‘En contemplació l’amor ve i ens dóna una nova vida. Aquest amor pot venir a poc a poc, en evolució, o venir de sobte, en una revolució interior, un despertar, en una sobtada nova vida’
Joan Mascaró (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987)
1. La veu
La veu és el so que emetem quan parlam, cridam, cantam, quan expressam les raons, els sentiments, les emocions.
La veu és una capacitat de l'ésser que implica a tot el nostre cos, en la seva totalitat física i psíquica i espiritual.
També és el so emès pels animals, com l'ocell que canta desxondit en el retrat de Xesca Serra.
Ens encanta la veu, escoltar la parla, sentir la llengua, construir la identitat. Per això, un univers de veus pot semblar-nos el paradís.
Un univers que podria ser una polifonia, un aplec de moltes melodies, un conjunt de molts de sons juxtaposats en dues o més línies melòdiques que interaccionen simultàniament.
En el marc de la música, l'aparició de l'art polifònic va suposar la creació d'un nou llenguatge.
La monofonia constituïda per una sola línia melòdica del cant gregorià, senzill i auster, representa en la música el que l'arquitectura romànica significa per a l'art de la construcció, mentre que el nou art polifònic esdevé com l'art gòtic.
Un art que projecta confiança i riquesa per mitjà de l'elegància, del luxe i de les línies estilitzades.
Una polifonia de veus és el conjunt de facècies i troballes que us traslladam en aquesta nova entrada.
Una setmana que, per alguns de nosaltres, té un punt àlgid en demà, dissabte, en hebreu sabbaht, dia de descans.
Una veu que ressona gregorianament dins el cor de tots aquells que fem el pelegrinatge a Sant Marçal, on hi celebram un nou zazenkai, el del mes de febrer.
Les veus de Mascaró, Sassen, Morey, Caddy, Dürkheim i Meneses, la mestra, estructuren aquestes línies que segueixen, i les donen sentit, ordre, rigor, amor, saviesa, vigència i credibilitat.
Començam.
Silenci.
2. Llibertat, crítica i ciutadania
Aquesta setmana hi ha hagut un ple absolut al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona per escoltar a la sociòloga Saskia Sassen (La Haia, Països Baixos, 1949), autora del llibre Expulsions. Brutalitat i complexitat en l'economia global.
La catedràtica de la Columbia University va visitar Barcelona convidada al cicle Prendre la paraula, en el qual diversos pensadors -entre ells, Axel Honneth, Luc Boltanski o Seyla Benhabib- reflexionen sobre la vigència de conceptes com llibertat, crítica i ciutadania.
El torn de Sassen, però, consistia en abordar idees tan antigues, i actualitzables, com desigualtat i justícia.
L'autora, que reconeix que combina investigació i provocació, defensa que les expulsions (de gent, però també de capitals) no són espontànies.
Per això, és imprescindible fixar-se en la confluència entre el món local i el món global, i, quan la tecnologia tot ho accelera, cal centrar-se en la idea d'escala. 
- Desigualtat i justícia, aquestes qüestions són tan noves com ens semblen?
Sassen parteix d'una premissa que contradiu a aquells que parlen simplement de canvi de paradigma: ‘la màquina de vapor de la nostra època no és la tecnologia de la informació, com molts defensen, sinó el sistema financer’.
‘La banca tradicional ven una cosa que té, mentre les finances venen una cosa que no tenen, inventant constantment per envair altres sectors. I, si cal, recorren a les ments més brillants per fer la propaganda’ adverteix.
3. Invisibilitat i llenguatge
Aquí rau per Sassen la gran diferència entre el concepte de desigualtat i la justícia. La desigualtat, argumenta, és inevitable en un sistema complex, i fins i tot pot ser una cosa positiva.
Allò essencial, accentua Sassen, és la justícia.
- I com podem ser justos si les principals injustícies romanen invisibles per a nosaltres?
El llenguatge, la suma de veus, que tantes vegades ens ha servit d'acció i de pensament, també ens paralitza. Saskia Sassen afirma: ‘anomenam austeritat a les agressions organitzades.
I és que les grans categories (ciutat, desigualtat, etcètera) són tan immenses que són incapaces de capturar i abastar tot lo negatiu que està passant’.
‘No podem parlar de simple desigualtat per explicar com milers de ciutadans (ella posa l'exemple dels Estats Units) han estat desnonats per fons financers (fondos buitres) i els fan viure pràcticament a la intempèrie, i en la indigència. - Ningú sembla voler parlar-ne.
La sociòloga holandesa diu que s'ha de treballar a dos nivells. Per connectar-nos amb el món, s’ha de teoritzar. Però també hem de preguntar-nos com hem construït les categories que volen definir el nostre entorn. Quan alguna cosa es torna molt extrema, el nom es dissol, i cercam altres expressions.
- Per què anomenem canvi climàtic a terres mortes?
- Per què seguir parlant d'austeritat quan sabem que es tracta d'alguna cosa clarament diferent?
4. La invitació a no pensar
Les grans categories que fins ara ens han funcionat bé (l'autora cita: immigració, classe mitjana, economia...) es converteixen, actualment, en invitacions a no pensar.
Cal submergir-se en el concepte, i barrejar allò incomplet amb la complexitat.
Ens hem convertit en consumidors de la política, apunta, i denuncia que encara creiem el mantra dels dirigents:
- ‘És l'única manera de governar, d'administrar’.
Hi ha altres formes de sortir de la crisi, de parlar de justícia sense quedar-nos en la definició, inexacta, de la desigualtat.
Sassen no té por d’anar al bessó de la qüestió: cal limitar les franquícies i re-localitzar l'economia.
A Davos, Suïssa, al Forum Econòmic i Mundial, el 20% dels que prenen les decisions al món no entèn el problema del 80% restant.
'Veuen el món de l'educació a través dels seus propis ulls i no amb els dels seus fills. El món no es divideix en bons i dolents. S'haurien de reduir les diferències entre aquests col·lectius.
Fa falta més cura, més implicació, més amor i respecte i generositat per a l'altre'.
Els valors, o les virtuts, de l’idealisme, la solidaritat o la paciència van permetre aixecar un món més just i equitatiu. Avui aquests valors són decadents, caducs. Per això es tan difícil superar la manca de recursos i les dificultats que ens abraonen.
En èpoques com l’actual, quan els significats pateixen inestabilitat, convé furgar a l'ombra de cada paraula. I aquestes tàctiques analítiques que utilitza Sassen són útils per al major dels interrogants:
- Qui som nosaltres, els ciutadans?
5. El mal de la nostra època
'La manca de maduresa de la persona és el mal de la nostra època i la incapacitat de madurar, la malaltia del nostre temps'.
Qui així parla és Karl Friedrich Alfred Heinrich Ferdinand Maria Graf von Eckbrecht Dürckheim-Montmartin (1896-1988) un diplomàtic alemany, psicoterapeuta i mestre zen.
'L'home s'ha convertit en un ésser estrany per si mateix. Però l’anima la nostàlgia del seu ésser essencial. Se li ha d’obrir la porta d’accés a la unió amb el seu primer origen i mostrar-li el camí i la pràctica del ser essencial’.
En el seu llibre ‘Hara, el centre vital de l’home’ Dürkheim que visqué al Japó al llarg d’un decenni (1937-1947) diu que els japonesos entenen per HARA la possessió d’un ‘estat de ser’ que implica a tothom.
Un estat que permet obrir-se a les forces i a la unitat de la vida original, així com manifestar-les, tant si és mitjançant la disposició i realització de la vida, com pel sentit que se li vulgui donar.
Conèixer el HARA no és privatiu dels japonesos, el seu significat humà és d’abast general.
El HARA és la força, l’energia, la saviesa, que ens permet prendre consciència d’aquest ésser essencial que som en l’origen profund.
Ens treu la por de sobre i ens inspira la confiança.
Ens obre a una llum diferent, nova i a la perfecció en un sentit absolut i inabastable.
6. La rara anatomia del 7 i del 8
La fam de l’aprenentatge, les ganes d’arribar a la comprensió d’allò que no ens ha estat dat de principi o seguir el camí de la vella saviesa acientífica, ens fa transcórrer a la recerca dels sabers per llibres, atles, pergamins i mapes diversos com els que dibuixen les paraules de Sassen, Mascaró i Dürkheim.
En un llibre de rara anatomia hem trobat aquests paràgrafs, aquestes veus ignotes, que transcrivim desats a continuació.
‘Finalment, amb els caps descoberts, les espases desembeinades amb la creu davant dels llavis, les fulles lluentes alçades cap el cel com un bosc de palmeres nues, canten l’himne de batalla dels templers:‘Non nobis, Domine, non nobis
sed nomini tuo da gloriam’
En recordar la cerimònia, en Bernat es convencé que la seva incorporació al col·legi d’alquimistes de la cripta havia tingut lloc precisament aleshores per tal que tornessin a ser set, el més poderós dels nombres màgics.
El rabí Shalom li havia explicat les potències que habiten dins la xifra:
- set són els serafins que seuen entorn del tron d’Adonai, l’Innominable;
- set són els planetes,
- i set, les esferes del cel;
- set, les notes musicals, cada una d’elles regida per un dels planetes, que en girar dins llurs òrbites formen la música de les esferes.
El magister ens havia assabentat dels significats cristians del mateix nombre:
- la suma de les quatre virtuts cardinals i les tres teologals;
- els set vicis que els són contraris,
- i la suma de la Trinitat creadora i dels quatre elements que formen la creació –terra, aigua, foc i aire-
- i, per això mateix, el símbol de la unió entre el món material i l’espiritual.
- Set és el nombre de les ciències que componen el saber:
- gradire (gramàtica, dialèctica i retòrica, que formen el trívium)
- i asgemamus (astronomia, geometria, matemàtica, i música, que són l’escaló superior, el quadrívium).
D’aquí naixia la predilecció pel vuit dels templers: la creu de les vuit beatituds i els edificis octogonals, com la capella d’Eunate, el tabernacle de Tomar, el castell d’Horta de Sant Joan, la capella de la Vera Cruz de Segòvia.
O l’apoteosi del vuit que és el Castel dil Monte, a Sicília, bastit per Frederic II, rei de Jerusalem i admirador de la cultura àrab i jueva: un castell octogonal, flanquejat per vuit torres també de vuit caires i amb un pati central que, naturalment, era un octògon regular.
També ho era la cripta on es trobava ell ara. El significat era clar: els set costats tancats són les ciències del món escolàstic; però hi ha una vuitena ciència, la que correspon a la porta, a la sortida cap el món desconegut.
Ell havia omplit el buit del germà mort. Ara tornaven a ser set: la sinergia dels pensaments convergents podia actuar de nou, catalitzada pel nombre màgic...’
Aquest és el fragment de la novel·la històrica El templer i l’arquitecte de Pere Morey i Servera (Ciutat de Mallorca, 1941).
El relat té lloc en dos temps històrics: a l’entorn del 1300, quan un grup d’alquimistes templers lluita contra els pirates i corsaris i alhora cerca la Pedra Filosofal. I, al segle XX, quan un jove estudiant vol fer la tesina sobre un arquitecte illenc, mort en circumstàncies molt estranyes...
D’un capítol d’aquest llibre hem agafat el títol que dóna entrada avui al bloc.
La metempsicosi és una antiga doctrina filosòfica, originada a l'antiga Grècia, basada en la idea tradicional de la constitució triple de l'ésser humà (esperit, ànima i cos) que afirma que determinats elements psíquics traspassen d'un cos a un altre després de la mort.
Sovint aquesta paraula es tradueix per ‘reencarnació’, tot i que són conceptes diferents. Una traducció més encertada seria ‘traspàs de l'ànima’.
Aquesta ànima es referiria a l'ànima de l'esperit, que seria la part que peregrina a través dels diferents éssers pels que ha de passar, vivificant-los momentàniament.
Alguns autors hi veuen una adaptació grega de la doctrina hindú de la transmigració de les ànimes. Saskia Sassen, si creiem en la metempsicosi, podria ser la reencarnació de Bernat Roquer, el cavaller del Temple.
7. La veu interior
Una transfiguració és l'assumpció d'un estat de gràcia divina momentània per part de mestres espirituals, o de la seva percepció per part dels seus seguidors. És el que va experimentar la persona de la qual transcrivim els seus mots.
‘Ajudar a una ànima en el camí espiritual no és fer el treball per ella, sinó ensenyar-la a trobar la seva pròpia guia. Això s’aconsegueix amb el silenci.La quietud silenciosa diària, mental i física, que permet revelar-se a la saviesa que cada un de nosaltres portam a dins.
Només així, obrint les portes del nostre interior, podrem conèixer la pròpia Veu Interior’.
La veu interior és el títol del llibre de Eileen Caddy (1917-2006), que hem agafat per les solapes i hem intentat desentrunyellar, fent una síntesi, la seva significança essencial.
El 1953, Eileen Caddy va començar a rebre ‘la guia personal i silenciosa d’una petita veu que provenia del fons del seu ésser’ i que ella denominava el Déu Interior.
Les senzilles ensenyances que va rebre al llarg dels anys ofereixen un conjunt de veritats i de visions de caràcter espiritual. Són una orientació per viure una vida feliç, amb sentit i plenitud.
A La veu interior, un llibre en forma de dietari, Caddy ens proposa i expressa els valors espirituals:
- l’amor,
- el goig,
- la pau,
- la gratitud
- o la unitat.
A l’entrada del 4 de febrer escriu:
‘Viure una vida espiritual no significa que t’hagis de privar dels béns que et fan falta i que et faciliten la vida.
Simplement significa que has d’emprar des d’allò més insignificant al més important en benefici de tots. Utilitza-ho, sempre, amb amor i gratitud, reconeixent la seva procedència i el seu origen diví.
Observaràs que com més dónes, més lloc deixes perquè entrin altres coses.
Accepta tot el que necessitis, però mai no vulguis posseir-ho.
Quant més possessiu et mostris, més probabilitats tens de perdre-ho.
A mesura que vagis posant els teus valors en el lloc que els pertoca, res no et mancarà.
Recorda posar-me sempre en el primer lloc (la naturalesa essencial, la pràctica, el silenci, el Déu interior), donar gràcies per tot i retornar tot allò que ja no necessitis’.
D’aquí la voluntat de compartir amb vosaltres aquestes troballes literàries, aquestes perles essencials.
8. Vols un darrer regal?
L’aplec de retalls d’avui, la polifonia de veus, esdevé un laberint d’ensenyaments de procedència diversa que tenen en comú la recerca de l’amor, de la justícia i de la saviesa.
No sabem si també el darrer regal. Fes clic aquí per descobrir-ho (+).
Res no seríem sense la benevolença de meteofelanitx (+) que ens serveix les fotografies esplèndides de Xesca Serra, l'artista pollensina que generosament retrata la bellesa interior i exterior de la naturalesa que també ens és pròpia. Ja saps que si fas clic damunt de les fotografies les pots veure ampliades. A ells, la nostra gratitud eterna!!
Hi ha una dedicatòria explícita a qui generosament ens ensenya les dreceres del camí interior. A qui ens escriu, de cor:
'La veritable saviesa entra per l’amor, el silenci i l’escolta. Aprendre a ser Un Mateix és experimentar la pròpia realitat interior que ens fa Ser.
Mantenir la nostra autenticitat, SER un mateix... és la primera condició per aconseguir i abraçar la felicitat. Res no pot donar-nos més goig i satisfacció que arribar a ser qui som.'
Gassho profund!!
És veritat que el món vol pau?
Joan Mascaró
