‘Surt el sol sobre el bé i sobre el mal’
Joan Mascaró i Fornés
La bellesa de l’univers, l’harmonia, la proporció, la simetria, l’equilibri i l’economia, que vam voler esbrinar seguint les pautes que ens oferia el Nobel de Física, Frank Wilczek, en la proppassada entrada a aquest bloc, ens condueix avui, agafats de bracet, talment pare de la novia, a uns altres indrets.
Avui viatjarem a paisatges que ens volen mostrar altres secrets amagats rere els roquissars de la informació, les muntanyes de bits, els salts quàntics o les atmosferes enrarides, allà on es desen caòticament les belleses esfereïdores d’aquests cels ennigulats que, horabaixant, obscureixen, desdibuixen i allunyen el cúmul de desídies ètiques, l’estoïcisme bord, la indiferència política...
Tot, paraules en va.
Som-hi, doncs.
Les veritats
La mestra Berta Meneses ens feu, en el decurs de la darrera celebració, el comentari –basat en la història de Zaqueu- de la importància de desprendre’ns dels nostres projectes i de les nostres projeccions espirituals que alimenten la temptació de pujar, d’escalar, de grimpar fins al cim del coneixement, de la riquesa, de l’èxit, de la il·luminació...
‘Però si el fet de l’ascens té importància per a l’ego, immers dins el món il·lusori de la fama i el poder físic i material; el descens és el veritable camí espiritual –deia la mestra.
Amollar, afluixar, deixar anar els pensaments, els sentiments, els projectes, esdevé el torrent espiritual que ens mena cap al gran riu, el riu de la divinitat.
La raó que ens permet confiar en una immersió tan profunda és que, en el fons, el teu fons i el de Déu, es fonen, s’uneixen, s’ajunten, perquè sempre han estat u...
U
Hem fet peu a casa; descansam a la llar, en el seu escalfor íntim i subtil. I, des d'allà mateix, hem de baixar a les profunditats de la mar gran, oceànica; a l’abismament; a descobrir-nos a nosaltres mateixos dins la plenitud...
El desconhort, l’error, el mal, tot prové de passejar-nos i deambular per un estil de vida superficial, que ens fa pujar al cim més alt, i més il·lusori, sempre aliè a la naturalesa essencial.
Hem de deixar passar les situacions contradictòries, siguin les que siguin, i concedir-les el seu lloc just dins les nostres vides. I en les dels altres...
No multiplicar la confusió i deixar que el misteri esdevengui misteri, perquè és essencial per a la vida profunda i també per al camí espiritual.
Alliberar-nos de les armadures, feixugues encara que defensives, i esbucar els murs, perquè transcendeixen les vulnerabilitats tan necessàries per a la gràcia i el goig de descobrir-nos a nosaltres mateixos i viure plenament.
Perquè quan ens negam a desenvolupar les nostres capacitats, de coratge o de resistència, afeblim la nostra fortalesa...
La llibertat
Una fortalesa que requereix del reconeixement d’allò que som, d’allò que ja som des de sempre, i d’acceptar la pròpia vulnerabilitat...
Una fortalesa per poder absorbir, i rebre alhora, la llum i l’obscuritat, el dolor i el plaer, la bondat i la maldat...
Tot per aprofundir fins a la immensitat del no-res, fins a la immensitat del buit esdevingut forma, de la forma esdevinguda buit...
Hem de trobar i comprendre aquesta fortalesa que neix de la sensibilitat, del silenci, de la quietud, que ens comunica amb el buit infinit que configura la nostra naturalesa vertadera.
La força del buit, del no-res, del punt zero. Aquesta força -diu la mestra - esmorrella totes les nostres definicions, copeja i esbuca les pròpies projeccions del què significa ser forts.
El misteri
Hem d’acollir i abraçar les nostres pors per poder entrar a la part més obscura de la nostra casa. Ens hem de fer amics de la mateixa obscuritat que ens guiarà cap a les interioritats més íntimes i sagrades...
Allà s’hi esdevé la confiança, no la del èxtasi o del plaer, sinó una confiança de ser el què som...
Una confiança que ens ajuda a submergir-nos en el no-res, a entrar en el misteri, a assaborir-lo, a explorar-lo...
El misteri sana. Uneix. Salva. Allibera...
La confiança allunya la por i, quan l’amollam, estam preparats per viure plenament, per descobrir-nos en la plenitud; per estimar i per ser instruments d’alliberació per als altres...
La fortalesa és deixar anar la feblesa, l’autocompassió, la vergonya pueril, la por a ser diferent o la por a ser un mateix...
Saber esperar, fer de l’espera una paciència, una virtut, és un altre ensenyament fonamental.
Aquesta paciència, aquest saber esperar sense defallir en la pràctica, ens permetrà experimentar el propi origen primordial...
Podrem arribar a la pròpia casa, amollar els fermalls fins i tot del buit, i obrir-nos i abraçar el preludi d’un naixement encara més gran...'
La cançó de l’univers
Visc a un planeta ple d'ecosistemes,
no és del tot rodó:
el va escriure un moro que tenia mala lletra.
Sa rotació gairebé no se nota,
ningú no ha vist sa translació
perquè ens aplega en haver dinat
quan feim horeta.
I cada nit feim una festa
a una platja que hem fitat a cada destre
amb un fogueró.
Tenim amics d'altres planetes,
són turistes, trompetistes,
saben totes ses nostres cançons.
I ballam fins que és de dia
i en de dia treim sa barca
i mos n'anam a fer un viatge misteriós
a una cala transparenta,
ens hi quedam a viure perquè tothom sap
que som gent valenta.
El temps inventa àtoms de colorins,
s'univers és una festa que ens omple de joia,
cada finestra obre un nou matí
ple de llums i ple d'orquestres,
ple d'enigmes submarins.
Així és el nostre planeta,
tan polit si viu a lloure, i tan fràgil
com una falguera si viu mal arrecerat,
trasplantat a un cossiol de plàstic negre
amb sa gent externa.
I cada dia és diferent,
com un animal que tresca som feliços
de conèixer gent,
però això és sa nostra terra,
tots els pobles són millors si cadascú
pot fer els comptes a ca seva.
El misteri del silenci
En el cim de Sant Honorat farem una festa de silenci per albirar la immensitat de la bellesa en tots els seus aspectes...
La llum brilla en el roquissar de Randa i es reflecteix en els rostres originals de tots els éssers que esguarden, quiets, caure en la comprensió d’allò que ja és des de sempre...
Obre els ulls i ho veuràs.
Ell ens mira a través del sol, dels estels, de les flors, de les fulles...
La muntanya màgica és al nostre abast per esvair el mal i el dolor que ens han tocat de tan a prop aquests dies...
Que, tot plegat, serveixin de lliçó, d’exemple, de comprensió dels paratges ignots, esquerps i escabrosos de la complexa personalitat humana...
El convit és per al proper diumenge, 27 de novembre. Tenim les portes obertes a Sant Honorat per celebrar-hi un Zazenkai.
Com sempre, l’arribada és a les 09.00 per començar el Zazen a les 09.30h. i fer-ne fins a les 01.30h, que anirem a dinar, normalment d’un suculent arròs paella, confitat de verdures de l’hort amagat del monestir.
A l´horabaixa veurem una pel·lícula i després farem una mica de col·loqui, encara que aquesta activitat tengui el caràcter de voluntari.
El preu del dia complet és de 20 euros, dinar inclòs.
Farem una llista segons l’arribada dels correus, ja que el menjador té una capacitat de 32 places.
Recordau que tancam la llista el dimecres anterior, dia 23 de novembre a la nit.
Contacte:
tomeuartigues@gmail.com
L'univers
De nin treia el cap, guaitava per mirar el cel per una finestra i em preguntava: ‘¿Per què sóc aquí?’. M'agradava la ciència... fins que vaig saber que les meves preguntes eren per a la filosofia.
I s’hi va dedicar.
Sí, encara que vaig començar sent periodista ecologista a la revista Integral: creia que la informació milloraria el món.
¿I no?
Tenim més informació que mai... i destruïm com mai! Tenim ciència sense consciència. I em vaig doctorar en Ciència Holística al Schumacher College, Anglaterra.
Què ensenya aquesta disciplina?
Que les últimes troballes de la ciència indiquen que el paradigma materialista s'esgota.
Què és el paradigma materialista?
Des de Galileu i Descartes, la ciència sosté que només existeix allò que és mesurable. I hem avantposat allò material a l'immaterial: els diners a l'ànima. Però resulta que el més important és el que no es pot mesurar ni pesar-se!
A què es refereix?
A la bondat, la bellesa, l'amistat, l'amor, la justícia..., i al mateix univers!
L'univers no pot mesurar-se?
La ciència només pot conèixer el 4% de l'univers: el 96% és matèria i energia fosca, indetectable! La ciència arriba a un cul-de-sac.
Conclusió?
El paradigma materialista i mecanicista s'esgota en el macrocosmos -és relativista- i en el microcosmos -és quàntic-, així que toca un altre paradigma: el postmaterialista.
En què consisteix?
Llegeix el final d'aquest article a la prestigiosa revista Nature: ‘L'univers és immaterial, mental i espiritual’.
Ciència sense consciència
Ostres! Qui diu això tan gros?
Richard Conn Henry, físic i astrònom de la Universitat John Hopkins, i conclou així: ‘Viu i gaudeix!’.
Un científic! Postmaterialista?
És clar, l'univers no el formen coses, sinó relacions: és un oceà de relacions, vibràtil, esporàdicament manifestat en coses, en àtoms, com a l'oceà les ones!
Molt bonic.
I real. Ara mateix, mentre parlem, estan obrant prodigis en tu i en mi.
Què passa?
Totes les teves cèl·lules, desenes de bilions de cèl·lules, cada una diferent i única, s'intercanvien molècules de la manera idònia, precisa, exacta: per això vius i segueixes sa.
Beneïdes siguin.
Ho fan amb més eficàcia, productivitat i sostenibilitat que qualsevol fàbrica.
Com ho explica el postmaterialisme?
Intel·ligència vital! Així l’anomen. Perquè la intel·ligència és connatural a la vida. La vida és intel·ligent, o no és vida.Una ameba és intel·ligent?
Sí! Un bacteri, una cèl·lula, una planta, tot animal: intel·ligència! Una planta aprèn, memoritza, té percepció i intenció. Com tota forma de vida. No hi ha vida sense intel·ligència, ni intel·ligència sense vida.
Sí, hi ha intel·ligència artificial.
Si no sent, no hi ha vida: no hi ha intel·ligència. Altíssima capacitat de càlcul, si. Diu Magnus Carlsen, campió mundial d'escacs: ‘Jo veig la jugada, la sent’. No diu ‘pens’, diu ‘sent’: intel·ligència vital!
Definiu intel·ligència.
Capacitat de respondre creativament i de manera òptima a l'entorn. L'aranya teixeix teles cinc vegades més resistents que l'acer en relació amb el seu pes... Intel·ligència vital!
‘La naturalesa és sàvia’, deim.
‘La naturalesa s'esforça a crear les formes més belles i meravelloses’, diu Darwin a L'origen de les espècies. Intel·ligència vital!
I què hi ha de la nostra humana intel·ligència, del nostre cervell?
Ets cocreador de realitat, participes de l'univers, la teva consciència crea. Així ho ha avançat el gran físic Schrödinger: ‘La base de la realitat no és la matèria, és la consciència’.
Descobreix-te
Vaig de sorpresa en sorpresa.
‘El no observat no existeix’, va predicar el físic Bohr. Ets cocreador de la realitat! El postmaterialisme s'obre a allò immaterial: valors, intencions, consciència, el que la ciència no contempla.
Però la ciència ens ha donat moltíssim!
Moltíssim..., però en tirar l'aigua bruta de la banyera (la superstició, el dogma) va tirar també al nadó viu que hi havia dins.
Rescatem el nadó.
El cor. El teu cor té les seves neurones, ho sabies? I està enviant més informació al teu cervell que a l'inrevés.
No sabia això tampoc!
Fixa't: quan dius ‘jo’, on t'apuntes amb el dit? al cap, al cervell?
M'apunt al pit, al cor.
Sí, perquè aquí estàs tu. El sànscrit té una sola paraula (cit) per definir ment i cor. I deim que el cor se’m gela’, ‘se’m fa bocins’, ‘se m'obre’, ‘el tenc estret dins un puny’..., o ‘ets de bon cor’.
Pot respondre ja a la primera pregunta de la seva vida: ‘per què sóc aquí?’Sí, crec que ja puc: per descobrir-me! El propòsit de la vida és descobrir-te a tu mateix en plenitud.
Intel·ligència vital
Jordi Pigem, filòsof postmaterialista. 52 anys. Va néixer a Barcelona i viu a l'Escala. És doctor en Filosofia i escriptor. Viu en parella i té un fill, Marc (10). ‘M’ atreuen el budisme zen, el taoisme i el misticisme cristià de Mestre Eckhart’.
Mai no perdem el fil d’Ariadna que ens suposa la Contra de La Vanguardia (+). Aquesta darrera entrevista, inspiradora i estimulant, al filòsof Jordi Pigem.
En el seu llibre Intel·ligència vital, editat per Kairós i subtitulat Una visió post materialista de la vida i la consciència, ho explica amb gràcia i subtilesa. Et diu: ‘Tu ets únic, però no separat: participes, cocrees. Ets (amb) l'univers.’
Her, el darrer regal
No sé com hi hem arribat, aquí. Es com acorar-te el ganivet de les matances a tall de mànec per infligir-te un càstig que no et mereixes. Seràs indulgent amb tu mateix, diu la mestra. Valenta veritat, i a bona hora. Res ja no és normal. Pots enamorar-te del sistema operatiu, el qual –en forma de tutor- t’assigna una veu, femenina o masculina, per guiar-te, ensenyar-te i, fins i tot, estimar-te.
Avui, ja és molt normal entre gent normal trobar coneixement, companyia, curiositat, sexe, amor durador i fins i tot fills a través d'Internet, establint llaços íntims amb algú que no has vist mai, ni olorat, ni intuït.
Però pots establir una relació apassionant, real, emotiva i perdurable a través d'un terminal, guiat per una veu que et diu i no et diu, càlidament, allò que necessites saber a cada instant...
Accedim, impertèrrits, a la seducció mútua, al desig, a la companyia, a la plenitud, a la gelosia, als dubtes, a les pors, a sentir-nos acompanyats i estimats, observant els flocs de neu que cauen en el mirall de l’skyline de la metròpoli cosmopolita, quan tomba el crepuscle, al final del dia...
És, llavors, quan vivim a través d'algú que no existeix, però que ens desa els mails i ens composa la banda sonora, encara més original, de la nostra vida, per endreçar els nostres retrats, per decidir les nostres vacances, per organitzar els nostres viatges, meravellosament programats, intocables, professionals, perfectes...Her, vaig estar a punt de perdre-me-la.
La te vols perdre tu? (+)
Gassho profund!
‘Zen és l’esperit de l’home’
Joan Mascaró i Fornés