llenguatge Zen només nosaltres podem conèixer vertaderament si el nostre esperit és savi i compassiu, i si és buit de ‘desig’.
Únicament la vacuïtat fa les coses transparents i cedeix espai a la llibertat.
Conèixer és arribar a Ser amb l’altre.
El coneixement vertader no és possible si nosaltres tenim por de perdre la nostra identitat, el nostre poder, el nostre control, les nostres possessions; si ens tanquem a l’infinit que ens configura...
10. Quant més som l’altre més som nosaltres mateixos
Estimar a l’altre com a un mateix implica transcendir el nostre ego i arribar a Ser un amb l’altre. Això és: arribar a ser allò que encara ara no som.
És sobrepassar els nostres límits.
És abraçar una actitud d’apertura que ens permet experimentar la gran Veritat del vertader Jo en nosaltres mateixos i en els altres...
L’energia de l’amor és a la rel de la veritable comprensió. Aquest és el descobriment que la majoria de tradicions han fet. Amor no és estar catapultat cap allò Amat.
L’amor implica saviesa, coneixement, si no és així llavors sorgeix el perill de l’alineació i l’amor no és vertader. Perquè conèixer sense amor no és vertader coneixement és collir, aprehendre, apropiar-se; en definitiva, un robatori, un saqueix...'
11. El regne de Déu
Començar l’any amb aquest missatge de ‘Cercar el regne de Déu...’ és cercar el coneixement profund que ens proporciona el silenci. Sensibilitzar-nos amb tot el que hi ha a la vida, perquè tan sols així aconseguirem respectar, protegir i estimar allò que considerem Sagrat.
L’ocàs d’una civilització materialista i individualista que arreu fa aigües i s’enfonsa, ens col·loca a les portes d’una era més plena d’ànima, més grupal, més conscient; i ens ofereix l’oportunitat immillorable de recrear un món més fraternal, el món per al qual tots nosaltres sospirem...’
12. Himàlaies de l'Ànima
Els Upanishads (literalment: ‘asseure's amb respecte prop del mestre per a escoltar l'ensenyament) són una sèrie d'antics texts indis, escrits principalment entre els segles VII i V aC, que constitueixen els ensenyaments bàsics del Vedanta, una síntesi doctrinal basada en la recerca de la naturalesa profunda de l'existència.El nostre estimat Joan Mascaró fou el primer traductor d’aquests 112 tractats espirituals escrits en sànscrit. Entre els llibres sagrats del passat, els Upanishads es poden considerar veritables Himàlaies de l'Ànima.
‘Els seus apassionats viatges de descobriment per trobar el sol de l'Esperit en nosaltres, del qual prové la llum de la nostra consciència i el foc de la nostra vida;
la grandesa de les seves preguntes i la simplicitat sublim de les seves respostes; la seva irradiació de joia quan la revelació del Suprem arriba a la seva ànima; en les seves paradoxes i contradiccions, en trobem una veritat viva;
en les seves històries senzilles s'expliquen les més grans veritats metafísiques amb el llenguatge d'un infant; els seus llampecs de visió ens revelen la grandesa infinita del nostre món interior;
la seva fe ardent i inspirada en l'ànima de l'home esdevé una amb l'Ànima de l'univers...
On les grans harmonies ressonen a través de les seves paraules;
On la seva saviesa espiritual pot satisfer mentalitats diferents en la seva recerca de la llum;
On l'esplendor de la seva imaginació romàntica fa dels seus creadors germans d'esperit amb els creadors de bellesa de tots els temps;
Els Upanishads ens ensenyen a fer de la nostra vida una obra de bellesa: tot són com trompetes que pregonen la glòria de la llum i de l'amor i, per damunt de la foscor dels dubtes i de la mort, proclamen la victòria de la vida...’
12+1. L’altra riba
‘Silenci que bruela en el torrent impetuós
i en el murmuri dolcíssim del riu
que avança tranquil cap a la mar...
Dansa sagrada dels astres
a través de l’espai,
que brunz en el nucli de l’àtom...
Tu, el qui canta
en la piuladissa dels ocells
i que udola
en el crit salvatge de les feres...
Ritme etern del plor
i del somriure dels homes,
que vibra en llurs pensaments i desitjos...
Paraula
de llurs paraules de por,
d’amor i de tants afers...
Presència amagada,
que en fluir constitueix el temps
i la història...
Essència
que s’endinsa en el temps
i forma la immensitat...
Llum que brilla
en un recer de l’espai
i en un punt del temps
amb plenitud invisible...
Crida externa
a l’Ésser de cada ésser.
Plenitud en l’instant fugisser
de cada acte...
Comunió total amb l’Univers,
veritat profunda,
amagada i revelada,
que estima i resta per sempre...
14. El darrer regal
Poden haver passat quasi imperceptivament, com el babaí que cau i empapa els herbeis de la cameta d’aranya humida que ens regala aquest hivern primaveral, però les fotografies de la companya Maria de les Neus Ribas, d'Aina Climent, d'Ana Ochoa i Maria Caballero traspuen sensibilitats universals. Les imatges tènues de l’eixida a Sant Honorat s’erigeixen en contrapuntals a les figures dels grans artistes clàssics que hem emprat per il·lustrar bellament aquesta entrada que ja deixa entreveure el finestral de sortida.
En el pòrtic de l’adéu, com hem fet tradicionalment, hi figura la dita del savi Mascaró. Avui referida a la pràctica del Zen en tant que finestra d’escapada cap a la llibertat de tots els éssers.
Per arribar-hi ens convé fer estada en el purgatori de la música. No podia ser d’altra manera, les notes sorgeixen de la matriu femenina amb una fina i subtil itinerancia de colors, tons i semitons...
Paraules esdrúixoles que dibuixen una època d’aurèola mil·limètrica per fer amples a la meravellosa tonada que enlaira per a tu més enllà de tots els cels una veu càlida i asserenada...
(Si la vols sentir, clica aquí +...)
Gassho profund!
‘El Zen és l’art d’entrar en contacte amb el nostre Ésser:
de l’esclavatge a la llibertat’
Joan Mascaró i Fornés