Lux aeterna




‘Només aquells qui han sentit l’Infinit poden transmetre les seves sensacions als altres’
Joan Mascaró i Fornés




Mai, probablement, havia anat tan directe la mestra, Berta Meneses, en la seva recomanació, en la seva proposició, en el seu interrogant: 

Què és la il·luminació? 


Aquest és el títol de la pregunta, el text intitulat que ens adjuntava per convidar-nos i arrodonir la pràctica del Zazenkai intensiu, que vam fer els membres de la Sangha de Mallorca els dies 6 i 7 de juny.

Vivíem i vivim, encara, en plena situació crítica i complexa per mor de la Pandèmia del Covid. 

Cert és que tots els rius corren avall cap a la mar i, aquests rius, són molts i es perden dins les profunditats de la mar. Tenen un començament i un final: però la mar -com diu Mascaró- és el símbol de l’Infinit. Queda per sempre.

Som-hi idò, caminem cap a la il·luminació. La mestra ens ho diu així, literal:

‘En japonès hi ha dues paraules per definir la il·luminació. Una de les més coneguda a Occident, és 'satori', que significa conèixer, saber. 

L'altra és 'kensho', i és menys corrent. Significa visió essencial, és a dir, visió de la naturalesa essencial.

'Satori'


Satori és un coneixement experiencial. Realment, només es pot arribar a saber què és per mitjà de la pròpia experiència. Amb explicacions teòriques és impossible definir-lo.

Per aquest motiu, les persones que han arribat a una experiència de satori es resisteixin a contestar aquesta pregunta. 

Se'ls pot aplicar el refrany: ‘el que sap, no parla; el que parla, no sap’. Tot i això, es poden dir moltes coses, fent possible que qui no ha tengut aquesta experiència pugui adquirir una comprensió del fet.

Segons un relat del mestre Zen Enomilla Lassalle, que deia: ‘en l'últim dokusan d'un sesshin vaig dir al meu mestre, Harada Roshi, que jo segurament ja era massa vell, tenia llavors seixanta anys, per poder arribar al satori, perquè tenia el meu cap massa ple de teories, farcit del pensar lògic i racional’.

Però, llavors, el mestre Harada, em va respondre que ‘ell era molt més gran encara, perquè tenia aleshores vuitanta-set anys…’
A això va replicar Lasalle ‘si però vostè ha aconseguit el kensho per primera vegada essent jove’. El mestre Harada li va contestar que així era, que l'havia tengut als vint-i-dos anys, i que havia estat tan fora de si d'alegria, que s’havia llançat dins un gran bidó d’aigua, que hi havia al monestir… 

De sobte, el mestre Harada es va posar trist perquè digué ‘ara la pràctica és tan superficial que pocs practicants arriben a la il·luminació. Això abans no passava gairebé mai. 

Llavonces, Lassalle li va comentar que potser es devia al fet que els japonesos havien après a pensar d'una altra manera més científica, que en temps anteriors. 

El mestre Harada va dir que això també podia ser, però que el kensho era ‘l’essència de l'ésser humà’ i en aquest punt no canviava res el fet que hagués augmentat el coneixement de la ciència. 

Harada Roshi ens reitera d’aquesta forma que ‘l'essència de l'ésser humà no canvia, que els éssers humans de qualsevol època poden arribar a la visió fonamental del despertar a l’essència búdica o divina que som’.

'Kensho'


Se sol dir que el kensho consisteix en què l'activitat de la façana i la de la part posterior de la ment s'unifiquen
Per mitjà del Zazen, l'activitat conscient dels nostres pensaments, les nostres preocupacions i els nostres sentiments, es va alentint, a mesura que avança l’atenció plena.

La ment es va centrant, va posant arrels. Així, l'activitat de la façana, o sigui la de la part més superficial de la nostra consciència, deixa d’influir i de condicionar-nos i passa gradualment a un segon pla.

A mesura que s’aprofundeix en la pràctica del Zazen, l'inconscient adquireix més rellevància i es produeixen efectes de abismament, de connexió amb la naturalesa pròpia i essencial.

Llavors, assolim un altre nivell ple de pau, una obertura infinita comença a emergir i el silenci, que ho abasta tot, esdevé profund i espiritual, és el veritable Jo mateix.

Aquesta presa de consciència és buida de conceptes, és íntima i sagrada, sense res per agafar ni res per deixar anar. I s’experimenta com una cosa completament nova.

Al principi, el practicant Zen només entra amb una certa dificultat i per breu temps en aquesta altra dimensió de la seva ment, fins al punt que gairebé no n’és conscient, tornant de seguida a la façana. 

Però si se segueix practicant amb assiduïtat, amb paciència, perseverança i essent indulgent amb un mateix, tot resulta més fàcil, fins que arriba un moment en què les dues dimensions s'unifiquen. Això és la visió essencial…
En el satori, o kensho, es cau en el compte, per primera vegada, que vida i mort són u i s’integren de la mateixa essència, la qual cosa implica que la por a la mort desapareix i s'aconsegueix una pau i una tranquil·litat noves… 

La persona desperta així a la llibertat perfecta.

És una equivocació parlar del satori com d'alguna cosa que ha d'arribar de fora, que cal cercar lluny de nosaltres mateixos. 

Zen, el camí


Tota persona que coneix el Zen i, sobretot qui hagi tengut aquesta experiència, sap que el satori no s'ha de cercar fora, sinó en el propi interior.

El Zazen és un camí que, sens dubte, ens pot conduir a aquesta experiència cimera de l'ésser humà. 

Sempre es pot aprofundir més i més en l'experiència del veritable ser d'un mateix. Fins i tot després d'un petit satori, sempre queda la possibilitat d'arribar a un satori més gran si es continua practicant; un fet totalment recomanable.

En aquest sentit, es conta que l'antic mestre Zen, Joshu, després de la seva primera il·luminació va seguir practicant intensament altres trenta anys fins que va obtenir la il·luminació perfecta. Amb tot, segons explica la llegenda, va continuar meditant fins als 120 anys.

El mestre Harada, relata a la seva autobiografia, com anant a visitar al seu mestre Zen a Kyoto, a la vista d'un bell jardí, va tornar a assolir la il·luminació. Aquesta experiència pressuposa que hom està constantment en connexió profunda. 
Altrament, es diu del mestre Hakuin (1685-1768) que va tenir la gran visió essencial tres vegades i la petita infinites vegades.

Una experiència repetida aprofundeix la impressió de la primera, la fa reviure, si amb el temps havia empal·lidit o s’havia mustiat. 

Aquest també és el motiu de la feina que feim amb els koans ‘ajudar a no mustiar l’experiència, sinó més aviat el contrari ens ajuda a augmentar la capacitat de Veure.

Tres condicions, tres actituds

Hi ha diverses actituds i condicions que afavoreixen el ‘satori’. Tres d'elles fins i tot es consideren necessàries, perquè són les úniques que garanteixen un alliberament total:

La primera, la convicció de la necessitat d'arribar a despertar la nostra consciència, d'arribar a veure l'Ésser que Som, de saber qui sóc jo. Experimentar la meva naturalesa essencial i divina.

La segona, la determinació d’aconseguir-ho. La seguretat esperançada que s’arribarà a aconseguir. 

I, per últim però de vital transcendència, disposar una gran confiança, perquè ja som aquesta realitat essencial i divina.

La convicció de la necessitat de la il·luminació, que s'exigeix ​​com a condició. Hem d’anhelar la realització espiritual profunda

Per posar fi al sofriment, per arribar a experimentar la llibertat i la pau del cor, per percebre sobretot la naturalesa del meu veritable Jo mateix.

El sentit de la segona condició, la determinació d'arribar al despertar, és un dels tres pilars del Zen. 

‘La ferma determinació’, encara que vegem molt lluny el fet d'arribar a aquest despertar, és absolutament necessària per realitzar la pràctica diària.

Arribar a aquesta convinció profunda que és possible, en tots els àmbits de la meva existència, realitzar cada dia l’experiència pràctica que canviarà la meva vida. 

De fet, aquesta és la veritable raó per la qual vam determinar fermament dedicar-nos a la pràctica del Zazen.

Allò mateix serveix per a la tercera condició.

Aquesta convincció sorgeix de la base que tots som Naturalesa búdica. És un fet que, aquesta naturalesa essencial, ens constitueix i que només ens toca fer el treball necessari per caure en el compte, deixar caure els vels, les afeccions o ‘apegos’ i les barreres que no ens permeten veure. 
Aquest treball requereix evidentment una profunda rel de fe. 

És la gran Fe, de la qual parlen els mestres antics, la que ens dóna l'energia necessària per mantenir-nos en la pràctica, confiats que nosaltres també arribarem al despertar.

Darrer regal


Pau interior, bellesa exterior. 
Llum als cors, bondats al món. 
Diàleg de silencis germans.
La por sols serà vençuda per l’amor.

Les creixents amenaces de pandèmies, terrorismes, xenofòbies i racismes, els horrors de la guerra, dels conflictes, dels atemptats, ens menen a la reflexió, a la contemplació, a la pràctica del silenci i la meditació…

Ens cal revifar l’esperança, la fe en la pau i la concòrdia. Pregar per la compassió i respectar la saviesa per vença la pena, el dolor i la mort…
L’home s’ha d’armar amb torxes amoroses, amb mísils de llum, amb bombes solidàries, amb projectils de vida i bales de pau… 

Vet ací unes llàgrimes de cel i estels per a la pau i l’harmonia (+)

Gràcies infinites a Xesca Serra, i a meteofelanitx.com, per publicar i compartir unes imatges tan belles i singulars dels paisatges d’aquesta terra nostra…

Gassho profund!



‘Llum i amor són essencials en l’educació’
Joan Mascaró