‘Però, l’esforç humà,
mai no del tot s’esborra,
i vells mapes de terres,
de mars, del firmament,
ens diuen com va ser
de profund el domini,
el saber d’aquest poble
del qual nosaltres som legítims
fills, hereus i servidors alhora:
del clos avui al lliure demà
que guanyarem.’
Salvador Espriu (1975)
La vida de tothom és pròpiament una cartografia, un mapa de llocs, construït per experiències que esdevenen escalons per erigir una identitat que, amb el pas dels anys, pot esbucar-se i esmicolar-se.
Construir aquest mapa amb retalls de vida, amb trossos d’existència, és la tasca inexorable de l’ésser.
Fa anys, abans d'iniciar-me en aquest bloc vaig provar d'escriure un text breu, entre la crònica i el reportatge. Estava referit a un artista plàstic, que feia poques setmanes havia finat, i que havia tengut una experiència amb el zen.
No estava molt convençut de la qualitat de l’escrit i ho vaig sotmetre a consideració a un amic entès i expert en l’art de l’escriptura, del zen i de la vida.
La seva resposta fou contundent. Amable i agraïda, però d’una crítica rigorosa, pulcra i assenyada, que em convidava a aprofundir en aquell relat deficitari i aspre.
Mai no ho vaig fer, fins avui, que m’hi he topat de cara després del Zazen de bon matí.
I, assumint la meva pocatraça discursiva i la meva caparrudesa, he decidit desvetllar-vos un fragment de la història. Malgrat romandran dins l’anonimat els noms dels autors de la facècia.
Els personatges són el pintor Antoni Tàpies i el mestre zen Hakuin. Els fragments que he salvat diuen així...
Construir aquest mapa amb retalls de vida, amb trossos d’existència, és la tasca inexorable de l’ésser.
Fa anys, abans d'iniciar-me en aquest bloc vaig provar d'escriure un text breu, entre la crònica i el reportatge. Estava referit a un artista plàstic, que feia poques setmanes havia finat, i que havia tengut una experiència amb el zen.
No estava molt convençut de la qualitat de l’escrit i ho vaig sotmetre a consideració a un amic entès i expert en l’art de l’escriptura, del zen i de la vida.
La seva resposta fou contundent. Amable i agraïda, però d’una crítica rigorosa, pulcra i assenyada, que em convidava a aprofundir en aquell relat deficitari i aspre.
 |
| Si clicau sobre les imatges, s'ampliaran |
Mai no ho vaig fer, fins avui, que m’hi he topat de cara després del Zazen de bon matí.
I, assumint la meva pocatraça discursiva i la meva caparrudesa, he decidit desvetllar-vos un fragment de la història. Malgrat romandran dins l’anonimat els noms dels autors de la facècia.
Els personatges són el pintor Antoni Tàpies i el mestre zen Hakuin. Els fragments que he salvat diuen així...
‘Les criatures travessen els sis mons,
perduts en les tenebres de la ignorància,
vaguen de foscor en foscor.
Com podran alliberar-se alguna vegada del néixer i morir?’
Aquests primers versicles del ‘Zazen Wasan’, el Cant d’Alabança que el mestre japonès Hakuin Ekaku (1686-1769) dedica a l’art de la meditació zen, ens ofereixen el primer vincle amb el pintor, finat el 6 de febrer de 2012.
Antoni Tàpies (Barcelona 1923-2012), en la seva joventut va a la recerca de la saviesa i descobreix les religions orientals, sobretot el budisme zen i una nova forma d’entendre i de practicar l’espiritualitat.
D’aquí li ve, probablement, que moltes de les seves obres, tot i ser matèriques en la concepció, poden interpretar-se des d'una perspectiva mística.
L’artista intenta transformar l'interior de l'observador. No separa l'art de la vida quotidiana, allò sublim d’allò trivial.
La sòlida formació de Tàpies creix i es consolida en el decurs d’una greu malaltia, que de jove el reté al llit una llarga temporada.
El seu univers de sabers s’eixampla gràcies al coneixement de llengües i a la vinculació familiar amb el món editorial, el qual li permet l’accés a lectures difícils de trobar aleshores, quan el país pateix la tràgica guerra incivil.
Les filosofies i cultures d’Índia, Xina i Japó ja no li són alienes. I alguns texts fonamentals, entre ells el ‘Zazen Wasan’, representen per a Tàpies l’esperit que posa fi a la confrontació de l’individu amb el misteri del seu destí: adonar-se’n del veritable sentit de la naturalesa essencial.
La saviesa, que transcendeix les fronteres de la intel·ligència, és la llibertat.
En el zen, el camí de la llibertat és el zazen.
Hakuin ho defineix com ‘asseure’s sol amb el misteri’ o, en un vessant encara més espiritual, ‘zazen és la porta de la benedicció, la pràctica i la culminació plena de la il·luminació’.
Potser per això, escriu:
Tàpies, resseguint l’ensenyança del mapa cartogràfic que el guia per aquest territori ignot, dedica a Hakuin la seva obra ‘Transformació número 6327’.
És un gran llenç de 5 metres de llarg, que es pot veure al Museu d’Art Modern de Ceret, a la Catalunya Nord.
Qui practica, ja sia dins el camí del zen o de l’art, comprèn que la Transformació és un espai obscur i clar, immens i breu, efímer i il·limitat.
Tàpies ja escriu amb un nou llenguatge, sovint cal·ligràfic, sobre el llenç. Arranca lletres, nombres i símbols de l’anhel infinit de no perdre’s en un instant qualsevol.
En el silenci, escriu el pensament de la vacuïtat, del vertigen, de la remor.
La vida torna a constituir un camí. El camí que esdevé una passa, com el seu traç que modifica l’horitzó de la realitat aparent, i pinta lliure de la metàfora de la vida i de la glòria d’allò creat.
Antoni Tàpies (Barcelona 1923-2012), en la seva joventut va a la recerca de la saviesa i descobreix les religions orientals, sobretot el budisme zen i una nova forma d’entendre i de practicar l’espiritualitat.
D’aquí li ve, probablement, que moltes de les seves obres, tot i ser matèriques en la concepció, poden interpretar-se des d'una perspectiva mística.
L’artista intenta transformar l'interior de l'observador. No separa l'art de la vida quotidiana, allò sublim d’allò trivial.
La sòlida formació de Tàpies creix i es consolida en el decurs d’una greu malaltia, que de jove el reté al llit una llarga temporada.
El seu univers de sabers s’eixampla gràcies al coneixement de llengües i a la vinculació familiar amb el món editorial, el qual li permet l’accés a lectures difícils de trobar aleshores, quan el país pateix la tràgica guerra incivil.
Asseure’s sol amb el misteri
Les filosofies i cultures d’Índia, Xina i Japó ja no li són alienes. I alguns texts fonamentals, entre ells el ‘Zazen Wasan’, representen per a Tàpies l’esperit que posa fi a la confrontació de l’individu amb el misteri del seu destí: adonar-se’n del veritable sentit de la naturalesa essencial.
La saviesa, que transcendeix les fronteres de la intel·ligència, és la llibertat.
En el zen, el camí de la llibertat és el zazen.
Hakuin ho defineix com ‘asseure’s sol amb el misteri’ o, en un vessant encara més espiritual, ‘zazen és la porta de la benedicció, la pràctica i la culminació plena de la il·luminació’.
Potser per això, escriu:
‘Qui ple d’humilitat, encara que una sola vegada,
escolta aquesta veritat,
l'enalteix i la segueix confiadament,
assoleix felicitat il·limitada’
 |
| A. Tàpies 'Transformació 6327' |
És un gran llenç de 5 metres de llarg, que es pot veure al Museu d’Art Modern de Ceret, a la Catalunya Nord.
Qui practica, ja sia dins el camí del zen o de l’art, comprèn que la Transformació és un espai obscur i clar, immens i breu, efímer i il·limitat.
L’eternitat, intuïda, sempre flueix
Tàpies ja escriu amb un nou llenguatge, sovint cal·ligràfic, sobre el llenç. Arranca lletres, nombres i símbols de l’anhel infinit de no perdre’s en un instant qualsevol.
En el silenci, escriu el pensament de la vacuïtat, del vertigen, de la remor.
La vida torna a constituir un camí. El camí que esdevé una passa, com el seu traç que modifica l’horitzó de la realitat aparent, i pinta lliure de la metàfora de la vida i de la glòria d’allò creat.
‘Libre de la metáfora y del mito,
labra un arduo cristal: el infinito
mapa de Aquél que es todas sus estrellas.’
El sonet dedicat a Baruch Spinoza (1632-1677), el filòsof holandès contemporani de Hakuin, obra de Jorge Luis Borges (1899-1986), relliga l’essència de Tàpies amb el cant espiritual del gran mestre zen.
L’escriptor argentí ens llega innombrables referències, meravelles, les quals, imperceptibles, no tenen preu:
‘Tot brolla del zazen’ ens diu Hakuin, i Tàpies, potser influït pel pensament zen, abordarà una reflexió sobre el dolor en les últimes obres que realitza, encara que el pas del temps es manifesta en totes les seves etapes creatives.
Tot és experiència. Les creus i els ics són els símbols que caracteritzen majoritàriament la seva producció.
Com també ho és el nombre 4, pels quatre elements essencials: foc, terra, aire, i aigua; i pels quatre punts cardinals: nord, sud, est i oest.
I la ‘T’ de Tàpies o de Teresa, la seva esposa, o de ‘Topologia’ o de ‘Tao’ o de ‘Transformació’. En el quadre que porta aquest nom, curiosament, la ‘T’ hi figura encerclada. L’infinit atrapa el temps.
Amb la mateixa contundència del zen, l’obra de Tàpies reflecteix el desinterès per la grandiloqüència i l'artifici.
Posa en valor l'expressivitat, l'espontaneïtat, la gestualitat i les qualitats dels materials, per humils que aquests siguin. I dibuixa l'empremta del pas del temps en les matèries.
L’empremta d’un ens viu en un univers poètic.
El seu art, el seu llenguatge, tenen la textura de la meditació. Una meditació pura, asserenada i convulsa, que desemboca amb tota naturalitat cap el dibuix de formes nues, fruit de l’experiència de la unificació.
La millor meditació és la que es fa dins l’enrenou del món. La deïtat és en tot.
En el retrat al costat de la pàgina, al bell mig, amb un traç contundent, Tàpies es pinta a la galta, amb un negre intens, es tatua a la pell una gran creu.
És la creu entesa com a síntesi de la matèria i de l’esperit. El perfecte equilibri que ens convida a la Comunió.
Comunió de races, de religions, de persones. És la connexió que guia la mà de l’artista per pintar els seus, i ja per sempre nostres, signes genuïns, vertaders.
L’escriptor argentí ens llega innombrables referències, meravelles, les quals, imperceptibles, no tenen preu:
‘Soy una parte del universo,
tan inevitable y necesaria como las otras.
Soy lo que Dios quiere que sea,
soy lo que me han hecho las leyes universales.
SER ES SER TODO’
Tot és experiència
‘Tot brolla del zazen’ ens diu Hakuin, i Tàpies, potser influït pel pensament zen, abordarà una reflexió sobre el dolor en les últimes obres que realitza, encara que el pas del temps es manifesta en totes les seves etapes creatives.
Tot és experiència. Les creus i els ics són els símbols que caracteritzen majoritàriament la seva producció.
Com també ho és el nombre 4, pels quatre elements essencials: foc, terra, aire, i aigua; i pels quatre punts cardinals: nord, sud, est i oest.
I la ‘T’ de Tàpies o de Teresa, la seva esposa, o de ‘Topologia’ o de ‘Tao’ o de ‘Transformació’. En el quadre que porta aquest nom, curiosament, la ‘T’ hi figura encerclada. L’infinit atrapa el temps.
Amb la mateixa contundència del zen, l’obra de Tàpies reflecteix el desinterès per la grandiloqüència i l'artifici.
Posa en valor l'expressivitat, l'espontaneïtat, la gestualitat i les qualitats dels materials, per humils que aquests siguin. I dibuixa l'empremta del pas del temps en les matèries.
L’empremta d’un ens viu en un univers poètic.
El seu art, el seu llenguatge, tenen la textura de la meditació. Una meditació pura, asserenada i convulsa, que desemboca amb tota naturalitat cap el dibuix de formes nues, fruit de l’experiència de la unificació.
La millor meditació és la que es fa dins l’enrenou del món. La deïtat és en tot.
En el retrat al costat de la pàgina, al bell mig, amb un traç contundent, Tàpies es pinta a la galta, amb un negre intens, es tatua a la pell una gran creu.
És la creu entesa com a síntesi de la matèria i de l’esperit. El perfecte equilibri que ens convida a la Comunió.
Comunió de races, de religions, de persones. És la connexió que guia la mà de l’artista per pintar els seus, i ja per sempre nostres, signes genuïns, vertaders.
‘Si reculls la mirada cap a endins
i verifiques la realitat de la naturalesa pròpia
la naturalesa pròpia que és una no-naturalesa
transcendeixes el pensar intel·lectual.’
‘En mirar, no heu de pensar mai el que la pintura –com totes les coses d’aquest món- ha de ser, o el que volem molts que només sigui. La pintura pot ser-ho tot. Pot ser una claror solar enmig d’una ventada. Pot ser un núvol de tempesta. Pot ser una petjada d’un home per la vida o un cop de peu –per què no?- que digui ‘prou!’ Pot ser un aire dolç de matinada, ple d’esperances, o un baf agre sortit d’una presó. Potser les taques de sang d’una ferida, o el cant en ple cel blau, o groc, de tot un poble. Pot ser el que som, l’avui, l’ara i el sempre...’
Les paraules que escriu Antoni Tàpies ens conviden a jugar, a mirar atentament... ‘Jo us convido a pensar...’
L’artista ens convida generós a pensar, a contemplar, en el besllum de la memòria, les despulles de l’aventura de la vida, la buida plenitud. El tot dins el no-res.
Ens immergeix, sota la geometria variable dels seus quadres, a observar el caos domesticat.
Tot fent un elogi a les ombres d’orient, Tàpies dibuixa pluges de signes a la matèria encofrada en la vasa.
Entropia i ordre, misteri i foscor que esdevenen llum. Aproximació de contraris. Diàleg. Jo et mir, tu em mires. Els ulls, la porta de l’ànima.
De forma inconscient, al bell mig del fragment de l’escrit de lloança a Tàpies i de la crítica de l’amic, hi situo unes perles essencials del pintor Sean Scully (Dublín, 1945).
fan part d'un tresoret que he retrobat en una lectura ràpida en les solapes d’una contra de La Vanguardia d’aquest dijous, 16 de juliol.
Diu Scully que viure és una oportunitat de lluitar per l’ànima del món.
El pintor irlandès, que prové d’una classe social baixa que ell situa en la misèria quasi absoluta, diu que l’èxit és l’oportunitat de compartir, d’ajudar, d’estar per als altres.
Que mereix la pena viure per tot. ‘Viure és una oportunitat de lluitar per aquesta ànima del món i l’art és una guerra contra els diabòlics que es forren a esquena del patiment dels altres.
Vull contaminar a altres i que els altres em contaminin a mi fins que les seves idees i les meves siguin les nostres idees. Aquest és el sentit de la meva vida’.
Fet aquest entremès d'incís, reprenc la narració amb un fragment de l'escrit de l'amic.
‘Poc sé sobre la vida de Tàpies, però alguna cosa sé sobre la de Hakuin, que em vénen molt bé per explicar millor el que acab de dir.
A part de gegant del zen i gran artista, Hakuin va ser molt orgullós, molt jactanciós i bastant desequilibrat.
El seu orgull era tal que el va portar a fer alguna cosa poques vegades vista en el zen: donar-li l'esquena al seu primer mestre per sempre.
Tot, perquè es va negar a reconèixer-li unes experiències que per ell eren definitives, cosa que no va ser mai capaç de perdonar, fins al punt que no el va anar a veure ni tan sols en assabentar-se que estava malalt i proper a la mort.
Hakuin va presumir com pocs, repetides vegades, d'haver tingut moltes ‘grans experiències’ i infinitat de petites, cosa també poc freqüent i mal vista en el zen.
No oblidem que la il·luminació no ha de notar-se; que l'experiència d'il·luminació ha d'oblidar-se; que la feina de veritat comença amb la il·luminació.
Sabem que Hakuin va deixar el seu treball inacabat. Tots ho deixam així, és clar, perquè la naturalesa humana és imperfecta.
Dit d'una altra manera (ho diu l'Alcorà, no jo): la perfecció és un atribut exclusivament diví.
Hakuin va ser prou desequilibrat com per portar la seva pràctica a extrems que el van fer emmalaltir greument.
No va superar mai la seva addicció al tabac. No és que fumar estigués prohibit, però no estava ben vist.
La seva incapacitat de deixar el vici el turmentava; en una ocasió va arribar fins i tot a enfonsar la seva pipa en el fang amb el seu bastó de mestre, decidit, segons sembla, a deixar-ho d'una vegada. No va ser així.
Ja de molt major, quan el seu assistent entrava a les seves estances, acostumava amagar la pipa darrere de l'esquena, com un nen a qui sorprenen amb un cigarret en la mà.
Són coses que ens desvetllen el costat humà de Hakuin. És bo dir aquestes coses sobre els grans personatges, perquè ens els fan propers, familiars. Si no es fa, el lector pot tendir a pensar o dir, ‘vaja element en sutano o tal altre i jo tan poca cosa’.
Allò ideal és que digui ‘vagi element, aquest mengano o sutano, però, com jo, també tenia els seus problemes’.
Això anima a seguir el seu exemple, en comptes de desanimar. A més dient-ho posa l'èmfasi no en l'objectiu -la il·luminació- sinó en els obstacles que cal vèncer per aconseguir-la.
Les paraules que escriu Antoni Tàpies ens conviden a jugar, a mirar atentament... ‘Jo us convido a pensar...’
L’artista ens convida generós a pensar, a contemplar, en el besllum de la memòria, les despulles de l’aventura de la vida, la buida plenitud. El tot dins el no-res.
Ens immergeix, sota la geometria variable dels seus quadres, a observar el caos domesticat.
Tot fent un elogi a les ombres d’orient, Tàpies dibuixa pluges de signes a la matèria encofrada en la vasa.
Entropia i ordre, misteri i foscor que esdevenen llum. Aproximació de contraris. Diàleg. Jo et mir, tu em mires. Els ulls, la porta de l’ànima.
‘Que n’és d’il·limitat i lliure el cel del samadhi!
Que n’és de clara i deliciosa la lluna de la quàdruple saviesa!
En aquest instant, què et falta?
Se’t manifesta Nirvana,
el lloc on ets és la terra pura,
Antoni Tàpies i Puig,
tu ets cos de buda.’
L'ànima del món
 |
| Sean Scully, obra i autor: tot fa u |
De forma inconscient, al bell mig del fragment de l’escrit de lloança a Tàpies i de la crítica de l’amic, hi situo unes perles essencials del pintor Sean Scully (Dublín, 1945).
fan part d'un tresoret que he retrobat en una lectura ràpida en les solapes d’una contra de La Vanguardia d’aquest dijous, 16 de juliol.
Diu Scully que viure és una oportunitat de lluitar per l’ànima del món.
El pintor irlandès, que prové d’una classe social baixa que ell situa en la misèria quasi absoluta, diu que l’èxit és l’oportunitat de compartir, d’ajudar, d’estar per als altres.
Que mereix la pena viure per tot. ‘Viure és una oportunitat de lluitar per aquesta ànima del món i l’art és una guerra contra els diabòlics que es forren a esquena del patiment dels altres.
Vull contaminar a altres i que els altres em contaminin a mi fins que les seves idees i les meves siguin les nostres idees. Aquest és el sentit de la meva vida’.
L’amic escriu així...
Fet aquest entremès d'incís, reprenc la narració amb un fragment de l'escrit de l'amic.
‘Poc sé sobre la vida de Tàpies, però alguna cosa sé sobre la de Hakuin, que em vénen molt bé per explicar millor el que acab de dir.
A part de gegant del zen i gran artista, Hakuin va ser molt orgullós, molt jactanciós i bastant desequilibrat.
El seu orgull era tal que el va portar a fer alguna cosa poques vegades vista en el zen: donar-li l'esquena al seu primer mestre per sempre.
Tot, perquè es va negar a reconèixer-li unes experiències que per ell eren definitives, cosa que no va ser mai capaç de perdonar, fins al punt que no el va anar a veure ni tan sols en assabentar-se que estava malalt i proper a la mort.
Hakuin va presumir com pocs, repetides vegades, d'haver tingut moltes ‘grans experiències’ i infinitat de petites, cosa també poc freqüent i mal vista en el zen.
No oblidem que la il·luminació no ha de notar-se; que l'experiència d'il·luminació ha d'oblidar-se; que la feina de veritat comença amb la il·luminació.
 |
| Escultura de Sean Scully |
Un savi tendre i desequilibrat
Sabem que Hakuin va deixar el seu treball inacabat. Tots ho deixam així, és clar, perquè la naturalesa humana és imperfecta.
Dit d'una altra manera (ho diu l'Alcorà, no jo): la perfecció és un atribut exclusivament diví.
Hakuin va ser prou desequilibrat com per portar la seva pràctica a extrems que el van fer emmalaltir greument.
No va superar mai la seva addicció al tabac. No és que fumar estigués prohibit, però no estava ben vist.
La seva incapacitat de deixar el vici el turmentava; en una ocasió va arribar fins i tot a enfonsar la seva pipa en el fang amb el seu bastó de mestre, decidit, segons sembla, a deixar-ho d'una vegada. No va ser així.
Ja de molt major, quan el seu assistent entrava a les seves estances, acostumava amagar la pipa darrere de l'esquena, com un nen a qui sorprenen amb un cigarret en la mà.
 |
| Hakuin |
Allò ideal és que digui ‘vagi element, aquest mengano o sutano, però, com jo, també tenia els seus problemes’.
Això anima a seguir el seu exemple, en comptes de desanimar. A més dient-ho posa l'èmfasi no en l'objectiu -la il·luminació- sinó en els obstacles que cal vèncer per aconseguir-la.
Qui no té orgull?
Qui no té algun vici?
Qui, quan s’apropa a la Veritat, no se sent temptat d'anunciar-la als quatre vents?
Qui no ha estat incapaç de perdonar alguna ofensa, real o imaginària?
Dir el que he dit sobre Hakuin no li resta mèrit, però el fa humà. Segueix sent un gegant de l'art, del zen i, també, per què no dir-ho, del sentit de l'humor.
Mira't les seves obres al voltant del tema de la ceguesa i, concretament, les d'un cec o dos cecs, creuant un curs d'aigua sobre un tronc. Et pixes!
Sigui dit de passada, no veig molt de sentit de l'humor en el poc que he vist de Tàpies. Més aviat, em sembla greu i adust. Igual és per ignorància, potser m'equivoco. No ho sé...’
Hakuin, escriu Ana María Schlütter a ‘Biografías de Maestros Zen’, va sistematitzar l’estudi dels koans. Va dedicar part de la seva vida a portar el zen al poble i evitar que fos una pràctica exclusiva de les èlits.
El koan ‘Escolta el so d’una sola mà’ és obra seva, que recorda un vers d’una poesia del Hekiganroku.
Un dia sense treballar, un dia sense menjar
A més de ser un destacat mestre zen, Hakuin va ser també un important pintor, mestre de cal·ligrafia i escultor. Les seves obres en tinta es compten entre les més reconegudes pintures zen.
Va emfasitzar tres coses principalment:
Així mateix, va posar èmfasi que s'ha de practicar fins i tot enmig de qualsevol activitat i va declarar que el treball físic diari, el samu, era un element important en el règim dins dels seus monestirs, on ‘un dia sense treball és un dia sense menjar’.
En el seu Orategama escriu Hakuin ‘No intent dir-vos que descartin completament estar quiets quan meditau i que cerqueu un lloc específic amb certa activitat en la qual pugueu dur a terme la vostra pràctica.
El més digne de respecte és una meditació pura basada en un koan, quan hom no sap si està conscient dels dos aspectes, el quiet i l'actiu. Per això es diu que el veritable practicant camina però no sap que està caminant, s’asseu però no sap que està assegut.
Per penetrar en les profunditats de la nostra pròpia naturalesa veritable i per assolir una vitalitat que sigui vàlida en qualsevol ocasió no hi ha res com la meditació al bell mig de l'activitat’.
Arribant al final, subscrivim i ens fem nostres les paraules del Mestre Hakuin que diuen:
‘Quan un home suprem diu mil paraules pot cometre un petit error. Quan un home inferior diu mil paraules pot aconseguir un petit benefici.
Si dins aquesta sèrie de bestieses que he fet pogués trobar algun petit benefici potser serviria com un senzill regal del Dharma.
La meva escriptura és tosca, la meva cal·ligrafia és un vulgar gargot. Totes dues estan plenes dels més variats disbarats. Els caràcters estan mal escrits. Pos una paraula per una altra. No faig més que burots en el paper i ‘passar les coses en net’.
Algú més pren el que faig, ho grava en motlles de fusta i ho imprimeix. D'aquesta manera he d'haver escrit ja 20 llibres. Què importa.
Segur que qualsevol home de coneixement que posi sobre aquests papers els seus ulls els llançarà enutjat a terra i els escopirà per mostrar el seu menyspreu'.
Hallelujah (+)!
Res més a dir,
Mira't les seves obres al voltant del tema de la ceguesa i, concretament, les d'un cec o dos cecs, creuant un curs d'aigua sobre un tronc. Et pixes! Sigui dit de passada, no veig molt de sentit de l'humor en el poc que he vist de Tàpies. Més aviat, em sembla greu i adust. Igual és per ignorància, potser m'equivoco. No ho sé...’
El so d'una sola mà
Hakuin, escriu Ana María Schlütter a ‘Biografías de Maestros Zen’, va sistematitzar l’estudi dels koans. Va dedicar part de la seva vida a portar el zen al poble i evitar que fos una pràctica exclusiva de les èlits.
El koan ‘Escolta el so d’una sola mà’ és obra seva, que recorda un vers d’una poesia del Hekiganroku.
Un dia sense treballar, un dia sense menjar
A més de ser un destacat mestre zen, Hakuin va ser també un important pintor, mestre de cal·ligrafia i escultor. Les seves obres en tinta es compten entre les més reconegudes pintures zen. Va emfasitzar tres coses principalment:
- una fe aclaparadora,
- un gran dubte, quan es tractés de contemplar koans
- i una forta aspiració i perseverança.
Així mateix, va posar èmfasi que s'ha de practicar fins i tot enmig de qualsevol activitat i va declarar que el treball físic diari, el samu, era un element important en el règim dins dels seus monestirs, on ‘un dia sense treball és un dia sense menjar’.
En el seu Orategama escriu Hakuin ‘No intent dir-vos que descartin completament estar quiets quan meditau i que cerqueu un lloc específic amb certa activitat en la qual pugueu dur a terme la vostra pràctica.
El més digne de respecte és una meditació pura basada en un koan, quan hom no sap si està conscient dels dos aspectes, el quiet i l'actiu. Per això es diu que el veritable practicant camina però no sap que està caminant, s’asseu però no sap que està assegut.
Per penetrar en les profunditats de la nostra pròpia naturalesa veritable i per assolir una vitalitat que sigui vàlida en qualsevol ocasió no hi ha res com la meditació al bell mig de l'activitat’.
Burots i burotatxos
Arribant al final, subscrivim i ens fem nostres les paraules del Mestre Hakuin que diuen:
‘Quan un home suprem diu mil paraules pot cometre un petit error. Quan un home inferior diu mil paraules pot aconseguir un petit benefici.
Si dins aquesta sèrie de bestieses que he fet pogués trobar algun petit benefici potser serviria com un senzill regal del Dharma.
La meva escriptura és tosca, la meva cal·ligrafia és un vulgar gargot. Totes dues estan plenes dels més variats disbarats. Els caràcters estan mal escrits. Pos una paraula per una altra. No faig més que burots en el paper i ‘passar les coses en net’.
Algú més pren el que faig, ho grava en motlles de fusta i ho imprimeix. D'aquesta manera he d'haver escrit ja 20 llibres. Què importa.
Segur que qualsevol home de coneixement que posi sobre aquests papers els seus ulls els llançarà enutjat a terra i els escopirà per mostrar el seu menyspreu'.El darrer regal
Hallelujah (+)!
Res més a dir,
Gassho profund!
L’abismament en la vida quotidiana és cent mil vegades més valuós
que l’abismament en el silenci’
Hakuin