 |
| Un regal per a la reflexió |
Dimarts, 2 de juliol de 2013
‘El zen és l’element espiritual que es troba a totes les religions. És un aprofundiment en la Realitat’
Joan Mascaró
La cita den Mascaró és un convit a entrar al blog; és un regal a la reflexió prèvia; és un gassho d’admiració al fet ordinari que esdevé extraordinari just amb el nostre esguard atent, amb la nostra mirada al món; és una reverència d’amor i de respecte als mestres, a tots...
 |
| Una reverència d'amor |
En el darrer sesshin de juny a Son Bono, un dels comentaris de la mestra Berta Meneses durant la celebració versava sobre la por. 'Una por –deia- que constitueix un dels nostres senyals d’identitat'.
Tot i la convulsió de l’entorn, de la situació econòmica, social i cultural crítica, i sovint greu i irrecuperable, que vivim individualment i col·lectivament, no hem de tenir por.
La Realitat essencial, la Divinitat intrínseca
De fet, quan en la pràctica del zazen, en una actitud de recolliment i de silenci, escoltam en el fons del cor un ‘no temis’, és la paraula provinent de la Realitat essencial. És la manifestació de la Divinitat intrínseca.
És una veritat que ens fa vibrar; és un esperó de confiança.
 |
| Un esguard atent |
Experimentam que aquest fonament és real i digne, que constitueix un roca on fer peu i descansar serenament, malgrat el món es manté en erupció i la nostra ment s’interroga de forma constant, dispersa i sense callar els raonaments.
El ‘no temis’ -deia la mestra- és una confiança que brosta de l’experiència directa, que ens convida a endinsar-nos encara més en la pràctica, en el samadhi, en l’abismament cap a la consciència profunda, intuïtiva i sempre nova de la vida.
Una altra manera de veure i de viure és possible
No tenguis por en capbussar-te mar endins a la recerca d’aquest rocam on fer peu, on esdevenir un amb la immensitat del tot, allà on el present és nou i fresc i adés farcit de riqueses insospitades i sense fi, ens deia la mestra.
 |
| El tacte suau d'una alga |
La ment ens presenta una mar d’onatges tumultuosos, sovint perillosos i malèvols, que clamen a la por, però en seguir el camí interior del silenci i la quietud veurem el mar de manera diferent. I, aquesta mirada interior, ens permetrà sortejar les reaccions egòiques habituals que provenen de la por: la ira, l’odi, la ràbia, l’enveja, l’agressivitat...
En canvi, quan deixam de percebre el tot des de ‘l’ego’ experimentam, amb goig i sorpresa, que una altra manera de veure i de viure és possible.
La vida s'il·lumina, l'últim pas cap a la saviesa perfecte
Diu Meneses que les transformacions profundes no vénen dels propòsits, ni dels voluntarismes, sinó que neixen de la comprensió: quan veiem, canviam.
 |
| Un buf d'oratge de mar |
Canviar no és assolir una meta llunyana o poder carregar un feix afegit a les nostres espatlles; canviar és sortir de la superficialitat per viure, senzillament, allò que som en la profunditat. Per això és un requeriment veure-ho, experimentar-ho.
En veure-ho, la vida s’il·lumina, la por es transforma en confiança i podem transcendir del ‘jo’ al ‘nosaltres’ i del ‘nosaltres’ als ‘ells’, l’últim pas cap a la saviesa perfecta. Perquè quan diem ‘ells’ diem ‘tots’.
La maduresa és transcendir aquest ‘jo’ fins a sentir-te en el ‘tots’.
En la maduresa perdem concentració, però guanyam perspectiva de la totalitat, i amb ella augmentam la tolerància i l’equanimitat per gaudir d’allò mínim, quasi imperceptible, de la bellesa de la vida simple i senzilla.
Ah! la vida simple i senzilla...
 |
| Un no-res, un tot |
Un buf de vent, un somriure, una flaire de romaní, veure la lluna amagada rere un nigul, un ‘bon dia’, un donar gràcies, un cant de mèrlera, les imatges fotografiades per Xesca Serra o Colau Nadal, un esquit d’aigua de mar, un no-res...
Un no-res podria ser el poema ‘Calambur’ d’Ángel González
La axila vegetal, la piel de leche,
espumosa y floral, desnuda y sola,
niegas tu cuerpo al mar, ola tras ola,
y, lo entregas al sol; que le aproveche.
La pupila de Dios, dulce y piadosa,
dora esta hora de otoño larga y cálida,
y bajo su mirada tu piel pálida
pasa de rosa blanca a rosa rosa.
Me siento dios por un instante; os veo
a él, a ti, al mar, la luz, la tarde.
Todo lo que contemplo vibra y arde,
y mi deseo se cumple en mi deseo:
dore mi sol así las olas y la
espuma que en tu cuerpo canta, canta
-más por tus senos que por tu garganta-
do re mi sol la si la sol la si la.
Un no res podria ser aquesta cançó... (fer clic)
o, si tu vols, també podria ser aquesta altra (ferclic)
Gassho profund!!