'L’amor és joia i pau'
Joan Mascaró
(Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987)
Diu la mestra Berta Meneses que l’amor és la Veritat de l’univers i també la Veritat del nostre ésser, que la saviesa comporta un esperit sòlid, tranquil, lliure, amorós i benevolent.1. Estimar la saviesa
‘Hem de permetre que la saviesa ens empari i ens travessi, que s’allotgi dins el nostre interior més íntim i personal i que la seva llum ens il·lumini els racons més ocults i transformi en llum les nostre ombres.
Estimant la saviesa aprendrem a discernir les actituds equivocades, fruit de l’ego que tot ho condiciona i ens nega la felicitat, i abonarem el terreny de l’ànima perquè en pugui brostar vida nova des del nostre interior renovat.
L’actitud sàvia és una actitud de reverència, de temor i de silenci davant del misteri que comença a desplegar-se dins nostre quan ens adonem del nostre jo més íntim.
Si estimam el silenci, convidem la confiança del no saber sabent i la persona de fe s’obre i s’abandona a la voluntat divina i essencial que és la saviesa inefable.
L’actitud sagrada és, altrament, una actitud de respecte profund i bàsic per la realitat, es presenti com es presenti.
L’actitud comandada per la ignorància mostra un menyspreu enorme per la realitat. De fet, la ment mundana només cerca imposar els seus propis designis adés ferotges adés brutals.
2. Estimar el silenci
La persona que no ha descobert aquest fons primordial i savi que la constitueix és víctima dels seus propis prejudicis, preconcepcions i limitacions.
La persona de fe és idealment lliure de prejudici i es mostra oberta i tranquil·la en les seves respostes desinhibides davant el flux renovat de circumstàncies de la vida.
Aquesta és la vertadera saviesa, que brosta d’un esperit sòlid i pacífic.
Per això, la persona que té una visió sàvia contempla la vida com una cosa sagrada. No necessita, en la seva relació amb els altres, identificar-se amb allò que és incorrecte, ni criticar les accions alienes.
Perquè ell veu per davall de la superfície i percep la naturalesa essencial, la divinitat dins el seu interior.
La persona que estima el silenci és capaç d’ajudar als altres a trobar aquest Déu en el seu interior, obrint-los la porta de la confiança, oferint-los gratitud, respecte, humilitat i honestedat.
Aquest és el vot del Bodhissatva poder salvar a tots els ésser que sofreixen de la ignorància, allunyant-los els temors i ajudant-los a trobar-se a si mateixos en el camí d’estimar la quietud i el silenci’.
3. Un cristià en la senda de Buda
‘Els que segueixen el Camí Mitjà (el camí del drama budista) i els que segueixen el camí de Crist (el camí del Regne), camins diferents però que molt sovint es creuen i s’entrecreuen:
no poden o no han de ser, els uns per als altres, companys de ruta, 'bons amics', amics espirituals?
Qui ens adreça aquestes paraules és Jacques Scheuer, un jesuïta que va estudiar filosofia a Bèlgica, teologia a l'Índia i indiologia a França.
És professor d'història de les religions asiàtiques, en particular hinduisme i budisme, a la Universitat Catòlica de Lovaina i un dels responsables del centre per al diàleg interreligiós Les Voies de l'Orient, a Brussel·les.
Scheuer és l'autor d‘Un cristià en la senda de Buda’ el llibre que, si us ve de gust, analitzarem en la reunió d’estudi d’aquest dissabte, 28 de febrer.
4. Les portes del Dharma són incomptables...
Ja sabeu que l’assistència és voluntària, amb una invitació a arribar al casal de Pere Martell a les 17.45h. L’amic Tomeu Artigues, que ho coordina bonament, ens convida a fer zazen de 18.00 a 19.00h i de llavors i fins a les 20.45h l’esmentada reunió d'estudi.
S’aprofundirà en les pàgines del llibre de Scheuer con si fons un camí de Sant Jaume, una porta del Dharma, a partir de la pàgina 65, en aquell indret on es retroba de bell nou l’amic.
‘No es tracta de crear barreres si no de comentar el Dharma' proposa Tomeu.
Certament, Jacques Scheuer ens acostarà a l'essència del missatge budista.
Amb un rigorós anàlisi de la condició humana exposa la recerca profunda del despertar i de l'alliberament, tot distanciant-los i fixant les diferències de la imatge distorsionada d'una doctrina nihilista que ens ofereixen clixés recurrents.
L'objectiu de Scheuer és que aquest descobriment de l'altre es converteixi en un viatge d'anada i tornada cap a una compressió sempre inacabada del camí espiritual que ens proposa la fe cristiana, cap a una hospitalitat d’ambdues cultures que faci madurar el fruit del reconeixement.
‘Al llarg dels segles de la història occidental, l'evangeli de la caritat ha suscitat, i suscita encara, innombrables manifestacions de solidaritat i de servei davant les múltiples formes de sofriment.
Amb un esperit diferent, apareixen a Occident formes budistes, tradicionals o innovadores, d'assistència als que pateixen'.
5. La clau de Scheuer
'Si en els propers anys, budistes i cristians es comprometen junts i no tenen por d’expressar i compartir les raons per les quals s'han compromès: així, és d'esperar, d'una part i d'una altra, un aprofundiment espiritual amb unes formes inèdites de lluita i de treball contra els múltiples rostres del sofriment'.
Fins dissabte, els que pugueu!
6. Camins interiors
'Tenc el plaer de convidar-te a la meva propera exposició de pintures titulada CAMINS INTERIORS –qui així escriu i ens proposa generosament és l’amic artista Andreu Llambies-‘. Ja ho sabeu.
La mostra tendrà lloc a la Sala d'Exposicions de la Seguretat Social (la Rambla, 18, Palma) el proper dia 9 de març, a partir de les 19 hores fins aproximadament les 21 hores, encara que romandrà oberta fins dia 31 de març.
No cal ni recordar-vos que n’Andreu estaria molt content de poder comptar amb la nostra presència.
Camins de serralades pronunciades, sendes de buda per Sant Marçal i Marratxinet, ha trescat incansable el nostre company de Sangha per arribar al cor del Bodhissatva que porta obert sota la faldriguera de la camisa.
Retxes, punts, burots, esborralls, ziga-zagues, esses, revolts, corbes, el·lipsis cromàtiques, metàfores formals, poemes breus, talment haikus que dibuixen els gotims dels tamarells que ploren ran de mar l’enyor dels vells mariners apàtrides.
Solcs esguerrats per la mà destra del creador, cavitats on sembrar la llavor de la divinitat, Llambies dibuixa el crit furtiu de desesper que clama auxili. Bruixot que mescla elements cromàtics per oferir-nos un viatge visual alquímic, lisèrgic, d’un compost cristal·lí, relacionat estretament amb els alcaloides del sègol banyut...
El seu és un viatge ololiuhqui a les arrels més endinsades dels confins remots de la persona...
Jo no m’ho perdré, i tú?
7. La llibertat és eternitat
Un amic, un dia, em va plantejar un dubte vital i, via mail, tenguérem el diàleg que segueix línies avall. Ell havia quedat palplantat al bell mig de dues carreteres, fent un stop sigilós i observador, i no sabia cap a on tirar, cap on conduí el seu vehicle vital.
Era el camí de la vida que li presentava paranys, trampes, ginys parats per caçar la innocència embolcallada per la por i el dubte de l'esdevenir forjat en la quimera del desig.
La vida era un artifici ordit per a seduir, per enganyar o per vèncer, pensava anguniosament.
‘Algun dia hauràs de treure la mà del fre i deixar-te endur per les sinuoses carreteres principals i secundàries de la terra.
No hi ha res com pujar i baixar costers i pendissos, derrapar, caure i aixecar-te brut de fang per reprendre el sender de la vida.
La llibertat no és una sensació de la fira de les vanitats; la llibertat és una crua i virguera realitat que et fa malbé, que et cobra peatge, que t’abandona amb o per qualsevol desconegut o desconeguda.
Però, alhora, una xuclada del seu oxigen val per a tota una vida.
La llibertat és la passa prèvia a l’eternitat’.
8. T'escric rera les ombres
Un altre poeta, Lluís Massanet i Galmés, ho havia escrit amb la força de la saviesa rebel dels vint anys amb uns mots, escandalosament, bells:
T’escric rera les ombres,
en un batibull
de mormoladora incertesa...
No em sentiràs gens
-per a les parets escric,
soliu-
i mai resseguiràs la singladissa
esgarrifança de cada llàgrima
a sobre el paper,
com un mal esclat perbocada,
a renecs del teu nom,
amb la burleta satisfacció
d’endurir l’amar
fins, de tant patiment treballós,
abraonar
l’últim bes submís de penitència:
t’abomin
perquè ja t’he estimat massa.
9. I, per últims, la gratitud i el regal
Us esment especial i agraït a la generosa i enriquidora aportació de meteofelanitx (+) per les imatges de meravella que ens guien i acompanyen. Avui, algunes d'elles són obra d'art d'un bon amic d'Artà, Antoni Esteva.
Si ens heu estimat fins aquí, resseguint les paraules d’aquest bloc, us mereixeu un gran premi, un oscar a la fidelitat, al coratge, a la lluita, a l’amor i a la saviesa que són els únics elements que poden trencar el silenci més sagrat, íntim i profund. (Feu clic aquí +)
Gassho profund !!
'Un mestre és un poeta i un creador. És lliure i fa lliures als altres'
Joan Mascaró
