Divendres, 15 de novembre de 2013
A la memòria dels arbres morts, cremats i socarrats, de les serres de Tramuntana i Llevant.
El vell arbre mort al cor de la muntanya
cap a l'abisme sense fons.
Llimat pel vent,
rentant per la pluja,
pelat per les tempestes,
ha travessat deu mil hiverns.
Només queda la naturalesa pròpia de l'arbre,
i, encara que l'ataquem amb la destral,
no la trobarem.
És esplèndid.
Malgrat no tengui flors,
ni fulles, ni branques,
ni escorça, ni saba.
Està completament sec,
ha acumulat la pròpia naturalesa
de la seva experiència secular.
El dojo Zen també s'anomena
dojo dels arbres morts.
Què vol dir això?
Atura-ho tot,
abandonar tota mena de pensament conscient,
sense finalitat,
sense desig de tornar-se buda o déu,
sense bé ni mal.
Zazen és l'arbre mort.
Zazen no és una tècnica de benestar,
ni una carrera social,
està més enllà,
molt més enllà.
S'alça per damunt dels niguls
com el cim de la muntanya.
La vida de l'home és
com un oceà agitat
per les ones:
hi ha ones petites
i ones grans,
algunes abracen l'escull poderós.
Els homes, a la platja,
només veuen el balanceig de les ones.
No veuen el gran oceà.
Quan l'ocell ha cantat,
la muntanya és encara més silenciosa.
Crear, practicar,
experimentar, aquí i ara,
l'antiga, l'eterna veritat,
en tota la seva grandesa,
aquest és l'esperit del zen.
Mort l'últim arbre, mort l'últim home (sentència maia)
Aquest vell poema zen, aplegat per Taisen Deshimaru, s’acompanya d’un últim regal (fer clic aquí i ara).
Algunes de les fotos emprades s'han tret del blog 'amics arbres, arbres amics'.
Gassho profund!!