|
|
|

|
|
|
Entrava la nit obscura i asserenada a Son Bono, la casa d’Espiritualitat dels Jesuites, lloc on la Sangha mallorquina havia fet entrada unes hores abans per lliurar l’ànima i el cos i el cor al silenci i a la quietud d’un sesshin d’estiu.
Llavors, dins la música callada de la nit, esclatà una claror de llampec que va creuar el cel llunyà.
I no eren els avions que, dia si i altre també, amb l’ajut dels creuers faraònics massifiquen unes illes que clamen per la calma perduda, gairebé oblidada, aquella que tan bé va lloar Santiago Rusiñol.
La calma i el tarannà, allò que dignifica una gent, una terra i una pàtria que s’enfonsa dins la negra nit.
Una veu amiga ens comenta: 'Acab de llegir que Israel bombardeja Iran...'. Podien ser les llums resplendents dels míssils nuclears que israelians i iranians es reparteixen a tort i a dret en una etapa de botxor humana, que diria Einstein, el pare dels coets.
Una etapa en la qual sempre hi perden els mateixos: els infants, els pobres, els desvalguts, els malalts, els depenents, els que han d’abandonar la casa i la família, els germans…
L’ascens dels feixismes, els que van cara i braç en alt o els que van desfressats de liberals i demòcrates, per la gran majoria de països d’occident i d’orient, de nord i de sud, se suma a aquest rar, entremaliat i belicós temps que vivim, sotmesos a la submissió total a uns líders ambiciosos que concentren tots els poders, per l’exaltació del nacionalisme i per l’eliminació violenta de l’oposició política, econòmica i social.
Decidim deixar aquí aquesta crònica dels fets que omplen cada jorn, sense misericòrdia, totes les planes dels diaris i totes les pantalles dels mòbils i televisors. No hi estam d’acord. Punt. Volem un retir que estimi tots els éssers, que promogui la pau i ens embolcalli d’amor.
La mestra, sempre present i atenta, proposa aleshores dedicar la celebració del dissabte 'al Camí, al sentit de la vida’.
Ja a l’entradeta de presentació que ens fa a mans especifica 'quines són les actituds que mouen les nostres eleccions i també quin és el sentit profund del nostre caminar diari.
En definitiva, quin és 'l'impuls vital més gran' que ens mou cap a un nou nivell de consciència, perquè els nostres problemes siguin vists d'una altra manera i, per tant, siguin curats…’
Preníem part del retir prop de quaranta éssers, algunes i alguns de la branca més antiga de l’arbre zen mallorquí; d’altres, jovenells de saba inquieta que tasten amb regust aquest elixir que mana del Dharma dels safus, talment les fonts que flueixen tot el coneixement amb llibertat i alegria.
La hibridació de l’experiència d’uns amb les ganes inquietes de descobrir allò ignot dels altres té una enorme importància puix augmenta la variabilitat genètica, permet canvis adaptatius i de comportament…
No ens pot sorprendre que la mestra ens recordi, tan oportunament, que ‘viure és transformar-se, és alliberar el poder interior que està destinat a ser un poder de transformació d'un mateix i dels altres.
La Via Transformadora a què apunta la pràctica del zazen ens recorda que totes les persones ja tenim el poder per transformar-nos i ser instruments de transformació. Però hem de cultivar aquesta saviesa interior.'
'La Presència ens fa veure i sentir el temps com Kairos, és a dir, ‘temps de manifestació’ per assaborir la força de l'Esperit expressant-se en cada moment.
La Presència és una porta que s'obre al nostre cor i ens comunica com és de diví el present en tots i cada un dels moments de la Vida.’
Sota l’ombratge de la gran terrassa del bell i vell casal jesuític i la claror ajardinada que guaita davall dels pinotells gegantins i les altíssimes palmeres del barri de Gènova, al coster de la Serra de Ponent, ens hi vam asseure, tots plegats.
Atents, vam escoltar els cants dels ocells, les meravelloses músiques seleccionades per l’inefable mestre d’harmonies, Tomeu Artigues, i les paraules de la mestra Berta Meneses per aprendre de la saviesa que transpuen.
Les imatges registrades amb discret sigil i amb la generosa bondat de Neus Ribas, Cati Bauzà, Victòria Cifre, Toni Cruz o Claudia Zucchelli abelleixen aquest esbart de mots que escrivim per fer memòria d’un retir farcit de dignitat, bellesa i veritat.
Plegats vam recitar la primera pregària, vestida d’espiritualitat i amor:
i el més llunyà dels teus desitjos
cap vel que no hagis tret,
cap barrera que no hagis suprimit,
cap infecció que no hagis curat,
cap porta que no hagis obert.
Perquè pugui situar-se el meu cor
enmig de la claredat
que sorgeix en intuir-te
i paladejar així el sabor del teu Amor…’
Després, llegírem el fragment bíblic en el qual Joan Evangelista descriu un dels moments essencials de la transmissió dels sabers de Jesús als seus deixebles ‘El camí que porta al pare’.
Quan Jesús diu ‘I vos prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta.
Llavors, Tomàs li pregunta:
—Senyor, si ni tan sols sabem on vas, Com podem saber quin camí hi porta?
Jesús li respon:
—Jo soc el camí, la veritat i la vida. Ningú, no arriba al Pare, si no és per mi…’
'Les paraules que jo vos dic, no les dic pel meu compte.
És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres.
Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi.
I, si més no, creieu per aquestes obres.
En veritat, en veritat vos ho dic:
Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.'
Ens vam repartir les lectures i una agradosa polifonia de veus femenines i masculines saltironejava els mots poètics i lírics amb l’acompanyament coral de la dolça piuladissa de les caderneres, merles, verderols, rossinyols i tórtores que omplien el brancatge de l’arbrat verdós.
Mai no havíem tengut un públic tan fidel i entregat.
Per això cal deixar anar tot allò que no som: totes les nostres falses identificacions. Deixar morir tot el nostre ego. El qui no renunciï a si mateix no pot arribar fins a mi.
El que és nou i el que és peculiar de la tradició del moment en què vivim és que ja no estem en un temps unicèntric, sinó en un temps policèntric.
És a dir, no hi ha una única referència, sinó que hi ha múltiples referències. I a cada referència podem fer el camí fins al centre. I això ens descol·loca i resulta difícil mentre vivim sotmesos a l'ego i a les seves seguretats i als seus patrons.
Però si l'Esperit bufa i no sabem ni d'on ve ni on va, del que es tracta és d'inspirar i expirar la Realitat, sempre nova, i d'anar-nos omplint d'aquesta presència que ens va transformant alhora…
Això ens descol·loca com a cristians tant com pot descol·locar els islàmics, els jueus, els hindús, els budistes o qui sigui, qualsevol que tengui la temptació d'apropiar-se d'una manera única de comprendre l’Esperit.
I en canvi, si entenem l'espiritualitat com aquest procés obert anomenant-nos a Ser, veureu el recorregut com la realització en cada moment i sentireu la veritat, en les nostres accions i celebracions.
Hem de sentir-nos contemporanis del nostre temps i no recelosos i temorosos de qui competeix amb nosaltres, sinó oberts i joiosos que hi hagi múltiples llenguatges i múltiples maneres d'assolir la font que sadolla la nostra set i fa de la nostra vida una font. Això és el que està en joc.
El dit de la mestra tornava apuntar allò essencial i ens rercordava la sentència del segle XI que prové dels 24 savis. Es tracta d'un text anònim que diu: Déu és una esfera infinita, el centre de la qual és a tot arreu i la circumferència que tanca aquesta esfera, és enlloc…
Al text d'avui Jesús diu ‘jo sóc el camí, la veritat i la vida’ el seu camí el va portar a un compromís tan radical que va ser expulsat de la societat dels sacerdots; escribes i fariseus el van expulsar fora del recinte de Jerusalem.
Perquè el seu camí de llibertat no cap dins Jerusalem, no cap dins cap muralla que es vulgui apropiar d'aquest camí de llibertat.
La nostra temptació és posar una muralla una mica més enllà, perquè inclogui les nostres idees, creences, conceptes…
I així, en la mesura que la nostra atenció es fa més íntima, la nostra fidelitat al camí es va fent més real i va enderrocant tots els nostres murs, totes les nostres falses identificacions que el que fan és empetitir la mateixa experiència de Déu i de la vida…’
Llegit diligentment aquest comentari pel company Alex Oistrach ens vam preparar per al kinhin als jardins, conduïts per la sàvia i ben intuïtiva Victòria Cifre.
Ella ens va menar per uns indrets on, d’aturats al toc de gong de la mestra, podíem contemplar la bellesa de l’encastellat de Bellver, de l’escultura altiva de na Burguesa o la trinxa de mar d’Illetes atravessada per un vaixell amb veles de coloraines.
Mentre, el vol majestàtic d’una gavina cercava redòs i aixopluc a la calitja capvespral que queia incòlume cel avall…
Ara podem recordar les cites que ens van llegir les lectores i els lectors de la sangha indígena de les Mallorques, la primitiva, benevolent i magnànima...
Vam acabar el kinhin amb un recordatori que ens lliga i recorda les primeres línies d’aquesta entrada, quan els llampecs dins el cel eren fruit dels míssils que deshumanitzen a la nostra societat. Deia així:
'Porta'm de la mort a la vida
de la falsedat a la veritat.
Porta'm de la desesperació a l'esperança,
de la por a la confiança.
Porta'm de l'odi a l'amor,
de la guerra a la pau.
Permet que la pau
ompli el nostre cor,
el nostre món, el nostre univers…¡
entre les roques,
sobre les muntanyes,
cerc el teu nom.
Cerc el teu nom
com ho busquen els ocells
volant pels cels,
els peixos nedant pels mars,
els cavalls corrent per les planes.
Com l'home que estima i desitja,
cerc el teu nom: DÉU...
Estim El teu nom.
Cant les teves lloances,
agraeixo,
enumer i dic els teus atributs.
Estim el teu nom.
He conegut el món i les coses,
he après.
I malgrat tot,
ja no conec el món ni les coses.
El meu cap està nu,
descalços els meus peus.
A tot renunciï,
però seguesc cercant El teu nom...
t'estimen i et diuen:
Estim el teu nom.'
Després ens vam asseure en silenci per percebre ‘El que és, però que no es veu ni es toca’.
'Harmonitza cos, ment i emocions, mitjançant el contacte'
Els companys de la zona de Llevant de Mallorca, Claudia Zucchelli i Toni Cruz, ens conviden a participar a la segona Marató de Shiatsu a Mallorca, que es farà dissabte, 5 de juliol, al Dojo Renshinkhan a Manacor de 10.00h a 13.30h
Originari de l'antic Japó, el Shiatsu és un tractament holístic que es fonamenta en els principis de la medicina Xinesa.
Harmonitza cos, ment i emocions, mitjançant el contacte, amb l'objectiu de millorar la salut i la vitalitat de la persona que el rep, activant la seva capacitat d'autocuració.
El Shiatsu té un ampli espectre d'aplicació en casos crònics i aguts.
En el Shiatsu s'apliquen pressions amb les mans, els dits, els colzes i els genolls, a diferents ritmes i intensitats, segons les necessitats del receptor.
Es realitzen mobilitzacions, estiraments, rotacions i formes de contacte sobre el recorregut dels canals energètics –meridians– i els seus punts essencials.
El Shiatsu és un art terapèutic molt relaxant i pacificador per a cos i ment.
Ens ajuda a augmentar el nivell de consciència, a connectar i interioritzar amb els aspectes més profunds del nostre ésser, convertint-se en una eina excel·lent de creixement personal.
Tradicionalment, es practica en terra, sobre un futó japonès. La persona que el rep porta roba còmoda. No es fan servir olis ni cremes corporals.
Persones de totes les edats poden beneficiar-se del Shiatsu i també dones embarassades a partir del tercer mes.
Entre els terapeutes acabats de formar per l'Escola de Shiatsu Integral Dhimahi hi ha professionals de l'àmbit de la salut, fisioteràpia, acupuntura, osteopatia i quiromassatge entre d'altres.
L'aplicació de les tècniques de Shiatsu a aquestes pràctiques aporta més profunditat d'acció i una condició de calidesa especial en el tracte i en la relació entre client i terapeuta.
🙏🙌✨🤍
|
|
|
|