Més enllà del Satori
 |
| Autoretrat de Daido Shugen |
L’experiència
‘Treballava en completa absorció de picapedrer, portant runes i enderrocs fins al lloc destinat per fer-ho, i de sobte, em vaig veure mirant cara a cara amb un ca. Què tenia aquell ca en particular? Res. I no obstant, va ser com trobar-me cara a cara amb el mateix Déu.
El ca i jo ens miràrem amb ulls transparents, com si tots dos ens coneguéssim. El ca i jo, jo i el ca, semblàvem un. És tot el que puc dir. I de sobte en mirar el jardí… No podia donar crèdit a tanta bellesa! Mirava l'herba mullada, els arbres, els niguls… però a la meva ment no hi havia conceptes d'herba, arbres ni niguls. Era allò que era, simplement…’
Sesshin al Zendo Betània, a Brihuega
Passar un koan (el Mu, per exemple) no és un èxit personal. Ningú no passa el koan. Ningú no s'il·lumina. Ningú no sap quan, ni per què.
L'energia va baixar considerablement i l'ego va reaparèixer. Me'n vaig anar a fer zazen amb l'esperança que l'energia tornàs, però no va tornar.
On se'n va anar tot això? Per què darrere d'aquestes experiències, tot torna a la ‘normalitat’? No sóc el primer que ho pregunta, és clar.
He conegut diverses persones que semblaven haver viscut amb l’Amat (Déu), sense que aquest s'hagués amagat. Una era un lama tibetà (lama Gendum), una altra era un roshi japonès (Roshi Sama), i la tercera era una mestra zen americana (Geshin Roshi).
La resta dels mestres amb qui he tingut contacte directe, no estaven amb l'Amat. El coneixien, sens dubte, però l'Amat se'ls havia anat, com a mi (aquesta és almenys la meva impressió). Eren, no obstant això, honests i portaven una vida bolcada amb els altres. Eren mestres, no mentiders que fingeixen ser allò que no són.
'Això fa pudor de Zen'
La resposta no és difícil. Però passar el koan al dokusan, no és resoldre'l. Es resol a la vida diària, no una vegada sinó, una darrera l'altra.
Hi ha alguna cosa que tenc molt clara, i és que, per practicar el Zen, la vida d'una persona ha d'estar precedida per una forta càrrega de patiment, però a més, el patiment ha de ser reconegut i acceptat.
La veritat és que a l'ego li encanta fer conferències sobre el Zen, quan es veu com un ego ‘realitzat’, així que pot parlar durant hores i hores.
L'olor del Satori pot durar anys i anys. Al principi és horrorós per als altres. Una olor que no s'aguanta. 'Això fa pudor de zen', deia Kiun-An (Ana Maria Schlüter) de vegades. I tenia raó.
L'ego no desapareix mai
En un dels meus viatges al Japó, vaig passar algunes setmanes en un monestir Rinzai anomenat Shogen Ji. Tots els residents eren occidentals (excepte l'Abat, i una monja xinesa), i els residents no feien res més que parlar i discutir sobre zen. Constantment treien a lluir les seves experiències, i cercaven la confrontació amb qualsevol que arribava.
Mir el bosc i els prats davant meu, i no hi ha res més. No tenc mestre, ni tenc deixebles. I em sent bé. Per això escric.
Avui sé que no hi haurà més satori per a mi. L'experiència sorprenent que vaig viure en aquell sesshin no tornarà mai més.
Un mestre ha hagut de tenir la il·luminació en algun moment (si no, no seria mestre). Però també carrega amb un ego. A hores d'ara només estic segur d'una cosa: l'ego no desapareix mai, així que aprendre a viure amb ell, sense que faci o causi mal, és més important que pretendre alliberar-se'n.
Si una persona il·luminada pot mantenir opinions fanàtiques i tenir punts de vista estrets, hem de ser cauts en posar-nos en les seves mans (no importa quants koans hagi passat, o quants títols posseeixi).
El satori passa ara
Aquesta sensació és la que s'evapora, amb el temps, una vegada que deixes enrere el sesshin, i és el que produeix una enorme frustració.
Aquí i ara, és sempre un aquí i ara fresc. Tant se val el que sigui, el camí és aquí davant, no en les belles experiències del passat. El satori no és una cosa que s'ha tengut. El satori passa ara.
Però, què és la meta?
La meta és una cosa tan senzilla, com viure de cara al bosc, amb els sons de la natura. No és gens especial, realment.
Crec que al Zendo de Bukkoku Ji vaig arribar realment a la meta, i per això, no vaig seguir cercant més. No vaig tornar a fer sesshin, ni vaig tornar al Japó mai més.
Navegants solitaris
Un dia se'ns va dir a tres persones que teníem la possibilitat d'assistir a una cerimònia de Jukai privada amb el Roshi Sama. A la cerimònia de Jukai, el mestre posa nom al deixeble. Jukai són els deu preceptes.
Vam entrar a la sala de dokusan, i allà hi havia el Roshi esperant-nos per a la cerimònia, amb els tres rakutsus, un per a cadascun de nosaltres.
Juntament amb les cal·ligrafies, se'ns va fer entrega d'un sobre tancat (que portava el nostre nom), i que significava la transmissió del Dharma. Per tant, tots tres rebem la transmissió.
Quan vaig comentar a Tangen Harada Roshi sobre la possibilitat de formar un grup de zen, en tornar a Espanya, m’ho va treure del cap. ‘Massa jove’, em va dir (aleshores tenia 54 anys!). Per tant la transmissió acaba amb mi i no deixaré hereus dharma, podeu estar tranquils.
Tots som navegants solitaris, fet i fet, però no estam sols. Tots seguim l’únic camí. No estem mai sols. L'Univers sencer és amb nosaltres.’
'Vet ací els fets, vet ací la història de 'Més enllà del Satori' de Daido Shugen'
Salut, silenci i gassho profund
🙏
