‘L’amor és el qui dóna l’amor’
Joan Mascaró i Fornés
‘El Zen i la Compassió. El Camí del Bodhisattva’ ha estat la raó que ens va proposar la mestra, Berta Meneses, per dialogar en col·loqui, després de la realització d’una jornada de meditació o zazenkai.
Així ho férem aquest diumenge, 9 de febrer, a Sant Honorat, a la muntanya màgica de Randa.
Allà dalt estant, hom perd la noció del temps i la dimensió s’eixampla fins a agafar un abast il·limitat. Simplement essent, la naturalesa essencial ens abraça i ens ofereix la llum necessària per comprendre la subtil existència humana, amb totes les seves sinuoses ziguezagues...
Després del regal del dinar, cuinat gustosament per mossèn Miquel Mascaró, amb un amor inigualable, el grup va encetar el col·loqui seguint les passes habituals: lectura del text proposat, cada un llegia un paràgraf i després la ronda de comentaris i conclusions finals…
També voldríem agrair les fotografies a l’amic Albert Puig, que aquell mateix diumenge havia pujat a peu a Sant Honorat i va retratar allò que li va semblar singular, genuí, essencial… Gràcies estimat!!
L’ona és la mar
Curiosament, les darreres línies del text foren, possiblement, la referència més emprada i la què va congriar un major quòrum entre el grup. Éren, de bondeveres, una sintètica i preciosa culminació d’un text brodat a consciència. Deien així:
‘… La meravella és aquí i ara, si estàs unit amb aquest moment miraculós. La meravella és un estat que només pot trobar-se en la vida en el moment present, on ens despullam del jo, on ens quedam nus, on som la pura experiència de l'arbre que tira les fulles…
Quan caminam més enllà d'una meta propera i més enllà en la nostra pràctica més profunda, també els nostres sentits s'afinen i perceben la meravella...
En els rituals diaris de la feina, de la neteja, respirant, grenant, ordenant, anant i venint, la plena consciència ens pot conduir a experimentar aquesta meravella.
És un misteri estar dret, aquí i ara, enmig de la infinitud i l'eternitat, i no conèixer el nostre propi rostre original...
Hi ha una meravella i un misteri en això. També és una meravella estar aquí i ara per veure la immensitat i l'eternitat i conèixer les veritables arrels de nosaltres mateixos…
Però saber i no saber són experiències momentànies, estats d'esperit, canvis en la consciència, són com els moviments a la superfície de la mar. El nostre rostre original meravellós està més enllà de saber i no saber…’
Escoltar
La segona aturada del col·loqui, contemplada, raonada i discutida, fou la referida a una de les grans qualitats de la manera de ser del bodhisattva en el món: viure amb un cor que escolta.
‘La nostra qualitat d'escoltar estén la gràcia divina a tots els éssers. Al principi podem estar preocupats per la nostra pròpia cançó individual.
La meditació ens ajuda a caminar fora d'aquesta cançó i posar-nos a punt per a la gran cançó que circula i flueix a través de tots nosaltres...
La gran cançó ens permet sentir sense judici, sense afecció, i escollir entre les deu mil veus diferents del cor orquestral de la vida i sentir les que es queixen de les seves desgràcies, la veu silenciosa de l'opressió, la veu crítica, així com també la veu de la plena alegria. Totes s'entrellacen en la gran cançó, i totes fan part de nosaltres…’
De fet, coincidirem en què la compassió quan sorgeix d'un plantejament raonat o calculat, no és veritable compassió. La compassió és espontaneïtat nascuda des de l'àmbit de l'ésser, no del pensar.
El buit, aquest buit inefable que tot ho conté, fou parada i fonda, reflexió meditada, curolla i rialla…
Perquè la manera de viure del bodhisattva és d’una veritable simplicitat; és l'art d'estar molt atent, d'escoltar a tothom amb un cor obert i viure així la llibertat de cada moment.
‘El bodhisattva que som dins cada un de nosaltres sap que l'amor és irresistible i potser irreversible. No hi ha volta enrere.
Una vegada que trobem coneixement i amor, veurem quines són les nostres velles i estretes maneres d'actuar, la nostra obstinació, les nostres posicions defensives i de por, d'enuig i de cobdícia…’ Dana Paramita
La coincidència del grup es tornava a manifestar en copçar la naturalesa essencial, quan vam esmentar el paràgraf que deia…
‘Dins de cada un de nosaltres hi ha aquest esperit, aquesta llum, aquesta generositat, i la pau de la nostra naturalesa búdica o essencial és el més gran dels regals que nosaltres podem obtenir…’
D'altra banda -esmentava el text- hi ha una actitud meravellosa que potencia el budisme Mahayana, és la Dana Paramita, que ens parla de la mútua interdependència que es transforma en mutu inter-suport.
Aquesta pràctica no és només budista sinó també cristiana i és un bé de la filosofia perenne. Tot és interdependent.
‘La terra floreix per ella mateixa’ o com diu Emerson, ‘perquè hi ha la circulació de la caritat divina a través d’ella'.
‘El vent s'emporta les llavors, la pluja fa créixer les plantes i les plantes fan créixer els animals. Tot el que existeix mostra aquesta caritat natural i divina que fa que l'intercanvi sigui una cosa que ennobleix…’
Yamada Roshi solia dir: ‘Jo vull ser com un gran arbre que aixopluga sota la seva ombra a tots els éssers’. No ha d’estranyar doncs que la Dana Paramita fos el seu ideal.
El camí
Altrament, vam comentar un dels textos claus en la pràctica Zen, el de Dôgen Zenji que, entre d’altres diu:
‘Conèixer el camí del Despertar és conèixer-se a un mateix.
Conèixer-se a si mateix és oblidar-se de si mateix…’
Aquest oblidar-se de si mateix té una connotació profunda i fa referència al lliurament incondicional.
De fet, la pràctica de la meditació és un camí clar cap al coneixement de si mateix, de l'autèntic Jo mateix, el que fa evident llavors la gran importància de la pràctica diària.
En altres paraules, el camí del despertar no acaba en l'experiència d'il·luminació; més aviat hi comença.
El proïsme és en primer lloc el nostre propi rostre i la veu del nostre cor. El que passa és que experimentem el proïsme com a un estrany, com un no-jo i llavors tenim la temptació de, o bé negar-ho, oblidar-ho, ignorar-lo, o bé absorbir-lo com a propi.
També vam comentar el paràgraf referit a ‘l’aspecte de no acumulació, de simplicitat, que procedeix d'un cor purificat i serè.
Això ens fa viure una alegria secreta, que és el resultat no de posseir, sinó d'acollir amb benevolència qualsevol realitat, amb les seves limitacions i amb les seves gràcies.
‘Caminar pel sender com un veritable ésser humà ens porta a realitzar les nostres accions en harmonia amb la llei perenne, amb el fluir del Dharma, amb una conducta conscient.
La nostra conducta ètica de viure i realitzar plenament els compromisos de no danyar res del que és viu per així oferir al món una nova manera d'existir. El poder positiu de la virtut és la nostra actitud natural d'expressió compromesa amb el món…'
Llum i fosca
'Per actuar eficaçment en el món, les nostres accions no poden gestar-se al costat del petit ego, en la nostra identitat limitada, en les nostres esperances personals i pors.
Més aviat hem d'escoltar les nostres possibilitats majors i aspirar per a la humanitat millors dies. Hem de conrear accions connectades a les nostres intencions més altes…
Acceptar la foscor i la llum ens habilita per entrar al món lliurement, ser lliures i respondre amb compassió al sofriment…’
Finalment, concloguerem que 'en els actes simples de la plena consciència', els nostres cors s'obren i veim la cara de la meravella, fins i tot en les complexitats de les nostres vides.
La meravella pot ser extàtica, alegre, impressionant, una experiència estimulant de connexió amb un ésser estimat, una reunió de vells amics estimats, l'alegria de la lluna plena que s'aixeca per sobre dels penya-segats…
El darrer regal
Avui, fos com fos, és un dia especial per a tota la Sangha. Iniciam el retir de silenci llarg de l’hivern. Romandrem en meditació fins diumenge a la tarda. Tot convida a refugiar-se entre les parets de Son Bono, en el cos de cada un, que s’agermana amb tots i amb tot…
Els cants dels ocells, la brisa diürna, el vent nocturnal, seran la banda sonora original que vetllarà els pensaments fugisers, les emocions callades, els sentiments enyoradissos…
El cant trist de l’ànima s’enlaira més enllà els niguls i fuig fent-se u amb el cel in fi nit… (+)
Gassho profund!
‘L’infinit és buidor i en aquesta buidor totes les coses són’
Joan Mascaró