El gran viatge




‘Una energia espiritual invisible pot crear totes les altres formes d’energia’
Joan Mascaró i Fornés



A la memòria de Joan Mascaró, que sempre ens dóna llum i energia nova...


Aquesta entrada ens arriba d’una triple inspiració: primera, per l’aniversari del naixement del nostre filòsof admirat Joan Mascaró, fa 120 anys, el 1897, a l’hort den Degollat a la vila de Santa Margalida; segona, pel plec de fotografies excelses d’Andreu Llambies, artista i company de les contrades de  Marratxinet, en el retorn del seu viatge al Japó, imatges que abelleixen el blanc immaculat d’aquest bloc; tercera, per la saviesa de la nostra estimada mestra Berta Meneses, que ens fa seguir i resseguir i perseguir, sense claudicar ni negligir mai, la corrent de l’aigua que ens mena cap al més gran i bell viatge que esdevé la vida.


Si cliques damunt la imatge,
la podràs veure ampliada
Gràcies, Joan; gràcies Andreu; gràcies, Berta!



Fluir com l'aigua


Hi ha un koan de la Miscel·lània que diu:



‘En un pou que mai no ha estat cavat,
hi brolla l’aigua d'una font que no raja.
Mentre algú, sense ombra ni forma, la tragina...’

‘L'aigua és simplement aigua, les virtuts de la qual i ella mateixa habiten més enllà del seu fluir’ deia Eihei Dogen.

La flor del lotus, el símbol budista per a la transformació dels tres verins: la cobdícia, la ràbia i la ignorància, creix i desenvolupa tota la seva bellesa dins les aigües tèrboles, enfangades i pantanoses. 

La reflexió que ens recorda i escriu la nostra benvolguda mestra zen, Berta Meneses, ens ensenya a mirar al bell darrere de les coses, perquè també la indagació fa part de les característiques de l'element aigua. 

‘L'aigua sempre pren el camí més curt i flueix cap a la profunditat, però per la seva perseverança és capaç de moure muntanyes’.

Què implica aquesta frase d'un pou no cavat i d’una font que no raja, però de la qual sempre en flueix aigua pura?

‘Aquest pou no excavat ens parla de l’àmbit d'obertura infinita que no ha estat mai  cavat, ni aprofundit... Cada un de nosaltres som aquesta naturalesa essencial. Simplement, és el nostre jo mateix

I d'aquí brolla l'aigua contínuament. El poder de fluir és deixar anar i estar ‘desperts’ sense aixecar o imposar cap barrera. Per això hem d'aprendre a desconnectar el xiuxiueig constant de la ment...

L'atenció plena, a cada instant, ens permet ‘fluir’, ens permet saber que tot el que passa ens convida a viure el que realment hi ha en aquest moment precís, que tot respon a un ordre que implica saber desvetllar la percepció de la llei del Dharma, la que regeix l'univers sencer.

Aquest ‘fluir’ té molt a veure amb ser conscients i res a veure amb el lloc on les nostres ocupadíssimes vides semblen conduir-nos. És l'únic lloc des del qual podem transformar realment els nostres projectes, els nostres equips, les nostres organitzacions... i, alhora, transformar-nos a nosaltres mateixos’.

La saviesa, que traspuen les paraules de Berta Meneses, s’enfonsa dins la nostra pell, perfora el cervell i es desa dins la consciència més íntima. Practicar-la fa call a les mans i als genolls, però reblaneix el cor més dur i complex. Continuem llegint el seu discurs...


Fluir, influir, refluir...


Per poder ‘fluir’ ens hem de comprometre. Aquesta és la gran determinació, imprescindible per poder deixar anar la ment il·lusòria i brollar com l’aigua de la font, lliurament i obertament. 

La determinació és un factor crític per capgirar la història pròpia, per transformar-la, perquè gairebé tot allò important s'obté combinant entrega i compromís amb un mateix. 

La nostra ment, moguda per aficions, rebutjos, judicis, comparacions, prejudicis o censures... és reactiva. 

La ment és com una balança de precisió que perd el seu equilibri, en el moment en què s'identifica amb algun judici o que estableix algun tipus de preferència, gust o rebuig, estima o aversió, i es veu arrossegada pel remolí de la reactivitat...

Només podrem mantenir l'equilibri i el repòs quan aprenem a utilitzar el poder de l'atenció plena, utilitzant la qualitat de la consciència, la capacitat de saber i de comprendre allò que convé a cada moment, sense haver ni de triar ni d’establir cap tipus de preferències...

Així, en la pràctica del Zazen, hem de mantenir al màxim aquesta consciència plena, perquè llavors sigui un fet natural en la nostra vida quotidiana.

La meditació és un viatge, un gran viatge, el viatge de la vida a través de nosaltres mateixos. Una travessia vital, talment una peregrinació que ens obliga a franquejar tots els paisatges de la nostra experiència. 

Hi ha valls i muntanyes, capamunts i capovalls, moments plaents i moments dolorosos, alegries i penes, però no hi ha res fora de la pràctica, perquè la pràctica consisteix, precisament, a explorar qui som. I aquesta exploració requereix d’una determinació indestructible...’ diu i escriu rotunda de seny la nostra mestra.

Estam realment disposats a afrontar la totalitat de la nostra experiència?

La qüestió que ens planteja Berta Meneses apunta directament a la veritat. Ella ens ho explica amb senzillesa: 

‘Hem de procurar que tot, absolutament tot, arribi a formar part de la nostra pràctica. 

Les diverses experiències que ens proporcionen les sensacions físiques de plaer i de dolor, les diferents emocions de felicitat o de tristesa, de depressió o d’eufòria, d'interès o de fàstic, són distintes estacions de l'itinerari pel qual discorre el nostre viatge


És possible, amb la pràctica, obrir-se a cada un d'aquests estats? 
I arribar a ser conscients de cada un d'ells d'una manera equilibrada? 
I comprendre quina és la seva veritable naturalesa?

Meneses respon: ‘la pràctica de la meditació no té res a veure amb l'afecció ni amb el rebuig, sinó que constitueix un retorn constant al moment present. 


Et sonen els ritmes?


La meditació és un procés d'obertura contínua i d’equilibri de la ment, en el qual no hi ha elecció, ni afecció, ni identificació ni censura. La meditació ens connecta amb el ritme subjacent a cada una de les nostres activitats.

Podem prendre d’exemple, els ritmes de la natura, els ritmes del dia i de la nit, els ritmes de les estacions... Hi ha ritme en la música, en l'esport, en la poesia i en la dansa... 

Cada activitat té el seu propi ritme i, quan arribam a connectar amb ell, descobrim una nova sensació d'harmonia, de gràcia i d'absència d'esforç. Això és aprendre a fluir. 

També la nostra pràctica té el seu propi ritme, el ritme intern de la respiració, el ritme de les sensacions, el ritme dels pensaments, de les emocions, dels sentiments, el ritme de les imatges i dels sons...

Però només arribarem a descobrir aquest ritme intern quan deixam de reaccionar i ens obrim a cada moment, sense identificar, sense rebutjar i sense lluitar. 

Només quan arribem a experimentar aquest ritme començarem a gaudir d'una pràctica assossegada, serena i sense esforç. 

No obstant això, per poder establir contacte amb el ritme, convendrà fer un gran esforç, l'esforç de parar esment, l'esforç de retornar, una i una altra vegada, la nostra ment al moment present. 

Al principi, la ment està completament distreta i hem de fer l'esforç de controlar-la i de concentrar-la, però, en la mesura que ho fem així, instant rere instant, cada vegada gaudirem de més moments d'equilibri...’


La vida, una aventura



I llavors podrem descobrir que Tot, sense excepció, potser una aventura... 

Escriure una carta, conrar una amistat, sembrar un cossiol, fer un viatge... tot és una aventura. Fer un passeig, llegir un conte, preparar el sopar, estendre o aplegar la roba...

En realitat, qualsevol jornada, amb vent, pluja o niguls, és, per qui sap viure-la, una aventura incommensurable.

Fer el llit, rentar els plats, anar a comprar, netejar la grava dels moixos... tot això, i qualsevol dels quefers comuns i d’habitud, són aventures quotidianes, que poden ser excitants i fins i tot perilloses.

És llavors quan el gran viatge, el viatge de la vida, esdevé extraordinari, perquè la nostra meditació també apunta i abraça i esdevé una  aventura. 

La vida ordinària té un caràcter aventurer, insòlit i miraculós...


El darrer regal


Aquest últim present ve lligat dins els ritmes de la quotidianitat, insòlita i miraculosament aventurera, per felicitar-vos el Nadal de forma alegra, bullanguera, amb una instrumentació senzilla, acompanyada d’uns dits que acaronen suaument les cordes de l’arpa esdevinguda, per a l’ocasió, ànima viatgera i lliure. (clica aquí +)

Rebeu una entranyable abraçada als vostres cors compassius, lliures, viatgers i aventurers...

Gassho profund!




‘Fórem enviats aquí per fer bones obres’
Joan Mascaró