Dijous, 7 de juliol de 2016
 |
| © Lluís Valcaneras |
‘Que l’home dolent torni bo i que el bo tengui
pau.
Que el qui té pau esdevengui lliure i
el qui és lliure faci lliure els
altres’
Joan Mascaró i Fornés
Arranquem amb el títol ‘Ich habe genug’ que
ens suggereix Bàrbara Durán, una de les components de Polissonia, el grup de
música antiga, tres integrants del qual ens van delitar en la proposta que promou generosament Pilar
Ascaso a la nostra Sangha.
Amb Bàrbara Durán, Xesca Suau i Francesc
Cubells, compartirem l'espai de trobada per practicar l'escolta i el diàleg
reflexiu, trasmudats per a l’ocasió en cants i música medieval, barroca i del Renaixement, i amb els poemes de ‘Silenci Vivent’, el llibre de Silvia Ostertag, editat per l'Associació Zen Danaparamita.
N’hi ha
que creuen
que el
silenci
és en
algun lloc
del
paradís.
Però el
veritable silenci
és a la
vora
de
l’abisme.
 |
| © Jordi Amengual |
Poesia rotunda. Despullada de tot artifici. Ostertag
ens retrata pensaments, vivències, experiències, interrogants, radiografia l’emoció de la
quotidianitat ordinària que resulta del fet més transcendental de la vida: viure, simplement.
Talment la música ancestral, primitiva i
percussiva amb el pandero, d’harmonia dolça o greu amb els flabiols i les
flautes, que ens desvetlla el misteri amagat en el més profund del cor.
Els tres músics ens van guiar sigil·losament envers
una dimensió desconeguda, colpida a bufs de pulmó endins i amb lleus tocs sobre la pell apergaminada d’un vell i popular instrument.
La veu, sempre antiga de la dona, ressonava
cants de naturalesa aràbiga, andalusí, occitana i catalana, illenca i hebraica, babèlica, apàtrida i universal.
Mentrestant, la
vida ens ultrapassa per les encletxes dels dits de peus i mans i només deixa els siulos
d’empremtes i d'herència...
‘Nada te turbe.
Nada te espante.
Todo se pasa.
Dios no se muda.
La paciència
todo lo alcanza.
Quien a Dios tiene
nada le falta.
Sólo Dios basta.’
 |
| © Britt Weykam |
A la recerca de la cantata de Johann Sebastian
Bach ‘Ich habe genug’ (‘ja en tenc prou’, traduït literalment) travelam amb el
poemet curt de Teresa d’Àvila que obre l’entrada al bloc d’avui en forma de bon
auguri i fem aturada en un text que diu així:
‘De bon matí, entre els Laudes i la Missa,
passeig pel claustre del monestir de Poblet. Plou amb força. Al voltant del
xiprer -rebregat sortidor d'ombra i somnis... -, un esbart d'aus voleteja.
L’ocellada reposa, en un prim equilibri, a les
branques més altes, segurament cercant recer i refugi de la pluja i, de
seguida, tornen a prendre el vol. Em fa la impressió que espantades pel vent
que les agita.
Al llarg d’una estona repeteixen el procés,
comprovant una vegada i una altra que l'arbre no els serveix únicament de
refugi. Al mateix temps, gravitatòriament, els ocells estan encadenats a ell...’
Altrament, la bellesa cromàtica, morfològica i fotogràfica d'avui la devem als participants al III Concurs de Fotografia Balears Natura, organitzat pel Govern de les Illes Balears (edició 2014 +).
Els Koans de la lluna
La darrera travelada m’ha portat a un bloc de títol
‘Soli Deo Gloria’ escrit en forma de diari durant tot un any de peregrinació per
les cantates sacres de Bach.
El sota títol també és suggeridor ‘No només de
Bach viu el blogger’.
 |
| © Jordi Amengual |
Sabreu disculpar-nos les ziga-zagues, els
esmorrells i les travelades d’un escrit construït fent cucavel·les, fruit
d’empelts de muda, triats i redactats a l'empara de la lluna nova incipient.
Aquests giravolts discursius provenen, bé de la
ignorància de qui escriu bé d’haver estar redactats en lluna nova, quan el
desenvolupament dels brots és més accelerat i frenètic i erràtic i intuïtiu,
que no pas en el decurs de la lluna vella, més reposats, serens, distants i
assenyats.
Per aquells que, encara no ens hem avesat a
destriar les fases lunars, val a dir que s’anomena lluna nova mentre l’astre creix
i la seva forma se sembla a una D.
La lluna vella, s’encongeix i s’arrufa quan la
pell se rua i el cos minva i torna petita, tot agafant la fisonomia d’una C.
Per això diuen que la lluna es mentidera, quan
agafa la forma de la C de 'creixent' és minvant; i quan ho fa en la forma de la D
de ‘decreixent’ es creixent... Són les paradoxes, els Koans de la lluna, ja se sap...
Els llunàtics són uns entusiastes i aquest és
un bloc de Zen. Per tant, reprenem el fil de la pràctica.
El camí del Zen
 |
| © Francisco Bailón |
‘El Zen no és un entusiasme, no és un
excitant, sinó més aviat és la concentració en la rutina quotidiana.
El meu mestre –qui així parla és Shunryu
Suzuki en el seu imprescindible ‘Ment zen, ment de principiant’ - va morir quan
jo tenia trenta-un anys.
Encara que el que jo volia era dedicar-me
només a la pràctica del Zen al monestir Eiheiji, vaig passar a ser el successor
del meu mestre en el temple. Em vaig trobar amb moltes ocupacions i, jove com
era, vaig tenir moltes dificultats.
Aquests maldecaps em van donar molta
experiència, però això no vol dir res comparat amb una forma de vida autèntica,
de calma i serenor.
Cal mantenir-se constantment en el camí. El
Zen no és un entusiasme, no és un excitant, sinó més aviat la concentració en
la rutina quotidiana.
Quan un s'esforça massa, i s'entusiasma i
excita en excés, la ment ensopega i s'esmussa. Això no és bo. Si és possible,
cal tractar de mantenir-se sempre serè i jovial, i abstenir-se d'entusiasmes.
En general, solem enfeinar-nos més, de dia en
dia i d'any en any, especialment en aquest món modern.
La calma de la ment
 |
| © Lluís Valcaneras |
Quan tornem de visita a certs llocs d'antany ben coneguts per nosaltres, després d'un llarg temps d'absència, solem quedar
atònits en veure els canvis.
És inevitable. Però si ens interessa alguna cosa excitant,
o accelerar el nostre propi canvi, ens trobarem absorts i ofegats en una vida embullada,
eixorda. I, llavors, estarem perduts.
Si en lloc d'això mantenim la ment constant i
en calma, podrem romandre al bell mig del soroll del món i la bolla, tot i que
aquest ens envolti i ens arribi.
La ment romandrà estable i en calma enmig de
l'enrenou i del canvi, de l’evolució constant.
El Zen no és una cosa que hagi de provocar
entusiasme.
Hi ha persones que comencen a estudiar el zen per curiositat i
l'únic que aconsegueixen és afanyar més. Si la pràctica ens empitjora, resulta
ridícula.
Crec que la pràctica del Zazen un cop a la
setmana és suficient per mantenir-se ocupat.
No cal interessar-se massa en el Zen.
Quan la gent jove s'entusiasma amb el Zen, sovint
sol abandonar els estudis per anar-se'n a una muntanya o a un bosc a seure i meditar.
L'interès d'aquesta classe no és genuí.
 |
| © Lluís Valcaneras |
Senzill i simple
El més senzill és seguir la pràctica
tranquil·la i ordinària i així es formarà el caràcter.
Quan la ment està sempre ocupada no hi ha
forma de conrear-la i no s'aconsegueix res, sobretot si un es dedica a ella amb
massa afany.
Formar el caràcter és com fer pa. Convé mesclar-ho
tot a poc a poc, pas a pas, a una temperatura moderada.
Cadascú es coneix força bé a si mateix i sap
quina temperatura necessita. Un sap exactament què necessita.
Però si s'excita
massa, s'oblida de quina és la bona temperatura i perd la seva orientació, el
seu camí, i s’endinsa dins un sender que pot ser perillós.
Buda va dir això mateix en el seu exemple del vell
carreter i els bous. El carreter amb experiència sap quanta càrrega pot
resistir el bou i evita sobrecarregar-lo.
Cadascú coneix el camí i el seu propi estat
mental. No convé sobrecarregar massa.
Buda va dir també que la formació del caràcter
és com la construcció d'una represa.
Cal tenir molta cura en aixecar els murs
de contenció a peu fiter.
 |
| © Lluís Valcaneras |
Si es fa tot precipitadament, l'aigua es
filtrarà. Quan el mur es construeix amb cura s'aconsegueix una magnífica
represa.
El nostre mètode de pràctica, sense excitants,
potser sembli molt negatiu. Però no ho és.
És una forma sàvia i efectiva de
treballar sobre nosaltres mateixos.
He observat que a la gent, especialment a la
gent jove, li resulta difícil entendre això.
D'altra banda, potser sembli com si jo
estigués parlant d'un assoliment gradual. La qual cosa tampoc és així.
En realitat, aquest és un camí sobtat, perquè
quan la pràctica és tranquil·la i comú, la mateixa vida quotidiana ja és la il·luminació.’
Benamat Sant Marçal
Bones a tothom!
Na Catalina Mas Busquets, coordinadora de la
Sangha que medita a Sant Marçal, ens remet correu electrònic per:
‘...tan sols vull
recordar-vos que dissabte, 9 de juliol, hi farem meditació.
Començarem com sempre a les 09.30h, així que
arribarem un poc abans per a saludar-nos i muntar el Zendo. Acabarem a les
14.00h.
 |
| © Lluís Valcaneras |
Hem d’aportar els coixins i 5 euros per la
sala i el berenar.
Per a qui no hi sigui, aprofitam per desitjar
molt bon estiu i vacances per qui en tengui. Les vacances no són de meditació... Això, com l'amor, ni té vacances ni es
jubila!
Una abraçada!
Gràcies Catalina!!
En els ‘xerros’ que solen sorgir indiscretament,
entre els silencis de la meditació d’aquest zazenkai al temple de Sa Cabaneta, és comú el cant
d’alabança a la sala parroquial que se’ns cedeix per a la pràctica.
Tothom coincideix en reconèixer la força energètica que
emergeix de les profunditats del trespol i, aprofitant la nostra verticalitat
comunicativa, es fa un amb l’energia còsmica que ultravola les dues torres del
campanar, enlairant-se bellugadissa.
Meditar a Sant Marçal no és una experiència
qualsevulla.
Desplegar el sabutó i seure esquena dreta i amollar i amollar i amollar, fins que la
pràctica ens condueix a les portes de l’abisme per
d
e
i
x
a
r
 |
| © Margalida Mas |
- se
ser,
simple
m
e
n
t...
Sternstunden der Menschheit
Sovint ens regalem
relectures d’aquells llibres que ens han aglapit i enamorat, impetuosos o humils, reblerts
de poesia, de facècies i d'experiències humanes.
Agafant-ne un del
prestatge silenciós del comodí, el despleguem per les solapes i llegim, només el preàmbul:
‘Cap
artista no és ininterrompudament artista les vint-i-quatre hores del dia.
Totes
les obres essencials i duradores les assoleix en els pocs i extraordinaris
moments d’inspiració.
 |
| © Xavier Aramburu |
De la mateixa manera, la història, que admirem
com la més gran poeta i actriu de tots els temps, tampoc no crea constantment.
En aquest ‘misteriós taller de Déu’, tal com
Goethe va anomenar respectuosament la història, gran part del que s’hi esdevé
també és irrellevant i quotidià.
Aquí també, com en tots els àmbits de l’art i
de la vida, els moments sublims i inoblidables són poc freqüents.
La majoria de vegades la història, com una
cronista, es limita a enllaçar, indiferent i tenaç, baula rere baula, un fet
rere un altre, fins a formar aquesta immensa cadena que s’estén al llarg de milers
d’anys, perquè tot canvi requereix un temps de preparació i qualsevol
esdeveniment autèntic, un procés.
Es necessiten els milions de persones d’un
poble perquè neixi un sol geni, han de passar milions d’inútils hores
universals abans no es produeixi un moment veritablement històric, un moment
estel·lar de la humanitat.
Però quan en l’art neix un geni, perdurarà al
llarg dels temps; quan s’esdevé un d’aquests moments universals resulta decisiu
durant segles i segles.
Així com l’electricitat de tota l’atmosfera
s’acumula a la punta d’un parallamps, en aquest espai i en un brevíssim espai
de temps, es concentra una enorme quantitat d’esdeveniments.
 |
| © Xavier Aramburu |
Els fets que normalment se succeeixen els uns
als altres amb lentitud, ara es comprimeixen en aquest únic instant que tot ho
determina i tot ho decideix.
Un únic sí, un únic no, un massa aviat o un
massa tard fan que aquest moment sigui irrevocable per a centenars de
generacions i determinen la vida d’un sol individu, d’un poble sencer i, fins i
tot, el destí de tota la humanitat.
El curs de la història
Aquests moments fatídics, d’una gran càrrega
dramàtica, en els quals una decisió que perdurarà per sempre més es concentra
en una sola data, en una única hora i sovint en només un minut, són rars, tant
en la vida d’un individu com en el curs de la història.
En aquest llibre he intentat evocar alguns
d’aquests moments estel·lars –els he anomenat així perquè, resplendents i
immutables com estrelles, brillen en la nit de la fugacitat- de diferents
èpoques i regions.
En cap cas he utilitzat la invenció per
suavitzar o intensificar la veritat psicològica dels esdeveniments interns o
externs perquè, en aquests sublims instants de creació perfecta, la història no
necessita que l’ajudin.
Allà on veritablement regna com a poeta i
dramaturga, cap escriptor no ha d’intentar superar-la.’
 |
| © Xavier Aramburu |
Del pròleg de l'autor de ‘Sternstunden der
Menschheit’ en català de les Illes ‘Moments estel·lars de la humanitat’: Stefan
Zweig.
He de confessar-vos que aquest ensopec m’ha
descobert l’existència d’un altre bloc ben curiós, el nom del qual ja ho diu
tot: sajunglaiesboscanimat.
Si tu, lector o lectora del bloc, també t’has
encuriosit per saber què s’hi escriu ho trobaràs desat aquí si hi fas clic +.
El darrer regal
Quan Bach composava ‘Ich habe genug’ erigia
una bella construcció divina: un ‘Sternstunden der Menschheit’, un moment
estel·lar de i per a la humanitat.
Dins una altra dimensió, aquesta més
contemporània, els d’Antònia Font escrivien poèticament i brillant sa cançó ‘Wa
Yeah!’ dins el celebèrrim i enyorat ‘Batiscafo Katiuscas’ (CD, 2006), que
inclou l’expressió ‘sa jungla i es bosc animat’.
‘La naturalesa profunda de la nostra
existència és que som capaços en qualsevol moment de connectar-nos a qualsevol
persona, en qualsevol lloc.
 |
| © Magdalena Bernat |
La història hi és per recordar-nos de fins on
hem arribat, i cada dia el nostre viatge és continuar amb el progrés de ser cada
vegada més savis, més compassius i més considerats.
La cançó és una manera de recordar a la gent
que no hi ha necessitat de continuar amb els crims sense sentit.
Raça i racisme
no van de la mà. Som una sola raça: humana...’ diu Melody Gardot, una cantant
compromesa de registres estel·lars.
Les obres genials d’inspiració mística,
artística i humana segueixen un fil conductor, com el d’Ariadna que guia a
Teseu cap a la sortida del laberint.
El darrer regal és un fil que desembulla la
troca dels colors de l’arc de Sant Martí, que els acoloreix diferents i
lliurament.
Ens parla dels somnis innocents que neixen en
el vaivé del balancí mentre la teta ens interpreta una dolça cançó de
bressol...
La veu, fonda i envellutada pel somrís, fa
volar els ocells per un cel blau, mínimament ennigulat, i amb un estel que
llueix tatuat sobre una pedra en el fons submarí, a vint mil braces
de profunditat...
La veu ens ajuda a treure l’estel per no mullar-nos les
mans i fon els nostres problemes dins unes gotes minúscules de suc de llimona i, llavors, frenèticament el món brolla i esclaten tots els colors fent un rodella de llum i foc...
 |
| © M. Lluch Salas |
Les meravelles del món les trobam dins el verd
dels arbres que muden llurs fullatges i s’enramellen de flors roses d’esglai,
grogues de gemecs, dels colors dels cels xiuxiuejats, confidències ataronjades de lila en flames...
I, axuixines, caminam plegats compassats en el ritme de
la cançó que ens acompanya d’ençà tots els temps...
Escolta-la, gaudeix-la... En la pau del món (clicar aquí +).
Gassho profund!
‘Que el
fil de la nostra cançó no es talli mentre cantam;
que el meu treball no s’acabi
abans
del seu acompliment’
Joan
Mascaró i Fornés
