El camí de la perfecció




‘Reposa en l’Etern i en tot’

Joan Mascaró




A la memòria de Cata García Roca i de Joana Vicens

que han partit massa aviat




Joana Vicens
Avui, aquí, reprenem les eixides escrites d’aquest bloc en blanc per posar, amb el negre del dol, l’expressió del nostre amor i del suport a les nostres companyes i amigues, persones entranyables, que han marxat discretament i subtil. Adéu siau Cata García i Joana Vicens.


A finals de desembre va partir na Joana i ara fa uns dies ho va fer na Cata. Elles que van viure i conviure amb tots nosaltres, van partir després d’uns anys plens de vida, com tots farem.


Diu la mestra, Berta Meneses que ‘en la nostra cultura donam molta importància a la conservació de la vida, però contínuament estam morint en aquest moment i naixent al següent moment… 


La mort de veritat, la mort física és una qüestió fonamental en la vida, però podem visualitzar-la com una ona que s’esvaeix en l’oceà de la nostra existència…’


El mestre Bassui Zenji parla de la mort com ‘els núvols que s’esvaeixen en la immensitat del cel buit.' 


La ment essencial no està subjecta al naixement o la mort. És en el buit infinit, ple de possibilitats i a l’hora en absolut repòs, on es troben les dues companyes.


Elles reposen en la unitat amb el misteri del nostre naixement i mort, del nostre no naixement i no mort…’ diu la mestra.

Cata García Roca


En el funeral d’anit passada, dedicat a na Cata García, les companyes Neus Ribas i Teresa Fernández, en representació de la Zen Sanbo Mallorca, van llegir uns texts molt emotius i carregats de sensibilitat, de poesia i amor. Deien així:


‘Crec que en primer lloc na Cata ens diria: ‘No em cerqueu entre els morts!. Tal com diu l'Evangeli: ‘No cerqueu al viu entre els morts. No cerqueu entre els morts a la persona que viu! La vida no pot morir. 


La vida únicament entra en una nova existència. Viu! No sabem com, però sabem que viu -i hi ha qui ho percep amb molta claredat-. La seva mort no va ser una desgràcia, no va ser un cop del destí sinó més aviat un trànsit, un pas cap al més enllà...


Únicament una part de la seva vida ha acabat. Altres parts seguiran. Es com haver perdut a un company de jocs. En el nostre propi joc de la vida. Ens tornarem a veure. Potser fins a un nou acte del teatre del món, que és el Déu mateix. 


Joana i Zahara, la seva filla
Llavors, seguirem jugant fins que entrem en aquest estat final que anomenam Cel, Nirvana, Plenitud…’


En segon lloc, crec que ens diria: ‘Estau trists per mi, però m’heu de permetre que jo segueixi el meu camí cap a la perfecció.'


Sí, podem estar de dol. També Jesús hi va estar. Va plorar davant la tomba del seu amic Llàtzer. Però no hem de retenir la persona que ha de partir. Ella ha d’entrar dins una nova fase de maduració i de creixement. 


Hem de donar-li ànims per seguir per aquest camí cap a la perfecció. Hem de deixar que se’n vagi, malgrat durant un temps ens costi percebre el nostre vincle amb ella. Estam trists, però sabem que ella (elles dues) viuen i, per això, la nostra pena no és desmesurada.

En tercer lloc, ens diria: ‘morir és molt diferent’. 


Les persones que han passat per una experiència propera a la mort diuen que en ella van trobar un extraordinari poder amorós, en el qual es reflectia la vida. 


Llavors la persona reconeix tot allò negatiu i dolorós de la seva vida sota una llum vertadera, la llum de Déu. 


Déu no és un poder justicier i venjatiu. Aquell qui s'imagina Déu d'aquesta forma el converteix en una quimera. Déu és amor i, acollits per aquest amor, podem reconèixer allò que va està bé i allò que va està malament en les nostres vides…’


Cata García Roca

Zahara Muñoz-Vicens, la filla de na Joana, ens ha fet arribar aquestes imatges de la mare i també ens va remetre unes lletres per recordar-la: 


'Ahora leo su libro subrayado de Lao Tse y veo cómo ella ha sido una maestra del Tao en toda su esencia, más allá del movimiento, tanto en la vida como en la integración de la muerte, el Camino, con mucha sabiduría esencial... 


Como digo Tao digo Zen. En sus ultimos días bajo sedación le leí el Shodoka que soléis leer en los retiros y de repente abrió los ojos como platos para estar bien atenta. El Zen la ayudó mucho y creo que podría decir que ella fue Zen... 


Un beso a todos. Muchísimas gracias, Zahara 🌸🙏✨'


Joana Vicens
Elles, Joana i Cata, com tots aquells éssers que hem estimat i han partit massa aviat, són com els cants matiners de l’aucelleria, cants que sobrevolen harmònicament blateres i roquissars, penyals i conques, sementers i baumes, mars i muntanyes…


Talment el bell poema de Mary Elizabeth Frye que ahir van llegir a la seva memòria i record:


No t'aturis a la meva tomba a plorar; 

no soc aquí, no hi dorm. 

Soc el buf dels mil vents. 

Soc els centelleigs del diamant a la neu. 

Soc la llum del sol sobre el gra madur. 

Soc la pluja suau d’autumne,

quan et despertes en el silenci del matí. 

Soc la pressa veloç i edificant

de l’aucellada tranquil·la que vola en cercles. 

Soc la llum suau dels estels a la nit. 

No t'aturis a la meva tomba a plorar; 

no soc aquí, no hi dorm…


Elles, en la seva pràctica Zen, sempre ens recordaran els versos del Shodoka que diuen: 


'Qui ha despertat no cerca la veritat, 

no talla il·lusions. 

Qui ha despertat veu clar 

que veritat  i il·lusió són buit, 

però aquesta no forma 

no és ni buit ni no buit,

més aviat és la veritable forma

del Tathagata (Buda)...'


Si vols ara pots escoltar aquest cant dels ocells i acompanyar en el vol del silenci etern na Cata i na Joana (clicar aquí +). Bon llarg viatge, estimades!!



‘El so de Brahman és OM. 

D’aquest so anam al silenci de Brahman, a la joia silenciosa’

Joan Mascaró