Dilluns, 25 de febrer de 2013
 |
| La fusió sonora, de modernitat i primitivisme, va trencar el sepulcral silenci del sesshin |
Mai, que hom recordi, s’havia posat un punt i final tan harmoniós i festiu a un sesshin. Pot ser, ni en els que tan emotivament i poètica presentava l’enyorat Juan Carlos Valdovinos.
El darrer, el d’aquest febrer de 2013, serà recordat per molts i nombrosíssims detalls, però, sobretot, per l’entrada triomfal de la música a Son Bono.
N’Aina Nadal, tocant el tamborino i el fobiol; i En Rafel Bauçà, les xeremies. Tot en honor a la nostra mestra, Na Berta Meneses, que per aquestes saons compleix anys, i tots plegats, en el decurs del darrer dinar, brufam els seus aniversaris com si fossin nostres.
 |
| 'Mai, ningú, m'havia regalat un mocador. Estic encantada! va exclamar Na Berta |
Ella, que ja té l’eternitat guanyada per benevolència i saviesa, per generositat i compassió, va rebre, emocionada, l'original present de la Sangha. El mocador multicolor també ja fa part de la tradició dels retirs llargs de febrer.
Els sons desperts i aguts del fobiol dansaven sobre la pell del tamborino de corda que percudia, un pic i un altre, amb un ritme constant i sistèmic la més dolça fobiolaire de la Sangha.
Mentre el xeremier, aquell home gran, d’esquena dreta i passa llarga, que recórr els passadissos de la casa quan la resta feim els kinhins, no deixa de sorprendre’ns en escoltar la seva veu esquerdada introduir el meravellós ‘Maha han nya hara mita shin gyo’.
Segurament, tots els que l’hem pogut sentir recordam com allarga la darrera síl·laba, tot donant un caràcter tonal, greument accentuat, a l’última lletra, l’o, com si ja s’hagués fet peu a la riba del Nirvana: ‘shin gyooooOooooo'.
És d'un lirisme intens, que només pot sortir d'una entranya que conmou i genera els més purs sentiments de la persona.
En Rafel també introduí el buf del ‘mu’ dins la xeremia per fer sonar la glòria en honor de la Mestra, des de la més primitiva musicalitat que es coneix.
L’alè, més conscient que mai, pujà i baixà per les extremitats d’aquest instrument de vent de fusta, passant pel grall, el tub que, talment gargamella, aplega l’aire del sac, ara convertit en òrgan pulmonar i vital, per convertir el so i el gemec en el més bell cant del sutra del cor.
I una música sense ball és com un zazen sense il·luminació
 |
| Els dansaires i les mamballetes amb dues mans, encara!! |
I una música sense ball és com un zazen sense il·luminació
La dansa la interpretaren talment jovençans de cos i cor, amb l’acompanyament, subtil i delicadament, de les mamballetes fetes amb dues mans, per tots els membres de la Sangha.
No tots hem arribat, encara, a la aquiescència i comprensió de fer sonar mamballetes amb una sola ma, com resa el koan del benamat Hakuin Zenji. Ja hi arribarem!
So i silenci, tant té. El goig que ens va omplir els cors s’havia guanyat després d’asseure’s, calladament i amb paciència, quaranta quatre vegades en els darrers quatres dies de sesshin.
L’entorn exterior, farcit d’incerteses, de pors, d’aturs, de corrupteles, d’injustícies que ens copegen a tots, no havia d’incidir en aquells moments quasi màgics, en els quals es manifesta l’esperit de goig i joia de la Sangha.
 |
| Cels escampats de blau coronen Son Bono. Ens hi retrobarem!! |
Avui, el retorn a la quotidianitat, a la vida ordinària, és el regal que ens brinda prendre part de l’Escola de Zen Sanbo-Mallorca.
Hem incorporat noves experiències, nous coneixements sorgits, sovint, del dolor profund del cos, de l’ànima, que ens ensenyen que 'cada dia és un bon dia’.
El tornar a casa és, també, el cant de l’última nota del ‘Maha han nya hara mita shin gyo’.
El tornar a casa és tornar al Nirvana, d’on mai no hem sortit.
Gassho profund!!