Divendres, 4 d’abril de 2014
Miscel·lània:
Mescla de coses vàries; especialment, aplec d'escrits sobre matèries diverses.
‘La ira no pot aturar la ira, la por no pot aturar la por, l’ansietat no pot aturar l’ansietat, la guerra no pot aturar la guerra, l’odi no pot aturar l’odi, el foc no pot aturar el foc... Sembla molt més fàcil preparar la guerra que preparar la pau’
Joan Mascaró i Fornès (Santa Margalida, 1897 – Cambridge, 1987)
Comentari 1
El temps ha capgirat el nostre retrat quotidià. La pluja, encara que suau, ho mulla tot. El vent d'anit ha fet caure les fulles d'arbres i arbusts com si fóssim a l'autumne. Les primaveres s'agermanen, el mateix hauríem de fer les persones.
En el passeig nocturn d'anit passada, en girar cap a la platja petita, una remor infernal va copsar l'enteniment. El cos es va escarrufar en sentir aquell batec bestial de màquina brutal. Era una tafona de capolar immensa. Era un bramul que trencava la suau cadència de la pluja que es besava amb el mar. El portaavions nuclear més gran feia estada, port -en diuen ells-, al bell mig de la badia.
Tots els peixos de la mar
Imagineu les saupes, les oblades, les llisses, les orades, els congres, les cigales, tot quant ésser vivent que dormia o nedava o vivia plàcidament i tranquil·la, com han quedat bloquejats, morts, inerts.
La màquina humana més perfecta per matar persones, amb milers de caps nuclears en el seu ventre i a punt per enlairar-se i desplegar la vil potència, ha vetllat els nostres somnis.
Els sis mil homes, llests per matar en qualsevol moment i en qualsevol indret, podrien prendre l'illa i convertir-la en una Alaska mediterrània, un Puerto Rico annexionat a la gran potència bèl·lica. Sis mil homes que venen a gastar i a divertir-se. No en faltaria més.
Després d'haver fet de les seves: empresonar i engrillonar i torturar i matar a Síria, Egipte, Líbia, Líban o Palestina, per parlar dels països veïnats, ara poden sotmetre'ns i annexionar-nos. Ells o els den Putin. Macabres.
Hom no ha dormit tranquil. Hi havia uns batecs no habituals que ressonaven dins l’interior del cos. La guerra. El conflicte. La brutalitat dels homes fa por.
Només, hi podem posar una flor dins la boca del canó del fusell, un bes a la granada de mà perquè mori rovellada, un somriure al bagul de les armes que enterrarem per sempre. El món va capgirat.
No podem perdre el sentit de la vida senzilla, humil, amorosa. El seu secret és en allò ordinari. Allò bo és tot de franc. No costa res. Girem els ulls cap a dins. Escoltem el silenci dels cors. Caminem amb acceptació de bo i dolent.
No facem diferències. No jutgem. No matem ni emprem la violència. Deixem que en el cor només hi ressoni la música de Bach, la veu de na Sílvia Perez Cruz, que el seu cucurrucucú paloma sigui la banda sonora que ens desperti dins la suavitat dels llençols perfumats per l'amor dels nostres cossos.
Que la nostra mestra Berta Meneses ens guiï aquests dies pel camí que més ens convengui. Que el dia ens sigui un regal.
Que l'amor ens acompanyi a tothora i que la pau regni dins el teu cor, dins el cor de totes els éssers.
Comentari 2
El temps sembla detingut en un no-res. Un buf d'alè, tant sols, el sustenta i el dibuixa. Un poemet breu d'Hugo Mujica ens recorda el temps de la infància, el temps perdut, passat, allà on hi volem descansar quan la ment divaga per cercar un rocam on fer peu, on reposar, on fer u i que el pensar esdevengui des del no pensar. Diu així:
'Llueve
y al árbol le pesan sus hojas,
a los rosales sus rosas.
Llueve
y el jardín huele a infancia,
a cercanía de todos los milagros,
a ausencia de todas las memorias.
Hugo Mujica (Avellaneda, Buenos Aires en 1942)
El lloc de la infància, tan màgic, tan pur, tan significatiu, tan nostre, tan de tots... No hi ha memòria, hi ha miracles.
Hi ha les roses del jardí, que llueixen colors de natura i resplendeixen al cant de les caderneres i dels rossinyols!
Comentari 3
Diuen que allò important és viure el present, l'Aquí i l'Ara, trobar i percebre l'eternitat dins cada instant del dia, ja sia en beure un tassó d'aigua, de vi, en menjar, en treballar, en fer una tasca domèstica a casa, en parlar amb una amiga, amb el fills o amb els pares, en dormir... En tot, sense fer discrims de res. Ni bo ni dolent.
Aquesta atenció plena, feta amb l'ull de la comprensió, aquell que a orient dibuixen en el centre del front de la persona, és el que ens despert i ens permet entendre el sentit profund de la vida.
Aquest despertar és el que anomenen 'buda', aquell que ha despertat a la consciència plena, divina, del present, del tot abraçat a tu, del tot fent u.
També dins el dolor, dins l'angoixa i la por, la malaltia o l’odi, s’hi troba un efecte transcendent, que ens ha fet precisar la importància d'estar centrats, d'aprofitar qualsevol alè, qualsevol buf d'oratge, un tros de pa, un grell de taronja, una dutxa d'aigua calenta, un té verd o vermell, un passeig, una ona de mar, un llaüt, una pècora, un somriure, una mirada...
Anirem enrere només per agrair l'aprenentatge, per reconèixer el que hem caminat amb atenció i dedicació i abnegació i amor i amb dolor. Res no ha estat gratuït. Hi ha peatge. Vital. Injust. Excessiu. Si. Ara, som aquí.
Llegint aquest escrit que només té un objectiu: recordar-nos que en el passat i en el present ens hem estimat i ens estimam i, en el capdavall, aquest és el misteri més meravellós que podem descobrir, som u en els altres.
El nus que formam, la cadena que ens uneix, fina de teranyina que ens connecta en la xarxa del grup, de la família, del col·lectiu, de la Sangha, és el fil d'Ariadna que ens lliga i ens relliga i que ens permet caminar i observar i ésser plenament conscients de tot.
El futur és un camí etern que se'ns obre a tots incert, que hi arribarem i el farem sempre des d'aquesta presència, des d'aquest present.
"Habrá un año en que habrá un mes en que habrá una semana en que habrá un día en que habrá una hora en que habrá un minuto en que habrá un segundo y, dentro del segundo, habrá el no tiempo sagrado de la muerte transfigurada."
Clarice Lispector (Tchetchelnick, Ucraïna, 1920- Rio de Janeiro, 1977)
El nostre agraïment a www.meteofelanitx, sense les bellíssimes fotografies que els menllavam res no seria igual en aquesta proposta de continguts. Una abraçada al cor!
Una imatge val més que mil paraules. Voleu veure les nostres torres, no les que vol sembrar el govern dins la nostra mar mediterrània. Feis un clic i un petit esguard aquí (+) i les torres compareixeran dibuixades dins una nebulosa de música harmònica, suau, interpretada amb la cadència indi de Bon Iver.
Gassho profund!!
