'A Déu se'l troba per tot arreu, però no de qualsevol manera'
Raimon Pannikar (Barcelona, 1918-2010)
Això era i no era... una moneia petita, entremaliada, que tenia una coa llarga i un plometxo de pèl de rata damunt cada orella. Tenia una semblança llunyana a un tití. Per quines set-centes va anar a parar al dojo de Yagyu Tajima, el gran mestre de l'art de l'espasa? Mai ningú no ho va saber.
El petit simi, vés per on, sempre estava present en tots els exercicis, es mesclava amb els deixebles i s'esforçava en imitar-los.
Un bon matí un aprenent que venia de molt lluny es va presentar al mestre i li va sol·licitar l'honor de rebre l'ensenyament del maneig de l'espasa.
Ell no era un aprenent qualsevol, amagava sabers en l'art del combat, i per demostrar el seu valor va oferir-se per lluitar amb l'adversari que volgués oposar-s'hi. El mestre, sonrient, li digué:
- T'accept com a deixeble si pots guanyar a la moneia.
El lluitador, sorprès però segur d'ell mateix, va estar-hi d'acord. Donaren a cada un una espasa de fusta i el mestre, amb un senyal amb la mà, va obrir el combat.
La moneia va executar uns rapidíssims moviments en forma de molinet i, amb una velocitat vertiginosa, va fer un salt de gran perill, però equilibrat, que el col·loca afavorit just a l'esquena del seu adversari.
Abans que el lluitador es girés, la moneia ja li havia fet saltar l'espasa de les mans. Derrotat i abatut, ferit l'orgull pel domini de l'animal, el jove va marxar confús i molest.
Aleshores, va decidir estudiar més a fons l'art del sabre, del 'kenjutsu'. Es va retirar a un lloc de difícil accés, auster i allunyat de la gent, dedicant-se nit i dia a l'estudi i a la pràctica.
Omplia tots els moments que podia de 'zazen'. I, així, va progressar per la via de la meditació, alliberant-se d'il·lusions, de dubtes i de covardies. També de l'orgull, del desig i de la por.
El seu 'ego' és va anul·lar i, anant més enllà del pensament i la raó, va accedir a un estat, incomparablement profund i delicadament subtil, d'harmonia amb l'univers sencer.
Passats els anys, un horabaixa foscant, el lluitador va considerar-se preparat. Es va presentar a ca'l mestre, i davant de les portes del dojo estant va dir amb humilitat i modèstia:
- He vengut a lluitar amb la moneia.
Anaren a cercar el tití i repartiren les armes de fusta. El viu, lliquero i maliciós animal s'avançà, una vegada més. Però, quan veiè l'antic aprenent convertit en ermità, va començar a cridar embogit, va deixar caure l'espasa i, cametes perquè us vull, va fugir corrent i rabiant.
- Entra -li digué el mestre- ets benvingut a la meva escola com a deixeble.
'Quan el deixeble és a punt, compareix el mestre'
diu la sentència zen.
'Quan el deixeble és a punt, fins i tot la moneia se'n tem'
-o-
L'entrada o 'post' d'aquest conte abraça el que vàrem escriure el proppassat 28 de febrer, intitulat 'El camí de la felicitat'(+). Era el que havíem redactat en acabar el sesshin llarg.
Havia estat un retir diferent, madur, exigent. I, per algú, convuls, i sinuós, i dispers... La mestra, com sempre, va estar esplèndida: 'heu de cercar la veritat en el silenci'.
Un cor pur
Aquell mateix dia, en el decurs de la celebració, la mestra, Berta Meneses, ens va dictar un comentari memorable, d'una singular significació: 'Un cor pur és un cor buit, sense ego, capaç d'assolir la profunditat en la que habita la divinitat. L'experiència ès simple, però això no vol dir que sigui fàcil.
Si cercam Déu, o la nostra naturalesa essencial, per fer-ne un ús com si fos un bé a posseir per alguna finalitat, estam alterant, trastocant, l'ordre de la Realitat.
Quan vulguis resar o, dit altrament, quan anhelis connectar-te amb la Font 'ves a la part més silent i retirada de la casa i allà t'hi trobaràs'. Com diu l'evangeli de Mateu 'si vols saber de tu mateix, has de recollir-te en el secret i allà, en el secret, se't revelarà'.
La vida interior
La vida interior -ens escriu la mestra- representa, actualment, una de les dimensions més oblidades de la humanitat. Urgeix rescatar-la, puix en ella s'hi troba la serenitat, i el sentiment sagrat de la dignitat humana.
La interioritat té, a més, el significat de qualitat de vida. La vida interior significa la vida en profunditat. Aquest interior és allò profund que emergeix quan l'ésser humà s'atura, calla, esguarda i comença a mirar dins seu, i s'obre a l'infinit que l'omple i l'habita.
El camí espiritual compleix la seva missió quan suscita i alimenta la vida interior de la persona, quan ens ajuda a fer el viatge cap el nostre interior, rumb al cor, allà on habita el Misteri.
La vida interior suposa escoltar les intuïcions que provenen de dedins. Hi ha un jo profund, carregat d'anhels, de recerques i utopies. Hi ha una exigència ètica que ens convida al bé, no sols per a un mateix, sinó també per als altres.
Hi ha una Presència, en majúscula
Hi ha una Presència que s'imposa en el nostre interior, que és major que la nostra ment. Una Presència que ens impulsa i ens fa discernir, destriar allò que realment compta en la nostra vida, allò que és decisiu i que no podem delegar en ningú. Aquesta experiència irreductible ens comunica amb un espai infinit i buit que satisfa la nostra recerca insaciable.
És el silenci el mitjà imprescindible per ser Presència, no sols és suspendre el fluxe de la paraula, sino baixar el volum d'intensitat del renou ensordidor de la ment desbocada que va saltant d'idea a idea, de record en record.
Què és el silenci?
No és no dir res, sino callar el baluern d'aquell jo alimentat per desitjos i temors, anhels i expectatives, que ens mou al seu antull, de la ceca a la meca.
- Silenci és alliberar-se de les valoracions i de les interpretacions habituals de la realitat.
- Silenci és esborrar del nostre pensar i sentir els patrons de lectura amb els quals interpretam el món.
- Silenci és buidar-se d'hom mateix fins a tal punt que les coses i Déu comencin a parlar, independentment del nostre jo. No hi ha silenci en un viure superficial i egocèntric.
 |
| Les magnífiques fotos, milions de gràcies, són de meteoFelanitx(+) |
Cultivar aquest espai és tenir vida interior. L'efecte més immediat d'aquesta vida interior és una energia que permet acarar els problemes quotidians sense excessiva agitació.
Qui posseeix vida interior irradia una atmosfera benèfica i transmet pau als altres i al seu entorn. Alimentar la vida interior ens lliga i relliga amb el Tot del qual fem part'.
Ets tot i res,
ni una part ni el tot.
Tots els noms et són donats
i ningú no sap copsar-te.
I com he de dir-te?
Tu, que ets per damunt de tot nom.
Gregori de Niça
-o-
En tant que regal magnífic, gosam reproduir una vegada més aquesta 'Gondola no uta' la cançó del final d'Ikkiru (+).
Gassho profund!!
