‘Ésser és ésser en Eternitat. Esdevenir és ésser en el Temps’
Joan Mascaró i Fornés
A la memòria de totes 'les víctimes innocents'
Dies de recolliment, que poden semblar inhàbils, inútils, buits, avorrits, erms i àrids, secs i eixuts…
Jorns desèrtics d’emocions, de sentiments, de mots i paraules, que dansen en el so d’un diàleg estèril entre els éssers…
Llums que s’encenen i apaguen, fars luminiscents que brillen llunyans, dins les nits obscures d’un hivern que marxa lentament, amb els carrers buits de passes…
Silencis que s’imposen a les llars, rebosts que recuperen la importància de lloc fonamental, queviures que recobren els sabors perduts dins una memòria gastronòmica enriquida en la rapidesa sintètica i desestructurada…
Un mos, un mot, un brill, un so, una nota, un alè, una mirada, un somriure, una llàgrima, un glop, una gota, la complicitat humana ens agermana en el no-res…
Tots som iguals dins la diferència, germans d’univers, còmplices de senderols prims, de platges verges, de ciutats fantasmagòriques…
Aquests dies de recolliment, imposats pel ‘Coronavirus’, serveixen per fer un balanç vital, una contemplació silent pel camí recorregut i fer aturada a allò que convé recordar per bondat i salut…
Ens plouen els missatges de per tot arreu i de tota casta i escollim aquells que ens semblen escrits des de la saviesa fonda, des del compromís humà, des de l’amor sense qüestionaments…
Sempre amb l’objectiu de mantenir la calma dins aquest oceà en tempesta, que esdevé el present contemporani…
A l’ull de l’huracà
Corren temps que ens desafien per les malalties, pels verins de la ignorància i la por, i la cobdicia, farcits per les amenaces d'atacs nuclears, per les ruptures polítiques, per les crisis financeres, per les tensions racials, per les lluites religioses, pels terratrèmols devastadors, per despietats incendis forestals...
En el rerefons sempre hi ha els mateixos fantasmes, corporacions insensibles, ments fastigoses i podrides per idees d’ambició i poder, diners i diners per enriquir les mateixes butxaques, filantrops davant de les càmeres, miserables rere les cortines del teatre de la vida…
Són temps de dubtes, de caminar guiats per uns serveis informatius poc fiables, per unes xarxes socials que alguns manegen adés hàbilment i adés malèficament...
Arreu se sembra la llavor endimoniada del poder, de l’enriquiment fàcil, de la supremacia d’uns sobre els altres…
Afortunadament, filòsofs i pensadors, mestres i savis, sempre humils i honests, ens conviden a no lliurar-nos a aquests jocs de perversió, que amaguen sota les aparences bondadoses la riquesa i el poder, l’ambició i l’enveja…
‘Cada vegada que reacciones amb temor i ansietat, perquè la por i l'ansietat són emocions i les emocions són energia, només alimentes el següent moment de desassossec…
El que hem d'aprendre a fer en aquest moment històric és estar-nos en la quietud: convertir-nos en l'ull de l'huracà. Penetrar-hi…
Perquè l'ull d'un huracà és un lloc de calma, al voltant del qual gira la tempesta.
Ens convertim en l'ull quan sortim del caos i entram en el moment present…’ afirma Joe Dispenza, investigador, escriptor, prohom de la ciència i el coneixement.
Sense fer res
Aquesta és la raó per la qual feim tot l'entrenament que feim… perquè és en el moment present, aquell que ho abraça tot eternament, on s'engendra tota la creació.
Així, quan regulam les emocions internes independentment de les condicions externes, començam a dominar el nostre entorn…
O, com diu la dita Zen ’sense fer res no deixam res sense fer…’
Per una altra via, però per un camí semblant ens condueix la nostra companya psicoterapeuta Schön Belart, qui escriu al seu bloc ‘Un viaje al corazón (+)’ un article que exposa com la humanitat està en l'agonia d’un estira-i-arronsa...
Ara hi ha una consciència col·lectiva en constant creixement que vol evolucionar, però les velles formes de ser i les posicions o habituds de consciència obsoletes estan lluitant per aferrar-se a allò conegut…
‘El virus ens fa responsables de la salut dels altres. Cuidar-me per cuidar l'altre. Tenir cura de les persones més vulnerables, saber-nos responsables del bé comú.
El virus també ens demana confiança, solidaritat, compassió, altruisme, empatia, cooperació. Pensar en els altres i ser responsables de no propagar el verí, la por.
Cadascú és responsable col·laborador de la salut de tots i totes.
Pens, com molts, en el personal sanitari i els seus esforços per atendre milers de persones, desbordats per les retallades en la sanitat pública i lliurats a la seva tasca professional amb afany i desinteresadament. Ens demanen responsabilitat, enfront de l'egoisme i la inconsciència.
Per a la Mare Terra, aquesta aturada general és un respir, una oportunitat per a la regeneració i la recuperació dels estralls del capitalisme depredador.
Sembla que a la fi l’arquetípicament femení s'imposa: SER, no fer.
Sentir, connectar amb la nostra vulnerabilitat, tenir cura, col·laborar, tornar a casa, pensar en els altres, anar cap a dins, contemplar…’ conclou sàviament Belart.
Depenent de la lent a través de la qual es miri, aquestes lluites poden anar des de les estructures de poder del món fins als nostres egos individuals.
Com més reaccionam als ‘inputs’ del món exterior i mantenim la nostra atenció en aquests temes tan carregats emocionalment, més alimentam els problemes i la pressió…
Vida nova
En el fons, és la nostra energia la que ens manté vius.
‘Com més forta sigui la nostra reacció emocional davant dels esdeveniments externs, més desplaçam la nostra energia en la direcció oposada a la creació: energia creativa que podríem interioritzar i fer servir per crear una vida millor, curar el nostre cos, o transformar-lo en una experiència de vida nova, per anomenar només unes poques possibilitats…’ destaca Dispenza.
Quan tot es veu alterat, sembla que l'univers actua, seguint les seves pròpies lleis, per retornar l'equilibri a la naturalesa, a les coses i als éssers del planeta anomenat Terra.
Els temps que estam vivint, plens de paradoxes, fan pensar en un canvi d’era…
La nostra mestra Berta Meneses ens recordava sempre ‘el segle XXI o serà espiritual o no serà’…
Ella que ens guia pel camí de la saviesa, de la compassió, de la gratitud, de l’abraçada íntima i generosa, pel sender de l’equanimitat, se’ns ofereix i ens convida a fer una pràctica ètica, pragmàtica, solidària.
'L’esser té poc temps per ser –diu la mestra-. Per això hem d’experimentar i viure amb atenció plena. Hem de redescobrir-nos.
Hem d’adquirir l’autoconsciència amb l’objectiu de despertar-nos al món real.
El camí del Zen és de saviesa i comprensió, gràcies a la percepció que ens permet arribar a la nova consciència.
Atenció i receptivitat i acceptació conscients. Sense judicis, ni comparacions'.
Atenció, receptivitat i acceptació en una era en què el canvi climàtic està arribant a nivells preocupants pels desastres naturals que s'estan succeint.
Mentre l'economia es col·lapsa, la contaminació baixa de manera considerable.
Hem de ser conscients i i estar vigilants de les injustícies a la nostra societat. Hem de saber desconnectar-nos dels fluxes constants de notícies, fonamentalment d’aquelles que destaquen la tragèdia i la negativitat.
Si no volem desconnectar del tot, treballem per afegir llum i amor a aquestes fonts informatives i xarxes socials.
Els desafiaments
O com diu la mestra ‘en la teva vida diària, realitza un acte de bondat, de voluntariat o de solidaritat per ajudar a qui més ho necessiti; recupera el diàleg amb algú amb qui no has parlat fa temps, perdona a algú o perdona't per alguna cosa que hagis fet malament...
Has de ser indulgent, afectuós i amable amb tu mateix i amb els que t'envolten, perquè cada un està passant pels seus propis desafiaments…’
La por i l'ansietat són el resultat de l'anticipació d'esdeveniments que encara no han succeït, i com sabem, som els creadors de la nostra realitat.
És humà reaccionar davant d'aquests esdeveniments globals nocius, però si ho fas, no t'hi quedis enganxat. Simplement supera-ho.
No parlis d'ells, ni els donis energia, ni els donis vida, ni els converteixis en una altra cosa. No els propaguis, perquè quan comences a explicar històries sobre els esdeveniments, els alimentes...
'En una societat que es basa en la productivitat i el consum, en la qual tots correm perseguint no se sap ben bé què, sense descans, sense pausa, de cop i volta se'ns imposa una aturada forçosa.
Quiets, a casa, dia rere dia. A comptar les hores d'un temps al qual li hem sostret el valor. Sabem encara com utilitzar el nostre temps sense una fi específica?
Ara no és el moment de contreure’ns. Ara és un moment per expandir-se en l'amor; després de tot, l'amor conquesta la por…’ referma Dispenza.
En una època en què la criança dels fills, per raons majors, es delega sovint a altres figures i institucions, el Coronavirus obliga a tancar escoles i ens força a cercar solucions alternatives, a tornar a posar al pare i la mare al costat dels propis fills.
Ens obliga a tornar a ser família.
‘En una dimensió en la qual les relacions interpersonals, la comunicació, la socialització, es realitza en un espai virtual, el de les xarxes socials, donant-nos la falsa il·lusió de proximitat, aquest virus ens sostreu la veritable proximitat, la real: que ningú es toqui, es besi, s’abraci, tot s’ha de fer a distància, en la fredor de l'absència de contacte…’ diu el psicòleg F. Morelli.Fer pinya i camí
‘En una fase social en què pensar en un mateix s'ha tornat la norma, aquest virus ens envia un missatge clar: l'única manera de sortir d'aquesta situació és fer pinya, fer ressorgir en nosaltres el sentiment d'ajuda al proïsme, de pertinença a un col·lectiu, de ser part d'alguna cosa més gran sobre la qual ens sentim responsables…
La corresponsabilitat: sentir que de les teves accions depèn la sort dels que t'envolten, i que tu depens d’ells…
Deixem de cercar culpables o de preguntar-nos per què ha passat això, i comencem a pensar en què podem aprendre de tot això…’ clama Morelli.
Economia, Política i Mitjans de Comunicació normalitzen un estat de coses i fets que haurien d’estar i ser permanentment qüestionades.
Hi ha molt per aprendre, per reflexionar i esforçar-nos.
En retornar la normalitat, caminar ha de ser també una forma de combatre els tres verins que vicien i corquen la societat civil d’avui: la cobdícia, l’agressivitat i la ignorància.
El sistema econòmic ha institucionalitzat la cobdícia; els Estats fan prevaldre la militarització que és hostilitat i agressivitat institucionalitzades; i els mitjans de comunicació són l’instrument que serveix per institucionalitzar la ignorància.
El zen és un camí, que transcorre lluny dels convencionalismes.
És el camí de la transformació personal, mitjançant el qual passarem del jo individual al jo col·lectiu, assolint una dimensió social de pau, d’amor, de calma i de confiança.
El darrer regal
Ens hem de reconèixer a cada revolt del camí, a l’ombra del teix; a cada racó del sementer sembrat arreu de faveres, esguardant la sortida del primer raig de sol; a cada prat verdós vora la riba del torrent, bevent aigua fresca i cristal·lina; a cada enfonyall i lloriguera amagada dins els camps sembrats o erms, somiant despert el cel i la terra, enyorant la mar...
Pas a pas, anam fent camí, mentre les fulles tendres traspuen el brancam de la primavera.
Arrels, troncs, branques, fulles i fruits… Pares, mares, filles i fills…
Estimades, estimats, bon camí...
Si voleu continuar, basta fer un clic aquí (+)
Gassho profund!!
‘L’experiència del ‘Jo som’ pot ésser l’experiència més alta de la nostra vida’
Joan Mascaró