La veu de la veritat

Els colors de la tardor.
Fotos de Miquel Montserrat

Dissabte, 14 de desembre de 2013

Una amiga de la Sangha ens fa arribar un poema, per a ella molt estimat i admirat. El Cant Espiritual de Sant Joan de la Creu, publicat al blog fa uns dies, li ha recordat aquesta composició d'un dels grans mestres de les lletres. 

Compartir el que tenim o les troballes que fem o els descobriments intuïtius que ens arriben de l'abismament o samadhi, és senyal d'estar en el camí del zen. 

Res ens pertany, tot és un bé comú, preservable i sostenible.  


'Enginy, bellesa i autenticitat' són les premisses que impulsen la creació del poeta, la recerca d'allò absolut és el resultat de la paradoxa de sumar intel·ligència i sentiment. Emoció d'amor. Amic i amat!!

Avui, que molts de vosaltres gaudireu del silenci en el zendo més alt de Mallorca, just en el galliner de Sant Honorat; de la companyia amistosa i càlida del grup; i de l'excepcional vianda que preparen Miquel Mascaró i companyia: 'la veu de la veritat' és la lletra de convit que ens obre les portes de pinta en ample a aquesta celebració extraordinària que és un diumenge de desembre.

Miquel Montserrat, coordinador de la Sangha i amic, ha retratat l'autumne, amb unes imatges de la naturalesa que segellen el temps, el desen, el guarden...

Un temps perdut, a la recerca del qual hom hi dedica seny i enteniment. El destí és a mans de l'atzar, i l'atzar sempre vola lliure com un ocell, com aquest nigul descambuixat que sembla pintat en el cel... Gràcies Miquel...

No volem allargar l'ànsia de llegir aquesta nova referència, profunda, intensa, emotiva, nua i sincera... Vet ací la poesia: 

-0-

LA VOZ A TI DEBIDA
Versos 792 a 830

Qué alegría, vivir 
sintiéndose vivido. 

Rendirse 
a la gran certidumbre, oscuramente, 
de que otro ser, fuera de mí, muy lejos, 
me está viviendo. 

Que cuando los espejos, los espías, 
azogues, almas cortas, aseguran 
que estoy aquí, yo, inmóvil, 
con los ojos cerrados y los labios, 
negándome al amor 
de la luz, de la flor y de los nombres, 
la verdad trasvisible es que camino 
sin mis pasos, con otros, 
allá lejos, y allí 
estoy besando flores, luces, hablo. 

Que hay otro ser por el que miro el mundo 
porque me está queriendo con sus ojos. 

Que hay otra voz con la que digo cosas 
no sospechadas por mi gran silencio; 
y es que también me quiere con su voz. 

La vida —¡qué transporte ya!—, ignorancia 
de lo que son mis actos, que ella hace, 
en que ella vive, doble, suya y mía. 

Y cuando ella me hable 
de un cielo oscuro, de un paisaje blanco, 
recordaré 
estrellas que no vi, que ella miraba, 
y nieve que nevaba allá en su cielo. 

Con la extraña delicia de acordarse 
de haber tocado lo que no toqué 
sino con esas manos que no alcanzo 
a coger con las mías, tan distantes. 

Y todo enajenado podrá el cuerpo 
descansar quieto, muerto ya. Morirse 
en la alta confianza 
de que este vivir mío no era sólo 
mi vivir: era el nuestro. Y que me vive 
otro ser por detrás de la no muerte.



Pedro Salinas, 1933

'La mort pot ballar' encara que ho sembli no és un vers de Pedro Salinas, dóna nom al darrer regal que clou aquesta entrada de contingut al blog de l'Escola de Zen Sanbo Mallorca. (Clicar aquí +)

Gassho profund!!