Un fragment del matí

Divendres, 30 de desembre de 2016


‘Quan la claror del matí il·lumina la foscor del crepuscle esdevé el miracle del descobriment d'allò que som en plenitud: jo som tu...





'El veritable progrés de la humanitat consisteix en què els éssers passin del domini de la ignorància al del coneixement. 

Aquest àmbit suposa més consciència, més llibertat, tal com ha estat el camí de l’evolució de l'home. 

Per això, sempre experimentam que hi ha àmbits en la nostra vida que precisen ser alliberats. 

Intuïm que dins de cada un de nosaltres hi ha l’energia suficient per fer possible aquest canvi.

La humanitat es troba en un moment en el qual experimenta la necessitat de passar de la llei que estableix la lluita per la supervivència de l'espècie, que Darwin va observar, a la llei de la cooperació per una nova existència.

És aquest triomf de la cooperació per la vida a què fa referència el profeta Isaïes quan diu ‘habitaran junts el llop i l'anyell’. 

I perquè això esdevingui cal que emergeixi una nova llei, és a dir, es necessari un canvi profund en l'estructura psíquica i física dels éssers, que ha de reemplaçar l'antiga llei.

Aquesta evolució fa referència, en primer lloc, al canvi de consciència, canvi en la nostra estructura mental, en els nostres desitjos i aficions, en els nostres patrons de comportament i en la nostra manera de viure.


La transformació


Però aquest canvi de consciència suposa una nova percepció de Déu, de l'ésser humà i del cosmos. També del temps i de l'espai, que queden superats per la consciència del moment present. 

Aquesta percepció també implica una transparència de la realitat i comporta, per tant, una connexió amb la llum interior, que ens permet veure com totes les coses manifesten l'Ésser en plenitud.

Així, tots els esdeveniments i totes les circumstàncies són manifestació i potencialitat.

Però, aquesta evolució té un preu. 

La nova harmonia requereix una dedicació acurada d'aquest principi diví que tots portem dedins, d'aquest principi de transformació que tots posseïm i que si tenim fe en ell, una fe capaç de moure les muntanyes de la separació, de l'odi i la ignorància, serà capaç també de transformar la nostra realitat personal i la de l'entorn.

Aquesta força capaç de produir la transformació no és fruit d'una opinió intel·lectual ni d'un sentiment personal, per molt intens que sigui. Sinó que és el resultat de la unió de l'ésser humà que pensa, sent i desitja amb els altres, amb Déu i amb el Cosmos. 

La fe capaç de transformar les estructures que ens mantenen segrestats és fruit de la unió completa, encara que només sigui per un instant, de tota la realitat còsmica-humana-divina, que ens constitueix com a persones. 

Alhora, aquesta conversió no és fruit de la il·lusió. 

El miracle de la transformació personal i del nostre món són fruit de la Veritat, en el sentit més sublim de la paraula. Quan es produeix la unió de l'home, aquest home concentrat i unificat, amb la veritat, la bellesa i la bondat còsmiques: esdevé la unió de l’home amb Déu. 

Aquesta transformació està basada en l'actuació a l'uníson de totes les nostres facultats. 


El camí


Per això la meditació és el camí de transformació del món. 

És en el silenci de la persona centrada en la veritat on la divinitat es manifesta i li dóna certesa i permet experimentar el miracle d'un nou ordre, com anuncia el profeta Isaïes.

És en l'obertura a aquesta divinitat, a aquesta plenitud de l’ésser, aconseguida a través de la pràctica de la meditació i de la contemplació, que hom percep aquest àmbit profund de l'ànima, d'un mateix i de totes les coses.

És aquí, en el misteri de la nostra interioritat, on es desenvolupa la nova vida, on es donen cita i s’unifiquen els contraris. 

No hem de tenir por i hem de conrear en nosaltres aquesta fe capaç de atorgar-nos el miracle d'un ordre nou, d'una societat nova.

Hem de ser capaços de mantenir la llum encesa, perquè il·lumini tota oposició i faci emergir un món harmònic, on la comunió social i l'amor circulin i alimentin plenament la vida de cadascú.'

Aquest escrit prové del comentari de la nostra mestra, Berta Meneses, fet i dit en el decurs de la celebració esdevinguda amb motiu del Curs d’Iniciació al Zen, de novembre de 2015. 

Ha passat un any d'ençà la seva publicació a aquest bloc i, cada vegada que ho llegim o rellegim, el postulat referma la seva vigència: la meditació és el camí de transformació del món. I, malgrat el pas del temps, l’escrit assoleix una categoria d’extraordinària dignitat.

Altrament, la mestra ens ha fet arribar la seva felicitació de les festes nadalenques i de cap d’any:

Estimada Sangha,

En aquest dies de Nadal, on tots ens trobem més a prop de tots: famílies, amics i també dels que pateixen, us desitjo el millor en les vostres vides, que las benediccions que cada dia la Vida ens atorga ens ajudin  a desvetllar la Saviesa i la Compassió.

Bon Nadal.

Berta

Solidaritat


Ens escriu Pilar Ascaso.

Benvolguts amics, col·laboradors i participants de la Trobada d'Espai Reflexiu,

Després de l'última trobada del passat mes de novembre, em plau informar-vos que les aportacions realitzades per tots nosaltres al llarg de les diverses activitats dutes a terme en el 2016, han abastat un total de 590 €, quantitat que hem ingressat íntegra a Can Gazà, l’Institut contra l'Exclusió Social (+), al capdavant del qual s'hi troba Jaume Santandreu. 

Ja sabeu que fa dècades es dedica a guarir, curar i millorar les condicions de vida de les persones en situació d'exclusió social extrema.

Tot això es ho hem d'agrair especialment als nostres companys i formidables i entranyables convidats, que han col·laborat de forma generosa i desinteressada: Teresa Fernández, Gaspar Caballero, el grup de música antiga Polissonia (Bàrbara Duran, Francesca Suau i Francesc Cubells). Susana Volosín, Elsa García i Enric Benito.

I, per descomptat, igualment us ho devem a tots vosaltres, amics i amigues participants, que heu fet possible que junts puguem gaudir d'aquestes precioses i interessants vetllades.

Mil gràcies a tots i totes i bones festes!


El darrer regal


El present final ens arriba redactat amb les paraules que, bellament, escriu Damià Huguet en el seu poema ‘Lluna vella’. 

Talment un pagès que llaura els solcs de la seva partió amb llurs mans i ungles, plenes de calls i de padrastres, Huguet esgarrinxa el llenguatge per no fer malbé el sentit més profund de la paraula que defineix la pròpia identitat. 

Amb un tall prim, furga dins les entranyes més fondes de la pell per retrobar el sentit a la vida.

‘La mar no vol cavalls que trenquin el paisatge.
Amb tota la blavor que sura damunt l’alga
de Síria, de Tunísia, de Creta o d’Alger
la veu que veim amb arbres romp amb esquits de vent
tots els murs que ara sobren al paradís on som.

Som hereus d’un passat que tots volem ben nostre.
I ho proclamam en creu, al llevant i al migjorn.
Cada pedra manté els calls de les vivències 
a la terra que veu totes les llums trencades.
Cops de puny a la fosca. Hi som presents, encara.’

Encara hi som...


En homenatge a tots els poetes, a tots els artistes que –com Damià Huguet- han solcat la mar de les nostres vides tot deixant un regueró d’enyors tenyits de sons, de veus, de mots, de poemes, de cançons, que vessunyen un doll ple d’emocions i d'amor, dins un fragment d’un matí qualsevulla. 

Us diem adéu i feliç 2017 amb l’amor de Federico, d’Enrique i de Leonard. (cliqueu aquí +).


-o-


Un esment agraït per a les fotografies, i els seus autors, que podeu veure ampliades si cliqueu damunt, atès que les hem agafat majoritàriament del bloc El universo hoy (+). 


Gassho profund!



‘Hi ha d’haver un Altíssim al nostre univers, conegut o desconegut’
Joan Mascaró i Fornés