Sonen campanades

Dimecres, 31 de desembre de 2014

'Quan mir en el meu interior 
i veig que no sóc RES,
això és saviesa.

Quan mir cap a fora
i veig que ho sóc TOT,
això és amor.

Entre el no-res i el tot
transcorr la meva vida.'

Sri Nisargadatta Maharaj

No podíem deixar passar aquesta ocasió de cap d’any sense dir-nos res, sense un mot, sense fer un comiat, absent de llàgrimes... 

No podíem dir-nos adéu sense paraules ensucrades per donar la benvinguda al nou any amb els desitjos que ens són habitud.

Ha transcorregut un temps generós i agraït d’ençà l’entrada que vàrem titular ‘Àfrica en el cor’ i aquesta darrera que clourem amb el títol de ‘Sonen campanades’.

Tot són reminiscències, rastres, records i enyors dels sons que ressonen talment campanes en el més profund del cor, on s’hi adormen plàcidament i tranquil·la els pensaments, els sentiments, les emocions.

Esguardant l’esdevenir ens plantegem reiteradament llargues llistes de propòsits per al nou any quan la realitat que perseguim és, senzillament, ser feliç.


Ser feliç


Escriu la psicòloga Merxe Pasamontes que ser feliç pot semblar una cosa fàcil i òbvia, però la realitat és que els humans tenim la capacitat de complicar i amargar-nos la vida fins a límits insospitats. 

Aquesta és la cara i la creu de la nostra capacitat de raciocini. Una capacitat que ens serveix per crear, per imaginar, per planificar i per executar un pla, però també per donar voltes i voltes al passat i a possibles circumstàncies del futur. 

I així ens passa la vida, donant voltes a coses que ja van passar i que per tant no tenen solució i a d’altres que potser mai no passaran.

Allò paradoxal del tema és que quan realment més gaudim no és quan estam elucubrant amb altres moments temporals sinó quan estam centrats a l'ara i aquí. Quan, submergits en el present, gaudim de l'activitat que estam realitzant. 

Quan deixam que ment i cos estiguin centrats en el present que vivim sense volar mentalment cap el passat o el futur. Llavors notam que el temps vola i alhora s'estira. 

I no és una contradicció. Segons Pasamontes una part del temps vola, perquè no hi ha esforç per estar a un altre costat i, alhora, s'estira perquè estam immersos intensament i profunda en el present que vivim. Encara que sigui una cosa senzilla i quotidiana, un activitat de ‘samu’, feta amb consciència.


Aquesta és la clau: posar consciència al que estam fent 


Desenvolupar aquesta part de nosaltres mateixos, la consciència, que és observadora de la nostra pròpia experiència. És el que en meditació es coneix com el Jo observador

Amb la pràctica aconseguim una altra manera de veure el món i de relacionar-nos amb ell, perquè la nostra veritable essència resideix a un altre lloc, més intern i autèntic, més proper a això que anomenem consciència. 


La gran fe


Quan ens qüestionam la nostra vida i volem ampliar l’angle de la pròpia visió del món, de transformar-nos, aquesta orientació sol tenir una motivació que ens ha copsats fortament, intensament.

Es caracteritza per la recerca constant del jo essencial, en paraules de la mestra Berta Meneses. La pràctica calma la set de provar-ho tot, ens incrementa la sensibilitat i ens obre, de bat a bat, els sentits.

La gran confiança rau en la rel profunda, allà s’hi troba la gran fe. Les troballes que anam fent i les petjades que deixam palesen que la realitat essencial hi és...

Enfortir i aprofundir en el nivell de consciència és mèrit de la pràctica. Quan fixam la mirada interior (dins la saviesa), de forma continuada, augmenta el cabal d’energia vital –el joriki- que generam. 

Així travessam els primers sis nivells de consciència (els cinc sentits i la ment) que esdevenen la vàlvula de drenatge de l’inconscient.

Superat amb la pràctica el setè nivell, el de la consciència egòica, anam a parar a l’anomenat ‘el silo’ o sitja en català. És un nivell de dipòsit en el qual el joriki provoca els efectes de makyo un fenomen on les ombres de l’inconscient flueixen i brollen. 

Serveix per drenar situacions doloroses, per netejar l’inconscient. És aquí on la pràctica de la meditació continuada i constant actua amb incidència directa en el sistema central del cervell, el sistema límbic.

La porta d’entrada a la saviesa profunda sempre és vigilada per la por. Una por generada pel petit ego que no vol que entrem en el gran JO. Pot semblar la por que sentim en observar un immens abisme. 

L’hem de transcendir amb confiança, amb rectitud i paciència, amb perseverança i equilibri.


La intuïció


Encara que semblin genials i increïbles, no ens convé quedar enganxats en els makyos i hem de donar pas, amb fe i determinació en la nostra pràctica, al nivell novè: la consciència oceànica, la ment-cor, la unitat del cos i la ment que ens obre a la saviesa i a l’energia renovada del shie.


Amb el shie arribam a la intuïció. És l’energia intuïtiva que ens permet actuar ‘tal qual som i fent allò que hem de fer’. 

Davant dels estímuls i les circumstàncies de la vida actuam de forma adequada. És una percepció profunda que TOT ÉS


Tot és allà: en la flor del BUDA 


Aquí, t’experimentes a tu mateix i s'esdevé el samadhi de la pràctica. No hi ha consciència. Tot és.

En la quotidianitat ho podem experimentar en el samu. és l’experiència de la gran claredat. Tot és clar.

Conjugar cos i ment i esperit amb totes les coses, amb tots els éssers. 

El camí del zen és el del despertar a la saviesa i a la comprensió de la nova consciència.

Atenció i receptivitat conscients sense judicis ni comparacions, ens exposava la mestra en el darrer curs d’iniciació de Son Bono. 

Menys paraules, menys pensaments, més atenció, per combatre el domini polític de la ment amb una vida sana, atenta, equilibrada, que ens permet veure i copsar l’essència de totes les altres existències i viure-la amb aquesta plenitud, amb aquest AMOR.


Desideratum


El nostre desig per a tota la sangha, per a tots els éssers, té enguany un fonament poètic que hem arravatat al nostre amic Miquel Mestre. Aquí teniu el seu poema ‘Desideratum’, allò que també desitjam de tot cor

Que l'arbre fruiti enguany la millor fruita,
que els ceps donin a tots millor verema,
que espiga arran d'espiga els camps de blat
oberts al vent de maig que tot ho daura
ofrenin la millor de les collites.
Que el pa sigui de tots i el companatge
abasti a fer somriure a qui en demana.
Que creixin sans els fills entre nosaltres.
Que cap infant no ens miri amb tristesa.
Que cap nadó no mori mai de fred.
Que cap dona no senti a les costelles
el cop de la sivella de qui estima,
la daga de l'amant en desamor.
Que el ric faci del pobre el seu germà.
Que el pobre desconegui què són llàgrimes.
Llibert sigui l'esclau de l'esclavatge
que imposa el poderós sobre el més feble.
Que acabin onsevulla tantes guerres
civils, tan incivils, tan fratricides,
misèria de l'home que es diu home,
triomf del llop humà sobre l'espècie.
Que el món sigui de tots, de tots la Terra,
aquest punt microscòpic, solitari
enmig d'un Univers que no té límit.
Que l'aire transparent que ens embolcalla
propici sigui sempre a qui el respira.
Que un déu antic o nou ens sigui Déu,
constant procurador de la concòrdia.

Això, amos del món, demanaríem.
¿Potser fóra excessiva la complanta?


Amb gratitud, un últim regal


Milions de gràcies a Xesca Serra i a meteoFelanitx (+) per retratar-nos les meravelles del cel i la terra i fer-nos redescobrir la bellesa de la natura en un instant efímer, minúscul, com el cant hivernal de l'ocell.

Tot això ens ensenya i recorda que en la voluntat de l'univers som lliures i que la nostra llibertat construeix el nostre destí

No ens cal res més. Potser, únicament, un darrer regal per assaborir aquest temps que es desfà com un buf d'alè entre els plecs de la pell més tendra. Talment un vent que xiula harmoniós i subtil fent dansar la natura silvestre.

Clica aquí i és ben teu (+)


GYA TEI GYA TEI HA RA GYA TEI HARA SO GYA TEI
Gate, Gate, Paragate, Parasamgate!

Certament hi ha un pont interior entre el nostre temps i la nostra Eternitat. 
Si creuam el pont som ‘a l’altra riba’

Joan Mascaró
                       

Gassho profund 2015!