'Para nacer he nacido’
Pablo Neruda (Xile, 1904-1973)
Un heroi anònim, fidel lector d’aquest bloc ignot, que s’escriu des de l’alfabet del silenci, ens consigna una sèrie de fragments literaris i continguts diversos, que voldríem compartir tot fent una síntesi amb destresa i el més ajustat possible a la voluntat de qui l’inspira.
Serà el pòrtic d’entrada al Sesshin de juny que som a punt d’iniciar.
Talment el camí que segueix la guia dels estels, o el vol dels ocells de Yamamoto en esbart triangular, trencant la màgia del cel i oferint un calidoscopi acolorit, que flueix i es redibuixa amb aquell alabatent sinuós, subtil, de ritme harmònic del Blu...
Ocells que deixen un solc d’eternitat a l’esquena dels éssers, perquè mantenguin la verticalitat rigorosa en el Zazen que uneix les energies terrenals amb les celestials fent u.
U farem amb Tot
Ara fa un any escrivíem que ‘el zen és el camí del despertar. És la via que ens condueix a la resposta de la pregunta essencial: qui sóc jo?
La nostra mestra Berta Meneses ens explica sovint com la pràctica ha de conduir-nos a la saviesa… Com s’arriba a la fe, a l’arrel de fe en el que ja sóc...
Com, amb el Zazen, travessam el dubte i, finalment, entram a una etapa de ferma determinació per comprendre el cos i harmonitzar-nos amb la naturalesa essencial…
‘Atenció, concentració, comprensió i equilibri per integrar el cos en la pràctica de la plenitud’ diu Meneses.
Arribats aquí reprenem el fil de l’origen que l’heroi proposa.
Ho escriu així:
‘Ésser amb el contingut de les paraules a través de l’experiència de cadascú. I després oblidar-les. Perquè l’únic que s’ha de fer és la pràctica. I després de la pràctica aixecar-se, recollir el zafu, i caminar atent...’
‘Recordava les paraules de la nostra mestra, Berta Meneses, en el decurs d’un Sesshin, quan deia ‘ens hem d’unificar, les parts nostres que ens agraden i les que no’.
'Reconèixer-nos tant en allò que ens fa sentir bé de nosaltres com en allò que voldríem amagar i que ningú no sabés. Allò que volem amagar no es pot amagar...
Hi ha quelcom que ens estima per damunt de totes les miquetes de pols. Que amb tot, amb motius d’orgull i de vergonya, ens estima sense cap dubte, incondicionalment. Perquè allò que ens estima està en nosaltres i nosaltres en allò.
Seguint aquest fil del discurs de l’amor sense recança també en ve a la memòria l’entrevista feta a La Contra de la Vanguardia de n’Allan Vigneau.
La naturalesa essencial és en nosaltres, i no se'ns separa ni una mica. Ens mira sempre amb ulls amorosos.
D’aquí podem rescatar les paraules de la cançó ‘A song for someone’ de U2:
‘Tens una faç no malmesa per la bellesa
Tenc algunes cicatrius de per on he rodolat
Tens uns ulls que veuen a través meu
No tens gens de por, de res d’allò que veuen...’
-o-
Alain Vigneau, actor, clown i pedagog
56 anys. Vaig néixer a Tres unions, 4 fills -el gran de 33 i la petita de 4 anys-, i 4 néts. És urgent que ens guarim cadascú de nosaltres, no hi ha cap altra opció per tenir una bona societat. Déu no ens vol per com som, sinó per com és ell.
El riure compassiu
Vigneau va tenir una infantesa violenta i dolorosa i la desesperació va arrelar en ell.
Va invertir mitja vida a assumir el sentit tragicòmic de l’ésser humà i a ser capaç de riure’s d’ell mateix. Va ser pastor, va viatjar per mig món amb Pallassos sense Fronteres, va fundar la companyia de teatre La Stravagante. Va descobrir que el nas de pallasso, la màscara mínima, ens permet ser nosaltres mateixos, mostrar la nostra petitesa, el nostre desconcert davant un món exigent, guarir les ferides.
I va crear Clown Esencial, tallers terapèutics (Clownesencial.com) que imparteix en col·laboració amb Claudio Naranjo en els programes SAT. Explica les vivències com a terapeuta a Clown (Editorial La Llave).
‘Feliços els fracturats perquè deixen passar la llum’
De petit em vaig enfadar molt amb Déu i vaig firmar un pacte íntim i secret, que venia a dir: ‘D’acord, si he de viure enmig d’aquestes circumstàncies, ho faré, però pagaran per això’. Es tracta d’un contracte de desamor amb el món, una cosa molt comuna.
Què li va passar?
A la meva mare la va assassinar el seu amant. Jo tenia 7 anys. El meu pare em va asseure a la seva falda i em va dir: ‘La teva mare s’ha acabat’. Em vaig menjar un mocador i vaig estar un mes sense parlar.
...
L’ànima infantil és com la plastilina, les coses hi impacten com meteorits, el seu raonament no és el de l’adult. Jo volia matar l’assassí, però es va suïcidar. Em vaig quedar amb aquesta càrrega de ràbia i de desemparament a dins.
Sense refugi?
Tenia la meva àvia materna. Però al cap de cinc anys va trobar una granada de la Segona Guerra Mundial i li va explotar a les mans. Vaig créixer amb aquests cops que et fan veure que la vida no és res, és sols ara, i que té una dimensió violenta.
Què en va ser d’aquell nen?
Vaig viure sense rumb. El meu pare amb prou feines el coneixia. El temia. A l’ escola em sentia diferent perquè ells tenien mare i jo no. Aquesta exclusió del club dels normals em dolia molt.
Com va transitar per l’adolescència?
Vaig abandonar els estudis i em vaig escapar a la muntanya. Em vaig fer pastor d’ovelles. Durant deu anys vaig viure amb la meva parella en una finca en ruïnes, i allà vam tenir dues filles que van créixer entre bens, sense electricitat, sense aigua calenta: una vida arcaica. Però el meu dolor i la meva bogeria no van desistir. Jo era un tipus violent.
I va voler ser pallasso?
Era un altre dels meus somnis. La meva mare pintava pallassos. Vaig viatjar molt pel món amb Pallassos sense Fronteres i em vaig adonar que tots plorem i riem en el mateix idioma.
I vostè, va aprendre a riure?
Pel meu vell contracte amb Déu vaig entendre molt aviat que la vida és una cosa molt seriosa i que hi ha un monstre que si ets massa feliç es despertarà perquè dorm amb un ull obert. Em va costar més de deu anys d’actuacions permetre’m riure’m de mi mateix.
Va passar-li de sobte?
Sí, en un moment de l’espectacle em vaig rendir a la felicitat del públic i així em vaig rendir a la meva pròpia, vaig riure, vaig deixar anar el control, vaig acceptar... Va ser revelador, i vaig començar a treballar amb Claudio Naranjo en els programes terapèutics SAT que es donen per mig món, vaig crear Clown Esencial.
La teràpia del pallasso?
Sí, un espai per celebrar junts la nostra malaptesa i inutilitat -aquest tragicòmic intent de ser nosaltres mateixos-, per mirar-nos sense culpes ni prejudicis protegits per un nas vermell, i així dessacralitzar la nostra insignificant serietat i transformar el nostre passat en patrimoni.
Va transformar el seu dolor en art.
Sí, i aquest art em donava un lloc al món. Tots hi volem pertànyer. I tenim dret a ser inútils. Jo crec que estem molt malalts d’una santa serietat, un altar en el qual sacrifiquem molta espontaneïtat i dolçor. Som molt més amorosos del que ens mostrem.
Forma part de la nostra inutilitat.
Patim molt més per no poder estimar prou que per no ser estimats prou. En realitat tot es redueix a amor i mals d’amor. Castrem la nostra sensualitat, amorositat, la nostra capacitat de goig..., i ho fem amb un enorme esforç.
Un absurd.
És legítim que vulguem ser grans, però és molt cansat. Quan celebrem la nostra petitesa ens fem grans d’una forma més esplèndida i més relaxada, i no fem pagar al món el nostre esforç. La meva feina és celebrar la condició tragicòmica de la vida.
És necessari reparar l’amor a un mateix.
Confonem estimar-nos amb ser orgullosos, quan de fet estimar-nos a nosaltres mateixos és un acte de profunda humilitat: veure el que hi ha dins i reconsiderar-se.
...
Però en nosaltres nia un cansament íntim, gairebé vergonyós, que aflora quan ens traiem el maquillatge del personatge de la vida social, professional o familiar.
...
Hi ha un anhel de ser nosaltres mateixos, sense tants esforços ni requisits, ser sense aparentar, existir sense haver de pagar res a canvi, però no arribem ni a estimar-nos a nosaltres mateixos i ens passem la vida demanant que els altres ens estimin. Vivim plens d’autoexigència.
Esgotador.
El públic riu o plora amb el clown perquè s’hi reconeix. Ens igualen les nostres imperfeccions, no les nostres grandeses. Jo sóc conscient que tinc un gos ferotge a dins i un altre de bondadós que es desperta cada matí ben disposat, i cal ajudar-lo.
Com?
Reconeixent-lo. Jo sóc un matusser patètic que té dret a una vida bona... Hi ha una frase bonica d’Yvan Audouard que diu: ‘Feliços els fracturats perquè deixen passar la llum’.
Reivindica el dret a la poca traça?
Sí, a la inutilitat, a no servir per a res i no ser condemnat per això. Posar-se el nas és justament brillar des de la pròpia inadequació social, física o intel·lectual. Comunicar el nostre desemparament davant la complexitat del món és més constructiu que maquillar-lo.
Vols veure una mostra del circ de Vigneau? (clica aquí +)
Gràcies Ima Sanchís. Gràcies 'La Vanguardia'.
-o-
Kintsugi
‘Celebrar amb confiança la nostra unicitat autèntica i original i, al mateix temps, la nostra integració dins el tot. No hi ha res que me separi ni per un instant de tots els altres.
Tu ets jo, jo som ella, ella és ell, nosaltres som vosaltres, ells són jo...’
Escriu de bellnou l’heroi anònim que ens adreça aquets mots, indicis de saviesa bellugadissa, de senyals de llum que il·luminen las foscor obscura dels niguls vitals…
‘Ben igual que una tassa de test que cau i es torna a reparar. La tassa és tassa, però ara té unes cicatrius que mos diuen per on han passat. Això la fa única e irrepetible. Com les persones, i les hauríem de celebrar a totes i cadascuna d’elles, en la seva unicitat amb un amor incondicional.
Aquest amor incondicional és el que ho traspassa tot, que mos fa sentir com si tornàssim a ca nostra.
Com a la cançó de Depeche Mode, ‘Home’, és trobar la llar, aquest amor incondicional:
‘Aquesta és una cançó del costat equivocat de la ciutat,
on estic fermat al trespol pel so més solitari.
Oh, allò que em batega dedins i em clava en terra!!
Aquí hi ha una pàgina de l’etapa més buida de totes.
Una gàbia o la creu més feixuga feta mai.
Una pista del parany més mortal que mai s’hagi preparat.
I et don les gràcies per dur-m’hi,
per mostrar-me ca meva,
per cantar amb aquestes llàgrimes.
Finalment, he trobat que pertany aquí...
''És curiós –apunta la mà qui ens escriu de rerefons- que, parlant de vaixelles de test trencades, al Japó existeix un art que es diu Kintsugi que vol dir, literalment, reparació amb or.
Les peces de test que es rompen per haver caigut durant el seu ús es reparen amb pols o fil d’or, argent i platí, i així es dóna el valor al crui o a l’esmorrell per on s’han trencat...
Filosòficament, al Kintsugi se li poden veure similituds amb el Wabi-sabi, l'abraçament d'allò tarat o amb imperfeccions.
L'estètica japonesa valora les marques d'utilització d'un objecte.
Això es pot veure com a raonament per mantenir un objecte en ús fins i tot quan s'ha romput, remarcant els cruis i les reparacions de manera senzilla en la vida de l’objecte més que no prescindir del seu ús al moment d'espenyar-se.
Kintsugi es pot relacionar amb la filosofia japonesa de no-ment ‘Mushin’ que acompanya els conceptes de no aferrissament, acceptació dels canvis i del destí com aspectes consubstancials a la vida humana.’
-o-
Furgant dins les assenyades lectures que ens rememora el nostre benvolgut heroi, on hi sobresurt Jorge Luis Borges i el seu relat ‘La escritura del Dios’ dins El Aleph (1949), escollim per les solapes un fragment del llibre d’en Antoni Tàpies ‘Memòria Personal’.
Diu Tàpies:
‘... Per sort, sovint, la convivència amb Teresa em redescobria palpablement moltes qualitats humanes que em sostenien. Una és la del servei anònim.
De jove, se m'havia parlat adesiara de la necessitat de ser algú.
Ara tornava a veure, en canvi, el valor dels que passen per no ser ningú, l'anul·lació. L'anonimat, el gris de moltes vides, de tantes vides que no surten mai als diaris ni a les revistes, però sense les quals no marxaria res.
La poesia i la veritat de les coses petites, innocents, quotidianes, fins i tot monòtones. El sentit de donar-se, de lliurar-se contínuament fins a l'anul·lació, és una lliçó força necessària per a molts. I és la gran paradoxa de la humanitat... ‘
‘... En aprofundir en l'estudi de l'hinduisme, sobretot en temps de l'acció de Gandhi, vaig trobar una confirmació de molts fets que aprenia diàriament: el servei, el desinterès total, la no violència, i tantes i tantes coses!
No sé amb quina sana intuïció, Teresa de vegades se’n reia del meu afany de saviesa i de tots els grans fets, dels grans llocs espectaculars que la gent admira. Ella arribava amb naturalitat a tot el que a mi em costava grans esforços.
Però per l'hinduisme i més tard per les idees de Ghandi, se'ns va despertar a tots una gran simpatia.
Si tot el que viu és un, com poden existir guerres, afusellaments, presons?
Com poden glorificar i condecorar a uns més que als altres?
Per què un treball s'ha de considerar més important o més remunerable que un altre?
-o-
L'aritja que rebrota
Un altre heroi, Miquel Àngel Aguiló, artista, músic, compositor i amic de la Sangha, de qui encara recordem amb agraïment etern el seu inoblidable concert de les Suites de Bach per endolcir i entendre la salvatge Aritja que vam plantar al bell mig del nostre jardí per ajudar Talnique. Aguiló ens escriu despullant-se paraules planeres i humils que li brollen de cor endins:
‘Ja no puc més de no contar-vos-ho!, fa estona que ho estic organitzant... però era massa prest per fer-ho públic... i ara també ho és... però no puc més!
Fa un temps... vaig composar un concert de violoncel per a en Christophe Coin. Tal vegada es nom d’aquest violoncel·lista no vos diu res, però vos puc assegurar que és un dels més grans. El seu so, tan particular, és pura poesia, màgia subtil...
Realment, l’admir molt, he treballat amb ell bastantes vegades i sempre és una il·luminació, un descobriment, una fascinació constant, un torrent d’espiritualitat que davalla ple...
Li vaig enviar es concert i ha tardat... però me va cridar fa un parell de mesos dient que es concert li agradava molt, que el trobava molt emocionant (paraules seves) i molt ben escrit (també paraules seves) i que volia venir a Mallorca a estrenar-lo (també p.s.).
Ben emocionat, vaig començar a fer cames per muntar un equip per acompanyar-lo, una orquestra de cordes de 16 músics...
Vos assegur que no és fàcil, trobar lloc, trobar tothom, organitzar viatges, hotels, escenaris, llums, cadires, quadrar agendes...
N’Àngel Pujol també ajuda... A poc a poc tot ha anat agafant força i pareix que serà possible...
Així que vos empiparé molt, per que vull que vengueu, vull compartir-ho i a més, necessit sa vostra ajuda... Avís; seré pesat, ja ho sabeu!.
- Està previst que estrenem el dia 3 de Juliol al claustre de Sant Domingo a Pollença.
Per mi, és una fita important, molt important.... Hi tendrem més coses... però vos ho aniré contant...
-o-
El darrer regal
Cadascú té els seus motius...
Cadascú té la seva manera de sentir, d’alenar, de fer...
Simplement agafam i deixam anarallò que ens configura durant el dia,
allò que s'endinsa dins el cos,
dins el cor de les coses petites i belles...
I tot flueix a través de la sang, dels porus,
dels fins cabells embullats pel salnitre...
I així, nuats els cossos, ens podem dir secrets
i recordar com ens estimem...
Si ho vols recordar, clica aquí +
Gassho profund!
‘Quan la ment s’atura, llavors tenim coneixement pur’
Joan Mascaró i Fornés