‘...Quan jo tenia quatre mesos la població va ser expulsada perquè Lvov fou incorporada a l'URSS, i es va convertir en una altra ciutat. El 1945 tots van fer les maletes: cosins, padrines, oncles, veïns ... i la gran majoria es va retrobar a Gliwice, una antiga ciutat alemanya que Polònia acabava d'annexionar-se.
Era la ciutat pitjor, això deien els grans. La ciutat pitjor. La meva mare plorava quan caminava pels seus carrers. Era lletja, industrial. Allà els nostres vells van perdre la memòria, sorpresos pel lloc on els havia tocat morir.
Jo sentia parlar tant de l'extraordinària Lvov que del lloc que habitava només prenia l'imprescindible per viure. Això em va convertir en una persona sense llar. Un pelegrí.Tot i haver arribat amb quatre mesos a Gliwice, per a mi la vida també es dividia entre abans i després de Lvov. Però era feliç jugant entre les ruïnes: aquest és el meu record més important.
Aquest món complex ens enfronta a emocions ràpides com l'odi i el xovinisme; hauríem de ser lents i racionals...’
Adam Zagajewski, poeta
-o-
‘...El jardí estava en calma, encara sumit en el repòs. El vent va arrossegar uns nigulets i la lluna va brillar en tot el seu esplendor. De tant en tant, se sentia el murmuri de les branques que, sacsejades lleugerament, deixaven caure petites gotes d'aigua.
Un suau alè de brisa va descendir sobre el fullatge i va arrecerar-se entre les fulles humides. Ni un sol pensament va torbar la seva ment. La pau regnava en el seu cor.’
Jerzy Kosinski, poeta
-o-
Des de la vella Polònia, mutilada per les guerres del segle passat; primer, per l’egoisme i la barbàrie del nazisme alemany i, després, pel totalitarisme soviètic, ens arriben aquestes dues veus nítides, clares, sàvies, que caminen entre la tristesa i la bellesa.
Les veus de Kosinski i Zagajewski fan caminar la poesia d’un jo senzill i essencial a un nosaltres comú i social.
Són dos exemples de pelegrins de la vida i del món que ens mostren les seves respostes als qüestionaments adés elementals adés filosòfics.
- Què trobam quan estam perduts?
- Quins horitzons s'obren més enllà dels límits, quan ens desviam del camí per passejar, explorar o divagar?
- No és aquest impuls cap allò desconegut la llavor del coneixement, el detonant de la creació artística, la condició necessària per imaginar i descobrir altres mons?
1. Caminar, una filosofia
Frédéric Gros, el filòsof francès que ha escrit ‘Caminar. Una filosofia’ explica com van fer servir la caminada les ments més despertes de la humanitat.
Des de Nietzsche, que va arribar a manifestar la seva desconfiança pels filòsofs de despatx, fins a les marxes de Gandhi, les passejades del qual van fer canviar la història de l'Índia.
Gros segueix les petjades dels grans pensadors en un text poètic i rigorós. La revolució que proposa està a l'abast de qualsevol i, com un passeig, pot ampliar els nostres horitzons. Proposa caminar sense anar enlloc. Caminar sense pressa, com a contrapunt a l'oficina i la casa, contra la rigidesa dels horaris en una societat esquematitzada i abocada al consum i al treball.
I, fins i tot, caminar contra la insulsa pista corredissa del gimnàs.
Caminar per sortir de la rutina i per exercitar el pensament. Seguir el camí de la filosofia.
Qui pensa ha de caminar sense estar fermat a la seva cultura, als seus llibres, a les seves creences.
Per pensar lliurament has d’anar, com deia el poeta Antonio Machado, lleuger d’equipatge...
‘Y cuando llegue el día del último viaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar’
-o-
2. Caminar és cercar l’energia primigènia
Comentàvem en una recent entrada al bloc la importància del Kin-hin.
Lentament, amb cura i amb sigil, practicam l’art del Kin-hin, una de les quatre actituds fonamentals del cos: estar a peu dret, caminar, seure i estirar-se.
És bo sentir el contacte amb la terra. És un caminar rítmic, que alterna tensió i distensió, temps forts i temps febles.
Els Mestres Zen diuen que consisteix a avançar com el tigre dins el bosc o el drac dins la mar. El recolzament del peu és segur i silenciós, com el pas d’un lladre!
La dinàmica corporal del caminar implica una dinàmica espiritual molt rica. Quan camines la noció que més destaca és la de la disponibilitat i la llibertat de pensament, hom torna a estar disponible, sobre tot per a un mateix.
Trobam les idees, no les cercam. Per això ens arriben i són idees lleugeres i fràgils, subtils, que estaria bé apuntar.
3. Caminar és escriure
Caminar és parlar amb un mateix, és mantenir un diàleg serè, fluid. Sovint, dins la quotidianitat, en el treball, la relació amb nosaltres mateixos genera una tensió que sorgeix per atendre els reiterats desafiaments que ens imposam.
Caminar pas a pas calma les tensions i hom es troba en la companyia d’un mateix, però d’una forma més tranquil·la. És el plaer de retrobar-se a si mateix dins el tot.
El fet de caminar ens dóna l’oportunitat de descobrir una llibertat nova.
Avui, en el nostre món quotidià, enormement condicionat per la tecnologia, la llibertat s’entén en funció de l’accessibilitat i de la multiplicitat d’eleccions que podem escollir.
4. Homo connecticus
‘La llibertat, avui, és facilitat i està associada a la velocitat.
L’home modern és l’Homo connecticus. I caminar ens procura i ofereix el plaer d’alliberar-nos dels imperatius de la velocitat i escapar a la idea mateixa d’identitat. De tenir un nom i una història’ assenyala Frédéric Gros.
Ser algú ens serveix a les reunions mundanes, en les quals acostumam a parlar de nosaltres mateixos i ens obligam a ser fidels al nostre retrat arquetípic. A ser fidels al tipus primitiu, al patró o model que, creiem, original.En canvi, la llibertat que s’esdevé quan caminam és la de ser un no-ningú, un simple animal que avança.
Arribam a un punt, en el qual no sabem el temps transcorregut i tenim la sensació de poder perllongar aquesta vigília en moviment dies i dies.
No importa on anam, ni l’hora que és, ni qui som: nom, edat, professió... Tot perd consistència.
Experimentam l’alegria de la senzillesa, del contemplar, de la plenitud, de la serenitat. No és un treball d’introspecció, de construir-se una identitat personal ni de plantejar-se la pregunta de qui sóc.
És, més aviat, la construcció d’una bombolla d’aire.
5. Caminar és peregrinar cap a un mateix
El caminant, el pelegrí, és un rebel que camina cap a si mateix. Caminar és un lloc per reinventar-se, per aprendre a desobeir-se a un mateix.
.jpg)
Al fil d’aquestes reflexions, he trobat un correu a uns amics que, casualitat, aleshores ja titulava ‘camina, caminaràs’. Era un escrit datat ara fa 10 anys, redactat i emès dies abans d’iniciar una llarga peregrinació que encara avui continua. Deia així:
‘Diumenge arranc el camí de Sant Jaume des de Roncesvalles. A peu. Tot sol. Després d'un any delicat, purgaré la meva penitència pels camins polsosos de Navarra, Rioja, Burgos, Palència...
És un vell anhel de trajectes vitals, curts i llargs, d'interiors profunds amb senderols de pedra i solcs de terra eixuta, d'aprenentatge per paisatges llunyans, ignots...
Com diu Joan Mascaró, el camí comença amb llum i acaba amb llum. No és una teoria, ni un consol, ni una idea poètica, ni una revelació sobtada. És el fet central de la nostra vida.
Bon viatge, bon camí, que sigui el que més convengui...’
6. Caminar és llibertat
Rellegit ara sembla que no hagi transcorregut el temps, que el tot i jo continuem igual, essent el mateix.
Em reconec a cada revolt del camí, a l’ombra del teix; a cada racó del sementer, esguardant la sortida del primer raig de sol; a cada prat vora la riba del torrent, bevent aigua fresca i cristal·lina; a cada enfonyall i lloriguera amagada dins els camps sembrats o erms, somiant despert el cel i la terra, enyorant la mar...
Caminar és una forma també de combatre els tres verins que vicien i corquen la societat d’avui: la cobdícia, l’agressivitat i la ignorància.
El sistema econòmic ha institucionalitzat la cobdícia; els Estats fan prevaldre la militarització que és hostilitat i agressivitat institucionalitzades; i els mitjans de comunicació són l’instrument que serveix per institucionalitzar la ignorància.
Economia, Política i Mitjans de Comunicació normalitzen un estat de coses i fets que hauria d’estar i ser permanentment qüestionades.
El zen és un camí. És el camí de la transformació personal, mitjançant el qual passarem del jo individual al jo col·lectiu, assolint una dimensió social.
Diu el mestre zen, David Loy, que la transformació personal i la transformació social han d’anar juntes, que se necessiten mútuament.
No hem de caure, novament, en el parany de la ignorància i fer camins separats. La percepció, falsa, d’estar separats del món, del cos social, que porta implícita la sensació de carència, ens fa cercar i recercar a fora (més diners, més fama, més reconeixement...).
Com diu Joan Mascaró:
‘feliç és l’home que pot escoltar discussions amb quietud interior...’
I que amb una experiència d’interrelació serem més plenament humans, més ecològics, més solidaris, més generosos...
-o-
7. Qui sóc jo?
‘L’esser té poc temps per ser –diu la nostra mestra Berta Meneses-. Per això hem d’experimentar i viure amb atenció plena. Hem de redescobrir-nos.
Hem d’adquirir l’autoconsciència amb l’objectiu de despertar-nos al món real.
El camí del zen és de saviesa i comprensió, gràcies a la percepció que ens permet arribar a la nova consciència.
Atenció i receptivitat i acceptació conscients. Sense judicis, ni comparacions'.
Nunca perseguí la gloria.
Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace caminoy al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar…
Lligat als versos del poeta ens arriba el regal.
Si vols assaborir un nou passeig per la vida clica aquí (+). T'ho has guanyat.
Gassho profund
‘L’egoisme és la negació de la llibertat’
Joan Mascaró