...Tot succeeix en l'esquinçadora epifania del present, en què
d'altra banda es condensa una història estratificada i plurisecular;
la vida és una destral que talla el cos i l’ànima de
l’individu de la mateixa manera que talla un arbre, i el tronc
escapçat mostra, en els anells, presents i ardents, tots
els anys i els moments d’una història que continua fent mal.
Una aurora de sang
Claudio Magris
-o-
Els copsà desprevinguts
abrupta
la borrasca,
i
després, a la deriva,
dies de
mar... i mar... i mar...
Dies de
cel... i sol... i nits...
I enmig
de la immensitat
de la desemparança,
de
sobte, a l’horitzó,
miratge
que no és miratge,
veren
terra ferma, roques, ocells,
arbres,
una illa.
Dies de
mar... i sol... i sal...
I la
set que cruia
la pell
cremada dels nàufrags,
la seva
carn tumefacta,
els
seus llavis ressecs
a trenc
de vida,
a frec
de mort.
Dies de
mar... i mar... i mar...
Dies de
sol... i cel... i sal...
De
sobte, però,
heus
allà, al lluny, sorgint de la calitja,
la
terra no promesa.
Heus
allà, recobrada, l’esperança.
Heus
aquí la primera petjada de l’home
a la
platja deserta
de la
salvació.
...Looking into the heart of light, the silence
T.S. Eliot
A les illes del sud de la mar d’entre terres,
on Europa acaba i ja s’endevina
la seca set de la duna africana,
l’agost és el mes del foc: crema
l’aire, crema el temps, cremen
pins i càrritx a pujols, a muntanyes,
i pedres i penyals, mascarats
per tanta flama i caliu, per tanta carbonissa,
guaiten com negres crosteres
a la pell de la terra, com ossos pelats
d’un cadàver o carcassa
que un boldró de voltors haguera descarnat.
Mal temps, aquest, per trescar, a l’hora
encesa,
sendes, tiranys, camins, quan el migjorn
cobreix de pols llinyes i voreres, i els
sementers
esdevenen rostollars socarrimats, espinosos
cardassars, tòrrid paratge.
És aleshores que l’animal humà,
aquell homínid encara perdurable,
cerca ombra d’arbre on aixoplugar-se
del xàfec solar, cerca el lloc
des del qual poder contemplar,
en les formes de la pedra,
la forma del silenci
en el cor de la llum.
És la claror d’agost.
Tots els rellotges de sol
marquen en silenci
la meitat del dia.
És la calor d’agost,
la mateixa que resseca i abrusa
el rostoll d’aquests camps,
indòmits altre temps,
garrigues denses
molt abans que la terra
conegués la unglada
fonda de la rella.
Entre arrels que guaiten
per juntures de fang,
baixes parets de pedra
marquen i limiten
encara els habitacles,
deshabitats de fa tant.
En aquestes cabanes,
sota llurs cobertes
de canyissos i branques,
també hi copularen
homes i dones,
qui sap si amb tendresa
o elemental carícia,
qui sap si amb amor,
tot per fer perdurables
la tribu, la raça, la vida
del poble.
Gemecs de plaer
ompliren els vespres.
Perderen la batalla
perdérem el combat.
Només aquestes pedres
que els homes amb llurs braços
amb força arrengleraren
ens parlen de qui fórem
abans de ser qui som.
Trèmuls, ara els dits
palpen les superfícies
que altres dits, altres
mans tocaren
ara fa tres mil anys:
heus aquí l’esmorrell o l’escletxa,
el bony o el forat,
l’esquerda o l’aresta,
el caire, la veta, el grop, el crivell.
Heus aquí la victòria
de la guerra guanyada
contra l’invisible
exèrcit de l’oblit.
Baix del mateix cel,
xop de la mateixa llum,
aquest silenci petri
par que ens ho conti tot.
...Sortim del talaiot. Tornam al camí.
El camí d’anada
i el camí de tornada
són sempre un mateix
però distint camí.
The end
is where we start from
El punt final és el punt de partença.
Sortim del talaiot. Tornam al camí.
No hi ha camí?
Aquest és el camí.
-o-
Miquel
Mestre (Artà, 1951) és el poeta i amic que ens
regala aquest pom de versos per al gaudi de l'Escola de Zen Sanbo Mallorca, en aquests darrers dies d’agost.
Fan part d’un breu poemari, intitulat Migdia d'agost en el talaiot, del què se n’ha fet
un tiratge de noranta-nou exemplars numerats i signats per l’autor, que ha
editat l’Ajuntament d’Artà, tot encetant la col·lecció PoésArt.
Els mots de Miquel Mestre són indicis, coneixements, experiències, senyals inequívocs
d'una saviesa apresa de dia i de nit ran de foguera, que ens avisen de noves
arribades de mar enllà ‘que amenacen silent les terres, la mar, la llengua, el
cant, l’ànima’.
Captivadors com són els poemes, hem
triat per cloure aquest post únic d’agost una música singular, seductora,
sensual, inigualable.
Gassho profund!
