 |
| Foto: Diego Faus |
‘El que sap no parla;
el que parla no sap’
(Tao Te King -LVI)
Tapa les obertures;
tanca les portes;
suavitza les arestes;
desfés els embolics;
atenua la resplendor;
confon-te amb la pols.
Aquesta és la Naturalesa Essencial.
L'amor i l'odi no poden tocar-la.
El benefici i la pèrdua no poden aconseguir-la.
L'honor i la deshonra no poden afectar-la.
Per això és el més valuós del món.
-o-
La veritat
 | |
|
No es pot trametre la veritat
només a través de les paraules!
Qui espera fer-ho
no entén completament de què es tracta
l’aquí i ara!
Aquell que rebutja els seus desitjos personals,
que s'allibera de les passions terrenals,
que redueix les seves necessitats,
que arriba a una comprensió clara,
que no busca la fama i roman en un estat
inalterable i subtil de la consciència, representa
amb si mateix al profundíssim
Tao Primordial.
És impossible provar-ho, ofendre’l, forçar-ho,
persuadir-ho, perquè estigui d'acord amb que El glorifiquin.
Ningú pot fer-li mal!
Aquest ésser resplendeix com el sol!
És com una font de la qual cadascú en pot beure!
És una joia sublim entre les persones!
-o-
La paradoxa
‘Tot, des de l'economia, la política i les subjectivitats, viu avui sota el jou de l'eficàcia i la rapidesa. Som subjectes estressats, ansiosos, dispersos, deprimits, amb pressa...’
És la paradoxa de la vida...
 |
| Foto: Carlos Abraham |
També ens caracteritza i defineix en aquest mil·lenni que fa disset anys hem encetat.
El nostre pas per la vida s’ha accelerat, la dimensió econòmica imposa una major velocitat en tot quant fem.
Ens topam amb una obsolescència programada; amb models de producció que avantposen l’eficiència a la humanitat; amb el consum frenètic orquestrat per les grans corporacions comercials i financeres...
I amb l'actualització permanent que imposa la digitalització o els accelerats fluxos del capitalisme especulatiu...
Tot, començant per la política, es propiciat per decisions ràpides, executives, amb poca o nul·la capacitat de diàleg, de deliberació, de debat d’idees.
Ara, tot va tan aviat que per dormir hem de consumir tranquil·litzants i, paradoxalment, per viure hem de prendre euforitzants...
Tot esdevé un efluvi: la volatilitat de les relacions amoroses, la precarietat laboral...
La pressa despulla de sentit l'existència, perquè la acceleració del món no ens permet embastar un relat coherent que ens ajudi a viure amb equilibri...
Amor és donar!
Vivim sota el jou de l'acceleració, és el fat del nostre temps i ningú s’hi escapa.
Bona part de la nostra insatisfacció no és filla d'una infància desgraciada, és de córrer sense direcció ni sentit, cap enlloc...
Patim una epidèmia d'ansietat...
 |
| Foto: Jaume García Delgado |
Sí, d'ansietat i de depressió, que es deu possiblement a la manca de valors...
El savi diu que la clau està en potenciar la teva ànima, la capacitat d'estimar i de donar...
'Sobrevivim al bell mig d’interminables obligacions i feines, sovint banals, que ens impedeixen créixer espiritualment...
No tenim temps. No hi cap ‘l’aturar’ dins l'agenda atepeïda de cites, de projectes, d’il·lusions…
I, així, oblidam que naixem amb la felicitat dins. Creixem i la cercam fora, i apagam l'entusiasme i la satisfacció de donar allò que tenim, allò que som.
Desesperats, fem meditació per reduir la nostra ansietat, però en general no per créixer. Estam sota mínims... I necessitam els altres per créixer.
Necessitem ser amables amb els altres, posar en pràctica la nostra generositat, la nostra paciència eficient i la nostra preuada capacitat de comprensió per desenvolupar-les... Aquí rau el creixement interior...
Estimar és un verb que s'ha de conjugar... Feu com vulguis, però conjuga'l...
Els estudis demostren que els infants que creixen amb els seus padrins a casa són més feliços i equilibrats. Però avui, com molesten i no produeixen, els deixem en residències...
La millor medicina per acabar amb la pròpia ansietat o depressió és donar amor, a les teves plantes, al teu moix, a la teva gent... i, si pots, a tot aquell amb qui fas camí, a la feina i a la vida. Però donar amor per rebre amor..., això és un contracte’.
Gràcies Jordi Domingo, psiquiatre.
 |
| Foto: Rosana Pita |
Sempre, hi ha algún ésser que, sovint, encén un llum brufat de saviesa lúcida i coherent.
-o-
Saviesa lúcida
Vols transformar la vida?
És necessària una transformació existencial que trastoqui no només com ens comportam en societat, sinó també les relacions amb nosaltres mateixos, amb la natura; i les nostres prioritats a la vida.
Què ens passa?
La societat actual se caracteritza per l'acceleració. Tot viu submergit per l'eficàcia i la rapidesa. Som subjectes estressats, ansiosos, dispersos, deprimits, amb pressa. Vivim en la immobilitat frenètica.
En la roda del hàmster.
Exacte, perquè constantment se succeeixen esdeveniments, però cap amb la densitat suficient com per transformar-nos, perquè es converteixi en una experiència veritable. Hi ha molt de moviment però no hi ha desplaçament.
Ni direcció ni sentit.
No. El futur és boirós, no tenim ni idea de què passarà, i el passat s'ha tornat inútil. Vivim un presentisme absolut, sense mires cap a un futur millor i sense referents cap a la tradició; estam suspesos en un abisme.
Què ens ha portat fins aquí?
Un sistema ideològic, polític i econòmic que només cerca generar guanys eternament, i l'acceleració és el mecanisme per maximitzar aquests beneficis. Les nostres vides estan dedicades a la producció i al consum.
 |
| Foto: Marcos Darío Petraroia |
Les alternatives espanten...
No n'hi ha. Hem de repensar-ho tot. Es tracta d'una crisi de la civilització en el seu conjunt.
... I et sents responsable de no saber descavalcar d'aquesta bogeria.
És important entendre que aquest córrer sense nord no és una qüestió d'individus i decisions, sinó de l'estructura que ens domina.
La lentitud
Hi ha qui proposa la desacceleració.
La proposta de la lentitud és infructuosa. El mateix Carl Honoré, gurú de la lentitud, convertit en superestrella, ara es queixa que ha entrat en el remolí de l'acceleració. Paradoxalment, ell i les seves idees s'han tornat mercaderia.
Com s’atura això?
No se resisteix a la velocitat volent aturar-la, sinó escapant a la seva dinàmica. L'únic que pot enfrontar-se al temps accelerat és l’instant.
Aquesta breu porció de temps?
 |
| Foto: Oliver Martínez |
Sona místic.
Ho és, però no és una experiència estranya, en realitat tots ho hem viscut de diferents maneres: passejant; en una sobretaula amb amics; la lectura de poesia en veu alta, perquè és ritme, és música, i et treu del temps lineal...
...
La riallada, que et captura en l'instant. Estar en silenci, que en realitat és saber escoltar els sons que mai escoltam i connectar-te d'una altra manera amb l'entorn; una gatera..., experiències que pertanyen a la quotidianitat més senzilla.
Aquesta sensació joiosa que no saps quant de temps ha passat?
Sí, i en realitat el que va succeir és que vam tenir una experiència de comunió amb l'altre, amb nosaltres mateixos o amb la naturalesa i es va suspendre la linealitat del temps accelerat. Utilitzem-lo, hem de construir una filosofia pràctica de l'instant que s'enfronti a l'acceleració.
Estàs parlant d'intensitat.
Sí, d'afavorir aquestes experiències que tenen una densitat notable, res superficials, en les quals estam bolcats i vivint les relacions amb l'entorn i amb nosaltres de manera diferent; ja no hi ha una separació objectual, és una relació de comunió, és la trobada amb l'altre que et completa com a subjecte; és el que fa l'amor, punt.
Però vivim una època de desamor.
 |
| Foto: Antonio Menor |
Transformació sense enfrontament.
Sí, sense violència. Escapem per la porta de darrere. Recordem que combatre és perdre. Es tracta de resistir sense resistir, de fer sense fer.
Això no canvia la nostra manera de viure, és només un passatemps.
D'acord, l'instant no és un fi, és un mentrestant, és quelcom molt modest, però carregat de potencialitat. És una frontissa entre aquest món i el que vendrà; treure el cap de l'aigua quan ens estam ofegant per tornar a submergir-nos, sí, però potser en aquest instant de treure el cap entrellucam el món que ha d’esdevenir.
Tastar la llibertat.
No convé confondre el carpe diem capitalista, que és la sublimació del consum: més i a major velocitat, amb l'instant, que és la construcció d'un temps fora del consum i de la lògica de la productivitat i de les mercaderies.
Llavors, què té de transformador?
Ens permet veure que la vida que vivim no és l'única possible, que la vida amb sentit es troba a l’altre costat de l'èxit i el consum; en no veure l'altre i el que ens envolta com un producte, sinó en agermanar-nos-hi.
-o-
Qui així ha parlat amb Ima Sanchís, la periodista a La Vanguardia (+), és Luciano Concheiro, un jove historiador, sociòleg, filòsof i assagista mexicà. Tan sols té 24 anys i sembla un vell i savi mestre.
Llicenciat en Història i Sociologia per Cambridge, Concheiro és professor d'Història del Pensament del Segle XX.
 |
| Foto: Joan Costa |
I sabeu què li interessa?
El budisme zen. Això, i la seva joventut, ho pot explicar tot.
Lúcid i poètic, aquest jove filòsof ens regala una reflexió acurada i precisa. Tot just són 50 pàgines carregades de sentit: ‘Contra el tiempo’ (+) es titula el seu llibre, que fou guardonat amb el premi Anagrama d'Assaig.
En aquest llibre proposa escapar de l'acceleració a força d'instants, aquests moments de pura presència en els quals els minuts deixen de transcórrer i la velocitat és un fet impossible.
-o-
Pido silencio
Ahora me dejen tranquilo.
Ahora se acostumbren sin mí.
Yo voy a cerrar los ojos.
Y sólo quiero cinco cosas,
cinco raíces preferidas.
Una es el amor sin fin.
 |
| Foto: Joan Marques |
Lo segundo es ver el otoño.
No puedo ser sin que las hojas
vuelen y vuelvan a la tierra.
Lo tercero es el grave invierno,
la lluvia que amé, la caricia
del fuego en el frío silvestre.
En cuarto lugar el verano
redondo como una sandía.
La quinta cosa son tus ojos,
amada mía, bien amada,
no quiero dormir sin tus ojos,
no quiero ser sin que me mires:
yo cambio la primavera
por que tú me sigas mirando.
Amigos, eso es cuanto quiero.
Es casi nada y casi todo.
Ahora si quieren se vayan.
He vivido tanto que un día
tendrán que olvidarme por fuerza,
borrándome de la pizarra:
mi corazón fue interminable.
Pero porque pido silencio
no crean que voy a morirme:
me pasa todo lo contrario:
sucede que voy a vivirme.
Sucede que soy y que sigo.
No será, pues, sino que adentro
 |
| Foto: Míriam Coll |
primero los granos que rompen
la tierra para ver la luz,
pero la madre tierra es oscura:
y dentro de mí soy oscuro:
soy como un pozo en cuyas aguas
la noche deja sus estrellas
y sigue sola por el campo.
Se trata de que tanto he vivido
que quiero vivir otro tanto.
Nunca me sentí tan sonoro,
nunca he tenido tantos besos.
Ahora, como siempre, es temprano.
Vuela la luz con sus abejas.
Déjenme solo con el día.
Pido permiso para nacer.
Pablo Neruda (Xile, 1904 - 1973)
Les imatges
 |
| Foto: Francisco J. De Andrés |
L’exposició romandrà oberta fins el 7 de febrer: de dilluns a divendres de 10.30 a 13.00h i de 17.00 a 20.00h, al Centre de Cultura SA NOSTRA, del carrer de la Concepció, 12 de Palma (+).
Un milió de gràcies!
El darrer regal
Acluca els ulls i recorda un dia de gran festa, de noces per exemple, com et van acompanyar la família, els amics i el temps, aquest temps que fa que el món esdevengui frenètic, boix, irònic i paradoxal...
Mira-ho per una encletxa (+).
Gassho profund!
 |
| Foto: Javier Tur |
‘No és el que passa després de la mort el que importa: és el que passa ara, en aquest moment’
Joan Mascaró i Fornés